QUAN NO ÉS UN ALL ÉS UNA CEBA (II)

No hi ha manera.
Un any després repeteixo títol per a una entrada del bloc. Circumstàncies diferents, moments diferents, molèsties diferents, però al cap i a la fi, PROBLEMES FÍSICS que no em permeten entrenar al 100%.
Al final serà cert allò que anar a Barcelona em fa tornar lesionat o refredat. En aquesta ocasió, els dolors m'han sorgit en una zona coneguda però afectant un múscul "verge", en la meva història clínico-atlètica: el recte intern.
Els dolors van aparèixer dimarts, al final d'un entrenament al Retiro en què acabava d'aconseguir la millor marca de la temporada en un 5000-al-Retiro (que no és un 5K normal). Vaig anar sentint unes punxades a la part interna del genoll. No semblava preocupant, perquè sovint tenim petites molèsties, però quan l'endemà iniciava un rodatge de 20 kms es va reproduir la molèstia. Vaig posar fi a l'entrenament amb menys de dos quilòmetres a les cames però entenent que era l'única alternativa coherent.
Dijous no vaig fer ni l'intent. I ahir amb mitja hora en vaig tenir prou per adonar-me que el procés seria una mica més llarg. Per aquest motiu vaig decidir treure-li la pols a l'el.líptica i vaig suar durant mitja horeta. Avui, en canvi, no he volgut fer proves. Directament m'he posat una pel.lícula i he començat a fer quilòmetres a la màquina. No tenia una objectiu clar a nivell de números, simplement volia aguantar durant tot el film. La sorpresa s'ha produït al final, quan apareixien els crèdits, jo baixava el ritme i, finalment, posava fi a l'exercici.
Els números que apareixen a la pantalla de l'el.líptica m'envien un senyal que no puc passar per alt:

La bateria de l'aparell és a punt d'esgotar-se, però encara em permet veure clarament que he fet 42 kms i 200 metres.
A un mes i un dia per la Marató de Barcelona no puc llençar la tovallola. Hauré perdut dies, fins i tot setmanes, però no m'entregaré a les circumstàncies, no em deixaré arrossegar pels inconvenients que em vagi trobant pel camí. No, per poc que pugui...i amb seny.
Fa algunes setmanes vaig descobrir un vídeo a internet, el protagonitza la doble campiona del món de triatló, Helen Jenkins. Va haver de superar una greu lesió i el missatge que transmet és que no hem de perdre el temps a lamentar-nos pel que no podem fer, sinó intentar posar-hi remei i tornar, si pot ser, amb més força

Pràcticament he superat els problemes lumbars que he arrossegat durant tot l'últim any. Estic convivint amb una tendinitis als isquiotibials des de fa més de deu mesos. I ara se m'hi afegeix el recte intern. Descans, el.líptica, estraments, massatges, gel, mantenir les rutines de menjar i dormir...hi ha moltes coses a fer abans de rendir-me. Moltes.