RESSACA DE L'EMMONA ALS ENGORGS...I NÚRIA PICAS

Ja ha passat una setmaneta des de la disputa de l'Emmona. L'endemà de la marató vaig anar al circ dels Engorgs, a fer una caminadeta de quatre hores amb la Paz i en Manel Alcalà, una circumstància que mai m'hauria plantejat, després de qualsevol de les altres maratons que he fet al llarg de la meva vida.
I això cal tenir-ho en compte: cansament a banda, els músculs no es veuen tan afectats a la muntanya com al dur asfalt. I dic "cansament a banda" perquè l'esgotament i la falta de son acumulats encara no me'ls he acabat de treure del damunt.

Vam ser als Engorgs per gaudir de la bellesa del Pirineu nevat. En un dels estanys amagats vaig regalar-me una sessió de crioteràpia natural per a les meves cames, tot i que caminar per damunt de blocs de gel hauria pogut causar-me una relliscada d'aquelles que haurien estat divertides. Afortunadament (per a mi...que als meus acompanyants ja els hauria agradat) els bastons van fer la seva feina i van aconseguir mantenir-me en equilibri.

De baixada, a la tarda, vam percerbre els efectes del desglaç que, tants problemes ha generat en zones com la de la Vall d'Aran o Benasc. El riu, desbordat, havia fet desaparèixer el camí per on havíem pujat una estona abans. Vam acabar prioritzant la seguretat a la comoditat i vam acabar ficant els peus dins l'aigua.
De tornada cap a Madrid, amb més temps per reflexionar, em va venir al cap una heroïcitat que havia tingut lloc a l'Emmona i que m'havia passat per alt. La Núria Picas va ser la guanyadora de la Marató, no només en la categoria de dones sinó a nivell absolut. I això no passa cada dia.

Picas pujant cap a Núria - Tornar a Córrer

En les curses de muntanya cada corredor té un objectiu. La majoria lluita pel repte que suposa finalitzar la prova, alguns es plantegen un límit d'hores per cobrir la distància. Al final de tot hi ha un selecte i reduït grup d'atletes que competeixen pels llocs d'honor i el triomf final. Generalment són tots homes (amb les dones d'èlit en un esglaó inferior). En gairebé totes les curses, gairebé tots els anys i gairebé a tot arreu, el vencedor absolut és un home. És la campiona del món d'ultra trails i a la Vall de Núria va demostrar que aquests títols no els regalen
 No es pot dir que fos senzill per a la manresana, que va patir una caiguda i es va fer una luxació en dos dits de la mà. Picas va arribar segona a l'últim control, a la Central de Daió. En l'últim tram de la prova va superar el fins aleshores líder de la cursa, Eduard Caballero i va completar l'Emmona amb un temps de 5h53’40”, set minuts menys que el seu perseguidor (i 44' menys que jo...). S'ha escrit molt sobre les diferències entre homes i dones. El marge s'ha anat escurçant i la Núria Picas en té bona part de culpa. Està trencant motllos. Que ho segueixi fent. Serà bon senyal. Enhorabona, Núria!!!