dijous, 5 de juny del 2014

L'ÀCID HIALURÒNIC

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Fa bastants anys vaig sentir a parlar de l'àcid hialurònic, en un context de cosmètica i estètica. Però en les últimes temporades ja es comentaven els seus efectes acceleradors en la recuperació de lesions al turmell i el genoll. Després de tots aquests mesos de repòs i intents infructuosos de recuperar-me de la condromalàcia rotuliana que em va assetjar a finals del mes de novembre, avui m'he sotmès a la primera infiltració de la meva vida.

Ha estat una cosa ràpida, no ha durat més de trenta segons. Una injecció en el genoll dret, la primera de tres, amb un interval d'una setmana de separació per deixar que faci el seu efecte.

Si tot va bé  ho taré també amb el genoll esquerre, que també em falla. I a partir d'aquí, espero enfilar el camí de la recuperació, el definitiu (espero) camí per, d'una vegada per totes, tornar a córrer.


EL ÁCIDO HIALURÓNICO

Hace bastantes años oí hablar del ácido hialurónico, en un contexto de cosmética y estética. Pero en las últimas temporada ya se comentaban sus efectos aceleradores en la recuperación de lesiones de tobillo y rodilla. Tras todos estos meses de descanso e intentos infructusos de recuperarme de la condromalacia rotuliana que em afectó a finales del mes de noviembre, hoy me he sometido a la primera infiltración de mi vida.

Ha sido una cosa rápida, no ha durado más de treinta segundos. Una inyección en la rodilla derecha, la primera de tres, con un intervalo de una semana de separación, para dejar que haga su efecto.

Si todo va bien, repetiré con la rodilla izquierda, que también me falla. Y a partir de aquí, espero encarar el camino de la recuperación, el definitivo (espero) camino para, de una vez por todas, volver a correr.



dijous, 1 de maig del 2014

CAIGUDA LLIURE


TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO
El 23 de novembre vaig córrer la Ultra Trail de Collserola. Vaig patir de valent. Vaig córrer sol durant molta estona, i se'm va fer especialment dur quan vaig haver de superar aquella fase en què el cansament del teu cos convenç el teu cap que no pots fer una passa més. Si us passa, cal saber que és mentida, no us deixeu enganyar. Sempre es pot seguir endavant.
Jo vaig seguir endavant, a poc a poc, fins que em vaig recuperar. Vaig revifar, vaig deixar la 'pàjara' enrere i vaig tornar a competir, a lluitar, a córrer.

I aquella sensació queda ara tan lluny...

He vist passar la Marató de Tarragona-Costa Daurada, la San Silvestre Vallecana, la Marató de Barcelona, la Marató de Madrid i tantes altres curses més que em feien molta il·lusió córrer. I més que en seguiré veient passar. Em fa la sensació que estic caient en un pou, però que no acabo d'arribar al fons. I en el descens cap a no sé on, intento agafar-me a algun sortint de la roca, a alguna anella salvadora. Però no en trobo.
Fa més de cinc mesos que estic parat, lesionat. Tinc una condromalàcia, una bursitis i una tendinitis...al genoll. He visitat tres traumatòlegs, quatre fisioterapeutes i un osteòpata. A banda de les diferents sessions de massatges i estiraments, m'he sotmès a diferents tècniques de radiofreqüència, electròlisi percutània intatisular (EPI) i punció seca. M'he inscrit a un gimnàs on, quan no he tingut dolors, he anat a reforçar els quàdriceps, cremar calories i fer abdominals. Hi va haver un temps en què semblava que el moviment dinàmic de pedalar no em perjudicava i que podria enganxar-me al ciclisme, i em vaig comprar una bicicleta de carretera nova perquè l'antiga em duia massa problemes. Probablement no sóc gaire bon pacient...però m'hi esforço.
Al final, tant se val el que faci, que em fa mal el genoll. El dolor pot ser major o menor, però sempre hi és.
A tot això hi he d'afegir un problema que mai havia patit. He fet esport tota la vida i sempre he menjat tot el que he volgut. No m'engreixava mai. Però és evident que ara no cremo...i, en canvi, no paro de menjar. Com un animal. Podria atribuir-ho a l'ansietat pel fet de no poder córrer, però seria una excusa massa senzilla. Quan estava en bona forma pesava al voltant dels 63 quilos, un pes que he anat augmentant progressivament. Els 71 d'aquest matí comencen a ser preocupants, sobretot si segueixo fent voltes en aquest cercle viciós, si segueixo en caiguda lliure per aquest pou sense fons.

CAÍDA LIBRE 
El 23 de noviembre corrí la Ultra Trail de Collserola. Sufrí como un condenado. Corrí solo durante mucho rato y se me hizo especialmente duro  cuando me tuve que enfrentar a esa fase en la que el cansancio de tu cuerpo convence a tu mente de que ya no puedes dar un paso más. Si os pasa, tenéis que saber que es mentira, no os dejéis engañar. Siempre se puede seguir adelante.
Yo continué, poco a poco, hasta que me fui recuperando. Dejé la pájara atrás y volví a competr, a luchar, a correr.

Y esa sensación, ahora, queda tan lejos...

He visto pasar el Maratón de Tarragona-Costa Daurada, la San Silvestre Vallecana, el Maratón de Barcelona, el Maratón de Madrid y tantas otras carreras que me ilusionaba correr. Y habrá más que me perderé. Tengo la sensación de que estoy cayendo en un pozo y que no acabo de llegar al fondo. Y en este descenso hacia no sé dónde, intento agarrarme a cualquier huequecito que haya en la roca o a alguna cadena salvadora. Pero no los encuentro.
Hace más de cinco meses que estoy parado, lesionado. Tengo una condromalacia, una bursitis y una tendinitis...en la rodilla. He visitado a tres traumatólogos, cuatro fisioterapeutas y un osteopatía. Aparte de las diferentes sesiones de masajes y estiramientos, me he sometido a diferentes técnicas de radiofrecuencia, electrólisis percutánea intratisular (EPI) y punción seca. Me he inscrito a un gimnasio donde, cuando no he tenido dolores, he ido a reforzar cuádriceps, quemar calorías y hacer abdominales. Hubo unas semanas en las que parecía que el movimiento dinámico del pedaleo no me perjudicaba y que podría agarrarme al ciclismo y me compré una bicicleta de carretera nueva, porque la antigua me causaba demasiados problemas. Probablemente no soy un paciente ejemplar...pero me esfuerzo por mejorar.
Al final, haga lo que haga, me duele la rodilla. El dolor puede ser mayor o menor, pero siempre está ahí.
A todo esto tengo que añadir un problema que nunca antes había sufrido. He hecho deporte toda la vida y siempre he comido todo lo que he querido. Nunca engordaba. Pero es evidente que ahora no quemo...y, a cambio, no paro de comer. Como un animal. Podría achacarlo a la ansiedad de no poder correr, pero sería una excusa  demasiado banal. Cuando estaba en buena forma pesaba alrededor de los 63 kilos, un peso que he ido aumentando progresivamente. Los 71 de esta mañana empiezan a ser preocupantes, sobretodo si continúo dando vueltas en este círculo vicioso, si sigo en caída libre por este pozo sin fondo.

diumenge, 6 d’abril del 2014

HAT-TRICK A LA MITJA MARATÓ DE MADRID

(Traducción al final del artículo)
No, no hi he corregut. Encara no puc córrer, tot i que segueixo fent bicicleta de carretera (i spinning, al gimnàs). Li he tornat a agafar el gustet a les dues rodes i em començo a divertir fent esport...uns quants mesos després. Però sóc conscient que el divertiment total no arribarà fins que no comenci a córrer. Aquest diumenge m'he "martiritzat" una mica i he anat a veure l'Asics Medio Maratón Villa de Madrid. Això és el que pensava a primera hora del matí, quan sortia de casa. Veure una cursa quan no hi pots prendre part no és una cosa que m'agradi gaire. Però quan el que veus es converteix en històric, aleshores tot canvia.
A Madrid avui han fet un hat-trick.
Peter Emasa, el guanyador - Tornar a Córrer
 El primer d'arribar, el kenià Peter Emasa, ho ha fet en un temps rècord d'1h2'00" (set segons més ràpid que l'anterior).
La primera dona, la també keniana Cynthia Jerotich, no només ha batut l'anterior millor marca de la prova, sinó que l'ha pulveritzat (gairebé dos minuts menys!!!), 1h9'40".
El millor de tots els rècords, però, l'han aconseguit entre tots els participants. La crisi econòmica sembla que no pot amb aquesta prova i 16.949 corrededors (dels 20.500 que s'havien inscrit) han creuat la línia d'arribada. La xifra em sembla una autèntica passada!!!
Marea verda a la sortida - Tornar a Córrer
Especialment m'ha agradat la sortida, en una única tanda de corredors. S'ha allargat durant gairebé quinze minuts, però ho prefereixo a les diferents tandes que es fan en altres curses multitudinàries. No hi ha hagut col·lapse de sortida ni d'arribada...semblava que els atletes es posessin d'acord.
Amics que corrien n'hi havia molts. Felicito en Pablo, Marc,Toribio, Jero, Javi, Rodrigo, Paz, Noelia...i tants altres que ara no em vénen al cap. No queda tant per poder tornar-vos a fer companyia, això sí, des de dins.

HAT-TRICK EN EL MEDIO MARATÓN DE MADRID
No, no la he corrido. Todavía no puedo correr, a pesar de que sigo haciendo bicicleta de carretera (y spinning en el gimnasio). Le he vuelto a pillar el gustillo a las dos ruedas y empiezo a divertirme haciendo deporte...unos cuantos meses después. Pero soy consciente de que el divertimento total no llegará hasta que no empiece a correr. Este domingo me he "martirizado" un poco y he ido a ver el Asics Medio Maratón Villa de Madrid. Así es como pensaba a primera hora de la mañana, cuando salía de casa. Ir a ver una carrera en la que no puedes participar no es una cosa que me acabe de gustar. Pero cuando lo que ves se convierte en algo histórico, entonces todo cambia. En Madrid, hoy, han conseguido un hat-trick. 
Peter Emasa, el ganador - Tornar a Córrer
El primero en llegar, el keniano Peter Emasa, lo ha hecho en un tiempo récord de 1h2'00" (siete segundos más rápido que el anterior).
La primera mujer, la también keniana Cynthia Jerotich, no sólo ha batido el anterior mejor registro, sino que lo ha pulverizado (casi dos minutos menos!!!), 1h9'40".
El mejor de todos los récords, sin embargo, lo han conseguido entre todos los participantes. La crisis económica parece que no puede con esta prueba y 1.949 corredores (de los 20.500 que se habían inscrito) han cruzado la líniea de llegada. La cifra me parece una auténtica pasada!!!
Marea verde en la salida - Tornar a Córrer
Especialmente me ha gustado la salida, hecha en una única tanda. Se ha alargado durante casi quince minutos, pero lo prefiero así, antes que en diferentes tandas, como se hace en otras carreras multitudinarias. No ha habido colapso en la salida y tampoco en la llegada...parecía que los atletas se hubieran puesto de acuerdo.
Amigos que corrían había muchos. Felicito a Pablo, Marc,Toribio, Jero, Javi, Rodrigo, Paz, Noelia...y tantos otros que ahora seguro que se me olvidan. No queda tanto para que pueda volver a haceros compañía, eso sí, desde dentro.

divendres, 14 de març del 2014

LA MEVA PRÈVIA DE LA MARATÓ DE BARCELONA

(Traducción al castellano al final del artículo)

No és una setmana normal, sempre hi ha nervis. Però els d'aquest any, no sé ben bé per què, no són normals. Cada any, quan s'acosta la Marató de Barcelona, se'm fa com un nus a l'estómac. Han estat moltes vegades les que he corregut aquesta cursa pels carrers de la meva ciutat, aquella on ja fa temps que no visc, però que encara és la meva. Sé que no sóc objectiu, però per a mi és la millor marató del món. No sóc objectiu perquè a la de Barcelona vaig perdre la meva virginitat maratoniana, l'any 1996. Curiosament, quan arribem al mes de març i penso en els meus grans moments com a corredor, no penso en aquelles curses en què vaig aconseguir les marques que ja mai podré superar. No. El que em ve al cap és aquell any del debut a la marató. El meu desconeixement de la distància, la sortida de ruc, per damunt de les meves possibilitats i el posterior calvari que vaig patir. Però, sobretot, tinc imatges molt nítides de l'arribada. Aquella edició de 1996, era l'última en què es pujava a l'Estadi Olímpic i a l'entrada per la porta de marató ja duia llàgrimes als ulls. Traient forces d’allà on no en quedaven, la volta a la pista la vaig fer molt ràpid (ara que hi penso, així en fred, m'imagino la velocitat que podia dur...i se m'escapa el riure) i després de creuar l’arc de l’arribada se’m van sortir tots els músculs de les cames i em vaig quedar tot enrampat durant una bona estona. Molt fotut, sí. Però estava content i orgullós, m’acabava de convertir en maratonià. 
I ara, per celebrar aquests divuit anys, la meva majoria d’edat com a maratonià, ho estic vivint d’una manera molt diferent. Segueixo lesionat, encara no puc córrer. A més, aquest matí m’he pesat i, per primera vegada a la vida, he trencat la barrera dels 70 quilos. Però no és cap sorpresa, fa unes setmanes que menjo com un desesperat. En diuen ansietat, no? 
Afortunadament tinc gent que em cuida, com els meus amics d’Asics, que em faciliten el millor material per poder complir amb la recuperació i tornar a donar guerra tan aviat com sigui possible.
Després d'haver de posar el fre a tot, fins i tot al gimnàs, les sessions d'EPI a Fisioincorpore comencen a donar bon resultat i ja torno a poder fer el·líptica i bicicleta. Però el procés s'està allargant...i seguirà a ritme lent. Dimarts vaig anar a veure una eminència en medicina del dolor, el doctor Abejón González (gràcies, Jorge!!!), i em va deixar tranquil. No hi ha res greu, no cal patir. Aquesta Marató de Barcelona me la perdré, però segur que hi seré a la de l'any que ve...que ja és un bon consol.

MI PREVIA DEL MARATÓN DE BARCELONA

No es una semana normal, siempre hay nervios. Pero los de este año, no sé muy bien por qué, no son normales. Cada año, cuando se acerca el Maratón de Barcelona, se me hace como un nudo en el estómago. Han sido muchas, las veces que he corrido esta carrera por las calles de mi ciudad, aquella en la que hace tiempo que no vivo, pero que sigue siendo la mía. Sé que no soy objetivo al decirlo pero para mí, es el mejor maratón del mundo. No soy objetivo porqué en la de Barcelona perdí mi virginidad maratoniana, em 1996. Casualmente, cuando llega el mes de marzo y pienso en los grandes momentos que he vivido como corredor, no pienso en aquellas carreras en las que conseguí esas marcas que ya no podré superar. No. Lo que me viene a la cabeza es aquel año de mi debut en el maratón. Mi desconocimiento de la distancia, la salida de burro (por encima de mis posibilidades) y el posterior calvario que sufrí. Pero, sobretodo, tengo imágenes muy nítidas de la llegada. Aquella edición de 1996 era la última que se subía al Estadio Olímpico. Y en la entrada por la puerta de maratón, qué emoción, ya bajaban lágrimas por mis ojos. Sacando fuerzas de donde no quedaban, hice una vuelta a la pista muy rápida (ahora, en frío, pienso en lo rápida que pudo ser...jejej, y se me escapa la risa) y al pasar bajo el arco de llegada se me saltaron todos los músculos de las piernas de un calambrazo que me duró un buen rato. Muy jodido, sí. Pero también muy contento y orgulloso. Me acababa de convertir en maratoniano. 
Ahora, para celebrar estos 18 años, mi mayoría de edad como corredor de maratones, lo estoy viviendo de una manera muy diferente. Sigo lesionado, no puedo correr. Además, esta mañana me he pesado y, por primera vez en mi vida, he superado la barrera de los setenta kilos. Me molesta, pero era de esperar: hace unas semanas que como como un desesperado. Le llaman ansiedad, no?
Afortunadamente hay gente que me cuida, como los amigos de Asics, que me facilitan el mejor material para poder cumplir con la recuperación y poder volver a dar guerra lo antes posible.


Después de haber tenido que parar toda la recuperación por unas nuevas molestias, incluso me aparté del gimnasio, las sesiones de EPI en Fisioincorpore empiezan a dar resultado y ya vuelvo a hacer elíptica y bicicleta. El proceso se está alargando...y lo que me queda. El pasado martes fui a ver a una eminencia en medicina del dolor, el doctor Abejón González (gracias, Jorge!!!), y la visita me dio tranquilidad. No hay nada grave, no hay que sufrir. Este Maratón de Barcelona me lo pierdo, pero seguro que estaré en el del año que viene...que ya es un gran consuelo.

dimecres, 12 de febrer del 2014

10 SETMANES D'UN CALVARI QUE CONTINUA

(VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

No, encara no corro.
Han passat deu setmanes senceres des que em vaig lesionar. Probablement el meu cos havia arribat a un límit, després de dues ultres tan seguides (12 d'octubre-100 kms a la Guadarrama Trail Race i 23 de novembre-74 kms a l'Ultra Trail Collserola) i tard o d'hora estava escrit que havia de caure.
D'ençà que estic treballant per tornar a donar guerra. Sí que tinc clar que no faré com a finals de 2007, quan després d'una recaiguda d'una lesió mentre preparava la Marató de Donosti, vaig fer-li un llacet al blog i el vaig tancar. Allà va néixer el Tornar a Córrer tal i com el coneixem avui, però no s'acabarà per culpa d'aquesta condromalàcia.
Fisioteràpia, gel, estiraments, gimnàs, el·líptica, bicicleta...i bondat. Ara més que mai. Em trobo molt millor, però de tant en tant encara em fa la sensació que el genoll no m'aguantarà. Així que prefereixo esperar-me un dia més i un altre...i els que facin falta. Al meu cap tinc pensat que dilluns que ve seria un bon dia per tornar-hi. I així ho deixo...no vull cansar amb les meves penes. Confio que aviat tornaran les alegries.


10 SEMANAS DE UN CALVARIO QUE CONTINÚA
No, todavía no corro.
Han pasado diez semanas enteras desde que me lesioné. Probablemente mi cuerpo había llegado a un límite, después de dos ultras tan seguidas (12 de octubre-100 kms en la Guadarrama Trail Race y 23 de noviembre-74 kms en la Ultra Trail Collserola) y, tarde o temprano, estaba escrito que tenía que caer.
Desde entonces estoy trabajando para volver a dar guerra. Sí que tengo claro que no haré como a finales de de 2007, cuando tras una recaída de una lesión, preparando el Maratón de Donosti, cerré el blog. Ahí nació el Tornar a Córrer tal y como lo conocemos hoy, pero no se acabará por culpa de esta condromalacia.
Fisioterapia, hielo, estiramientos, gimnasio, elíptica, bicicleta...y bondad. Ahora más que nunca. Me encuentro mucho mejor, pero de vez en cuando todavía me da la sensación de que la rodilla no me aguantará. De tal manera que prefiero esperarme un día  y otro más...y los que sean necesarios. En mi cabeza tengo pensado que el próximo lunes sería un buen día para volver. Y ahí lo dejo...no quiero cansar con mis penas. Confío que, pronto, volverán las alegrías.EE

divendres, 17 de gener del 2014

MARATÓ COSTA DAURADA, JA ÉS AQUÍ

(VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

No, però Sí.
No. Els miracles no existeixen, no m'he recuperat a temps. Diumenge no em penjaré el dorsal al pit per córrer la Marató Costa Daurada Tarragona 2017. Fa un bon grapat de mesos em vaig comprometre amb els amics del club Runners Tarragona a fer de llebre de tres hores. Era un repte que em motivava moltíssim. En totes les maratons, el grup de corredors que busca el mític -SUB3H- és molt nombrós, fa "patxoca" i hi ha un ambient esplèndid. Tot i que a mida que passen els quilòmetres, sobretot després de la mitja marató, el grup va perdent unitats, t'adones de la lluita que mantenen aquells que segueixen allà al peu del canó. I, aleshores, veient-ho des de fora, et preguntes....quants aconseguiran el seu objectiu? Jo ja havia visualitzat la prova. No conec bé Tarragona però havia fet un cop d'ull al circuit i ja tenia estratègies al cap per intentar ajudar els valents de la millor manera possible. Malauradament, una lesió al genoll m'impedirà ser a la línia de sortida.
. A la línia de sortida sí que hi seré, però amb roba d'abric. Disposat a animar, a sumar, a afegir el meu gra de sorra...a tot allò que em permetin les meves limitacions. Fins i tot, si hi hagués alguna vacant entre els voluntaris, m'encantaria entregar gels o begudes en un avituallament. El que faci falta.
Abans però, demà a la tarda, a les set, tindré el privilegi de participar en una de les conferències que tindran lloc a la Fira del Corredor (al Refugi número 1 del Moll de Costa), per parlar sobre el BOOM DEL RUNNING, en una xerrada en què tindré el privilegi de compartir taula amb en Jaume Leiva, la María Vasco, en Joseba Beloki i en Xavi Bonastre. Us hi espero a tots!!!


MARATÓ COSTA DAURADA, YA ESTÁ AQUÍ
No, pero Sí.
No. Los milagros no existen, no me he recuperado a tiempo. El domingo no me colgaré el dorsal en el pecho para correr el Marató Costa Daurada Tarragona 2017. Hace unos meses me comprometí con los amigos del club Runners Tarragona para hacer de liebre de tres horas. Era un reto que me motivaba muchísimo. En todos los maratones, el grupo de corredores que busca el mítico -SUB3H- es muy numeroso, impresiona verlo pasar y se percibe un ambient espléndido. Aunque va perdiendo unidades a medida que pasan los kilómetros, desde fuera te das cuenta de la lucha que mantienen aquellos que siguen ahí, al pie del cañón. Y, entonces, te preguntas...cuántos de ellos conseguirán su objetivo? Yo ya había visualizado la prueba. No conozco bien Tarragona pero había echado un vistazo al circuito y ya tenía estrategias en mente para intentar ayudar a los valientes de la mejor manera posible. Desgraciadamente, una lesión en la rodilla me impedirá tomar la salida.
. En la línea de salida sí que estaré, pero con ropa de abrigo. Dispuesto a animar, a sumar, a añadir mi granito de arena...a todo aquello que me permitan mis limitaciones. Incluso, si hubiera alguna vacante entre los voluntarios, me encantaría entregar geles o bebidas en un avituallamento. Lo que haga falta.
Antes de ello, sin embargo, mañana a las siete de la tarde tendré el privilegio de participar en una de las conferencias que tendrán lugar en la Feria del Corredor (en el Refugio número 1 del Moll de Costa), para hablar sobre el BOOM DEL RUNNING, en una charla en la que tendré el privilegio de compartir mesa con Jaume Leiva, María Vasco, Joseba Beloki y Xavi Bonastre. Us espero a todos!!!

dijous, 16 de gener del 2014

LES LESIONS, EL MÉS DUR DE L'ESPORT

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Quan no hi ha res que et faci tan feliç com córrer, una lesió t'amarga la vida.
No sé en quin punt em trobo però, per decomptat, no estic vivint els meus millors dies.
Avui torno a parar. L'evolució de la lesió m'ha clavat un bon mastegot.
Ahir vaig voler fer un petit pas endavant en la recuperació. Després de 25 minuts a l'el·líptica, amb el genoll ben despert i mobilitat absoluta, vaig fer una prova a la cinta. Van ser dos quilòmetres controlats, analitzant qualsevol sensació anormal que es pogués produir al tron inferior, més de dotze minuts d'experiment. I punt.
Després vaig tornar a la rutina habitual amb les abdominals, els exercicis de lumbars, les màquines per fer isquiotibials, quàdriceps...i en acabat me'n vaig anar cap a casa. Cap problema a la feina, cap problema a l'hora de dinar, cap problema a la tarda.
Però al vespre caminant de pressa per evitar que em tanquessin una botiga vaig sentir una punxada al genoll. I després una altra. I una tercera. Totes tres de molt seguides.
El dolor ja no va desaparèixer i aquest matí continua present.
Torno uns dies enrere, fins dilluns, quan analitzàvem la situació amb la fisioterapeuta. Vam arribar a la conclusió que, a més de la condromalàcia (a la part interna de la ròtula) que mostrava la ressonància, també tinc una inflamació del lligament rotulià o tendó patelar. Tot i això em va dir que em veia bé i que hauria d'intentar començar a córrer. No la culpo a ella, en absolut. De vegades quan ens passen coses dolentes acostumem a aixecar el cap i buscar un culpable entre aquells que tenim a prop. I aquí no n'hi ha cap, de culpable. O en tot cas, només jo mateix...Però prou pena tinc!!!
Així que torno a avançar com els crancs, cap enrere.
Toca esperar que se'n vagi el dolor, recuperar el to muscular, reforçar quàdriceps i...fer un altre intent.
Seria més senzill si algú em pogués dir: "X mesos parat i passat aquest temps podràs tornar a córrer."
Però el cos humà, si bé segueix unes pautes, no reacciona sempre de la mateixa manera (i no tothom segueix aquestes pautes de forma exactament igual).
És evident que m'està costant assimilar-ho. A mi i a qualsevol. No conec ningú que gaudeixi amb un cop baix. Per aquest motiu, suposo, no és estrany que avui hagi volgut escriure sobre aquesta qüestió. Les lesions, l'aspecte més dur de l'esport.


LAS LESIONES, LO MÁS DURO DEL DEPORTE

Cuando no hay nada que te haga más feliz que correr, una lesión te amarga la vida.
No sé en qué punto me encuentro pero es evidente que no es uno de mis mejores días.
Hoy vuelvo a parar. La evolución de la lesión me ha pegado un puñetazo.
Ayer quise dar un paso hacia adelante en la recuperación. Después de 25 minutos en la elíptica, con la rodilla bien activa y movilidad absoluta, hice una prueba en la cinta. Fueron dos kilómetros controlados, en los que no dejé de analizar cualquier sensación anormal que se produjese en el tronco inferior. Más de doce minutos de experimento. Y punto.
A continuación retomé la rutina habitual con las abdominales, los ejercicios de lumbares, las máquinas para
hacer isquiotibiales, cuádriceps...y cuando acabé, regresé a casa. Ningún problema en el trabajo, ningún problema a la hora de comer y tampoco por la tarde.
Pero por la noche, andando de prisa para evitar llegar antes de que cerrase una tienda, sentí un pinchazo en la rodilla. Y luego otra. Y una tercera. Las tres muy seguidas.
El dolor no desapareció y esta mañana sigue ahí presente.
Vuelvo unos días atrás, al lunes, cuando analizábamos la situación con la fisitoterapeuta. Llegamos a la conclusión de, además de la condromalacia (en la parte interna de la rótula) que mostraba la resonancia, también tengo una inflamación del ligamento rotuliano o tendón patelar. A pesar de ello, me dijo que me veía bien y que debería intentar empezar a correr. No la culpo a ella, en absoluto. A menudo, cuando nos pasan cosas malas, levantamos la cabeza y buscamos un culpable entre los que nos rodean. Y aquí no hay culpables. En todo caso, sólo yo...Pero bastante pena tengo!!!
Así que vuelvo a avanzar como los cangrejos, hacia atrás.
Toca esperar a que se vaya el dolor, recuperar el tono muscular, reforzar cuádriceps y...hacer otro intento.
Sería más fácil si alguien me dijese: "X meses parado y podrás volver a correr."
Pero el cuerpo humano, a pesar de que sigue unas pautas, no reacciona siempre de la misma manera.
Es evidente que cuesta asimilarlo. A mí y a cualquiera. No conozco a nadie que disfrute con un golpe bajo. Por este motivo no es extraño que hoy haya querido escribir sobre ello. Las lesiones, el aspecto más duro del deporte.

dijous, 9 de gener del 2014

CÓRRER, UN ESTIL DE VIDA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Avui ha estat un bon dia. No un gran dia, però sí que ha estat bo. I això ja em val.
Sumo sis dies d'exercici, anant al gimnàs, fent esport i, en definitiva, suant la cansalada. Això sí, no he corregut, ni un sol metre. Però estic content (llegeixo això últim que acabo d'escriure i em costa creure que hagin estat els meus dits, els que han teclejat aquesta darrera frase). Com hem canviat, Sebas!!!
No, és cert. Cada dia que passa em trobo millor, augmento l'estona a l'el·líptica, els quilòmetres a la bicicleta estàtica i la distància en el simulador de rem...Cada dia que passa descobreixo una nova màquina per exercitar algun múscul oblidat. Éspecialment, però, estic reforçant isquiotibials, bíceps femoral, quàdriceps i vast intern. 
Una de les costants que s'han repetit en aquesta última setmana és la d'haver-me de frenar. Posar fre a les ganes que tinc de córrer, aguantant un matí més sense fer-ho, per (quan arribi el dia) fer-ho amb plena confiança d'estar recuperat.
I sé que ja queda molt poc. O això penso. Les sensacions són bones i crec que ho estic fent bé.
Avui, a més, m'han donat els resultats de la ressonància magnètica. Tot i que s'ha confirmat la condromalàcia rotuliana que m'havia 'endevinat' en Mario Navarro, és de caràcter lleu (grau 1, de 0 a 4). I des que em vaig sotmetre a la prova han passat ja vint dies. Vint dies de bondat que han evolucionat positivament.
El que tinc clar és que quan em recuperi d'aquesta lesió, passi el temps que passi, seguiré anant al gimnàs. Fa temps que sóc conscient de la importància del treball muscular per prevenir lesions, però em feia falta una empenta per entrar-hi. Ja ho he fet. Val la pena que aprofiti l'embranzida. L'embranzida...i la lliçó: mai és tard per aprendre. Córrer no és només calçar-se les vambes i sortir al carrer o a la muntanya. Córrer també és menjar bé, dormir bé, estirar bé, recuperar bé...Al cap i a la fi, córrer (com jo ho entenc) és un estil de vida.

CORRER, UN ESTILO DE VIDA
Hoy ha sido un buen día. No un gran día, pero sí que ha sido bueno. Y esto ya me vale. 
Sumo seis días de ejercicio, de ir al gimnasio, hacer deporte y, en definitiva, sudar la gota gorda. Eso sí, no he corrido ni un solo metro. Pero estoy contento (leo esto último que acabo de escribir y me cuesta creer que hayan sido mis dedos los que han tecleado esta frase). Cómo hemos cambiado, Sebas!!!
No, es cierto. Cada día que pasa me siento mejor, estoy aumentando el tiempo en la elíptica, los kilómetros sobre la bicicleta estática y la distancia en el simulador de remo...Cada día que pasa descubro una nueva máquina para ejercitar algún músculo olvidado. Especialmente estoy redorzando isquiotibiales, bíceps femoral, quádriceps y vasto interno.
Una de las cosntantes que se han repetido esta última semana es la de tenerme que frenar. Poner freno a las ganas que tengo de correr, aguantar una mañana más sin hacerlo, para (cuando llegue el día) volver con plena confianza de estar recuperado.
Y sé que ya queda muy poco. O eso pienso. Las sensaciones son buenas y creo que lo estoy haciendo bien.
Hoy, además, me han dado los resultados de la resonancia magnética. A pesar de que se ha confirmado la condromalacia rotuliana que m'había 'adivinado' Mario Navarro, es de carácter leve (grado 1, de 0 a 4). Y desde que me sometí a la prueba ya han pasado veinte días...Veinte días de bondat que han evolucionado positivamente.
Lo que tengo claro es que cuando me recupere de esta lesión, pase el tiempo que tenga que pasar, seguiré yendo al gimnasio. Hace tiempo que soy consciente de la importancia del trabajo muscular para prevenir lesiones, pero necesitaba un empujoncito para entrar. Ya lo he hecho. Merece la pena aprovechar el empuje. Eso...y la lección: nunca es demasiado tarde para aprender. Correr no es sólo calzarse las zapatillas y salir a la calle o a la montaña. Correr también es comer bien, dormir bien,estirar bien, recuperar bien...Al fin y al cabo, correr (de la forma que yo lo entiendo) es un estilo de vida.

divendres, 3 de gener del 2014

ANY NOU, DECISIONS: CAP AL GIMNÀS

(TRADUCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Nadal curt o llarg, segons com ho analitzi.
M'agrada desconnectar i he deconnectat.
-Uns dies a Barcelona, uns altres a París...però al final tot plegat ha estat una mica ràpid (a qui no li passa???). Ja sóc a Madrid i avui començo a treballar. Vacances curtes.
-Despertar-te cada dia preguntant-te com estarà el genoll i confiant que potser podràs començar a fer alguna cosa...i veure que no, que encara hi ha molèsties diverses i que, per tant, es manté la impossibilitat de sortir a córrer. No ens enganyem, és un calvari. Vacances llargues.
Però no sóc d'aquells que s'asseuen a esperar que passi el temps i succeeixin les coses. He caminat molt, m'he fet molts massatges i he provat una tecnologia (nova per a mi) que es veu que ja fa temps que s'utilitza a nivell de recuperació de lesions: INDIBA, a grans trets consisteix a aplicar corrents d'alta freqüència que activen els mecanismes d'autorecuperació de què disposa el cos. Així és com t'ho venen. I jo, que ara mateix no tinc res a perdre, ho provo. El resultat no ha estat tan evident com m'hauria agradat, però l'evolució és notable.
Notable, però sense córrer, encara.
Abans hi ha un pas que, tard o d'hora, havia de fer. Una decisió 'dolorosa' que havia de prendre: apuntar-me a un gimnàs. Aquells que em coneixeu sabreu que odio els gimnasos, però sóc conscient que necessito reforçar la musculatura que envolta el genoll, així com altres grups musculars (esquena, abdominals...) Enfortint-me una mica confio minimitzar el risc de lesions.
Al costat de casa han obert un centre molt maco, amb un munt de màquines que no tinc ni idea de la utilitat que tenen. Però ho aniré descobrint. M'hi he apuntat, per primera vegada a la meva vida. Jo, l'"antigimnasos". De moment, em té encuriosit un circuit que anomenen EXPRESS-WORKOUT, on hi ha unes màquines que funcionen amb sistema hidràulic, que t'obliguen a fer força en els dos sentits, tant de pujada com de baixada. No busco convertir-me en el "primo de Zumosol", però com a mínim m'ajudarà a cremar l'adrenalina que porto a dins. I el dia que pugui tornar a córrer tocarà dividir el temps i dedicar-ne una mica al gimnàs. És un canvi de xip de cara al futur. Funcionarà? Ja ho veurem.


AÑO NUEVO, DECISIONES: AL GIMNASIO
Navidades cortas o largas, según como lo mires.
Me gusta desconectar y he desconectado.
-Unos días en Barcelona, otros en París...pero al final todo me parece poco, demasiado rápido (a quién no le pasa???). Ya estoy en Madrid y hoy empiezo a trabajar. Vacaciones cortas.
-Despertarte cada día preguntándote cómo estará la rodilla y confiando que quizás podrás empezar a hacer alguna cosa...y darte cuenta de que no, de que todavía hay molestias y que, por lo tanto, se mantiene la impossibilidad de salir a correr. Es un calvario, para qué engañarnos. Vacaciones largas.
Pero yo no soy de esos que se sientan a esperar a que pase el tiempo y sucedan las cosas. He caminado mucho, me he dado muchos masajes...y he probado una tecnología (nueva para mí) que parece ser que ya hace tiempo que se utiliza a nivel de recuperación de lesiones: INDIBA, a grandes rasgos consiste en aplicar corrientes de alta frecuencia que activan los mecanismos de auto-recuperación que tiene el cuerpo. Axí es como te lo venden.Y yo, que no tengo nada que perder, lo pruebo. El resultado no ha sido tan evidente como me habría gustado pero la evolución es notable.
Notable, pero todavía sin poder correr.
Antes de saltar al ruedo hay un paso que, tarde o temprano tenía que dar. Una decisión 'dolorosa' que tenía que tomar: apuntarme a un gimnasio. Aquellos que me conocéis sabréis que odio los gimnasios, pero soy consciente de que necesito reforzar la musculatura que envuelve la rodilla, así como otros grupos musculares (espalda, abdominales...). Fortaleciendo un poco confío minimizar el riesgo de lesiones.
Al lado de casa han abierto un centro muy bonito, con un montón de máquinas que no tengo ni idea de para qué narices sirven. Pero lo iré descubrendo. Me he apuntado, por primera vez en mi vida. Yo, el "anti-gimnasios"!!! De momento me pica el gusanillo un circuito que llaman EXPRESS-WORKOUT, en el que hay unas máquinas que funcionan con sistema hidráulico, con lo cual te obligan a hacer fuerza en los dos sentidos, tanto de subida como de bajada. No busco convertirme en el "primo de Zumosol" pero, por lo menos, me ayudará a quemar la drenalina que llevo dentro. Y el día que pueda volver a correr, tocará dividir repartir un poco más el tiempo y dedicar una parte al gimnasio. Es un cambio de chip de cara al futuro. Funcionará? Habrá que verlo.