36’30” CASTELLANA AMUNT, CASTELLANA AVALL

Dues curses en dues setmanes seguides, 50” de diferència. La millora no em podria haver deixat més satisfet. Ahir diumenge vaig córrer la Cursa de les Empreses i, per poc que pugui, repetiré l’any que ve. Em va encantar. Enguany no ha tingut una participació tan elevada com la temporada passada (3.000 ahir, 8.000 el 2011), però són coses de la crisi que, afortunadament, no han afectat en l’ambient atlètic. La gran majoria de les curses multitudinàries que s’organitzen a Madrid, en un moment o altre, acaben,trepitjant la Castellana. En aquest cas vam poder gaudir de més de 9 kms pel llarg passeig. Pujada des de Ríos Rosas fins a Plaza Castilla i baixada des d’allà fins a Colón, per acabar tornant al punt de sortida.

Tot i que el pendent és molt lleuger, tothom sap que la Castellana puja. Però no va ser fins ahir que em vaig adonar de fins a quin punt aquesta inclinació afecta al ritme. Tot just després del tret de sortida vaig intentar espavilar per poder agafar una posició que em permetés córrer còmodament. Com ja havia fet la setmana passada a Getafe, em vaig posar al voltant dels 3’23/km, que vaig anar abandonant per trobar el meu propi ritme. Aquesta regressió va anar acompanyada per l’exigència del terreny i, malgrat que seguia avançant atletes, vaig reduir el ritme a una mitjana de 3’45/km, en el moment en què arribàvem a dalt de tot i giràvem cap avall. No hi arribava ofegat però no tenia clar quina reserva em quedava ni quin ritme seria capaç de mantenir en el descens. Aquests pensaments voltaven pel meu cap, mentre les meves cames ja havien pres una decisió de forma unilateral: és baixada, toca córrer de valent.

Vaig anar agafant confiança cada vegada que mirava el Garmin i comprovava la millora en el ritme. Els grupets de corredors s’anaven fent més petits i la distància entre cadascun d’ells s’anava fent més gran. A Colón, el punt més baix, ja havia augmentat el ritme fins als 3’37/km. Per a l’arribada faltaven dos mil metres, una altra vegada cap amunt. A diferència de la cursa del diumenge anterior, en aquesta no anava sol, hi havia molts més atletes del meu nivell. Això va ser una motivació extra per seguir lluitant. Mantenir la posició, sigui quina sigui, és un aspecte que a tots ens agrada. El meus duels particulars em van conduir a l’arribada en un temps de 36’30”.

En aquest bloc, sovint escric sobre la necessitat de no mirar enrere en el temps, per evitar desmotivacions. Fa uns quants anys, sense ser res de l’altre món, aconseguia unes marques molt millors que les que faig actualment. Prefereixo centrar-me en els temps presents...La setmana passada vaig córrer un 10.000 en 37’20 i ara n’he fet un altre 50” més ràpid. És per estar-ne satisfet, no? Aquesta nit, com a mínim, he dormit molt a gust.