dimecres, 30 de març de 2016

RELAXA'T...I LA MUNTANYA ET POSARÀ AL TEU LLOC

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Sí. I quan pasa, m'enduc una severa plantofada.
La setmana passada vaig experimentar-ne una d'interessant.
Us poso en antecedents. Segueixo el procés de recuperació de la lesió dels malucs (amb afectació als genolls) i, després de l'última recaiguda, ja he tornat a córrer tres dies (4, 6 i 8 minuts). Però el que em dóna vida, ara per ara, és la bicicleta.
En una entrada anterior ja vaig explicar que volia prendre'm referències de temps dels ports de muntanya que anés pujant aquesta temporada ciclista...per anar comprovant la meva evolució i estat de forma. Uns dies després de patir a la Morcuera vaig pujar el Port de Canencia (germà petit de l'anterior, ja que tots dos surten de Miraflores de la Sierra). Em vaig trobar molt còmode en tota l'ascensió i vaig trigar 29'00" en els 7,8 quilòmetres que hi ha fins al coll.
La setmana passada vaig repetir, confiat que milloraria la marca fácilmente, com una cosa que havia de caure pel seu propi perquè sí. Anava amb un amic, en Mati Rivera, i vam plantar-nos a Miraflores després d'haver passat per un portet curt però molt dur que té un nom bastant premonitori: la Trampa!!! La veritable trampa, però, la vaig trobar a Canencia, quan les forces em van abandonar i vaig acabar arrossegant-me els últims revolts, per aturar el cronòmetre als 29'51". Cura d'humilitat total.
Quan donem per feta una cosa abans de fer-la...ens enduem sorpreses com aquesta meva. Necessàries, per aprendre. Superar-se a un mateix costa un esforç més gran del que pensem. De fet, si no fos així, l'esport no seria tan apassionant com és, oi?
Precisament per això, avui em sento tremendamente orgullós d'haver coronat Canencia una tercera vegada, en un temps de 27'31". Pedalant sense excessos de confiança i amb una gran obstinació.
Pot ser que el vent de cua que m'ha empès en la pujada també hi tingui alguna cosa a veure...però tant se val. Jo, avui, content.


RELÁJATE...Y LA MONTAÑA TE PONDRÁ EN TU SITIO

Sí. Y cuando sucede, me llevo un severo tortazo.
La semana pasada experimenté uno bastante interesante.
Os pongo en antecedentes. Sigo el proceso de recuperación de la lesión de cadera (con afectación en las rodillas) y, después de la última recaída, ya he vuelto a correr tres días (4, 6 y 8 minutos). Pero lo que me da vida, ahora mismo, es la bicicleta.
En una entrada anterior ya expliqué que quería tomarme referencias de tiempo de los puertos de montaña que fuese subiendo esta temporada ciclista...para ir comprobando mi evolución y estado de forma. Unos días después de sufrir en la Morcuera, subí el Puerto de Canencia (hermano pequeño del anterior, ya que los dos salen de Miraflores de la Sierra). Me sentí muy cómodo en toda la ascensión y tardé 29'00" en los 7,8 kilómetros que hay hasta el collado.
La semana pasada repetí, confiado que mejoraría la marca sin apenas pestañear, como una cosa que tenía que caer por su propio peso. Iba con un amigo, Mati Rivera y nos plantamos en Miraflores después de haber pasado por un puertecillo corto pero muy duro, que tiene un nombre bastante premonitorio: la Trampa!!! La verdadera trampa, sin embargo, me la encontré en Canencia, cuando las fuerzas me abandonaron y acabé arrastrándome las últimas curvas del puerto, para parar el cronómetro a los 29'51". Cura de humilidad total.
Cuando damos por hecha una cosa antes de hacerla...nos llevamos sorpresas como ésta mía. Necesarias, para aprender. Superarse a uno mismo cuesta un esfuerzo más grande de lo que, a menudo, pensamos. De hecho, si no fuese así, el deporte no sería tan apasionante como es, verdad?

Precisamente por ello hoy estoy tremendamente orgulloso por haber coronado Canencia, una tercera vez, en un tiempo de 27'31". Pedaleando sin excesos de confianza y con una gran obstinación.
Quizás el viento de cola que me ha empujado en la subida también haya tenido alguna cosa que ver...pero me da igual. Yo, hoy, contento.

diumenge, 20 de març de 2016

CAURE I AIXECAR-SE. TORNAR A CAURE I TORNAR A AIXECAR-SE.

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO
Després de la recaiguda tocava deixar passar una setmana per tal que el temps reduís la inflamació i les molèsties. A continuació, calia tornar a reforçar la zona en qüestió i tornar-ho a intentar. I d'això no me'n cansaré. Ahir dissabte ja vaig sortir a córrer. Quatre minuts. Només. Però sense dolores ni molèsties de cap tipus. 
Avui tenia ganes de provar amb algun minuet més, però he preferit estar-me'n. I, aprofitant que al final la pluja no s'ha deixat veure, he sortit en bicicleta. 70 quilòmetres pels voltants de Madrid (Madrid [Ventas]-Mejorada del Campo-Arganda del Rey-Loeches-Torrejón de Ardoz-Mejorada del Campo-Madrid [Ventas]), sense vent, a bon ritme i amb un company inesperat. M'ha passat com un avió en la recta que hi ha abans d'arribar a Arganda del Rey i m'hi he enganxat al darrere. Després d'uns minuts d'acostumar-me al seu ritme, he tret el cap per dir-li que seguia al seu darrere...però que no li podia oferir relleus. I vet aquí que m'ha dit que ja li anava bé, que no el passés, que estava entrenant-se amb el potenciòmetre, una nova eina que està fent furor en l'univers de les dues rodes. Els ciclistes que utilitzen aquest dispositiu pedalen sempre fent la mateixa quantitat de força. És a dir, que en terreny pla pedalen amb una determinada intensitat, i quan arriba una baixada no es deixen anar per la inèrcia del descenso, sinó que segueixen fent força. I, en canvi, a les pujades, tampoc fan més força del normal, per tal d'intentar mantenir el ritme, sinó que mantenen la força de les pedalades, independentment de la inclinació del terreny. La primera vegada que vaig saber de l'existència dels potenciòmetres va ser en una etapa del Tour de França, en què Chris Froome va fer una autèntica exhibició. No va respondre las atacs explosius dels rivales i no li va importar perdre contacte amb el grup de favorits. Es va mantenir fidel al potenciòmetre, que li marcava la força máxima que li podia exigir al seu cos fins al final de la pujada. I li va sortir de maravilla.. I ara ho utiliza moltíssima gent.
El company de ruta ha resultat ser un ciclista que competeix en categoria MASTER i que no va gens malament. Es diu Jesús Nieto. Li seguiré la pista. Espero que li vagi bé i que un altre dia ens tornen a trobar. 
Demà, si tot va bé, després de la sessió d'exercicis al gimnàs, tornaré a córrer. A peu. Una estoneta més.


CAER Y LEVANTARSE. VOLVER A CAER Y VOLVER A LEVANTARSE.

Después de la recaída tocaba dejar pasar una semana para dejar que el tiempo redujese la inflamación y las molestias. A continuación, había que volver a reforzar la zona en cuestión y volverlo a intentar. Y no me cansaré de hacerlo. Ayer sábado ya salí a correr. Cuatro minutos. Solamente. Pero sin dolores ni molestias. 
Hoy tenía ganas de probar con algún minuto más, pero preferí ahorrármelo. Y, aprovechando que la lluvia anunciada no se ha dejado ver, he salido en bicicleta. 70 kilómetros por los alrededores de Madrid (Madrid [Ventas]-Mejorada del Campo-Arganda del Rey-Loeches-Torrejón de Ardoz-Mejorada del Campo-Madrid [Ventas]), sin viento, a buen ritmo y con un compañero inesperado. El que me ha avanzado en la recta que hay antes de entrar en Arganda del Rey. Me ha pasado como un avión y me he pegado a su rueda. Tras unos minutos necesarios para acostumbrarme a su ritmo, he sacado la cabecita para informarle que seguía detrás...si no le importaba...pero que no le podía ofrecer relevos. Y mira por dónde, me ha dicho que no le importaba y que ya le iba bien que no le relevase, ya que estaba entrenándose bajo la guía del medidor de potencia, una nueva herramienta que está causando furor en el universo de las dos ruedas. Los ciclistas que utilizan este dispositivo pedalean siempre haciendo la misma cantidad de fuerza. Es decir que, en terreno llano van a una cierta intensidad de pedaleo y cuando llega una bajada (en lugar de relajarse y dejarse llevar) siguen pedaleando a esa misma intensidad. En las subidas, en cambio, tampoco hacen esfuerzos por mantener la velocidad. Siguen atendiendo a lo que les marca el dispositivo. La primera vez que supe de la existencia de los potenciómetros fue en una etapa del Tour de Francia en la que Chris Froome dio una auténtica exhibición. No respondió a los ataques explosivos de sus rivales, sin importarle quedarse cortado del grupo de favoritos. Pero se mantuvo fiel al potenciómetro, que le marcaba la fuerza máxima que podía exigirle a su cuerpo hasta el final de la subida. Y le salió de maravilla. Y ahora lo utiliza muchísima gente. 
El compañero de ruta ha resultado ser un ciclista que compite en la categoría MASTER y que lo hace bastante bien. Se llama Jesús Nieto. Le seguiré la pista. Espero que le vaya bien y que, otro día, volvamos a encontrarnos.
 Mañana, si todo va bien, después de la sesión de gimnasia, volveré a correr. A pie. Un ratito más.

dissabte, 5 de març de 2016

PROGRESSIÓ TRENCADA, TOCA RECUPERAR I TORNAR A COMENÇAR

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Els dies d'evolució van ser molt bonics. També van ser il·lusionants, convidaven a recuperar somnis llargament oblidats. Cada dia un minut més, cada dia una mica més ràpid.
Petites molèsties que no preocupaven...o que no havien de preocupar. Fins que t'adones que sí que preocupen, perquè no se'n van. I, després, s'agreugen.


Uns exercicis mal fets, afegits a la càrrega de minuts per a un cos desacostumat a córrer, van suposar un còctel explosiu totalment nociu per a la lesió. Així que vaig haver de parar. Parar de córrer, que no d'exercitar-me. Seguiré entrenant el meu cos per poder tornar a gaudir de córrer, encara que segueixi ensopegant-me amb totes les pedres del camí.


PROGRESIÓN ROTA, TOCA RECUPERAR Y VOLVER A EMPEZAR

Los días de evolución fueron muy bonitos. También muy ilusionantes. Invitaban a recuperar sueños largamente olvidados. Cada día un minuto más, cada día un poco más rápido.
Pequeñas molestias que no preocupaban...o que no debían preocupar. Hasta que te das cuenta de que sí que preocupan, porque no se van. Y, después, se agravan.


Unos ejercicios mal hechos, sumados a la carga de minutos, para un cuerpo desacostumbrado a correr, supusieron un cóctel explosivo, totalmente nocivo para la lesión. Así que me vi obligado a parar. Parar de correr, que no de ejercitarme. Seguiré entrenando mi cuerpo para poder volver a disfrutar de correr, aunque siga tropezándome con todas las piedras del camino.

dijous, 18 de febrer de 2016

MORCUERA: PRIMER PORT DE LA TEMPORADA

(Versión en castellano al final del artículo)

En aquesta llarga recuperació en què em trobo, la bicicleta m'està ajudant molt a cremar adrenalina i a invertir aquella energia que abans descarregava corrent. En el dia a dia em pujo a les avorrides màquines del gimnàs, ja siguin les estàtiques normals o les d'spinning. No m'agraden, però són molt funcionals. Ara bé, quan arriba el cap de setmana intento treure a passejar la Canondale, que em vaig comprar fa poc més d'un any i mig.
La primera cosa que vaig lamentar quan vaig iniciar l'abstinència esportiva, a finals d'agost, va ser perdre'm un gran nombre de sortides en bicicleta, aprofitant el bon temps. Fins i tot vaig arribar a plantejar-me posposar l'inici del descans a l'arribada de la tardor... Però les ganes de trobar una solució definitiva a la lesió em van empènyer a sacrificar la bona època de ciclisme.
I ara, quan surto, trobo que fa un temps molt desagradable.
Tot i això, ahir vaig fer una escapadeta a la Sierra. Vaig deixar el cotxe a Tres Cantos, vaig agafar el carril ciclista i vaig anar pujant cap a Colmenar Viejo, Soto del Real i Miraflores de la Sierra. En aquest poble comença un dels ports de muntanya que més vegades s'ha ascendit a la Vuelta: el Puerto de la Morcuera (1.796 metres). I cap allà que vaig anar.
Volia tenir una primera referència de temps en l'ascens. És una molt interessant pedra de toc i tinc intenció de pujar-hi moltes vegades. Els pèssims 44'54" que vaig trigar fins al coll (22'12" els primers 5 km, 22'42 la segona part, fins al cim) no suposen una marca per sentir-se orgullós, però estic convençut que l'aniré millorant.
Les sensacions van ser molt bones, a excepció dels últims dos quilòmetres, que vaig patir una mica més. Allà dalt només vaig tenir temps de fer una foto ràpida, menjar mig plàtan i beure dos glops de te...glaçat. Després d'un descens, amb tensió i atenció, em vaig plantar a Tres Cantos per finalitzar una jornada ciclista de 81 quilòmetres, en 3 hores i 13'.
I amb moltes ganes de més.


MORCUERA: PRIMER PUERTO DE LA TEMPORADA

En esta larga recuperación en la que me encuentro, la bicicleta me está ayudando  mucho a quemar adrenalina y a invertir aquella energía que antes descargaba corriendo. En el día a día me monto en las aburridas máquinas del gimnasio, ya sean las estáticas normales o  las de spinning. No me gustan, pero son muy funcionales. Eso sí, cuando llega el fin de semana intento sacar a pasear la Canondale que me compré hace algo más de un año y medio.
Lo primero que lamenté cuando inicié la abstinencia deportiva, a finales de agosto, fue desaprovechar un gran número de salidas en bicicleta, con buen tiempo. Incluso llegué a plantearme posponer el descanso a la llegada del otoño... Pero las ganas de encontrar una solución definitiva a la lesión me empujó a sacrificar la buena época de ciclisme.
Y ahora, sin embargo, cuando salgo me doy de bruces con un tiempo desagradable.
A pesar de ello, ayer hice una pequeña escapada a la Sierra. Dejé el coche en Tres Cantos, cogí el carril ciclista y fui subiendo hacia Colmenar Viejo, Soto del Real y Miraflores de la Sierra. En este pueblo empieza uno de los puertos de montaña que más veces se ha ascendido en la historia de la Vuelta: el Puerto de la Morcuera (1.796 metros). Y hacia allá que me fui.
Quería tener una primera referencia de tiempo en el ascenso. Se trata de una piedra de toque muy interesante y tengo intención de subirla en muchas ocasiones. Los pésimos 44'54" que tardé hasta el collado (22'12" los primeros 5 km, 22'42 la segunda parte, hasta la cima) no suponen una marca para sentirse orgulloso, pero estoy convencido de que la iré mejorando.
Las sensaciones fueron muy buenas, a excepción de los últimos dos kilómetros, que sufrí un poco más. Ahí arriba sólo tuve tiempo de hacer una foto rápida, comer medio plátano y beber dos sorbitos de té...helado. Tras un descenso, con tensión y atención, me planté en Tres Cantos para finalizar una jornada ciclista de 81 kilómetros, en 3 horas i 13 minutos.
Y con muchas ganas de más.

dimecres, 17 de febrer de 2016

HI HA LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Després d'un llarg silenci al TORNAR A CÓRRER, fruit de l'eterna lesió als genolls, em disposo a treure-li les teranyines. Feia temps que volia posar-m'hi, però necessitava alguna cosa que pogués donar-li sentit. Des que a final d'agost vaig anar a veure el curandero d'Arantei, vaig seguir al peu de la lletra les seves recomanacions i em vaig passar 4 mesos sense fer absolutament res d'esport. L'objectiu, en teoria, era que totes les cadenes musculars afectades s'oblidessin de la lesió. Però no va funcionar.
Un cop passat aquest llarg període d'inhabilitació em vaig posar a les mans del doctor Carles Pedret, especialista en lesions musculars i tendinoses. Em va detectar una lesió de CAM, un problema a l'articulació del maluc que interfereix en el bon funcionament de la cama. Les recomanacions passaven per intentar estabilitzar la cintura lumbo-pèlvica i tornar a fer esport, sense dolor. Aquesta recuperació ja la vaig fer a Madrid, amb en Mario Navarro i el seu equip de Fisioincorpore (la Carmen i en Jesús). Una bona colla de sessions de fisioteràpia, juntament amb unes altres de pilates, i molta bicicleta estática, han fet possible una millora en la mobilitat del maluc.
A partir d'aquí, diumenge passat em vaig llançar a la piscina i, després de d'una hora de bicicleta de carretera passada per aigua, em vaig calçar les vambes i em vaig posar a córrer. Sentia que tenia les cames activades i que podia funcionar. Només va ser un minut, de prova. I després, un parell. Vaig analizar-ho tot, vaig estirar-ho tot i me'n vaig tornar cap a casa. Acabava de fer un primer pas en la recuperació. Però encara havia de veure com assimilava el meu cos aquest trot. En anteriors intents (i creieu-me, n'hi ha hagut molts!!!), l'endemà sempre m'havien fet mal els genolls.
Però dilluns va ser diferent.
I jo, content.

HAY LUZ AL FINAL DEL TÚNEL

Tras un largo silencio en el TORNAR A CÓRRER, a causa de la eterna lesión en las rodillas, me dispongo a sacarle las telarañas. Hacía tiempo que quería ponerme a ello, pero necesitaba alguna cosa diferente que pudiese darle sentido. Desde que a finales de agosto fui a ver al curandero d'Arantei, seguí al pie de la letra sus recomendaciones y me pasé 4 meses sin hacer absolutamente nada de deporte. El objetivo, en teoría, era que todas las cadenas musculares afectadas se olvidasen de la lesión. Pero no funcionó.
Una vez pasado este largo período de inhabilitación me puse en las manos del doctor Carles Pedret, especialista en lesiones musculares y tendinosas. Me detectó una lesión de CAM, un problema en la articulación de la cadera que interfiere en el buen funcionamiento de la pierna. Las recomendaciones pasaban por intentar estabilizar la cintura lumbo-pélvica volver a hacer deporte, sin dolor. Esta recuperación ya la hice en Madrid, con Mario Navarro y su equipo de Fisioincorpore (Carmen y Jesús). Un elevado número de sesiones de fisioterapia, unidas a otras de pilates y mucha bicicleta estática, han hecho posible una mejora en la movilidad de la cadera.
A partir de aquí, el domingo pasado me lancé a la piscina y, tras una hora de bicicleta de carretera pasada por agua, me calcé las zapatillas de atletismo y me puse a correr. Sentía que tenía las piernas activadas y que podía funcionar. Sólo fue un minuto, de prueba. Y después, un par. Lo analicé todo, lo estiré todo y me fui de vuelta a casa. Acababa de dar un primer paso en la recuperación. Pero todavía tenía que ver cómo mi cuerpo asimilaba ese trote. En anteriores intentos (y creedme, hubo muchos!!!), el día siguiente siempre había tenido dolor en las rodillas.
Pero el lunes fue diferente.
Y yo, contento.

dimarts, 16 de febrer de 2016

EL TEMA DE RÚSSIA FA PUDOR

L'Hotel Fairmont de Montecarlo és un luxós resort situat al cor de la ciutat, un dels més grans d'Europa. 602 habitacions, tres restaurants, un gimnàs, un spa, una piscina climatitzada i 18 sales de reunions. Un d'aquests espais està reservat des de fa alguns mesos per la IAAF, que reuneix el seu Consell els pròxims 10 i 11 de març. Un dels temes que s'han de tractar en aquesta trobada és la possible revocació de l'exclusió dels atletes russos de totes les competicions internacionals, Jocs Olímpics inclosos.
Jo diria que no ho faran però, certament, no sé què pensar. I tenint en compte que la corrupció mou fils des de molt amunt, en aquest sentit poques coses ens haurien de sorprendre.
L'escàndol sobre pràctiques de dopatge, suborns per ocultar positius i destrucció de mostres va esclatar a mitjans de novembre i la suspensió de la IAAF es va decretar de forma indefinida. Tot i això, el president del màxim organisme atlètic mundial, Sebastian Coe, va assegurar que podrien aixecar el càstig en funció dels canvis que dugués a terme la Federació Russa d'Atletisme. 
Dels canvis que han anat fent no en tenim gaires notícies. El que sí que ha transcendit són les morts de dos ex caps de l'Agència Russa de Dopatge (RUSADA). Vyacheslav Sinev va morir el 3 de febrer, per causes que encara es desconeixen, i fa uns dies també va perdre la vida Nikita Kamaev, d'un atac de cor. Aquest últim, que tenia 52 i no havia patit mai problemes cardíacs, feia dos mesos que havia renunciat al càrrec al capdavant de la RUSADA.
Em costa creure en les casualitats. Em sembla que el tema de Rússia fa pudor. 

dimarts, 27 d’octubre de 2015

CONEIXES EN JULIUS NJOGU?

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

És possible que aquesta imatge no et transmeti res, més enllà del que, aparentment, es veu: un esprint entre dos corredors, al final d'una cursa.
No seria res més si no s'hagués conegut la història que s'amaga al darrere.
Set del matí, rodalies de l'Estadi Nyayo. Sona el tret de sortida i milers d'atletes nerviosos, comencen a cremar l'adrenalina acumulada pels nervis previs a la sortida de la Marató de Nairobi. Seran 42 quilòmetres de repte, gesta, quimera o digues-li com vulguis. 42 quilòmetres de lluita contra un mateix, contra els elements, el temps i...els rivals.

Per al gruix de populars el màxim rival acostuma a ser el seu millor amic o el seu company d'entrenaments. En realitat, però, no varia gaire el fet d'acabar el 327è a fer-ho en la posició 328.

On sí que canvien les coses és en les posicions capdavanteres, on els triomfs donen prestigi...però, sobretot, diners. A la Standard Chartered Nairobi Marathon el guanyador s'embutxaca 13.400 euros; el segon, 5.800 i el tercer, 3.120. La xifra va resultar una temptació excessiva per al dorsal 388 de la fotografia superior. No es pot dir que en Julius Njogu estigui gras, en absolut. Però si el compares amb el dorsal 569, que va al seu darrere, i tens en compte que és a punt de creuar la línia d'arribada en menys de dues hores i quinze minuts, aleshores, potser sí que et cridarà l'atenció.

El que no va semblar normal als membres de l'organització va ser adonar-se que Njogu no havia suat. Després de 42 quilòmetres de patiment i d'un esprint en la recta final, Julius Njogu, de 28 anys, no mostrava senyals de cansament. Per això van començar a fer comprovacions, en les càmeres i els diferents punts de pas. No hi havia rastres de la seva cursa, el xip només havia registrat l'arribada. Un trampós Julius Njogu havia corregut, únicament, l'últim quilòmetre i, a més, havia tingut la poca vergonya d'esprintar al pobre Shadrak Kiptoo (dorsal 569), que no entenia d'on havia sortit aquel intrús.

Censuro l'actitud egoista i insolidària de l'Njogu però puc arribar a comprendre-la, com una reacció davant de la necessitat de sobreviure, de tirar endavant, en una vida difícil (que no sé si és el cas). El que no puc arribar a entendre, de cap manera, és que això passi a casa nostra, en curses populars sense premis econòmics. I, lamentablement, succeeix.

Coneixes algun Julius Njogu?





CONOCES A JULIUS NJOGU?

Es posible que esta imagen no te transmita nada, más allá de lo que, aparentmente, se ve: un esprint entre dos corredores, al final de una carrera.
No significaría nada más si no hubiésemos conocido la historia que esconde.
Siete de la mañana, aledaños del Estadio Nyayo. Suena el disparo de salida y miles de atletas, nerviosos, empiezan a quemar la adrenalina acumulada por los nervios previos a la salida del Maratón de Nairobi. Serán 42 kilómetros de reto, gesta, quimera o llámale como quieras. 42 kilómetros de lucha contra uno mismo, contra los elementos, el tiempo...y los rivales.

Para la mayor parte de los populares, el máximo rival suele ser su mejor amigo o su compañero de entrenamientos. En realidad, sin embargo, no varía mucho el hecho de acabar el 327o a hacerlo en la posición 328.

Donde sí que cambian las cosas es en la posiciones delanteras, aquellas en las que los triunfos generan prestigio...pero, sobretodo, dinero. En la Standard Chartered Nairobi Marathon el ganador se embolsa 13.400 euros; el segundo, 5.800, y el tercero, 3.120. La cifra resultó ser una tentación excesiva para el dorsal 388 de la fotografía superior. No se puede decir que Julius Njogu esté gordo, en absoluto. Pero si lo comparas con el dorsal 569, que va justo detrás suyo, y tienes en cuenta que está a punto de cruzar la línea de meta en menos de dos horas y quince minutos, entonces, quizás sí que te llamará la atención.

Lo que no pareció normal a los miembros de la organización fue darse cuenta de que Njogu no había sudado. Después de 42 kilómetros de sufrimiento y de un esprint en la recta final, Julius Njogu, de 28 años, no mostraba signos de cansancio. Por eso empezaron a hacer comprobaciones, en las cámaras del recorrido y en los diferentes puntos de paso. No había rastro  de su carrera, el chip sólo había registrado la llegada. Un tramposo Julius Njogu había corrido, únicamente, el último kilómetro. Y, además, había tenido la desfachatez de esprintar al pobre Shadrak Kiptoo (dorsal 569), que no entendía de dónde había salido aquel intruso

Censuro la actitud egoísta e insolidaria de Njogu pero puedo llegar a comprenderla, como una reacción ante la necesidad de sobrevivir, de tirar hacia adelante, una vida difícil (que no sé si es el caso). Lo que no puedo llegar a entender, de ninguna manera, es que esto pase en aquí en casa, en carreras populares sin premios económicos. Y, lamentablemente, sucede.

Conoces a algún Julius Njogu?