diumenge, 7 de març de 2010

MERAVELLOSA MARATÓ, MOLT EMOTIVA, GRAN RESULTAT

No miris enrere. El quilòmetre que acabes de superar ja és història. L'important és el pròxim que has d'afrontar. No importa si t'avancen. Importes tu. Tu i el cronòmetre. Em deia l'Arcadi Alibés que m'ho passaré molt bé el dia que canviï el xip i deixi de pensar en les marques. D'acord, potser té raó. Però què bonic que és lluitar contra el temps. I, sobretot, que bonic que és quan les coses acaben bé. Avui ha estat un d'aquells dies.

Vaig sopar uns clàssics espaguetis bolonyesa i vaig encarar-me a la tele per veure el Madrid-Sevilla, un partit amb final elèctric i decepció. Un cop al llit, vaig fer-hi algunes voltetes abans de caure adormit. El despertador sonava a les sis del matí, dues hores i mitja abans de l'inici de la cursa i la idea era acabar d'esmorzar dues hores abans del tret de sortida. Un iogur amb mel, un plàtan, vuit galetes, dues torrades amb mantega i sucre...i aigua, molta aigua (en petits glopets).

Un cop a la línia de sortida tenia 42.195, per endavant, tot un repte. El ritme que volia seguir era 3'50"/km. Vam sortir de la plaça d'Espanya i vam enfilar Sants cap amunt. Eren moments per cremar adrenalina i treure's els nervis. Poc després arribàvem al Camp Nou i a la Diagonal, el punt més elevat de la marató. Ni em sentia còmode ni trobava grup ni duia un ritme constant. Eren mals auguris. Vaig afluixar el ritme fins que em va agafar un grupet on em vaig sentir una mica més còmode. Del grup recordo dos atletes del CA Pratencm que buscaven les 2h 40'. Va ser amb ells, amb qui vaig viure i patir la marató.

Al pas per la Pedrera hi havia la meva família, amb un cartellet còmic que no guanyaria cap concurs de dibuix però que em va donar forces i em va arrencar un somriure. El passeig de Gràcia el vam fer després d'un llarg esforç per atrapar un grupet que hi havia al davant, així que ens vam prendre la pujada amb calma. Un cop vam agafar Rosselló vam tornar a imprimir un bon ritme. En una marató que és com una visita guiada per tots els punts emblemàtics de Barcelona, baixar per Marina i veure la Sagrada Família, amb tots els fotògrafs estirats a terra per aconseguir una bona instantània, posava els pèls de punta. I seguíem corrent.

Sempre dic que una marató no són dues mitges, sinó 30+12 kms, així que arribar a l'equador de la prova no em va produir cap sensació especial, més enllà de veure que el temps de pas, 1h20'16", era lleugerament millor del que esperava...36". El gran dubte el vaig tenir just després de creuar la catifa dels 21097 metres. Allà, els pratencs van canviar de ritme i se'n van anar cap a Diagonal Mar a tota castanya. No sé per què ho vaig fer però vaig anar a buscar-los. Veia que podien ser una bona referència, tot i que no acabaven de mantenir-se constants. Intentar atrapar-los suposava un esforç extra, però vaig decidir córrer el risc. El tema va tenir poca durada. Al voltant del km. 24 van fer un altre canvi i vaig decidir anar a la meva. Arribàvem a la Diagonal Mar i encarava la pujada cap a Glòries, amb la Torre Agbar de fons. Una recta molt bonica, amb gran animació i cançons emotives. Recordo que sonava el "Bad Romance", de Lady Gaga, que m'encanta, i vaig començar a pensar que seria un gran dia.

Un cop al final de la Diagonal (km.30) m’esperava en Manel Alcalà, per donar-me un gel de NutriSport. Ja me n’havia pres un altre al km.20, però era aleshores que començaven els moments decisius. Sortint de la Diagonal mantenia una bona velocitat, sempre inferior als 19’10" cada 5.000 (ritme de pas a 3’50”). El passeig marítim, a la Vila Olímpica, va ser un dels moments més delicats de la prova. Saps que ja queda poc però se’t fa encara una muntanya el fet d’haver d’arribar fins a l’altra punta de la ciutat. Allà vaig superar un dels dos pratencs, que s’havien separat a Glòries. El vaig superar a ell i a molts altres corredors. A falta de deu quilòmetres, en una marató, es veu clarament com van les coses. Qui va passant segueix la lluita pel cronòmetre, qui és superat s’entrega a la distància i busca arribar, sigui com sigui. El problema és que vas passant gent i et preguntes quan et tocarà a tu, quan et vindran tots els mals.

I entre una cosa i una altra vaig arribar a l’Arc del Triomf, un monument bonic (i punt, per a mi) però que se’m va fer meravellós. L’organització (excel•lent el tots els sentits) va reduir la zona de pas dels atletes i els espectadors hi estaven més a prop, fent més caliu i donant uns ànims totalment necessaris. Em sentia crescut. Els quilòmetres mantenien la sintonia amb el rellotge i les cames no esqueixaven. Però l’esforç que havia de fer era molt més intens. Ja no em deixava endur per un ritme x, l’havia de lluitar passa a passa. La plaça de Catalunya, de baixada, és impressionant (no hauria dit el mateix en el sentit invers, en un punt de la marató tan avançat com aquell) i l’entrada al Portal de l’Àngel, també. Abans d’arribar a la Catedral em tornava a esperar en Manel, amb la bici, un somriure i un altre gel. Seguia patint però seguia apretant.

Un dels grans encerts de les curses els últims anys ha estat la inclusió del nom del participant en el pitrall. Això apropa els atletes a la gent i fa que animin els patidors malalts que lluitem per arribar fins al final. A mi em va animar moltíssima gent. Familiars, amics, coneguts, amics d’amics i, sobretot, gent que no conec de res. A tots ells vull agrair uns crits d’ànim que em van ajudar, no ho sabeu com, a no donar-me per vençut.


El carrer Ferran era ple de turistes estrangers, amb les seves xancles i les seves samarretes de màniga curta...a 8ºC!!! No canviaran mai. La baixada per les Rambles, el pas per Colom i l’entrada al Paral•lel van ser com un petit parèntesi abans de la traca final. Ja no quedava res però encara era tot un món. I si et deixes anar els minuts cauen com no podries imaginar. A la ronda Sant Pau em va passar un noi jovenet que anava amb una llebre de luxe, a un ritme brutal. Va fer una segona mitja marató de pel•lícula i va baixar de 2h40’. Vaig intentar seguir-los però veient que em fondrien vaig seguir a la meva. I arribo a Sepúlveda.Només entrar-hi ja busques la plaça d’Espanya, allà al fons. El cor se t’accelera, l’emoció se’t menja i et ve una revifada de forces que no desaprofites. Un últim, ara sí, esforç. Apretes les dents i recordes tots els mecanismes que et poden ajudar a millorar: passes llargues, moviment harmònic de braços, esquena recta...I de sobte veig l’altre pratenc, allà, tot de blau, lluitant per arribar, com jo, com tots. Ara ja no hi ha comentaris ni bromes, només ens deixem endur pels crits de la gent i per les poques forces que ens queden. Recta d’arribada a les torres i un últim esforç per intentar (sense èxit) baixar de les 2h40’. No era l’objectiu, no em queda un mal regust. Al contrari, ha estat un premi.
Des de l’any 2004 que no corria a Barcelona. No pensava que fos tant i ho he hagut de mirar per confirmar-ho. Després d’haver perdut gairebé dos anys per una lesió als isquiotibials, a poc a poc, he anat tornant. Després de les 3h00’ a Madrid i les 2h47’ a Saragossa, ja hi torno a ser. Estic content, eufòric, amb ganes de tornar-hi. Amb ganes de TORNAR A CÓRRER.

PD: especial menció al nombrós grup d'atletes del departament d'Esports de TV3 que van córrer a Barcelona, des dels clàssics Arcadi Alibés, Artur Peguera i Xavi Bonastre, o el repetitiu Víctor Patsi, als debutants en la distància Quim Robert, Josep Maria Puig, Josep Coch, Quique López Vilalta, Roger Fontellas i Jordi Fandiño. A tots ells moltes felicitats!!! Confio que hi torneu.

5 comentaris:

jag75 ha dit...

Moltes Felicitats de nou!
ets mooolt gran corredor. Aviam si algun any arribo a les teves marques (en aquesta vida o en la propera ;)
T´he deixat unes fotos molt guapes al fb del km 35. Se´t veu àgil.
una abraçada

jordi

joan ha dit...

Hola Sebas ens vam saludar abans de sortir i quant ja estavem . Una gran marca has fet , estas en molt bona forma , potser si que te raó l´Arcadi , peró ja ho farem mes endavant .

Sedentaris.cat ha dit...

Felicitats per la marca! Jo no la vaig córrer i vaig anar a animar a altres Sedentaris que la van fer. Et vaig veure passar poc abans de l'arribada.
Vaig trobar que l'ambient era espectacular i les sensacions que vaig tenir eren impressionants. Espero poder fer-la l'any que ve.
Molt bona la definició que no són 2 mitges sinó 30+12, tothom coincideix en això del mur dels 30.
Ànims i enhorabona

Toni de Sedentaris.cat

Xavi ha dit...

Felicitats, campió !! Com no podia ser d'una altre manera vas quedar primer de TV3. El podi el vam completar Peguera (plata)i jo mateix (bronze), he, he....!
Tú és un coet ! Jugues la Champions. Has fet 69 de la general, oi ? Quasi res !!
Segueix així !! Ah! i l'Arcadi també es preocupa del rellotge, t'ho asseguro. No per fer marca, però sí per a aconseguir l'objectiu que es fixa en cada cursa. Per ell la motivació és clavar el temps que es proposa fer, i per tant també corre pendent del crono.

mario badia ha dit...

Moltes felicitats, Sebas.

Al final va sonar la campana.

Et vaig veure passar molt fresc al quilòmetre disset i després ens vam creuar a la mitja marató. A la propera, segur que tornes a baixar de les 2h40.

Moltes felicitats.