dimarts, 16 d’abril del 2019

100 HISTÒRIES DEL CÓRRER, 100 BATALLETES D'EN XAVIER BONASTRE

M'alegrava, en l'última entrada, pels volts del mes d'octubre de l'any passat, d'haver tornat a fer sèries i sentir-me fort, ràpid i en creixement. A partir d'allà, només vaig anar a pitjor. Lesions, refredats, grips...i només ara, fa dues o tres setmanes, he començat a veure una mica de llum al final del túnel. De fet, la setmana passada ,vaig córrer 62 quilòmetres!!! Una xifra que no assolia des de finals d'octubre. I això ja és motiu d'alegria (encara que els ritmes siguin molt més lents...).

L'altre motiu d'alegria me l'ha produït la lectura del llibre 100 històries del córrer, d'en Xavi Bonastre. Diu que en són 100, però en realitat n'hi ha moltes més: és un retrat fidel de la seva vida. Dels bons moments...i dels millors. I també dels dolents, que n'ha hagut de superar. Amb un èxit...realment espectacular. El mateix que li desitjo al seu primer llibre.

Amb en Xavi ens coneixem de fa temps. Hem compartit moltes batalletes, algunes que jo ja havia oblidat, com el fet d'haver-lo acompanyat en la seva millor marca en una mitja marató. D'altres, però, com la Trailwalker2012, segueixen presents. Amb l'Arcadi i en Manuel (el seu àngel de la guarda), vam ser un sol corredor, un equip. Vam gaudir de l'experiència de competir junts, amb un mateix dorsal, en una distància prou llarga com perquè en Xavi escrigui un altre llibre. Repassant aquella vivència he recuperat un parell de fotos significatives. Aquesta primera, en un dels moments de crisi, plantejant-nos de quina manera podíem seguir...si no ens quedaven més forces. 
 Aquesta segona, a la línia de meta, és la constatació de l'èxit. Les cares d'alegria de tots quatre  no les esborra el pas del temps.
Més enllà d'aquests records, voldria fer un apunt sobre un d'aquestes històries del córrer d'en Bonastre. Només a un paio afortunat com és ell se li passaria pel cap córrer una marató sense beure un glop d'aigua en tot el matí!!! Es va llevar a un quart de sis del matí i no es va hidratar per no haver de parar a pixar.

I li va sortir bé!!!! Mare meva, Xavi!!!

PD: prepara'n 100 més, que tens una llarga vida com a corredor (això sí...deixa't estar de triplets i repòkers en un cap de setmana)

dimecres, 17 d’octubre del 2018

PRIMERES SÈRIES DE 2018, SEGUIM PROGRESSANT

(Traducción al castellano al final del artículo)

En tenia ganes, em feia il·lusió fer-les...i no m'han defraudat.
Vaja, ni elles a mi, ni jo (suposo) a elles.
Després de nou mesos preparant un ironman, les meves cames van més lentes del que m'agradaria. Tot i això, aquestes dues últimes setmanes les he començat a espavilar una mica.
Quatre quilòmetres d'escalfament, de baixada cap al Retiro i tres sèries de mil, a un ritme viu i sostingut, recuperant 1'30" (en pròximes setmanes reduiré a un minut...avui, per començar, era massa) y quatre quilòmetres més per tornar cap a casa.
Resultat:
3'45"7
3'43"9
3'40"4
Mitjana: 3'43"3

Bones sensacions, anant de menys a més i amb una bona perspectiva de cara a diumenge, el 10K de la Mitja de Fuenlabrada.
Objectiu: baixar de 38'30" i, si es pot, de 38'00".



PRIMERAS SERIES DE 2018, SEGUIMOS PROGRESANDO

Tenía muchas ganas, me ilusionaba hacerlas...y no me han defraudado.
Vaya, ni ellas a mí, ni yo (supongo) a ellas.
Después de nueve meses preparando un ironman, mis piernas van más lentas de lo que me gustaría.
A pesar de ello, estas últimas dos semanas las he empezado a espavilar un poco.
Cuatro kilómetros de calentamiento, de bajada hacia el Retiro y tres series de mil a un ritmo vivo y sostenido, recuperando 1'30" (en próximas semanas reducirñe a un minuto...hoy, para empezar, era demasiado) y cuatro kilómetros más para regresar a casa.

Resultado:
3'45"7
3'43"9
3'40"4
Media: 3'43"3

Buenas sensaciones, yendo de menos a más, y con una buena perspectiva de cara al domingo, el 10K de la Media de Fuenlabrada.
Objetivo: bajar de 38'30" y, si se puede, de 38'00".

dimarts, 9 d’octubre del 2018

SORPRENENT SUB 40 EN EL PRIMER INTENT, AL TROFEO EDWARD -SUANZES

(Traducción al castyellano al final del artículo)

Ja ho avançava en l'anterior entrada. Tots els plans podien saltar pels aires si, en la línia de sortida de la cursa se'm girava el cap i optava per arriscar-me a buscar una millor marca que la que havia calculat, entre 41 i 42 minuts. I, efectivament, va ser allà mateix, a l'avinguda Arcentales, on vaig decidir deixar-me endur per la cursa i que passés el que hagués de passar.
Sensacions boníssimes en els primers metres, amb un punt de lleugeresa molt agradable. Sospitava que m'aniria ressituant en la cursa, a poc a poc, així que vaig prendre la decisió ncorrecta. Òbviament, no donava un duro per aguantar a 3'50" (el ritme del quilòmetre inicial), així que vaig afluixar. No gaire. El suficient per allargar aquella sensació tan bona.
I per una vegada ho vaig poder allargar fins al final. Gaudint de cada gambada, sense preocupar-me per res més. Probablement anava còmode i m'hauria pogut exigir una mica més, però tampoc volia arriscar. Ho vaig fer, només, en l'últim tram de l'últim quilòmetre, esprintant i acabant aquell parcial en 3'40".

39'00": la pitjor marca que faig en un 10.000 lluitat.
39'00": una marca que no m'hauria imaginat una horeta abans.
Una de freda i una de calenta.
Em quedo amb la bona. Ja no vull mirar tan enrere. Aquells temps no tornaran. Gaudeixo del que tinc ara i de la forma com ho tinc ara.
Següent repte? Baixar de 38'30"? Baixar de 38'00?
Qui sap? El que surti. Ho veurem, potser, d'aquí a dues setmanes, en un 10K que hi ha a Fuenlabrada.



SORPRENDENTE SUB 40 AL PRIMER INTENTO, EL TROFEO EDWARD -SUANZES

Ya lo avanzaba en la entrada anterior. Todos los planes saltarían por los aires si, en la línea de salida de la carrera se me cruzaba el cable y optaba por arriesgar e ir a buscar una mejor marca que la que había calculado, de entre 41 y 42 minutos. Y, efectivamente, fue ahí mismo, en la avenida Arcentales, donde decidí dejarme ir por la carrera...y que pasase lo que tuviese que pasar.
Sensaciones buenísimas en los primeros metros, con un punto de ligereza muy agradable. Sospechaba que me iría resituando en la carrera, poco a poco, así que tomé la decisión correcta.Óbviamente, no daba un duro por aguantar a 3'50" (el ritmo del kilómetro inicial), así que aflojé. No mucho. Lo suficiente para alargar aquella sensación tan buena.
Y, por una vez, lo pude alargar hasta el final. Disfrutando de cada zancada, sin preocuparme por nada más. Probablemente iba cómodo y me habría podido exigir un poco más, pero tampoco quería arriesgar. Lo hice, solamente en el último tramo del último kilómetro, esprintando y acabando aquel parcial en 3'40".

39'00": mi peor marca en un  10.000 luchado.
39'00": una marca que no me habría imaginado una horita antes.
Una de cal y otra de arena.
Me quedo con la buena. Ya no me interesa mirar tan atrás. Aquellos tiempos no volverán, Disfruto de lo que tengo ahora y de la forma como lo tengo ahora.
Siguiente reto? Bajar de 38'30"? Bajar de 38'00?
Quién sabe? Lo que salga. Lo veremos, quizás, en un par de semana, en una 10K que hay en Feunlabrada.

divendres, 5 d’octubre del 2018

PREPARAT PEL PRIMER TEST

(Traducción al castellano al final del artículo)

Balanç dels 7 entrenaments que he fet des que vaig acabar el Challenge Madrid. Els tres primers, de recuperació. I a partir de diumenge passat, encarant aquest nou repte de baixar de 40' en un 10.000, abans de Cap d'Any.

5K a +-5'47"/km
6K a +-5'21"/km
7K a +-4'59"/km
10K a +-4'50"/km
10k a +-4'39"/km
10K a +-4'36"/km
10K a +-4'35"/km

Tant dimarts passat com avui, en els rodatges, he fet un mil ràpid. Aleshores va ser a 3'53" i aquest matí, a 3'48", un temps que m'apropa a allò de "quedar-me sense alè", que comentava l'altre dia i que em dona confiança de cara al futur pròxim.

El més pròxim de tots arriba aquest diumenge, al Trofeo Edward, un 10K a l'Avenida de Arcentales, en un terreny ondulat, amb lleugera pujada o lleugera baixada...però ni un pam de pla. L'objectiu, a priori, és buscar estar entre 41 i 42 minuts.

Veurem si no m'escalfo el cap i soc capaç de respectar els ritmes previstos. En cas contrari, el pet estarà assegurat.




PREPARADO PARA EL PRIMER TEST


Balance de los 7 entrenamientos que he hecho desde que acabé el Challenge Madrid. Los tres primeros, de recuperación. Y a partir del domingo pasado, encarando este nuevo reto de bajar de 40' en un 10.000, antes de Fin de Año.

5K a +-5'47"/km
6K a +-5'21"/km
7K a +-4'59"/km
10K a +-4'50"/km
10k a +-4'39"/km
10K a +-4'36"/km
10K a +-4'35"/km

Tanto el martes pasado como hoy, en los rodajes, he hecho un mil rápido. El otro día fue a 3'53" y esta mañana, a 3'48", unos tiempos que me acercan a aquello de "quedarme sin aliento", que comentaba el otro día y que me da confianza de cara al futuro próximo.

El más próximo de todos llega este domingo, en el Trofeo Edward, un 10K en la Avenida de Arcentales, en un terreno ondulado, con ligeras subidas y ligeras bajadas...pero sin un solo metro de llano. El objetivo, a priori, es buscar estar entre 41 y 42 minutos.

Habrá que ver si no me caliento en exceso y soy capaz de respetar los ritmos previstos. En caso contrario, el pinchazo estará asegurado.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

3'53" EN 1.000 METRES, PRIMER PAS PEL SUB 40' EN 10K

(Traducción al castellano al final del artículo)

Les ganes que tinc de plantejar-me nous objectius fan que, de cara a aquest primer, el del sub40' en un 10.000, hagi decidit fer avui un primer test. Un microrepte...dels molts que m'esperen: baixar de 4'00" en un únic quilòmetre!!! Que ningú rigui...
Preparant el Challenge Madrid vaig anar a ritmes d'entrenament moooooool lents. Quan t'has de tirar 11 o 12 hores disputant una prova esportiva, no et planteges treballar la velocitat del migfondista. Així que, entre una cosa i una altra, des del 13 de febrer que no baixava de 4'/km en un entrenament, en un quilometret.
Una setmana i dos dies després d'haver maltractat el meu cos per les carreteres i carrers de Madrid, avui he tornat al Retiro. Ha estat arribar, fer el mil i tornar cap a casa.

Honestament, pensava que potser em costaria més. Però des que he arrencat, en els 100 primers metres, ja he vist que ho tenia fet: 3'53". Ara bé, això ha estat només un quilòmetre. Fer-ne deu de seguits, sense recuperació, ja serà una altra història.
En el proper micro-repte doblaré l'aposta i ja seran 2.000 metres havent de mantenir-me per sota dels 4'/km.



3'53" EN 1.000 METROS, PRIMERO PASO PARA EL SUB 40' EN 10K

Las ganas que tengo de plantearme nuevos objetivos hacen que, de cara a este primero, el del sub40' en un 10.000 haya decidido hacer hoy un primer test. Un microrreto...de los muchos que me esperan: bajar de 4'00" en un único kilómetro!!!
Que nadie se ría...
Preparando el Challenge Madrid fui a ritmos de entrenamiento muuuuuuuuy lentos. Cuando te tienes que tirar 11 o 12 horas disputando una prueba deportiva, no te planteas trabajar la velocidad del mediofondista. Así que, entre una cosa y otra, desde el 13 de febrero que no bajaba de 4'/km en un entrenamiento, en un kilometrillo.
Una semana y dos días después de haber maltratado mi cuerpo por las carreteras y calles de Madrid, hoy he vuelto al Retiro. Ha sido llegar, hacer el mil y volver hacia casa.

Honestamente, pensaba que, quizás, me costaría más. Pero desde que he empezado, en los primeros 100 metros, ya he visto que lo tenía hecho: 3'53". Eso sí, sólo ha sido un kilómetro. Hacer diez seguidos, sin recuperación, ya será otra historia.
En el próximo microrreto doblaremos la apuesta y ya serán 2.000 metros teniendo que mantenerme por debajo de los 4'/km.

diumenge, 30 de setembre del 2018

TEMPESTA, CALMA I NOUS REPTES PER A FUTURES TEMPESTES

(Traducción al castellano al final del artículo)

Han estat molts mesos d'entrenaments, moltes sortides en bici i sessions de natació desesperants. Per al Challenge Madrid. Matinar els dies que treballes, però matinar també els que no, per tornar aviat a casa. I si no és aviat, com menys tard, millor. En els millors moments també hi ha hagut dificultats. La bici és fascinant. Avances, sumes quilòmetres, puges ports, canvies de paisatges...Però t'ocupa massa temps. I quan no te'n sobra, es fa complicat.

Una vegada més (el nom del blog és simptomàtic), el que vull és TORNAR A CÓRRER. Tornar a córrer a ritmes una mica vius. Tornar a quedar-me sense alè, tornar a accelerar el batec del cor. I l'objectiu, a mig termini, és baixar de 40' en un 10.000. Podria semblar un repte senzill, si miro enrere. Però el passat és història. I ara no em resulta fàcil anar a aquests ritmes.

De moment, en la recuperació del Challenge Madrid, he fet tres entrenaments, de 5, 6 i 7 quilòmetres, a ritmes de 5'49", 5'25" i 5'00"/km, respectivament. Les cames, a poc a poc, es van descarregant. Fins que no hagin passat dues setmanes senceres de l'ironman no començaré a fer sèries o algun fartlek.

En tinc ganes. Un canvi de registre sempre va bé, oi?

TEMPESTAD, CALMA Y NUEVOS RETOS PARA FUTURAS TEMPESTADES

Han sido muchos meses de entrenamientos, muchas salidas en bici y sesiones de natación desesperantes. Madrugar los días que trabajas, pero madrugar, también, los días que no, para volver a casa temprano. Y si no es temprano, cuanto menos tarde, mejor. En los mejores momentos también han habido dificultades. La bici es fascinante. Avanzas, sumas kilómetros, subes puertos, cambias de paisajes...Pero te ocupa demasiado tiempo. Y cuando no te sobra, se hace complicado.

Una vez más (el nombre del blog es sintomático), lo que quiero es VOLVER A CORRER. Volver a correr a ritmos un poco alegres. Volver a quedarme sin aliento, volver a acelerar el latido del corazón.Y el objetivo, a medio plazo, es bajar de 40' en un 10.000. Podría parecer un reto sencillo, si miro hacia atrás. Pero el pasado es historia. Y ahora no me resulta fácil ir a estos ritmos.

De momento, en la recuperación del Challenge Madrid, he hecho tres entrenamientos, de 5, 6 y 7 kilómetros, a ritmos de 5'49", 5'25" y 5'00"/km, respectivamente. Las piernas, poco a poco, se van descargando. Hasta que no hayan pasado dos semanas enteras del ironman no empezaré a hacer series o algún fartlek.

Tengo ganas. Un cambio de registro siempre va bien, no?

dimarts, 25 de setembre del 2018

CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN AMB DESNIVELL EN BICI I A PEU, TOCAT PER LA CALOR

(Traducción al castellano al final del artículo)

Arribant a Villanueva de la Cañada, cap al quilòmetre 144, vaig adonar-me que anava curt d'aigua. Encara en quedaven 16 per al següent punt d'avituallament, amb una pujada, la de "los satélites" que és de les que passen factura. Havia calculat malament i vaig haver d'acabar demanant aigua a un parell de triatletes. Però no va ser suficient. A Majadahonda vaig carregar, però ja no va ser el mateix. Vaig baixar de la bici, a la Casa de Campo, em vaig posar les vambes i vaig començar a córrer, amb el convenciment que seria una marató dura. I, efectivament, ho va ser.
El Challenge Madrid és una triatló de llarga distància. Però no és una de qualsevol. Tres ports de muntanya (Canencia, Morcuera i Cotos) deixen un desnivell positiu acumulat de 2.686 metres i la converteixen en una prova d'una exigència superior. La cursa a peu, una marató, tampoc és senzilla, perquè Madrid no té un pam de pla. Però 380 metres de desnivell positiu serveixen per apuntalar a un mort. I ahir n'hi va haver molts.

Sabíem que faria calor, per això vam gaudir la fresqueta de la sierra, abans de llançar-nos a l'aigua, a les vuit del matí. Dues voltes al pantà de Riosequillo, a Buitrago del Lozoya, on, per primera vegada en una triatló, no em vaig angoixar. Vaig sortir al darrere de tot, tranquil, lent, marcant cada braçada, respirant pausat...El resultat, van ser gairebé 4 minuts menys que el 2017. Començava molt bé.
La bici em venia molt de gust fer-la. Aquest any he fet més quilòmetres que la temporada passada (de fet, com en la natació). Vaig sortir amb el fre de ma posat, contenint-me a Canencia, gaudint a Morcuera i intentant aguantar bé a Cotos. A partir d'allà, beure, menjar i pedalar, durant 90 "quilometrets de res". El primer cop de calor va arribar després del descens de Navacerrada (la vida a la sierra és més fresqueta). La resta, fins a la T2, ho dono per explicat.
I en la cursa a peu, la meva (suposada) especialitat...allà és on vaig petar. Per falta d'entrenament? Per la duresa del circuit? Per la calor? Per l'acumulació de tots aquests factor? Probablement. Vaig beure moltíssima aigua, bastantes ampolles de Powerade, alguns gots de Coca-Cola i vaig menjar plàtans i un petit exèrcit de gels, que em van deixar l'estómac un pel tocat.
En el circuit a peu, en cadascuna de les 4 voltes, arribaves fins a escassos 150 metres de l'arribada. L'ambient era boníssim!!! Però, també, segon com, contraproduent. Els que arribaven, sempre, eren els altres. Jo girava cua i tornava a haver d'afrontar una altra volta.
Fins que, havent lluitat contra la calor, el cansament, les rampes i les ganes d'abandonar, al final, també va arribar el meu torn. La catifa vermella m'esperava a mi. Havia de gaudir el moment. I ho vaig fer, i tant!!! 12 hores i 26 minuts després vaig tocar la glòria, a la línia d'arribada de la Puerta del Sol.
Agraïments
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez i Ángel Rodríguez, que se'n van haver d'anar al metge, sense poder viure el final.
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil i altres "kampas", el seu suport incondicional suma molt...tot i que el telèfon sempre acabi convertint-se en el pitjor notari de la situación real.
-David Castaño i parella, veure'ls a la meta va ser un regal inesperat.
-Fabio Premoli i família, que em van alegrar el pas pel Temple de Debod, fent-me descobrir, a més, una posta de sol encisadora.
-Antonio Alix, situat en el lloc més crític del recorregut...això és afició pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio i família, que quan em van veure es van deixar la veu, ajudant-me a pujar.
-Rafa Prado, per l'inesgotable suport en la distància i per la confiança que va dipositar en mi.
-I gràcies, també, a tots aquells que, diumenge passat van decidir sortir al carrer a fer sentir el seu al·lè als triatletes.



CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN CON DESNIVEL EN BICI Y A PIE, TOCADO POR EL CALOR

Llegando a Villanueva de la Cañada, hacia el kilómetro 144, me di cuenta de que iba corto de agua. Todavía me quedaban 16 hasta el siguiente punto de avituallamiento, con una subida, la de los satélites, que es de las que pasan factura. Había calculado mal y tuve que acabar pidiendo agua a un par de triatletas. Pero no fue suficiente. En Majadahonda cargué líquido, pero ya no fue lo mismo. Me bajé de la bici, en la Casa de Campo, me calcé las zapatillas deportivas y empecé a correr, con el convencimiento de que sería un maratón duro. Y, efectivamente, lo fue.
El Challenge Madrid es un triatlón de larga distancia. Pero no es uno cualquiera. Tres puertos de montaña (Canencia, Morcuera y Cotos) dejan un desnivel acumulado de 2.686 metros y lo convierten en una prueba de una exigencia superior. La carrera a pie, un maratón, tampoco es sencilla, porque Madrid no tiene un palmo de terreno llano. De acuerdo, pero 380 metros de desnivel positivo sirven para apuntalar a un muerto. Y, el domingo, hubo muchos.

Sabíamos que  haría calor, por ello creo que disfrutamos del fresquito de la sierra, antes de tirarnos al agua, a las ocho de la mañana. Dos vueltas al pantano de Riosequillo, en Buitrago del Lozoya, donde, por primera vez en un triatlón, no me agobié. Salí en la parte trasera del grupo, tranquilo, lento, marcando cada brazada, respirando pausadamente...El resultado fueron casi 4 minutos menos que el 2017. Empezaba muy bien.
La bici me apetecía mucho. Este año he hecho más kilómetros que la temporada pasada (de hecho, como en la natación). Salí con el freno de mano puesto, conteniéndome en Canencia, disfrutando en Morcuera e intentando aguantar bien en Cotos. A partir de ahí, beber, comer y pedalear durante 90 "kilometrillos de nada". El primer golpe de calor llegó tras el descenso de Navacerrada (la vida en la sierra es más fresquera). El resto, hasta la T2, lo doy por explicado.
Y en la carrera a pie, mi (supuesta) especialidad...ahí es donde peté. Por falta de entrenamiento? Por la dureza del circuito? Por el calor? Por la acumulación de todos esos factores? Probablemente. Bebí mucha agua, bastantes botellas de Powerade, algunos vasos de Coca-Cola y comí plátanos, así como un pequeño ejército de geles, que me dejaron el estómago un pelín tocado.
En el circuito aa pie, en cada una de las cuatro vueltas, llegabas a escasos 150 metros de la llegada. El ambiente era buenísimo!!! Pero también se daba una circunstancia un poco peligrosa, ya que ibas observando como otros triatletas iban llegando a meta...Mientras que a mí me tocaba dar la vuelta y volver a iniciar otra vuelta (de tuerca).
Hasta que, habiendo luchado contra el calor, el cansancio, los calambres y las ganas de abandonar, al final, también llegó mi turno. La alfombra roja me esperaba. Y había que disfrutarlo. Y lo hice, sí. 12 horas y 26 minutos después, toque la gloria, en la línea de meta de la Puerta del Sol.
Agradecimientos
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez y Ángel Rodríguez, que se tuvieron que ir al médico, sin poder vivir el final
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil y otros "kampas", su apoyo incondicional suma mucho...a pesar de que el teléfono siempre acabe convirtiéndose en el peor notario de la situación real.
-David Castaño y pareja, verlos en meta fue un regalo inesperado.
-Fabio Premoli, Dori e hija, que me alegraron el paso por el Templo de Debod, descubriéndome, además, una puesta de sol hechizadora.
-Antonio Alix, situado en el lugar más crítico del recorrido...eso es afición pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio y familia, que cuando me vieron se dejaron la voz, ayudándome a subir la cuesta.
-Rafa Prado, por el apoyo inagotable en la distancia y por la confianza que depositó en mí.
-Y gracias, también, a todos aquellos que, el domingo pasado decidieron salir a la calle a hacer sentir su aliento a los triatletas.