dimecres, 29 de febrer del 2012

EN BREU RENUNCIO A LA MARATÓ DE BARCELONA

De moment, he hagut de parar de córrer. Una altra vegada.
Les molèsties lumbars han tornat a afectar-me. Mentre m'aplico escalfor a la zona, intento treure l'entrellat al problema.
Semblarà mentida (o un acudit), però quan analitzo les causes de les recaigudes tinc clar quin ha estat l'error.
De l'origen de la lesió no en tinc cap dubte: el dia de l'entrenament de 26 quilòmetres a la Pedriza, tretze de pujada i tretze més de baixada, vaig acabar massa fort. Les baixes temperatures i un mal gest van acabar-me de rematar.
Però després d'uns dies de repòs, massatges i escalfor, me n'estava sortint. Havia tornat a córrer i aixecava cap. Fins que vaig fer una sessió de ioga.
El dia següent no em podia moure.
I ara m'ha passat el mateix. Ahir havia corregut 10 kms. i em trobava força millor. A la tarda vaig voler fer una sèrie d'estiraments musculars per reforçar les lumbars, arquejant l'esquena de bocaterrosa (alçant ara cama dreta i braç esquerre, ara cama esquerra i braç dret) i ara n'estic pagant les conseqüències.
En aquestes condicions no puc córrer la Marató de Barcelona. El més assenyat és que me n'oblidi i em centri en la recuperació. Entenc que les ganes de recuperar el temps perdut m'han fet anar malament.

Seria el més assenyat, però em costa renunciar al somni de tornar a córrer la marató de la meva ciutat.

Aquests pròxims dies no mouré un dit, més enllà de l'escalfor que em dóna la manta tèrmica i, quan em trobi millor, faré el·líptica. Res de córrer.

dilluns, 27 de febrer del 2012

EREN ALLS, VAN SER CEBES...ARA TORNEN A SER ALLS

Està tot escrit, en algun lloc, segurament. Però malauradament jo no sé on. Aquests últims dies he estat absent al bloc i això acostuma a ser un mal senyal. He recaigut dels problemes lumbars i he hagut d'estar uns dies parat. Les molèsties, que s'havien reduït, van tornar a aparèixer de forma molt molesta. Ara sembla que han minvat una altra vegada però, és clar, ja no et refies de res.

Segueixo fent-me massatges, segueixo posant-me escalfor a l'esquena (per cert, el saquet de pinyols de cirera se'm va cremar i l'he hagut de llençar. No en vaig fer un mal ús, devia ser dolent, comprat a la casa Natura) amb una manta tèrmica de les de sempre. Ahir i avui he tornat a córrer una estona i ho he fet sense dolor...però amb una sobrecàrrega una mica desesperant.

I mentre no corria, llegia. Dos dels millors articles amb què m'he trobat els últims dies són aquests:
España, de nuevo ante el TAS i El "ingenuo" positivo de Alessandra Aguilar. Tots dos han estat escrits pel periodista d'El País, Carlos Arribas, gran expert en matèria de dopatge, els links però, corresponen a un bloc molt interressant que segueixo, http://ochocalles.blogspot.com/ i que recomano a tothom. El cas de l'Alessandra Aguilar em recorda al del portuguès del Mundial de Duatló, que va reconèixer haver pres el producte dopant...per desconeixement, per error. Ni m'ho empasso ni em val l'excusa. Tot i que es tracta d'una substància que no ajuda a millorar el rendiment, l'heptaminol és un estimulant prohibit per l'Agència Mundial Antidopatge.

Ara bé, li cauran entre tres i sis mesos i acabarà anant a Londres'12, com si res hagués passat. I potser també hi anirà en Paquillo...i tants d'altres. Veritablement, a Espanya hi ha un greu problema amb el dopatge. Algú està interessat a afrontar-lo de debò?

dimarts, 21 de febrer del 2012

ELS SECRETS DEL COS HUMÀ

És difícil d’entendre, però avui tot ha tornat a la normalitat. Un entrenament dur a la Casa de Campo, amb pujades i baixades, a un ritme elevat...i sense conseqüències. L’orina ha recuperat el seu color habitual. És aviat per dir-ho, però així com va aparèixer, el problema s’ha esvaït. Veurem demà, si no torna. Tot i això ja tinc cita amb l’uròleg per intentar aclarir la qüestió.

Al Cerro Garabitas volia retrobar-me amb mi mateix, posar a prova el meu estat de forma, conèixer veritablement quant he perdut per culpa de la lumbàlgia, així com saber si el que queda de les molèsties m’impedirien anar a ritme. Afortunadament no he patit cap problema i la sensació que em deixa l’entrenament és molt bona. Fa una estona, a més, he passat per xapa i pintura amb el fisio i estic com una seda.


Era el primer test de les últimes setmanes i no volia passar-me de quilòmetres, així que he fet 4 voltes, m’interessava més aconseguir un ritme millor que el de les últimes ocasions que m’havia apropat a la Casa de Campo: 15’36, 15’14, 15’03 i 14’41”. La progressió ha estat excel•lent i la capacitat de millora ha estat força bona. L’únic “però” que hi posaria és aquesta última volta ja que, tot i que m’ha semblat que no em deixava res, confiava que baixaria de 14’35.



Ara bé, aquesta jornada de voltes entre setmana m’ha fet recuperar la confiança de cara a Barcelona. Falta poc més d’un mes per a la marató i no em sento tan lluny dels meus objectius. Serà clau, però, que la sort em faci costat a nivell de lesions. Si em respecten tot anirà sobre rodes. En aquest sentit, el cos humà és qui té l’última paraula, malgrat que de vegades costi entendre’n el seu significat, costi desxifrar-ne els seus secrets.


diumenge, 19 de febrer del 2012

QUAN NO ÉS UN ALL, HA D SER UNA CEBA?

He anat corrent de forma plàcida durant tota la setmana. La lumbàlgia ha acabat convertint-se en una molèstia quan estic assegut o quan estic dret, quiet com un estaquirot. Calçat amb les vambes no he tingut cap problema. Tot i que no he fet entrenaments a ritmes elevats, he fet una gran càrrega de quilòmetres, 124, sense cap problema a les lumbars.
Però així com em satisfà la millora de la lesió, m’ha sorgit una altra preocupació que em té una mica desconcertat. Després dels entrenaments de dijous (26 kms) i dissabte (20 kms) vaig orinar sang. Certament van ser dos casos aïllats, ja que tot just després d’hidratar-me, el tema va recuperar el seu color habitual.

L’any passat a la Marató de Sables que vaig tenir un episodi semblant, a la penúltima etapa. Tenint en comte les altes temperatures del desert, les restriccions d’aigua i el cansament acumulat al llarg de tota la prova, em van dir que es tractava d’una deshidratació comuna i no m’hi vaig capficar més.

Però és clar, ara és diferent. Així que ahir me’n vaig anar d’urgències al Ramón y Cajal. Volia aclarir què li passa al meu cos i saber si tinc algun problema. Em van fer diverses proves i en dues horetes sortia de l’hospital amb un sobre marró sota el braç, la tranquil•litat de no patir cap malaltia...però la incertesa de no saber realment què tinc.

El judici clínic de la doctora Fernández diu que es tracta d’una “hemoglobinúria aïllada” produïda per l’exercici físic molt pronunciat. No té clar si és fruit d’una deshidratació o bé dels impactes que rep el ronyó (que, d’altra banda, està en perfecte estat de revista). Em va dir que no patís, que podia seguir corrent...i així he fet.

Aquest matí tancava la setmana amb una altra rodada llarga i lenta. Als vint minuts d’entrenament m’he parat a pixar. Havia begut, havia trotat suau, no estava cansat...però l’orina tornava tenir el maleït color vermell.

M’ho hauré de tornar a fer mirar.

divendres, 17 de febrer del 2012

ROGER ROCA, NOU CAMPIÓ DEL MÓN DE DUATLÓ


És notícia, tot i que la competició es va disputar a finals de setembre de l'any passat: Roger Roca, maratonià i duatleta català, nascut a Igualada l'any 78, és el nou campió del món de duatló. Aquell 24 de setembre, a Gijón, va superar la línia d'arribada a només cinc segons del portuguès Sergio Silva.


Roger Roca i el sancionat Silva, amb el barceloní Víctor del Corral

video de l'arribada del mundial, (als 55" apareixen Silva i Roca)

L'alegria no li va durar gaire al vencedor de la prova, ja que pocs dies després es coneixia que havia donat positiu en el control antidopatge, per metilhexaneamina (MHEA), un estimulant derivat del gerani amb efectes semblants, però a una escala inferior als de les anfetamines o l'efedrina. Tot i així, l'AMA (Agència Mundial Antidopatge) la va incloure l'any 2010 en el llistat de substàncies prohibides. La MHEA es comercialitza en productes tals com Hemo Rage, Jack3d, Rocked, Crack, USN Anabolic Nitro, Ergolean Amp 2, DynaPep, Core Zap, C4 Extreme, Nutrimax Burner, NitroX, IBE X-Force, Fusion Geranamine, ClearShot, Black Cats i Musclespeed. No en conec cap ni un, però el seu consum sembla estar molt extès.

La Unió Internacional de Triatló no ha atès a les al·legacions de Silva i l'ha desposseït del títol, a més de sancionar-lo amb sis mesos de suspensió. El duatleta portuguès tornarà a competir el proper mes de maig. Es repeteix una història llargament viscuda en el món de l'esport. Un podi irreal, amb un vencedor trampós. M'alegro per en Roger Roca i per en Víctor del Corral, però m'entristeix veure que no hi ha manera, que el dopatge està massa extès. La suposada lluita dels estaments que regeixen el món de l'esport per posar-hi fi és una batalla perduda.

En la meva lluita particular per oblidar la lumbàlgia segueixo cremant etapes. Sumo (molts) quilòmetres a ritmes baixos i confio, la setmana que ve, poder tornar a fer una mica qualitat.

dimarts, 14 de febrer del 2012

SETMANA DE BAIXA, BONA PER AL COS

A ningú li agrada haver d'estar parat. Quan estem lesionats ens pugem per les parets, fem càlculs, pensem en la modificació del calendari, posposem entrenaments, ens veiem obligats a renunciar a curses, ens engreixem...i fem mil proves per comprovar si encara ens fa mal o anem per bon camí.

Però l'ansietat per tornar a córrer al més aviat possible, sovint, ens impedeix veure el costat bo d'una lesió. Com a mínim, d'una lesió lleu, com ha estat la meva lumbàlgia. I la part positiva és el descans que donem al cos, que venia d'estar sotmès a intenses sessions d'entrenament. Dissabte i diumenge vaig sumar 28 kms, que em van donar confiança per tornar a la normalitat. L'evolució dels dos dies que van seguir va ser millor encara: dilluns, rodatge suau de 12 quilòmetres, i avui, tirada llarga per veure com responien les lumbars, 20 kms, a una mitjana de 4'24" cada parcial.

A diferència del que és habitual en mi, avui he entrenat a l'hora de dinar (de bon matí m'anava una mica just) i he descobert l'obvietat de l'ascens de la temperatura. Entre els -2ºC i els 8ºC i a un munt de sensacions agradables. Demà dimecres tornaré a anar-hi a les vuit del matí, però els meteoròlegs han anunciat que el temps passarà a ser menys hostil.

Tot i qu em trobo bé, no canto victòria. Aquesta setmana m'he prohibit ritmes elevats.
I segueixo amb els pinyols de cireres lligats a la cintura.

diumenge, 12 de febrer del 2012

TORNO A CÓRRER

Vaig iniciar aquest bloc a finals del 2008, després d'una llarga lesió que em va tenir apartat del que més m'agrada fer, gairebé durant un any. Qualsevol parada, per curta que sigui, trenca els plans. La que m'afecta actualment, puc considerar que ha estat curta. Faig servir el perfet com a temps verbal per conscienciar-me que, el pitjor de la lumbàlgia ja ha quedat enrere. O això és el que em vull fer creure a mi mateix.
Com a mínim, els inputs que m'envia el cos van tots en aquesta direcció. No sé si hi tindrà a veure el fet de córrer a Barcelona (tot ajuda), ja que divendres em vaig tirar a la piscina i vaig sortir a rodar quatre quilometrets per Madrid, però el cert és que aquest cap de setmana he fet dos entrenaments de recuperació boníssims i la millora experimentada m'ajuda a ser optimista.

Ahir vaig pujar a les Aigües, on vaig completar 12 kms acompanyat per l'equip de tota la vida, amb aquells amics amb què vaig anar descobrint els secrets de la marató. Després de molts i molts anys, tornàvem a coincidir tots cinc: en Manel Alcalà i Navarro (el 2013 amenaça de tornar a córrer una marató, els seus 2h26 esperen candidats a superar-los), en Joan Prats i Espar (el fred de Balaguer no l'atura, tot i que poc li falta), Marc Fontanals i Òdena (diu que vol baixar de 2.40 a Barcelona quan, en realitat, aspira a fer-ho molt millor), en Josep Maria Fàbregas i Martínez (s'ha d'acabar de decidir si corre la Marató de Barcelona tot sol o si ho fa en companyia, mentre intenta robar-li hores al rellotge), i un servidor.

El ritme de 5'35" el quilòmetre que vam dur va ser lent per a tots ells, però es van portar bé i van aguantar les meves limitacions. El dolor no va desparèixer però no era molest. La resta del dia la vaig passar amb els pinyols de cirera calentets enganxats a la cintura, escalfant-me les lumbars.

Tot ajuda, suposo, i aquest matí he repetit operació. Mantenir calenta la zona afectada i pujar a córrer una estoneta. Avui li ha tocat al meu cosí Francesc Guim, aguantar ritmes tranquils. Tenint en compte que ahir havia fet un test de 32K, una mica de pausa no li anava malament. Si es fa doble nus a les vambes (està per veure) la seva marca el 25 de març pot ser impressionant. Amb en Cesc (i la propina posterior) he acabat fent 16 kms, a 4'40", lleugerament més ràpid que ahir.

Escric amb una faixa a la cintura, de la marca Therma Care, que vindria a fer el mateix efecte que els pinyols de cireres del microones però amb la diferència que en aquest cas l'escalfor es manté durant vuit hores. El problema és que és d'un únic ús i el pack de dos costa gairebé nou euros...A Madrid, quan se m'acabi el segon cinturó, tornaré a tirar de pinyols.

El més important és que ja no em fa mal i sóc capaç tant de córrer com de fer estiraments sense patir. Sense intenció de rodar a ritmes forts ni de fer sèries ni de forçar la màquina fins que no estigui preparat, com a mínim puc dir que faig honor al bloc i, un cop més, torno a córrer. Les sensacions segueixen sent meravelloses.

divendres, 10 de febrer del 2012

NICK VUJICIC, O COM CANVIAR UN NO PER UN SI


De tant en tant ens trobem amb una història increible que ens sorprèn i, al mateix temps, aconsegueix comunicar-nos alguna cosa més. Gràcies a internet, avui en dia tenim accés a un munt d'informació. Hi ha gent que parla d'"excés" d'informació. Jo no diria tant. Crec que depèn del que cadascú estigui buscant.

No tinc clar que jo anés perseguint res en concret quan vaig trobar-me amb la història d'en Nick Vujicic, un australià que va néixer amb agenèsia, una discapacitat física que es caracteritza per l'absència de tres extremitats. En Nick només té un petit peu, amb dos dits.

 En la seva època d'escolar els companys de classe l'amargaven tant que va plantejar-se, més d'una vegada, posar fi al que, aleshores, era una tortura. Afortunadament no es va deixar vèncer per la desesperació i va lluitar. Com ningú. Fins a límits que a la gran majoria no ens entren al cap. Ara té 29 anys i la seva, és la història d'un triomf, una història de superació personal, d'un home que va ser capaç de canviar tots els "no" que l'envoltaven, per "si". En Nick fa una pila de coses que ningú s'hauria pogut imaginar.






Mitjançant el mètode heel and toe (taló i dit del peu), que va crear ell mateix, és capaç d'utilitzar un ordinador. Pot agafar un telèfon, pescar, navegar, jugar a futbol...i tantes i tantes altres coses. Però, sobretot, el que no fa és lamentar-se pel fet d'haver nascut sense mans ni peu dret. Busca alternatives i les troba.

Es dedica a fer xerrades motivacionals que no deixen ningú indiferent. Unes xerrades que tenen l'objectiu de convèncer-nos que no abaixem els braços. Mai.

En una d'aquestes xerrades hi ha hagut una frase que me l'he fet meva: "It's a lie to think that you are not good enough" (és mentida pensar que no ets prou bo). Sé que hi ha molts exemples de superació i que aquest, potser n'és un de tants. Però a mi és el que m'ha arribat. M'agrada. I em motiva.

dijous, 9 de febrer del 2012

EVOLUCIÓ LENTA PERÒ POSITIVA

En les previsions més optimistes calculava que entre avui i demà podria tornar a córrer. Suau, sobre gespa, molt poca estoneta, però que correria. I no, ni per fer broma. No estic prou preparat, encara.
Aquests dies he estat fent tota mena d'estiraments, aguantant-me el dolor, cremant l'el·líptica, llegint sobre lumbàlgies i rebent sessions de fisioteràpia...i confiant veure una evolució en les sensacions a l'esquena.
Això sí, caminar, camino més que mai...i ja camino força, habitualment. L'únic moment de velocitat que he tingut va ser ahir, després d'una roda de premsa del president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco. Vaig haver de sortir a tota castanya de la seu del COE. Per guanyar temps em desplaçava en el cotxe de Canal Sur, que era a punt de sortir. La cursa que vaig haver de fer va ser breu, de menys de cent metres, però em va tocar córrer. Les sensacions no van ser bones. Hauré de continuar amb l'el·líptica i mantenir l'evolució que s'havia anat produint anteriorment. I a veure si hi ha més sort en els pròxims dies. A Barcelona, aquest cap de setmana, tinc ganes de pujar a les Aigües, encara que sigui per rodar fins als avions...

dimarts, 7 de febrer del 2012

CATACROC. LUMBÀLGIA. STOP. GO

Mira que anava bé, mira que tenia bones sensacions, mira que estava content, mira que tenia ganes de córrer a la Mitja de Gavà...i ves per on que he hagut de posar-hi fre. A tot. Diumenge al matí vaig fer un mal gest i em vaig quedar doblegat.
"Catacroc". Tot i així vaig poder fer un entrenament suau. Al començament el tema era encara molt recent i amb un bon escalfament me'n vaig sortir. Però em vaig passar el dia al lit, descansant. L'endemà, ahir dilluns, quan vaig intentar posar-me dret vaig veure que alguna cosa passava, no era un petit doloret a l'esquena sinó una punxada enorme a les lumbars. Vaig pensar que, com el dia anterior, se m'aniria escalfant i no passaria res. Amb tres quilòmetres en vaig tenir prou. I massa. Amb la cua entre les cames vaig decidir deixar d'arrossegar-me i començar a posar-hi remei.
"Lumbàlgia". Tenia els clars símptomes d'una lumbàlgia, una lesió que pot ser considerada com a aguda, subaguda o crònica. El període de recuperació és diferent en cada cas i es mou entre menys de quatre setmanes, per al primer; entre quatre i dotze, per al segon; i més de dotze, per a les de tipus crònic. Sóc optimista i confio que la meva sigui l'aguda i que en menys de quatre setmanes (tant de bo fos menys d'una setmana...) ho tingui tot enllestit.

Exactament en aquest punt és on em fa mal

"Stop". A la tarda vaig anar a visitar el meu bon amic Ángel Tiradas, el fisio, que em va dir que el tema no era greu. Em va tenir una hora a la camilla, tractant-me l'esquena de dalt a baix. Amb el fred que fa és molt fàcil que el tema s'allargui, si no es tracta bé. Antiimflamatoris, estiraments concrets per a la zona lumbar, llavors en una bossa de tela passades pel microones, petits massatges lumbars, caminar i fer el·líptica. Aquesta és la meva recepta per als pròxims dies.
"Go". M'agradaria considerar-ho com una interrupció breu en els meus plans d'entrenament per a la Marató de Barcelona. Aquest matí ja m'he trobat un xic millor. Després dels estiraments m'he calçat les vambes i m'he pujat a l'el·líptica que em va regalar el meu germà Loren i, sense impactes, m'he anat movent. Han estat uns meravellosos vint minuts. A veure com evoluciona...

dissabte, 4 de febrer del 2012

INTENTANT IMITAR EN GEBRE: LA MUNTANYA ENFORTEIX

Tenia curiositat per saber cap a on em duria aquell camí. I al final m'he quedat amb les ganes. Hi hauré de tornar.
He deixat el cotxe a l'últim aparcament de la Pedriza, el que es troba més amunt, a poc més de mil metres d'altitud. Fent un primer cop d'ull al riu, al mateix lloc on em banyo a l'estiu, ja he vist el que em podria esperar més endavant.


El riu va baixant, però ho fa sobre una capa de gel


En altres zones la capa de gel augmenta

A partir d'aquell punt, la carretera, sense accés per a vehicles no autoritzats, segueix pujant. El primer quilòmetre i mig està mal asfaltat, a continuació ja corres sobre terra. Però allà on habitualment hi ha terra, avui m'hi he trobat neu. Una capa molt fina però que estovava una mica més el terreny. De gel, afortunadament, no me n'he trobat. He sortit molt lentament, només amb la idea de sumar quilòmetres, a més de 6'/km. Feia fred i feia vent però no nevava.


Bon panorama, de pujada...més divertit de baixada

Seguia l'ascens, el temps era a punt de canviar

No nevava durant la primera mitja hora. Passat aquest espai de temps han començat a caure uns petits floquets i dic "a caure" quan, de fet, no semblava que caiguessin...més aviat anaven en direcció horitzontal, empesos per una ventada cada cop més forta. Els núvols m'impedien veure el dibuix de les muntanyes, així que les dades que em donava l'altímetre del Garmin m'ajudaven a fer-me una idea d'en quin punt em trobava. He anat pujant sense descans durant tretze quilòmetres (1h25') i en aquell punt, a 1.800 metres d'altitud, he decidit girar cua, per evitar que la jornada se m'allargués excessivament.


13 kms, 800 metres de guany, per arribar a 1.800

La forta ventada no m'ajuda amb les fotos

La tornada ha estat una mica més emocionant, he baixat rapidet, a 3'58. Al final he tancat la jornada fent 26 quilòmetres, un entrenament amb una tirada llarga de pujada constant que fa habitualment, a Etiòpia, Haile Gebrselassie. Voldria veure'l pujar, còmode i somrient.

divendres, 3 de febrer del 2012

FRED POLAR? POSATS A PATIR-LO, PATIM-LO DEL TOT

Fa una setmana que fa un fred que pela. A Catalunya, però també a Madrid. Després de les sèries de mil que vaig estar fent dimarts, he anat deixant passar els dies, amb entrenaments variats (20, 16 i 10 kms), però sense fer qualitat. I amb aquestes que he arribat al cap de setmana, preocupat pel fred i amb ganes de fer alguna cosa diferent. No vull repetir les set voltes al circuit de la Casa de Campo per evitar abusar del meu entrenament preferit.
Tenint en compte que ni treballo ni me'n vaig fora, la decisió és senzilla: intentaré resoldre una incògnita habitual en molts corredors (sobretot de muntanya) que se'm va plantejar ja fa uns mesos: on deu dur aquest camí?
El meu camí pujava Pedriza amunt, en direcció a Navacerrada. Quan hi vaig anar, vaig acabar girant cua als 8.500 metres, per no haver d'acabar fent una tirada excessiva. Ara, en canvi, estic disposat a fer-la, és un bon moment. Si em calen dues horetes, les faré, encara que sigui a un ritme ben tranquil. L'important serà fer un entrenament per damunt dels 1.200 metres d'altitud.
El principal problema? Les plaques de gel que em trobaré pel camí i el fred que patiré, tot i els guants, a les mans i les orelles.
El que és segur és que passaré una bona estona, patint aquest fred polar que obre tants informatius.

dimecres, 1 de febrer del 2012

JO JA EN TINC PROU D'AQUEST COLOR

Ho deien els Sopa de Cabra a "Mai trobaràs", un tema del disc La Roda (1990). Simplement m'ha vingut al cap, després de pensar en les sèries de mil que vaig fer ahir. 3'30" no és ritme per a mi. Em cansa, em fa patir, em deixa sense aire, m'esgota i em fa agonitzar. I vull continuar, però no puc. Em costa massa.

Ahir vaig tornar a fer sèries. Les vaig fer amb l'objectiu que faig totes les coses aquesta temporada: intentar millorar lleugerament els temps de l'última sessió o bé ampliar el nombre d'intervals. O totes dues coses. La referència a batre eren 5 sèries a una mitjana de 3'32.8.
Primera sèrie: fàcil, a 3'30"8. De sortida vaig anar molt còmode i ben aviat em vaig posar en el temps desitjat. Al final no vaig apretar, simplement vaig acabar la sèrie.
Segona sèrie: m'embalo, a 3'28"6. No penso que en vull fer sis, vaig ràpid i gaudeixo de la velocitat.
Tercera sèrie: pago l'excés anterior, 3'33"0. Surto lent, miro el rellotge al pas pel 300 i veig una mitjana de 3'38" difícilment recuperable. Ho intento, però no aconsegueixo res millor que el temps final.

No vull fer una quarta sèrie, tinc mal de ventre, se'm fa tot molt coll amunt, sento no seré capaç de mantenir aquests ritmes. Enlloc dels dos minuts de les sèries anteriors, paro un pèl més.

Quarta sèrie: sorprenent recuperació, 3'27"5. No sé d'on m'han vingut les forces, però no he dubtat a aprofitar el moment, no fos cas que el cable se'm pelés una mica més i acabés fugint cap a casa.
Cinquena sèrie: estic en els temps, 3'30"3. Agonitzo però no em deixo anar. Lluito per tancar el matí amb cinc sèries, dignament. Decideixo posar fi al patiment i no fer un sisè interval que em matarà.

Però no aturo el cronòmetre. I quan la recuperació s'apropa al seu final, sento els "pips" que em posen en alerta i, de cop i volta, sense saber ben bé com ni per què, decideixo fer un últim esforç.

Sisena sèrie: ara sí que sí, no n'hi haurià més, 3'28"8. M'hi deixo la pell.

La mitjana que em queda és de 3'29"8, uns números boníssims, que no creia ser capaç d'aconseguir.

Però la sensació final és que hauré de canviar el xip d'aquestes sèries, ja que se m'ha reduït massa el marge de millora. Una opció possible seria intentar alentir el ritme a 3'35", reduir la recuperació i augmentar el nombre d'intervals. Hauré d'estudiar-la a fons.