dissabte, 23 de febrer del 2013

EL NEGUIT DE NO PODER CÓRRER

Si hagués estat a Barcelona demà m'hauria agradat córrer el Maratest, una prova de foc excel.lent per a la preparació d'una marató...i, en especial, per a la Marató de Barcelona. Un test de 30 kms, amb avituallament (aigua i gels), en format cursa, a només tres setmanes per a la gran cita del 17 de març. Però no sóc a Barcelona.
Una altra alternativa per aquest cap de setmana era apropar-me a La Noguera i córrer la Mitja Marató de Balaguer, prova en què ja he pres part, conec lleugerament el recorregut i m'agrada bastant (salvant les diferències, em recorda a Granollers...pel fet de tenir una primera part del recorregut ascendent i una segona de baixada). Però tampoc sóc a Balaguer.
A Madrid hi ha una altra mitja. No és bona, no és ràpida ni és gaire maca. Però si el principal problema que tingués fos de trasllats, tampoc la podria córrer.
Estic lesionat i aquesta és la causa que em fa estar parat, mossegant-me les ungles i veient els dies passar. Parat, sí; però no quiet.
Aquesta setmana me l'he passat pujat dalt de l'el.líptica, suant la gota i empassant-me aquelles pel.lícules que sempre tenim pendent de veure...i sempre acabem aparcant per a una millor ocasió. Les visites al fisio tampoc han faltat. La recuperació va per bon camí.

Avui, després d'una hora a la màquina, amb el cos calent, amb els músculs calents, he sortit a córrer. He anat al microparc que hi ha al costat de casa, al Breogán, i he sortit sense rellotge. No em feia falta, no volia distraccions. Deu minuts trotant molt suaument, només per escoltar-me el cos...i treure'm el neguit.
I me l'he tret. I he vist que això sembla que rutlla. Demà, si tot va bé, hi tornaré.

dimarts, 19 de febrer del 2013

COM RECUPERAR-SE D'UNA LESIÓ

No sé ben bé si aquest titular és la millor manera d'afrontar l'entrada que tot just començo a escriure. És una pregunta però no hi ha el signe d'interrogació. Sembla que hagi d'explicar "com recuperar-se d'una lesió", quan en realitat vaig bastant perdut. És habitual que només ens preocupem de certes coses quan ens toquen de prop i ens afecten. La prevenció, en l'esport, és clau. El que hi ha en joc és, ni més ni menys, la felicitat que ens suposa la pràctica d'un esport, en el meu cas, l'atletisme.
Sumo al voltant d'un any arrossegant molèsties a les lumbars i els isquiotibials. Tenint en compte que el dolor em permetia córrer i que les visites a metges, fisioterapeutes, osteòpates i acupunctors no m'aportaven solucions, vaig anar sumant quilòmetres. La preocupació s'agreuja quan apareix una nova lesió...i ja no et permet córrer.
En aquest punt és en el que em trobo actualment.
Avui fa una setmana que vaig sentir els primers símptomes i les petites solucions inicials no m'han permès recuperar-me. Avui he fet l'últim intent de sortir a córrer, 5 kms. Ho he tornat a fer amb dolor i, ara sí, decideixo parar. Els problemes els tinc al múscul recte intern. El diagnòstic està fet (inflamació del vast intern). La recepta, també: ús diari de l'el·líptica (per fer treball a nivell cardiovascular, sense impactes) i repeticions d'exercicics isomètrics (per enfortir la musculatura sense risc d'agreujar la lesió).
Prometo ser un bon pacient (ningú més que jo en sortirà beneficiat).
De decisions complicades, a menys d'un mes de la Marató de Barcelona, prefereixo no prendre'n.

dissabte, 16 de febrer del 2013

QUAN NO ÉS UN ALL ÉS UNA CEBA (II)

No hi ha manera.
Un any després repeteixo títol per a una entrada del bloc. Circumstàncies diferents, moments diferents, molèsties diferents, però al cap i a la fi, PROBLEMES FÍSICS que no em permeten entrenar al 100%.
Al final serà cert allò que anar a Barcelona em fa tornar lesionat o refredat. En aquesta ocasió, els dolors m'han sorgit en una zona coneguda però afectant un múscul "verge", en la meva història clínico-atlètica: el recte intern.
Els dolors van aparèixer dimarts, al final d'un entrenament al Retiro en què acabava d'aconseguir la millor marca de la temporada en un 5000-al-Retiro (que no és un 5K normal). Vaig anar sentint unes punxades a la part interna del genoll. No semblava preocupant, perquè sovint tenim petites molèsties, però quan l'endemà iniciava un rodatge de 20 kms es va reproduir la molèstia. Vaig posar fi a l'entrenament amb menys de dos quilòmetres a les cames però entenent que era l'única alternativa coherent.
Dijous no vaig fer ni l'intent. I ahir amb mitja hora en vaig tenir prou per adonar-me que el procés seria una mica més llarg. Per aquest motiu vaig decidir treure-li la pols a l'el.líptica i vaig suar durant mitja horeta. Avui, en canvi, no he volgut fer proves. Directament m'he posat una pel.lícula i he començat a fer quilòmetres a la màquina. No tenia una objectiu clar a nivell de números, simplement volia aguantar durant tot el film. La sorpresa s'ha produït al final, quan apareixien els crèdits, jo baixava el ritme i, finalment, posava fi a l'exercici.
Els números que apareixen a la pantalla de l'el.líptica m'envien un senyal que no puc passar per alt:


La bateria de l'aparell és a punt d'esgotar-se, però encara em permet veure clarament que he fet 42 kms i 200 metres.
A un mes i un dia per la Marató de Barcelona no puc llençar la tovallola. Hauré perdut dies, fins i tot setmanes, però no m'entregaré a les circumstàncies, no em deixaré arrossegar pels inconvenients que em vagi trobant pel camí. No, per poc que pugui...i amb seny.
Fa algunes setmanes vaig descobrir un vídeo a internet, el protagonitza la doble campiona del món de triatló, Helen Jenkins. Va haver de superar una greu lesió i el missatge que transmet és que no hem de perdre el temps a lamentar-nos pel que no podem fer, sinó intentar posar-hi remei i tornar, si pot ser, amb més força
Pràcticament he superat els problemes lumbars que he arrossegat durant tot l'últim any. Estic convivint amb una tendinitis als isquiotibials des de fa més de deu mesos. I ara se m'hi afegeix el recte intern. Descans, el.líptica, estraments, massatges, gel, mantenir les rutines de menjar i dormir...hi ha moltes coses a fer abans de rendir-me. Moltes.

dijous, 14 de febrer del 2013

MY ROAD, MY CITY AND ME

En l'última entrada escrivia sobre l'estada a Barcelona i la tirada de 30 quilòmetres, però la carretera de les Aigües dóna per a molt més. A mi m'agrada molt escriure però he de reconèixer que quan miro aquesta imatge, em quedo sense paraules ("my road, my city and me").
 
L'endemà de les dues hores el vaig invertir en una bona causa i vaig fer de llebre la Paz a la Badalona Running. No hi havia un objectiu clar, més enllà d'intentar anar a un bon ritme. Es va quedar lluny de la seva marca, (43'26" vs 44'14", però força per davant de la gran majoria de competidores. No és la primera vegada que puja a un podi a recollir trofeus, però sí que es tracta de la primera ocasió en què creua l'arribada d'una cursa en la tercera posició d'una classificació general. I això cal tenir-ho en compte. Arrossegava un procés gripós però va anar de menys a més, tot avançant rivals. El premi és totalment merescut. 
I n'arribaran més, segur!!!

dimarts, 12 de febrer del 2013

FERIDES DE GUERRA EN UN TEST DE 30

Curta però intensa. Pot semblar un tòpic, però és cert. Últimament les visites que faig a Barcelona se'm fan curtes. No tinc temps de fer gairebé res. Em passa volant, se m'escapa de les mans. Les prioritats són les prioritats i, afortunadament, els entrenaments ocupen un lloc destacat. Divendres vaig arribar a la mitjanit, amb son i cansat després de més de cinc hores a la carretera i un dia llarg a la feina. I l'endemà em llevava ben d'hora. A un quart de nou del matí començava el (primer) test llarg de cara a la marató. Va ser una tirada de 30 quilòmetres, amb dos més d'escalfament previ.
Acompanyat del gran Joan Prats, que es va sacrificar i va anar a un ritme més lent del que li toca, vam sortir del Pla dels Maduixers una mica per damunt de 4'/km. Vam trigar quatre quilòmetres a trencar la barrera i apropar-nos al ritme que buscava. Però era un dia de vent i amb els canvis de direcció que es fan a la carretera de les Aigües mai te'l vas trobant a batzegades. Els 8 primers kms vam fer-los a 32'11" (+-4'01).
La tornada, amb la incorporació d'en Cesc Guim, va ser decididament més ràpida, a 31'23" (+-3'55). Però també em va despertar el cansament. Em vaig prendre un gel a l'inici del km.17, però no era qüestió de gels...Em costava Déu i ajuda baixar de quatre. No entenia res, les cames no m'anaven.
Vaig lluitar per arribar fins al 23, on donava la volta per encarar els set últims. Allà era on "em jugava les garrofes", allà era on es decidia la jornada i allà és on m'estava quedant sense forces...i sense en Joan, que canviava a un ritme més competitiu.
Era l'hora de la veritat i em vaig entregar, des del primer parcial. A una mitjana de 3'54"/km i amb un últim gir, un quilòmetre 30 que va sortir en 3'45". No m'hauria pogut imaginar, mitja hora enrere, que acabaria amb aquelles bones sensacions.
30 kms a 3'57 no és un temps que em faci sentir orgullós, però és el temps que, ara per ara, tinc a les cames. Si sóc capaç de mantenir-lo durant tota la marató, m'aproximaré a les 2h46'.
La imatge curiosa que em deixa el test de dissabte la formen aquestes taques de sang a la samarreta. Simples ferides als mogrons, unes ferides de guerra que no te n'adones que hi són fins que les veus. El patiment va per una altra banda, és massa intens com per perdre's en altres històries. Això també és córrer.

dijous, 7 de febrer del 2013

CÓRRER A CASA M'AJUDA A MILLORAR

Cada vegada que vaig a Catalunya, me'n torno amb una sensació d'haver aprofitat el temps, sobretot a nivell atlètic. Els entrenaments que faig i les curses que corro em surten pru bé. Demà divendres torno a fer una escapada cap a casa, una escapada amb dos punts importants: un test de 32 quilòmetres a la carretera de les Aigües i una cursa a Badalona. 
L'examen de 32K consistirà en dues anades i tornades al "8", un recorregut totalment pla, amb l'incentiu de tenir una vista privilegiada de la ciutat de Barcelona. Es tractaria de fer els primers setze a poc per sota dels 4'/km pelats i els segons, a intentar complir.
L'endemà, diumenge es tractarà de gaudir d'una festa, la de la Badalona Running, la segona edició del Memorial Luis Condon. És una cursa que em fa una il.lusió especial, pel fet que es disputa "a la vora de la mar", una circumstància que per aquells que vivim a Madrid o a terres d'interior, se'ns fa impossible de gaudir de forma natural. Veure el mar és un plus i des que sóc fora que ho valoro molt més.
L'únic problema és que aquestes visites també estan coincidint amb (no sé si per una buidor interior...) un encostipat que em deixa una setmana en baixes condicions. Confio que aquest desplaçament sigui del tot positiu.

diumenge, 3 de febrer del 2013

SETMANA PERDUDA? NO, SETMANA GUANYADA

Diumenge passat m'acomiadava amb el desig que la febre i el mal de cap que m'havien afectat durant la Mitja de Getafe, desapareguessin. No m'hauria imaginat, en aquelles primeres hores post cursa, que em passaria la setmana en blanc, sense córrer. Sabia que el Madrid-Barça de Copa no m'ajudaria a recuperar-me, però tampoc esperava trigar tant a fer-ho. Fins divendres encara vaig arrossegar punxades al cap i estossecs i ahir va ser el primer dia en què vaig gosar calçar-me les Nimbus 13 d'Asics. Va ser per fer una rodadeta de vuit quilòmetres, per provar. La prova va sortir bé.
Aquest matí ja ha estat diferent. M'he tapat de dalt a baix i he sortit a córrer. Ho he fet sense una intenció clara, sense un ritme objectiu, sense un lloc clar per on volia córrer. Només volia deixar-me dur, córrer una bona estona i suar. I m'hi he passat gairebé dues hores, he fet 26 kms (a 4'28/km de mitjana) pel Retiro. La cara que feia a l'arribada deixava força clar que no ha estat un passeig...i que no estic 100%.
Però hi ha coses que no mostra aquesta imatge,com per exemple, la satisfacció de veure que hi torno a ser, que he sumat la tirada més llarga prèvia a la marató. A partir d'aquí, tot hauria d'anar bé. M'he passat una setmana sense córrer, però no tinc la sensació d'haver perdut una setmana. Les meves cames han descansat durant una setmana i avui m'han demostrat que tenen ganes d'afrontar aquest últim mes i mig que queda fins a la Marató de Barcelona.

SEMANA PERDIDA? NO, SEMANA GANADA

El domingo de la semana pasada me despedía con el deseo de que la fiebre y el dolor de cabeza que me habían afectado durante la Media de Getafe, desaparecieran. Nunca me habría imaginado, en esas primeras horas posteriores a la carrera, que me pasaría la semana en blanco. Sabía que el Madrid-Barça de Copa no me ayudaría a recuperarme pero tampoco esperaba tardar tanto. Hasta el viernes todavía estuve arrastrando tos y pinchazos en la cabeza. Ayer fue el primer día que me calcé las Asics Nimbus 13, simplemente para hacer una salidita suave, a modo de prueba. Y la prueba salió bien.
Esta mañana ya ha sido diferente. Bien abrigado he salido a correr, o he hecho sin una intención clara, sin un objetivo a nivel de ritmo y sin un lugar determinado al que querer ir. Únicamente quería dejarme llevar, correr un buen rato, sudar. Al final me he tirado rodando casi dos horas, he hecho 26 kms (a 4'28/km de media) por el Retiro. La cara que tenía cuando he llegado a casa deja bastante claro que no ha sido un paseo...y que no estoy al 100%.
Sin embargo, hay cosas que no muestra esta imagen, com la satisfacción de ver que vuelvo a estar ahí, que he sumado la tirada más larga en lo que llevo de preparación para el maratón. A partir de aquí, todo tendría que ir bien. Me he pasado una semana enterita sin correr, pero no tengo la sensación de haber perdido una semana. Mis piernas han descansado durante una semana y hoy me han demostrado que tienen ganas de afrontar este último mes y medio que queda hasta el Maratón de Barcelona.