dimarts, 27 d’octubre del 2015

CONEIXES EN JULIUS NJOGU?

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

És possible que aquesta imatge no et transmeti res, més enllà del que, aparentment, es veu: un esprint entre dos corredors, al final d'una cursa.
No seria res més si no s'hagués conegut la història que s'amaga al darrere.
Set del matí, rodalies de l'Estadi Nyayo. Sona el tret de sortida i milers d'atletes nerviosos, comencen a cremar l'adrenalina acumulada pels nervis previs a la sortida de la Marató de Nairobi. Seran 42 quilòmetres de repte, gesta, quimera o digues-li com vulguis. 42 quilòmetres de lluita contra un mateix, contra els elements, el temps i...els rivals.

Per al gruix de populars el màxim rival acostuma a ser el seu millor amic o el seu company d'entrenaments. En realitat, però, no varia gaire el fet d'acabar el 327è a fer-ho en la posició 328.

On sí que canvien les coses és en les posicions capdavanteres, on els triomfs donen prestigi...però, sobretot, diners. A la Standard Chartered Nairobi Marathon el guanyador s'embutxaca 13.400 euros; el segon, 5.800 i el tercer, 3.120. La xifra va resultar una temptació excessiva per al dorsal 388 de la fotografia superior. No es pot dir que en Julius Njogu estigui gras, en absolut. Però si el compares amb el dorsal 569, que va al seu darrere, i tens en compte que és a punt de creuar la línia d'arribada en menys de dues hores i quinze minuts, aleshores, potser sí que et cridarà l'atenció.

El que no va semblar normal als membres de l'organització va ser adonar-se que Njogu no havia suat. Després de 42 quilòmetres de patiment i d'un esprint en la recta final, Julius Njogu, de 28 anys, no mostrava senyals de cansament. Per això van començar a fer comprovacions, en les càmeres i els diferents punts de pas. No hi havia rastres de la seva cursa, el xip només havia registrat l'arribada. Un trampós Julius Njogu havia corregut, únicament, l'últim quilòmetre i, a més, havia tingut la poca vergonya d'esprintar al pobre Shadrak Kiptoo (dorsal 569), que no entenia d'on havia sortit aquel intrús.

Censuro l'actitud egoista i insolidària de l'Njogu però puc arribar a comprendre-la, com una reacció davant de la necessitat de sobreviure, de tirar endavant, en una vida difícil (que no sé si és el cas). El que no puc arribar a entendre, de cap manera, és que això passi a casa nostra, en curses populars sense premis econòmics. I, lamentablement, succeeix.

Coneixes algun Julius Njogu?





CONOCES A JULIUS NJOGU?

Es posible que esta imagen no te transmita nada, más allá de lo que, aparentmente, se ve: un esprint entre dos corredores, al final de una carrera.
No significaría nada más si no hubiésemos conocido la historia que esconde.
Siete de la mañana, aledaños del Estadio Nyayo. Suena el disparo de salida y miles de atletas, nerviosos, empiezan a quemar la adrenalina acumulada por los nervios previos a la salida del Maratón de Nairobi. Serán 42 kilómetros de reto, gesta, quimera o llámale como quieras. 42 kilómetros de lucha contra uno mismo, contra los elementos, el tiempo...y los rivales.

Para la mayor parte de los populares, el máximo rival suele ser su mejor amigo o su compañero de entrenamientos. En realidad, sin embargo, no varía mucho el hecho de acabar el 327o a hacerlo en la posición 328.

Donde sí que cambian las cosas es en la posiciones delanteras, aquellas en las que los triunfos generan prestigio...pero, sobretodo, dinero. En la Standard Chartered Nairobi Marathon el ganador se embolsa 13.400 euros; el segundo, 5.800, y el tercero, 3.120. La cifra resultó ser una tentación excesiva para el dorsal 388 de la fotografía superior. No se puede decir que Julius Njogu esté gordo, en absoluto. Pero si lo comparas con el dorsal 569, que va justo detrás suyo, y tienes en cuenta que está a punto de cruzar la línea de meta en menos de dos horas y quince minutos, entonces, quizás sí que te llamará la atención.

Lo que no pareció normal a los miembros de la organización fue darse cuenta de que Njogu no había sudado. Después de 42 kilómetros de sufrimiento y de un esprint en la recta final, Julius Njogu, de 28 años, no mostraba signos de cansancio. Por eso empezaron a hacer comprobaciones, en las cámaras del recorrido y en los diferentes puntos de paso. No había rastro  de su carrera, el chip sólo había registrado la llegada. Un tramposo Julius Njogu había corrido, únicamente, el último kilómetro. Y, además, había tenido la desfachatez de esprintar al pobre Shadrak Kiptoo (dorsal 569), que no entendía de dónde había salido aquel intruso

Censuro la actitud egoísta e insolidaria de Njogu pero puedo llegar a comprenderla, como una reacción ante la necesidad de sobrevivir, de tirar hacia adelante, una vida difícil (que no sé si es el caso). Lo que no puedo llegar a entender, de ninguna manera, es que esto pase en aquí en casa, en carreras populares sin premios económicos. Y, lamentablemente, sucede.

Conoces a algún Julius Njogu?



dijous, 22 d’octubre del 2015

QUAN ABANDONAR NO ÉS UNA OPCIÓ...PAULA NEWBY-FRASER

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Fa temps que ni corro ni vaig en bicicleta ni, tampoc, baixo al gimnàs. Estic intentant complir els quatre mesos sense fer exercici que em va recomanar Manolo, el curandero d'Arandei. M'agradaria accelerar el temps i que tot passés més ràpidament. Però no ho aconsegueixo.
Els dies de tardor es van escurçant però les hores alenteixen el seu pas. Em menjo el cap. Bé, de fet, m'ho menjo tot. "Ja ho cremaré, quan torni a córrer", em dic a mi mateix, intentant buscar el vessant positiu. Segur que n'hi ha un però, per descomptat, no és aquest.
El vessant positiu és la lectura. He llegit molt, darrerament. I aquesta setmana m'he endinsat en un llibre que m'està fent descobrir llegendes increïbles: Triatlón, de Matthew Baird, de l'editorial Lunwerg.
El que m'ha dut a tornar a escriure al blog és la fascinant gesta de Paula Newby-Fraser, la triatleta més gran de la història. Set vegades va guanyar el prestigiós Ironman de Hawaii, entre 1986 i 1994, i l'any següent es va presentar a Kona amb la pressió que només tenen els grans favorits. Només la victòria satisfaria les expectatives que havia generat. Era tan superior a les seves rivals que va arribar a la segona transició amb un avantatge de set minuts sobre la segona classificada. Però la marató es va convertir en un calvari. Va patir una davallada impressionant i el temut "mur" se li va presentar com una autèntica paret. A la sortida d'un dels avituallaments va xocar, de cara, contra un voluntari de  la cursa i va caure a terra, estabornida. Tot i l'impacte, es va aixecar i va continuar corrent.

La crisi definitiva però, encara havia d'arribar, en forma de deshidratació. A menys de 400 metres per l'arribada, sense forces, es va posar a caminar. La seva perseguidora, Karen Smyers, la va superar, al·lucinada, incrédula davant del defalliment que estava presenciant. Newby-Fraser tenia la boca seca i anava bevent tant com podia. Fins que no va poder més, ni caminar ni beure. I es va asseure a terra. I després es va estirar. Voluntaris, assitents, metges i centenars d'aficionats...D'entre tota la multitud, va aparèixer la seva parella, que va ser capaç de transmetre-li serenor i, a poc a poc, es va anar refent. No necessitava arribar. No necessitava demostrar res a ningú.  En els vint minuts que havia estat fora de combat la francesa Isabelle Mouthon-Michellys també la va avançar. La campiona sudafricana (zimbabuesa de naixement) es va aixecar i va tornar a caminar, intentant gaudir de cada pas. En els últims deu metres la brasilera Fernanda Keller, va esprintar per creuar la línia d'arribada abans que ella i robar-li un podi que, en qualsevol cas, tampoc hauria assaborit. Aquell dia, Paula Newby-Fraser va conèixer la cara més amargant del món de la competición i, fins i tot malgrat la crisi, va acabar en una més que meritòria quarta posició. L'any següent va tornar a Hawaii per treure's l'espina que li havia quedat clavada i va aconseguir la seva vuitena victòria, una fita que ningú ha pogut assolir. Una fita que, difícilment, ningú podrà assolir mai.

Només si has llegit l'article, mira el següent vídeo.


CUANDO ABANDONAR NO ES UNA OPCIÓN...PAULA NEWBY-FRASER

Hace tiempo que ni corro ni voy en bicicleta ni, tampoco, bajo al gimnasio. Estoy intentando cumplir los cuatro meses sin hacer ejercicio que me recomendó Manolo, el curandero de Arandei. Me gustaría acelerar el tiempo y que todo sucediera más rápidamente. Pero no lo consigo.
Los días de otoño se van acortando pero las horas ralentizan su paso. Me como la cabeza. Bueno, en realidad me lo como todo. "Ya lo quemaré cuando vuelva a correr", me digo a mí mismo, intentando buscar el lado positivo. Seguro que hay uno pero, desde luego, no es este.
La vertiente positiva es la lectura. He leído mucho, últimamente, y esta semana me he metido de lleno en un libro que me está permitiendo descubrir leyendas increíbles: Triatlón, de Matthew Baird, de la editorial Lunwerg.
Lo que me ha llevado ha volver a escribir en el blog es la fascinante hazaña de Paula Newby-Fraser, la triatleta más grande de la historia. Siete veces se impuso en el prestigioso Ironman de Hawai, entre 1986 y 1994, y el año siguiente se presentó en Kona con la presión que sólo tienen los grandes favoritos. La victoria era lo único que daría satisfacción a las expectativas que había generado. Era tan superior a sus rivales que llegó a la segunda transición con un margen de siete minutos sobre la segunda clasificada. Pero el maratón se convirtió en un calvario. Sufrió una pájara impresionante y el temido "muro" se le presentó como una auténtica pared. A la salida de uno de los avituallamientos se dio de bruces contra un voluntario de la carrera y cayó al suelo. A pesar del golpe, se levantó y continuó corriendo.

La crisis definitiva, sin embargo, todavía estaba por llegar, en forma de deshidratación. A menos de 400 metros para la llegada, sin fuerzas, se puso a caminar. Su perseguidora, Karen Smyers, la superó, alucinada, incrédula ante el desfallecimiento que estaba presenciando. Newby-Fraser tenía la boca seca e iba bebiendo tanto com podía. Hasta que ya no pudo más, de caminar ni de beber. Y se sentó en el suelo. Y, a continuación, se estiró completamente. Voluntarios, asistentes, médicos y centenares de aficionados...de entre toda la multitud, apareció su pareja, que le supo transmitir serenidad. Poco a poco se fue recuperando. No necesitaba llegar. No necesitaba demostrar nada a nadie. En los veinte minutos que había estado fuera de combate, la francesa Isabelle Mouthon-Michellys también la avanzó. La campeona sudafricana (zimbabueña de nacimiento) se levantó y volvió a caminar, intentando disfrutar de cada paso. En los últimos diez metros la brasileña Fernanda Keller, esprintó para cruzar la línea de llegada antes que ella y robarle un podio que, de todas maneras, tampoco habría saboreado. Aquel día, Paula Newby-Fraser conoció la cara más amarga del mundo de la competición i, aun así, acabó en una más que meritoria cuarta posición. El año siguiente volvió a Hawai para quitarse la espina que le había quedado clavada y consiguió su octava victoria, un hito que nadie ha podido alcanzar. Un hito que, difícilmente, nadie podrá alcanzar nunca.

Únicamente si has leído el artículo, mira el siguiente vídeo.