divendres, 31 d’octubre del 2008

UN PAS ENRERE, DOS ENDAVANT?

Dissabte passat vaig fer un pas enrere: vaig sortir a córrer, sobre gespa artificial. Em vaig sentir molt bé, tot i que vaig anar molt lent. Vaig fer 4 kms. L'endemà tornava a tenir dolors així que vaig decidir fer un nou parèntesi i no tornar a córrer fins que el doloret no se n'anés del tot. Així he aguantat tota la setmana, fent una hora diària d'el.líptica. Les sessions de fisioteràpia i rehabilitació comencen a fer efecte. I ara, com estic? Motivat, amb ganes, confiança...i un lleuger dolor, el menys molest dels últims mesos. Tinc unes ganes de córrer que no puc explicar, però sé que si no resisteix la temptació podria pagar-ho car. En cap de setmana el gimnàs i la piscina són tancats, així que o corro o no faig res!!!
Hi ha un munt de gent que corre amb dolor, jo ho he fet durant molt de temps. Però no em satisfà entrenar-me sense objectiu. Tinc objectius i il.lusions...i amb dolor no les podré dur a terme. Vull seguir millorant i per fer-ho, he de fer net, del tot, per poder començar a entrenar i no haver de tornar a parar.
Llegir aquest mateix bloc m'ajuda a abstenir-me. Demà llegiré i faré el ronso, el que faci falta per treure'm el "mono" de córrer. Diumenge, com treballo, serà més senzill. I dilluns, tornem a la màquina. La setmana que vé, sense dolors (creuo els dits), començaré a ser jo, una altra vegada. No estaria gens malament, oi?

dijous, 23 d’octubre del 2008

D'IL·LUSIÓ TAMBÉ ES VIU

Són més ganes que no pas una realitat. No estic recuperat, segueixo lesionat, però m'intento convèncer que aviat podré córrer amb normalitat. Em segueixen fent mal els isquios, de fet només em molesta el de la cama dreta, però la molèstia és allà. L'Ángel Tiradas, el fisio, em diu que corri, que no ho deixi, que si ho faig molt suau i per terreny tou no pot anar malament.
I com que porto tant de temps parat, sense fer res, doncs insisteixo. Avui he corregut tres quilometrets, n'he fet quatre en l'el.líptica i 800 metres a la piscina (on cada dia hi ha més gent...començo a tenir fòbia a l'aigua, tanta acumulació de personal en cada carril!!!). Ara, pels matins, estic anant a unes sessions de recuperació (tinc un bonus de 15) on em posen ultrassons i alguna coseta més. Crec que tot suma, que m'estic portant bé, molt bé, i que ja toca que em recuperi. I si no, al temps...D'il.lusió també es viu, oi?

dilluns, 20 d’octubre del 2008

TAN LLEUGER, TAN PESAT

Vaig repetir els 4 quilòmetres el dia després del "debut" en la distància, però vaig preferir no seguir alimentant les meves ganes d'augmentar la distància correguda. Despertar-me l'endemà amb agulletese va suposar un retorn al passat, rememmorar temps millors, en què tenia agulletes per un gran entrenament (bé per una tirada llarga, bé per uns canvis de ritme forts). Aquest cop era diferent, eren agulletes només pel fet de córrer durant 4000 metrets de res. El cas és que diumenge vaig descansar.
I avui hi he tornat. El dolor als isquios no ha remès del tot, així que he decidit exposar-los el mínim. Per aquest motiu he reduït els impactes (2 kms sobre gespa...en 14 minuts) i he augmentat l'el.líptica (3kms...en 26 minuts). Si hi afegeixo una estoneta més de natació, 800 metres nedant, puc dir que estic molt animat. A banda, segueixo fent sessions amb el fisio, que no sé si per donar-me ànims o perquè ho veu en realitat, però diu que ho troba molt millorat.
Tornar a córrer em motiva i em fa sentir, fins i tot, més lleuger. Però visitar la bàscula m'ha fet entrar en una depressió: 69 kgs!!! És tot un rècord (quan estava en forma el meu pes estava al voltant dels 62/63 kgs). Però tot té una explicació, la setmana passada vaig alimentar-me alguns dies al Masters Series i tenien un bufet que no vaig desmerèixer...I jo, en aquests casos, em perdo. I ara, és clar, ho estic pagant. No passa res, tard o d'hora desapareixeran.

divendres, 17 d’octubre del 2008

UN ANY DESPRÉS

El 4 de novembre de l'any passat posava fi a una aventura meravellosa que avui reprenc, com és escriure un bloc a mida que vaig entrenant-me per a un objectiu. Aleshores era la marató de Donostia. Entrenar-se és meravellós i comentar-ho en un diari va ser una experiència molt enriquidora Però vaig caure lesionat, per una sobrecàrrega als isquiotibials. Ha passat un any i he tingut molts daltabaixos però avui, per fi, he tornat a córrer sense dolor. Sé que és massa aviat i no em crec res...però la veritat és que m'omple dil.lusió poder tornar a córrer i veig que ara estic més a prop de fer-ho. M'ho he estat fent mirar per diversos especialistes, amb resultats dolents. Una ressonància magnètica va mostrar la presència d'una hèrnia discal i les perspectives de futur se'n van anar en orris.

Però tot va canviar fa dues setmanes, quan vaig anar a veure el Doctor Viladot, pare de la meva companya de feina Marta. Em va fer un estudi com Déu mana i em va assegurar que la hèrnia no tenia res a veure amb els dolors que jo sentia i el nou disgnòstic passava a ser una tendinitis a la inserció dels isquiotibials. Em vaig posar mans a la feina amb l'Ángel Tiradas, el fisio que em tracta a Madrid, i a poc a poc m'he anat sentint millor.

He estat fent natació, bicicleta estàtica i el.líptica, però abans d'ahir vaig començar a córrer, sobre gespa artificial. 1.200 metres el primer dia, 1.600 metres el segon i avui ja he fet 4 quilòmetres. si algú s'està rient, millor que deixi de fer-ho: no és cap broma!!!

Lògicament no tinc objectius a curt o mig termini i no puc evitar pensar en una pròxima marató. Mai he deixat de fer-ho. Forma part del meu estil de vida. Però ara mateix és com quan s'apropa el 22 de desembre i tots ens preguntem què faríem si ens toqués la grossa de Nadal. Però aquest "I si....", per a mi, ara mateix, no existeix. Avui és el dia més important i tot ha anat bé. Demà, quan arribi, ja en parlarem.

Escric per mi, perquè em fa bé, però també ho faig per aquells a qui els agradi córrer tant com a mi. Segur que, alguna vegada, hauran sentit el que jo sento en aquests moments.