dijous, 28 de novembre del 2013

ERRORS I ENCERTS A LA UTCOLLSEROLA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
He corregut tres dels cinc dies que han passat des de la UTCollserola de dissabte passat. He rodat molt pocs quilòmetres (4, 5 i 7) i amb mooooolta calma. No tinc pressa. Encara no penso en els pròxims objectius de cara a l'any que ve. Hi haurà temps per tot. Abans de passar pàgina, però, crec que és necessari tancar de forma definitiva tot el que va passar a Barcelona.
-El primer punt que cal tocar és el del frontal. No en vaig escriure res a la crònica de la cursa però vaig tornar a tenir problemes amb el frontal. El duia a la motxilla tot i que a les set del matí encara era totalment fosc. Quan vaig abandonar els carrers de Can Caralleu, ja a la muntanya, vaig veure que el necessitava. Primer error, falta de previsió. Ho hauria pogut pensar abans. 
-No vaig voler perdre temps i el vaig anar traient de la motxilla com vaig poder. Segon error, falta de pausa. La conseqüència, se'm va treure la cinta del frontal i en la foscor, no el vaig saber tornar a encaixar, així que vaig córrer amb el frontal a la mà fins que va ser de dia.
Foto Nil Bohigas-Revista Trail
-Quan vaig aconseguir un bon ritme de cursa, vaig entrar en un grup bastant nombrós, que corria a un ritme força més elevat del que jo volia dur. Tot i això, inexplicablement però els vaig anar deixant enrere, pel meu ritme còmode a les pujades. Tercer error, falta de visió global de la cursa. Conseqüència, em vaig cansar abans d'hora i cap al quilòmetre 50 ho vaig pagar car.
Probablement vaig cometre més errades. Però tenint en compte que l'experiència hauria de ser un grau, abans de la pròxima ultra, tornaré a llegir aquesta entrada per recordar què no he de fer.
Però no tot és negatiu!!! No hauria arribat el 21è si no hagués pres bones decisions. No tot ho vaig fer malament!!!
-Les ungles dels peus. Me les vaig tallar dimarts, quatre dies abans, per evitar arribar a la cursa amb unglots d'animal que se'm poguessin trencar i m'acabessin esguerrant la cursa.
-Les noves Asics Fuji Trabuco 2. A la Guadarrama Trail Race vaig acabar destrossant les que havia estat utilitzant, així que en les últimes setmanes vaig dedicar-me a amotllar la nova vamba al peu...i el peu a la nova vamba. La resposta va ser excel·lent. És una gran sabatilla, lleugera i consistent al mateix temps. Té uns tacs una mica més gruixuts que el model de l'any passat, que fa que s'adapti millor al terreny muntanyenc. Vaig patir dues caigudes...però es van produir per la falta d'atenció a causa del cansament.
-A l'avituallament de Santa Maria de Vallvidrera teníem la possibilitat de deixar-hi una bossa amb menjar, beure i roba seca. Jo no em vaig canviar de samarreta, però sí que vaig utilitzar el meu regal ocult: em vaig prendre unes quantes pastilles de xocolata blanca i l'efecte va ser totalment restaurador. La llàstima és que aquest estat d'ànim em va durar poc. Els errors que he explicat anteriorment em van acabar passant factura.

Fa temps que corro, ja sumo unes quantes proves d'ultradistància i de muntanya. Però ni a les curses ni a la vida, està demostrat, mai deixem d'aprendre. Per això és interessant intentar no tornar a ensopegar amb les mateixes pedres.

ERRORES Y ACIERTOS EN EL UTCOLLSEROLA

He salido a entrenar en tres de los cinco días que han pasado desde la UTCollserola del pasado sábado. He rodado muy pocos kilómetros (4, 5 y 7) y con muuuucha calma. No tengo prisa. Todavía no pienso en los objetivos de cara al año que viene. Habrá tiempo para todo. Sin embargo, antes de pasar página, tengo que cerrar de forma definitiva todo lo que sucedió en Barcelona.
-El primer punto que hay que tocar es el del frontal. No escribí nada en la crónica de la carrera pero volví aa tener problemas con el frontal. Lo llevaba en la mochila, a pesar de que a las siete de la mañana aún era totalmente oscuro. Cuando dejamos las calles de Can Caralleu, ya en la montaña, me di cuenta de que lo necesitaba. Primer error, falta de previsión. Lo habría podido pensar antes. 
-No quise perder tiempo y fui sacándolo de la mochila, estirando como pude. Segundo error, falta de pausa. La consecuencia, se salió la cinta del frontal y, en la oscuridad, no fui capaz de  volver a encajarlo., así que corrí con el frontal  en la mano hasta que amaneció.
Foto Nil Bohigas-Revista Trail
-Cuando conseguí un buen ritmo de carrera, entré en un grupo bastante numeroso. Iban a un ritmo bastante más elevado del que yo quería llevar. A pesar de ello, inexplicablemente, fui dejándolos atrás, gracias a mi ritmo cómodo en las subidas. Tercer error, falta de visión global de la carrera. Consecuencia, me agoté antes de tiempo y hacia el kilómetro 50 acabé pagándolo caro.
Probablemente cometí más errores. Pero teniendo en cuenta que la experiencia debería ser un grado, antes del próximo ultra volveré a leer esta entrada para recordar qué tengo que hacer.
Aunque no todo es negativo, desde luego!!! No habría llegado 21o si no hubiera tomado buenas decisiones. No todo lo hice mal!!!
-Les uñas de los pies. Me las corté el martes, cuatro días antes, para evitar llegar a la carrera con unas pezuñas que se me habrían podido romper en la montaña y me habrían desgraciado la carrera.
-Las nuevas Asics Fuji Trabuco 2. En la Guadarrama Trail Race acabé destrozando las que había estado utilizando, así que las últimas semanas me dediqué a amoldar la nueva zapatilla al pie...y el pie a la nueva zapatilla. La respuesta fue excelente. Es una gran zapatilla, ligera y consistente al mismo tiempo. Tiene unos tacos un poco más gruesos que los del modelo del año pasado, que hace que se adapte mejor al terreno de montaña. Me caí dos veces...pero ser produjeron por mi falta de atención a causa del cansancio.
-En el avituallamiento de Santa María de Vallvidrera, la organización nos facilitaba la opción de dejar una bolsa con comida, bebida y ropa seca. No me cambié de camiseta, pero sí que utilicé mi regalo oculto: me tomé media tableta de chocolate blanco y el efecto fue totalmente restaurador. La lástima es que este estado de ánimo no duró mucho, los errores que he explicado anteriormente me acabaron pasando factura.

Hace tiempo que corro, sumo unas cuantas pruebas de ultradistancia  y de montaña. Pero ni en las carreras ni en la vida, está demostrado, nunca dejamos de aprender. Por ello es interesante intentar no volver a tropezar en las mismas piedras.

dilluns, 25 de novembre del 2013

DEFALLIMENT I RECUPERACIÓ A L'ULTRA TRAIL COLLSEROLA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Han passat dos dies des de l'Ultra Trail Collserola. He tingut temps per descansar, dormir, beure, menjar...i pensar. Sobretot he tingut molt temps per pensar. És habitual entre els corredors, que després d'una cursa hi fem molt voltes, preguntant-nos què hauria passat si haguéssim pres decisions diferents de les que vam prendre. Són preguntes senzilles però que, per a mi, només tenen una única resposta vàlida: "Probablement t'hauria anat millor, però no ho vas fer, així que ja no ho pots canviar."
Dit així pot semblar que la cursa em va anar malament. I no és el cas. Aquesta és la crònica de la meva Ultra Trail Collserola, que vaig finalitzar en 21a posició i un temps de 7h51'.
Arribo a Can Caralleu a les sis del matí, una hora abans de la sortida. Fa molt fred, al voltant de 4ºC, així que no em trec la roba d'abric fins al moment d'entrar al control de material. Allà em trobo en Jordi Arqué, debutant en una ultra, content, il.lusionat i amb els nervis amagats sota la pell. Com jo, com tothom.
S'acaba el compte enrere i sortim, a les fosques, carrer amunt, cap a la muntanya. Em sorprèn l'elevat ritme d'inici, no tant dels grans favorits com de bona part d'aquells que estan a un segon nivell. No tinc dubtes, pujo lent, no em vull ofegar.
Ens dirigim cap a Sant Pere Màrtir, al km.8 de les Aigües, i des d'allà baixem cap a la plaça Mireia. En aquell punt ja és totalment de dia i començo a superar alguns corredors. 
Entrem en una estreta trialera i avancem en fila índia quan, de sobte, una branca deixada anar sense avís previ m'etziba un cop a l'ull. Ha estat més al pòmul que a l’ull, afortunadament, però la parpella també ha rebut la seva part. Sagno una mica però no ha estat res greu.

Arribo a Santa Creu d’Olorda, on hi ha el primer avituallament. Massa aviat per aturar-m’hi, tenint en compte que duc bones reserves a la motxilla, tant d’aigua com de barretes i gels Isostar. Vaig en un grup de set o vuit corredors. Roden i baixen molt ràpid, em fa la sensació que és massa per a mi, però quan el terreny puja mínimament, en canvi, es posen a caminar. No forço la màquina, però sense voler em vaig avançant al grup i, a poc a poc, vaig obrint forat. Pujo al Puig Madrona còmodament i baixo molt millor. Sento que vaig àgil i lleuger, que estic administrant bé les forces i que seguiré avançant posicions.
Formo un altre grup amb tres corredors que enganxo i un altre que em venia treiptjant els talons. Vaig al darrere, pensant en les meves coses, seguint les seves passes. Som al voltant del quilòmetre trenta, a prop de La Floresta. I de sobte, ens hem perdut. Nosaltres i tres atletes més que hi havia al davant, i un munt més que venien darrere. Estem en un encreuament de camins amb quatre possibilitats. Les explorem totes quatre i no hi ha senyals en cap de les opcions. Ara que han passat dos dies, fredament, veig que va ser una errada nostra. En cap cas ens vam plantejar tornar enrere i buscar l'última cinta o pintada que havíem vist.
Decidim anar més o menys junts cap a Santa Maria de Vallvidrera, amb la confiança que no ens desqual·lifiquin, però, sorprenentment, tornem a trobar cintes de l'organització, així que cadascú torna a avançar al seu ritme. Igual que m'havia passat una hora abans, ara torno a adonar-me que la gent no dubta a caminar en les pujades. I jo, a poc a poc, segueixo trotant sense, aparentment, cansar-me.
Aparentment.
Em planto al control de Vallvidrera en l'onzena posició i amb ganes de menjar-me el món. Però aquesta vitalitat se m'acaba tan aviat com els dos corredors amb qui surto de l'avituallament, Juan Karlos Valdivielso i (crec que) Sergio Montes, se m'escapen amb una facilitat extraordinària. Per primera vegada a la cursa, el seu ritme no és el meu. No hi arribo. Em despenjo i els deixo que se'n vagin. Sí, els deixo (penso). Però no. Se n'han anat i punt. I com ells, aquells altres que a partir d'aquell moment m'aniran avançant.
A Sant Cugat encara hi arribo animat. Només he perdut tres posicions i mantinc un ritme mínimament competitiu, després de 48 quilòmetres de cursa. Però a Can Coll tot se'm fa una muntanya. Estic lent, pesat, sense forces, desanimat, fastiguejat, avorrit, adolorit i amb rampes. No tinc gana, tampoc tinc set. Malgrat tot, conec molt bé el que em passa. Ha començat el meu calvari. I, per a mi, només hi ha una sortida possible. Seguir endavant.
Allà on puc córrer, corro. Allà on vull córrer, corro. Allà on ni puc ni vull córrer, camino. Ho faig pacientment, confiant que, tard o d'hora, passarà el mal moment i ho veuré tot d'un altre color. Registro un parcial de gairebé cinc quilòmetres a 9'25"/km de mitjana. És desesperant.
No saps ben bé com arriba, però tampoc com se'n va. Ni per què. Però el turment desapareix. En el meu cas el punt d'inflexió es produeix quan arribo a la font de la Budellera. Torno a conèixer la zona, els camins i la distància que em queda. Em mullo el front, bec aigua ben fresca i em poso a córrer a un ritme decent. Torno a ser jo. El jo corredor, l'optimista, el cerebral. El que vol arribar a l'arribada, no el que espera que aquesta li passi pel davant.
Tanco fort els punys i m'oblido de rellotge, parcials i desnivells. Simplement, corro. Gaudeixo de la cursa, després de molta estona de patiment. Em sento viu. Estic fent allò que més m'agrada i me n'estic sortint, una altra vegada. He deixat Vallvidrera enrere i només em queda un petit tram de baixada fins a Can Caralleu. Espai suficient per fer un repàs ràpid a tot allò que he viscut i donar-li el valor que es mereix a una cursa de 74 kms.
I l'any que ve, per poc que pugui, repetiré a l'Ultra Trail Collserola.
Ni la cursa ni aquesta entrada del blog haurien estat el mateix sense els ànims i les fotos que em va fer la Paz al llarg de tot el matí. Pròximament en penjarà d'altres, amb diferents protagonistes, al seu blog, que trobareu aquí.


DESFALLECIMIENTO Y RECUPERACIÓN EN EL ULTRA TRAIL COLLSEROLA

Han pasado dos días des del Ultra Trail Collserola. He tenido tiempo para descansar, beber, comer, dormir...y pensar. Sobretodo he tenido mucho tiempo para pensar. Creo que es habitual entre los corredores, que después de una carrera le demos muchas vueltas a la cabeza preguntándonos qué habría pasado si hubiéramos tomado decisiones distintas de aquellas que tomamos. Son preguntas sencillas pero para mí, con una única respuesta válida: "Probablemente te habría ido mejor, pero no lo hiciste, así que ya nada se puede cambiar."
Dicho de esta manera puede parecer que la carrera me fue mal. Y no es el caso. Esta es la crónica de mi Ultra Trail Collserola, en la que finalicé 21º, en un tiempo de 7h51'.
Llego a Can Caralleu a las seis de la mañana, una hora antes de la salida. Hace mucho frío, unos 4ºC, así que no me quito el chándal hasta el momento antes de tener que pasar al conrol de mateiral. Ahí me encuentro con mi amigo Jordi Arqué, debutante en una ultra, contento, ilusionado y con los nervios ocultos bajo la piel. Como yo. Como todos.
Finaliza la cuenta atrás y salimos, todavía a oscuras, calle hacia arriba, en dirección a la montaña. Me sorprende el elevado ritmo de inicio que llevan, no los grandes favoritos, sino aquellos corredores que se encuentran un escalón por debajo. No dudo ni un instante, decido subir lento. No me quiero ahogar.
Nos dirigimos a Sant Pere Màrtir, al km.8 de las Aigües, desde donde bajaremos hacia la plaza Mireia. En ese punto ya ha amanecido totalmente y empiezo a superar a algunos corredores. 
Entramos en una estrecha trialera y avanzamos en fila india cuando, de repente, una rama soltada por alguien sin previo aviso me pega un latigazo en el ojo. Ha sido más en el pómulo que en el ojo, afortunadamente, aunque el párpado también ha recibido.Sangro un poco pero no ha sido nada grave.

Llego a Santa Creu d’Olorda, donde se encuentra el primer avituallamiento. Demasiado pronto para pararme, teniendo en cuenta que llevo buenas reservas en la mochila, tanto de agua como de barritas y geles Isostar. Voy en grupo, junto a siete u ocho corredores. Ruedan y bajan muy rápido, me da la sensación de que es demasiado rápido para mí. Sin embargo, cuando el terreno se empina un poco, se ponen a caminar. No fuerzo la máquina, aunque al seguir trotando, avanzo posiciones y me voy quedando solo. Subo al Puig Madrona cómodamente y bajo mucho mejor. Siento que voy ágil y ligero, que estoy administrando bien las fuerzas y que seguiré avanzando posiciones.
Formo otro grupo con tres corredores que me precedían y un cuarto que venía pisándome lostalones. Voy detrás, pensando en mis cosas, siguiendo sus pasos. Llevamos unos 30 kilómetros y estamos cerca de La Floresta, pero sin saber muy bien cómo, nos hemos perdido. Nos hemos perdido nosotros...y tres corredores más que llevábamos delante y un montón más que venían detrás. Mal rollo. Estamos en un cruce de caminos con cuatro opciones. Las exploramos todas, sin suerte. Pero no caemos en la cuenta de deshacer el camino hasta recuperar las indicaciones. Creo que fue error nuestro. Volver 200 metros atrás habría puesto fin a nuestra pequeña crisis.
Decidimos ir más o menos todos junts hacia Santa Maria de Vallvidrera, confiando que no nos descalifiquen, pero sorprendentemente volvemos a encontrar cintas y marcas, así que cada cual vuelve a avanzar a su ritmo. Como ya me había pasado una hora antes, vuelvo a darme que cuenta de que la gente camina en las subidas. Yo, poco a poco, sigo trotando, aparentmente, sin cansarme.
Aparentmente.
Me planto en el control de Vallvidrera en undécima posición y  con ganas de comerme el mundo. Pero esta vitalidad se me acaba tan pronto como los dos corredores con los que salgo del avituallamiento, Juan Karlos Valdivielso y (creo que) Sergio Montes, se me escapan con una facilidad extraordinaria. Por primera vez en toda la carrera, su ritmo no es el mío. No llego. Me descuelgo y dejo que se vayan. Sí, les dejo yo (pienso). Pero no. Se han ido y punto. Y como ellos, aquellos otros que a partir de ese momento me irán avanzando.
A Sant Cugat todavía llego animado. Sólo he perdido tres posiciones y mantengo un ritmo mínimamente competitivo, tras 48 kilómetros de carrera. Pero en Can Coll se va todo al traste. Estoy lento, pesado, sin fuerzas, desanimado, asqueado, aburrido, con dolores y calambres. No tengo gana, tampoco tengo sed. A pesar de todo, sé muy bien bien qué me pasa. Ha empezado mi calvario. Y para mí, sólo hay una salida posible. Seguir adelante.
Donde puedo y quiero correr, corro. Donde no puedo o no quiero correr, camino. Lo hago pacientemente, confiando que, tarde o temprano, el mal momento quedará atrás y lo veré todo de un color distinto. Marco un parcial de casi cinco kilómetros a 9'25"/km de media. Es desesperante.
No tienes muy claro cómo llega, pero tampoco te preguntas por qué se va. Y el tormento desaparece. En mi caso el punto de inflexión se produce cuando llego a la fuente de la Budellera, una zona que conozco a la perfección. Paso a ser consciente de la distancia que me queda y de los caminos que tengo que recorrer hasta la la línea de llegada. En la fuente me mojo un poco la cabeza, bebo agua fresquita y me pongo a correr a un ritmo decente. Vuelvo a ser yo. El yo corredor, el optimista, el cerebral. El que quiere llegar a meta, no el que espera que sea la meta la que le pase por delante para cruzarla.
Cierro los puños y olvido que llevo un reloj. Paso de parciales y desniveles. Simplemente, corro. Disfruto de la ccarrera, después de mucho rato de sufrimiento. Me siento vivo. Estoy haciendo aquello que más me apasiona hacer y voy a conseguir mi objetivo, una vez más. Dejo Vallvidrera atrás y ya sólo me queda un pequeño tramo de bajada hasta Can Caralleu. Espacio suficiente para un repaso mental a todo lo que he vivido y para volver a darle el valor que se merece una carrera de 74 kms.
Y el año que viene, por poco que pueda, repetiré en el Ultra Trail Collserola.
Ni la carrera ni esta entrada del blog habrían sido lo mismo sin el aliento ni las fotos de Paz a lo largo de toda la mañana. Próximamente colgará otras, con diferentes protagonistas, en su blog, que encontraréis aquí.

dimarts, 19 de novembre del 2013

LES MEVES PORS ABANS DE L'ULTRA TRAIL COLLSEROLA

Ahir sis quilòmetres, avui deu més. Alguns canvis en pujada per agafar una mica de potència...i poca cosa més. D'aquí a dissabte no tinc intenció de variar gaire els meus entrenaments. La feina (bona o dolenta) ja està feta, així que l'únic que puc fer és treure'm el neguit o sortir a rodar. Crec que els últims mesos he sotmès el meu cos a un gran volum de quilometratge i tinc la sensació que arribo a la UTCollserola una mica cansat.
Vull dormir bé, menjar bé i anar ben tapat per evitar aquells refredats d'última hora que t'acaben deixant massa estovat.
Però si algú es pensa que només prenent unes poques precaucions tot anirà sobre rodes...va malament encaminat. No. Es tracta de 74 quilòmetres de muntanya, amb un desnivell positiu acumulat de 2.700 metres!!! Que no són cap broma.
Em fa il·lusió el fet de córrer a casa, a la muntanya de Barcelona i rodalies, al costat de la carretera de les Aigües on vaig entrenar durant tants quilòmetres en els meus inicis com a maratonià. Aquest és un punt sentimental que em motiva de forma especial i que sé que em donarà forces quan me'n faltin, que me'n faltaran. Però hi ha un altre aspecte que em desconcerta i és el fet de no conèixer el recorregut de la cursa. Conec alguns dels camins per on passarem, però no m'acabo de fer una idea de la prova en la seva plenitud. A mi m'agrada córrer pel circuit, veure les pujades, ensumar les branques, trepitjar els bassals i, en definitiva, saber on puc patir la garrotada .
Però a la UTCollserola no ha estat el cas. El que més s'apropa al meu coneixement del recorregut és aquest perfil  que facilita l'organització de la cursa:
El Tibidabo és a només 512 metres sobre el nivell del mar i la cursa, de fet, només puja fins als 450. Així que per guanyar gairebé 3.000 metres de desnivell, el trenca-cames està assegurat. I aquesta és la gran amenaça de la Ultra Trail Collserola, la gran trampa que La Nova Fita, és a dir la Mònica, en Marc i en Santi, ens han preparat.
Però els meus dubtes no s'acaben aquí. Sembla que els meus plans patiran un canvi i que, finalment, no podré viatjar a Barcelona fins divendres al matí. I això també serà un problema. Bé, el meu problema. Però cadascú en té els seus. Que aixequi la mà aquell que sigui a punt d'afrontar un repte i no ho faci amb una certa por.

dissabte, 16 de novembre del 2013

LA CUERDA LARGA? UN ALTRE DIA SERÀ

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Hi va haver de tot. Es tractava de fer un entrenament de muntanya però no havia de ser un entrenament qualsevol...Vaig pujar cap al port de Navacerrada amb la idea de recórrer la Cuerda Larga, anada i tornada fins al port de la Morcuera, una de les rutes mítiques de la serralada madrilenya (18x2=36kms), que mai abans havia fet de forma sencera. I el repte haurà d'esperar encara una temporadeta més. Quan vaig sortir del cotxe ja vaig veure que els plans inicials podien acabar canviant.
Feia un vent de nassos, el cel estava tot cobert i alguns petits floquets de neu anaven caient damunt l'asfalt. La sensació de fred era molt gran.
Vaig pujar cap a la Bola del Mundo (2.265 metres) i allà no m'hi veia gens ni mica, la boira ho cobria pràcticament tot.
Una petita escletxa em va ajudar a trobar el camí cap al cerro de Valdemartín (2.283metres), on vaig arribar una estona després. Allà es va obrir el cel i vaig aprofitar per reorientar-me. En aquesta segona imatge s'hi pot veure, al fons, una de les Cabezas de Hierro (2.383 metres). 
En el vessant sud, en aquesta última imatge, la Pedriza m'oferia aquesta preciosa panoràmica. Però quan vaig seguir Cuerda Larga endavant, enmig dels núvols altra vegada, tornava a no veure-hi. El vent bufava amb violència i vaig decidir canviar els plans. A la Loma de Pandasco (2.238 metres) vaig deixar el camí a la dreta i vaig baixar pel vessant nord, en direcció a Rascafría, cap a qualsevol indret on pogués trobar unes millors condicions.
Entre arbustos i rierols, el vent i la neu, vaig patir una petita ensopegada i vaig caure de morros. No em vaig fer res, però quan vaig arribar a una pista forestal que avança d'est a oest, em vaig adonar que m'havia fet una ferida i que no havia deixat de sagnar. 
Una mica d'aigua per netejar-la i vaig continuar avançant. Ja no feia tant fred i ni plovia ni nevava. Després de cinc còmodes quilòmetres corrent amb comoditat, em vaig animar i vaig decidir tornar a trencar cap amunt, per recuperar la Cuerda Larga, de tornada. Ho vaig fer a l'alçada de Valdesquí i quan vaig arribar a la Bola del Mundo, el panorama no havia variat gens ni mica.
Hi havia més neu, vent i fred (-5ºC) que anteriorment. S'hi veia tant poc que no vaig lamentar els quilòmetres de pista forestal per on havia corregut, buscant la calma. Al final, 30 kms, 4 hores, 1.550 metres de desnivell positiu i una gran estrena de les noves Asics Fuji Trabuco 2. Amb elles correré la Ultra Trail Collserola, la setmana que ve.

LA CUERDA LARGA? OTRO DÍA SERÁ

Hubo de todo. Se tataba de hacer un entrenamiento de montaña pero no iba a ser un entrenamiento cualquiera...Subí al puerto de Navacerrada con la idea de recorrer la Cuerda Larga, ida y vuelta hasta el puerto de la Morcuera, una de las rutas míticas de la sierra madrileña (18x2=36kms), que nunca antes había hecho en toda su extensión. Y ese reto tendrá que esperar, todavía, una temporadita más. Cuando salí del coche ya vi que los planes iniciales podían acabar cambiando.
Hacía un viento de narices, el cielo estaba totalmente encapotado y algunos copitos de nieve caían sobre el asfalto. La sensación de frío era muy grande
Subí hacia la Bola del Mundo (2.265 metros) y una vez ahí, no veía tres en un burro, la niebla lo cubría pràcticamente todo.
Un pequeño huequecito entre la niebla me ayudó a encontrar el camino hacia el cerro de Valdemartín (2.283metros), donde llegué un rato más tarde. De repente se abrió el cielo y aproveché para reorientarme. En esta segunda imagen se puede ver, al fondo, una de las Cabezas de Hierro (2.383 metros). 
En la vertiente sur, en esta última fotografía, la Pedriza me ofrecía esta preciosa panorámica. Pero cuando seguí Cuerda Larga hacia adelante, envuelto entre nubes otra vez, volvía a no ver nada de nada. El viento soplaba con violencia y decidí cambiar de planes. En la Loma de Pandasco (2.238 metros) dejé el camino a la derecha y bajé por la vertiente norte de la montaña, en dirección a Rascafría, hacia cualquier lugar en el que pudiese encontrar mejores condiciones.
Entre arbustos y riachuelos, el viento y la nieve, sufrí un pequeño tropiezo y me caí de bruces. No me hice nada, pero cuando llegué a una pista forestal que avanza de este a oeste, me di cuenta de que me había hecho una herida y que no había dejado de sangrar. 
Un poco de agua para limpiarla y continué avanzando. Ya no hacía tanto frío, no llovía ni nevaba. Después de cinco cómodos kilómetros corriendo con comodidad, me animé y decidí volver a subir montaña arriba, abandonando la pista, para volver a la Cuerda Larga. Lo hice a la altura de Valdesquí y cuando llegué a la Bola del Mundo, el panorama apenas había variado.
Había más nieve, viento y frío (-5ºC)  que antes. Se veía tan poco que no lamenté los kilómetros de pista forestal por los que había corrido, buscando la calma. Al final, 30 kms, 4 horas, 1.550 metros de desnivel positivo y un gran estreno de las nuevas Asics Fuji Trabuco 2. Con ellas correré la Ultra Trail Collserola, la semana que viene.

dilluns, 11 de novembre del 2013

BEHOBIA SAN SEBASTIAN, UNA VEGADA A LA VIDA…COM A MÍNIM

(VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Renoi, quin cap de setmana!!!
Quan fa 49 anys a algú se li va ocórrer la idea de fer una cursa que unís Behòbia i Sant Sebastià no s'imaginava que es convertiria en el fenomen de masses que és avui dia. Fa molts anys que corro però fins ahir mai havia tastat l'experiència d'aquests 20 quilòmetres. Una experiència que, a diferència de la majoria de curses, no comença el diumenge al matí, a la línia de sortida, sinó que va acompanyada d'un cap de setmana d'aquells que no s'obliden amb facilitat.
En el meu cas, vaig compartir aquesta vivència amb els RunnersTarragona, que havien organitzat una escapada a Donosti per a 23 atletes. I Donosti, per a mi, és la Reial Societat, però en la meva passió per la capital de Guipúscoa hi intervenen altres factors. Un d'ells va ser el culinari. A la societat de l'Antiguko (el club de futbol d'on van sortir jugadors com Arteta, Xabi Alonso, De Pedro, Aduriz, Agirretxe...). Allà l'Apalategui i l'Iñigo ens van acollir com si fóssim de la família. El que va venir després van ser aquests tallets de carn (deu quilets, en total).
Aquell no-hase-falta-desir-nada-más de Bernd Schuster, m'impedeix afegir comentaris.
L'endemà se'm van quedar els llençols enganxats i per cinc minuts no vaig poder fer l'entrenament de grup pel passeig de Zarautz (on vam passar la nit), una sessió suau que vaig fer en solitari, camí de Getaria.
Dutxa ràpida i esmorzar a l'Arguiñano, amb la platja de fons. Calia carregar les bateries per anar a la fira del corredor, que era al costat de l'estadi d'Anoeta. Allà ens vam fer una de les fotos de l'expedició. Als RunnersTarragona els he d'agrair com em van acollir des de la meva entrada al grup. Estic convençut que repetirem en futures ocasions.
Tarda passada per aigua, plat de pasta i tres quarts de pizza per sopar, dorsal enganxat al pit i cap al llit.
EL DIA D
Feia un munt (no ho recordo) que no corria una cursa sobre asfalt. Tenia ganes d'acompanyar algú que busqués un objectiu exigent i la idea d'en Jorge Ramos m'encaixava de meravella (anar a 4'/km el primer deu mil i una mica més ràpidament, el segon). Vam sortir en el tercer grup, a les 10:03, amb en Juanan Fernández i en Robert Mayoral. Ben aviat vam enganxar corredors de l'anterior sortida que alentien lleugerament el ritme. El recorregut no és especialment maco. No. Però és l'ambient, el que marca la diferència entre aquesta i altres curses. 28.000 atletes converteixen l'esdeveniment en una festa que fa sortir la gent dels pobles a la carretera.
En la nostra festa, afortunadament, no hi va ploure gaire. Però el gran inconvenient va ser el fort vent en contra que ens va acompanyar al llarg de gairebé tota la prova. En Jorge aguantava, en Juanan anava sobrat i en Robert ja havia començat un pèl més lent. Seguíem passant gent, buscant esquenes amples que tapessin el vent. I el que ens trobàvem eren tobogans de tot tipus, que augmentaven la dificultat de la cursa. Fins que vam arribar a l'últim, el del quilòmetre 17. A partir d'allà, a l'Arzak, ja vèiem el Monte Igueldo al fons. Afrontàvem un descens de dos mil metres i l'última (i llarguíssima) recta d'arribada. 
Al final, 1:18'55, un temps fantàstic, impensable abans d'iniciar l'aventura. La muntanya m'ha alentit, sí, però no tant com pensava. I a la Behòbia he vist que encara tinc cames per l'asfalt. Caldrà veure durant quants quilòmetres. A la pròxima Marató Costa Daurada, que tindrà lloc el 19 de gener, seré una de les llebres del grup de tres hores. El ritme és una mica més lent que el d'ahir, però els 42K sempre mereixen un respecte. Em motiva poder ajudar aquells atletes que busquen el somni del 2:59, tota una responsabilitat. Però per això encara falta. I abans tinc l'Ultra Trail Collserola, una altra bogeria d'aquelles que em tenen ben enrampat.


BEHOBIA-SAN SEBASTIAN, UNA VEZ EN LA VIDA...POR LO MENOS

Menudo fin de semana!!!
Cuando hace 49 años a alguien se le ocurrió la idea de montar una carrera que fuera de Behobia a San Sebastián no se imaginaba que se convertiría en el fenómeno de masas que es hoy en día. Hace muchos años que corro pero hasta el otro día nunca había probado la experiencia de estos 20 kilómetros. Una experiencia que, a diferencia de la mayoría de las carreras, no empieza un domingo por la mañana en la línea de salida, sino que viene acompañada de un fin de semana de esos que no se olvidan con facilidad.
En mi caso, compartí esta vivencia con los amigos del RunnersTarragona, que habían organizado una escapada a Donosti para 23 corredores. Donosti, para mí, es la Real. Sin  embargo, en mi pasión por la capital donostiarra intervienen otros factores, como por ejemplo, el culinario. En la sociedad del Antiguko (el club de fútbol del que salieron jugadores como Arteta, Xabi Alonso, De Pedro, Aduriz, Agirretxe...).
Apalategui y Iñigo nos recibieron como si fuésemos de su familia. Lo que vino después fueron estos pedazos de carne (diez kilitos, en total).  
Aquel no-hase-falta-desir-nada-más de Bernd Schuster, me impide añadir comentarios.
El día siguiente me quedé un poco dormido. Por cinco minutos no llegué a la salida del entrenamiento del grupo por el paseo de Zarautz. Esa sesión suave, camino de Getaria, la acabé haciendo en solitario.
Pero avancemos. Ducha rápida y desayuno en Arguiñano, con la playa de fondo. Era necesario recargar las baterías para ir a la feria del corredor. La habían montado al lado del estadio de Anoeta, donde nos hicimos una de las fotos de la expedición. A los RunnersTarragona les tengo que agradecer el cariño con el que me acogieron desde mi llegada a Donosti. Estoy convencido de que repetiremos en futuras ocasiones.
Tarde pasada por agua, plato de pasta y tres cuartos de pizza para cenar, dorsal en el pecho y a la cama.
EL DÍA D
Hacía un montón de tiempo (no recuerdo cuánto) que no corría una carrera sobre asfalto. No estoy en forma como para ir muy rápido, así que tenía ganas de acompañar a alguien. Pero a alguien que buscase un objetivo exigente. El reto de Jorge Ramos me encajaba de maravilla (ir a 4'/km el primer diez mil y un poco más rápido, el segundo). Arrancamos en la tercera salida, la de las 10:03, con Juanan Fernández y Robert Mayoral. Muy pronto empezamos a avanzar a atletas de la salida anterior, que nos ralentizaban ligeramente el ritmo. El recorrido no es especialmente bonito, no. Pero es el ambiente lo que marca la diferencia entre esta y otras carreras. 28.000 atletas convierten el acontecimiento en una fiesta que hace salir a la gente de sus casas, a la carretera, para animar a los valientes corredores.
En nuestra fiesta, afortunadamente, apenas llovió. Pero el gran inconveniente fue otro: un fuerte viento en contra que nos acompañó a lo largo de casi toda la prueba. Jorge aguantaba, Juanan iba sobrado y Robert ya había empezado un poco más lento. Seguíamos pasando a gente, buscando espaldas anchas que nos resguardasen del viento. Y lo que nos encontramos fueron toboganes de todo tipo, que añadían dificultad a la carrera. Hasta que llegamos al último, el del kilómetro 17. A partir de ahí, en el Arzak, ya veíamos el Monte Igueldo, al fondo. Afrontábamos un descenso de dos mil metros i la última (y larguísima) recta de llegada. 
Al final, 1:18'55, un tiempo fantástico, impensable antes de iniciar la aventura. La montaña me ha quitado ritmo, sí, soy consciente de ello. Pero no tanto como creía. Y en la Behobia me he dado cuenta de que todavía tengo piernas para el asfalto. Habrá que ver durante cuántos kilómetros. En la pròxima Marató Costa Daurada, que tendrá lugar el 19 de Enero, seré una de las liebres del grupo de tres horas. El ritmo es un poco más lento que el del domingo, pero los 42K siempre merecen un respeto. Me motiva poder ayudar a otros atletas que buscan el sueño del 2:59, toda una responsabilidad. Pero para eso todavía falta. Y antes tengo el Ultra Trail Collserola, otra locura de aquellas que me tienen enloquecido.