dimecres, 27 de març del 2013

DE 0 A 100 CAP A LA TRAILWALKER

No queda res per a la Trailwalker. No porto res de rodatge.
No vaig córrer la Marató de Barcelona per culpa d'una tendinitis al recte intern de la cama dreta, una lsió que va aparèixer a mitjans del mes passat. Vaig fer diferents intents però en cap cas la resposta del meu cos va ser positiva. L'última vegada que em vaig calçar les vambes per córrer va ser el dia 17, quan vaig acompanyar l'Àlex durant uns quilòmetres, en el seu debut com a maratonià. No era insuportable però hi havia dolor.
D'ençà, que no he tornat a córrer. Vaig parar del tot durant una setmana, fins que els últims tres dies he recuperat l'el.líptica. 25', 25' i 40'. Bones sensacions, molèsties zero.
Zero quilòmetres, els que duc a les cames. Cent quilòmetres, els que requereix el pròxim objectiu, la Intermon-Oxfam Trailwalker, una cursa de caràcter solidari, que es disputa d'aquí a menys d'un mes, per equips i que té lloc entre Olot i Sant Feliu de Guíxols. L'any passat ja hi vaig participar, amb els germans Bonastre (en Xavi i en Lolo) i l'Arcadi Alibés. Va ser una de les experiències més bones dels últims temps (Crònica de la Trailwalker'12) i quan aquest any es va començar a parlar del tema no vaig tenir cap dubte, si em recupero a temps, repetiré.
L'equip, ESPORT 3 TRAILWALKER 2013, ha canviat de dalt a baix i els antics companys de fatigues han declinat la proposta de tornar a patir pels camins del carrilet. En les vivències d'aquest any hi haurà tres altres experts maratonians.
Exceptuant la Bea Garcia (Atacama Crossing i Isostar Desert Marathon, entre els seus últims reptes), que arribarà en un gran estat de forma, la resta estan més o menys com jo. L'Artur Peguera va ser qui ens va engrescar a la resta, però poc abans de la Marató de Barcelona també va patir una lesió al genoll...i no anirà sobrat de quilòmetres. El cas d'en Jordi Soler és una mica més preocupant. Havia preparat de meravella la marató i es va lesionar durant la cursa. Afortunadament però, només pateix una distensió de lligaments i sembla que ja comença a estar sota control. L'equip el completen la Rosa Fuentes i l'Eva Borràs, assistents impagables (...no tinc clar si sabe ben bé on s'han ficat) que ens ajudaran en diferents punts d'avituallament.
Durant les aquestes pròximes setmanes aniré escrivint sobre la Trailwalker i sobre les evolucions que anem vivint els components de l'equip. La meva evolució hauria de viure un punt d'inflexió a partir de demà, quan em tornaré a calçar les vambes per anar a córrer. Sense exigències, un trot suau, d'entre quinze i vint minuts...que el pròxim 20 d'abril hauré de transformar en hores, les que trigarem a completar la prova.

dimecres, 20 de març del 2013

EL TERCER TEMPS...A LA MARATÓ

En un esport com el futbol, en què l’engany és a l’ordre del dia, els jugadors simulen lesions per perdre temps i fingeixen agressions perquè els àrbitres expulsin als rivals, en el món del futbol, dic, estan intentant instaurar el Tercer Temps, allò que caracteritza el rugbi com l’esport més noble que existeix. Jo no he estat mai un seguidor de l’esport dels XV, però n’envejo aquestes trobades post partit. S’hauran repartit llenya durant tot el duel, però al final, quan sona el xiulet de l’àrbitre, els dos equips tenen una cita al bar de l’estadi per compartir unes cerveses i comentar la jugada. A Espanya, la Lliga de Futbol Professional (LFP) en nom del fair play està intentant instaurar el Tercer Temps. Però les coses que es fan forçades mai condueixen enlloc. Van elegir el Màlaga-Espanyol com a experiència pilot, i van fer-hi anar tres jugadors per banda, a més de l’equip arbitral. L’important era la foto de cara a la galeria, una imatges sense sentit, que no val res.
Una imatge ben diferent a la que es va estar repetint, una i mil vegades, diumenge passat, al passeig de Maria Cristina després de la Marató de Barcelona
Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto
 De vegades penso que els maratonians correm per poder explicar-ho. Utilitzo el plural conscient que no sóc únic ni un dels pocs. Que creuem la línia d’arribada, intentem recuperar l’alè, i quan en tenim una mica, el primer que fem és comentar la jugada amb  el corredor que tenim més a prop, tant hi fa si hem compartit quilòmetres o si només li hem disputat l’esprint final. Parlem del temps que hem fet, del que volíem fer, de les inclemències meteorològiques, de la distància ben o mal mesurada, dels avituallaments, d’aquell espectador que, tot passejant el gos, ha creuat el carrer sense mirar i gairebé ens fa caure a tots...Hi ha mil coses que ens vénen al cas quan acabem una cursa, mil coses que hem viscut en un espai més o menys reduït de temps, mil coses que necessitem comentar. I no hi ha millor oient ni millor conversador que aquell amb qui acabes de córrer, aquell amb qui acabes de competir. És un Tercer Temps que surt de dins. No té lloc a la barra d’un bar ni en una petita sala preparada, amb fotògrafs esperant captar-ne la imatge. Es produeix mentre ens traiem el xip de les vambes (asseguts en una freda cadira de plàstic) o en el camí del guarda-roba, mentre bevem el refresc que ens acaben de donar.
Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto
L’atletisme és un esport individual i solitari, on lluites per un objectiu particular que, probablement, només t’afecta a tu. Però també és un esport en què gaudeixes dels èxits dels rivals i pateixes pels mals moments dels rivals. I això, sense aquest Tercer Temps, no seria el mateix.
Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto
Ara bé, després del tercer arriba el “Quart Temps”, aquell en què els que ens aguanten la xerrameca són els amics i la família, pacients oients sovint cansats de sentir les mateixes històries de sempre, però que segueixen posant bona cara, una vegada i una altra, contents de veure’ns tan feliços.

diumenge, 17 de març del 2013

MARATÓ DE BARCELONA DES DE DINS PERÒ DES DE FORA

És el segon any consecutiu que em quedo fora de la Marató de Barcelona per una lesió. És el segon any consecutiu que faig de llebre en els últims quilòmetres de la Marató de Barcelona.
Algunes semblances i algunes diferències caracteritzen l’edició que s’ha disputat avui. El protagonisme de la pluja ha estat notori. No ha estat una pluja forta ni acompanyada de vent. Però m’ha recordat una mica (amb menor intensitat) a aquella que ens va caure el novembre passat a la Marató de Donosti...i la pluja, al cap i a la fi, és molesta. Empapa les vambes i la roba, tot pesa més i converteix la cursa en un repte més dur del que ja és.
Emotiva sortida
Avui he repetit circulant en moto pels carrers de la ciutat i això m’ha permès gaudir de la prova d’una forma especial. El seguiment inicial el fèiem al meu cosí Francesc Guim i a en Joan Prats. El primer, una bala, ha hagut de retirar-se cap al km.25 per una lesió. Fins aleshores, anava en un grup molt maco, molt ben acompanyat, lluitant per aconseguir 2.28. Segurament pel cap ja li balla la Marató de Barcelona de 2013, si és que no aprofita l’embranzida i buscar l’opció de París. Ànims, Francesc.
En Cesc, sortint de la Meridiana
A en Prats l’hem seguit més estona. Sempre sol, sempre dur, sempre passant a gent, sempre constant. Ha fet una bona cursa però tampoc ha aconseguit el seu objectiu. Tot i això, que aixequi el braç qui hagi pogut fer, avui, 2.37. Només n’hi ha 27. Felicitats, Joan.  
La Sagrada Família saluda a en Joan Prats 
Sí que ha aconseguit el que es proposava en Jaume Leiva. L’any passat s’ho havia de jugar tot a una carta per intentar anar a Londres i no va sortir bé. Avui anava acompanyat d’un bon grapat de llebres per ajudar-lo i tot i que han patit diferents problemes i que s’ha quedat sol al km.33, avui en Leiva ha estat de meravella: cinquè, en 2.13. Felicitats, Jaume.
En Jaume Leiva, l'ombra d'en Pablo Villalobos...abans de quedar-se sol
Després de gaudir veient els grans cracs me n’he anat cap al km.32, on havia quedat amb l’Àlex Castells en el seu debut en la distància. La idea inicial era fer 3.45 però ahir va decidir buscar un objectiu més valent i intentar les 3.30. Quan me l’he trobat feia bona cara i anava còmode. Només li he fet companyia. S’ha mantingut sempre còmode i sempre amb  bona cara. La foto no fa justícia, ja que correspon a l’últim quilòmetre, després d’haver superat les llebres de 3.30 i anar-se’n, volant, cap a l’arribada, per creuar la línia en uns màgics, 3.28. Àlex, brutal i sorprenent, enhorabona.
I l'Àlex Castells, lluitant al Paral.lel
Vull felicitar a tots aquells que han corregut aquest matí i a aquells que, com l’Àlex, debutaven en una marató, com els inseparables germans Arqué. El cuquet maratonià els va anar entrant i amb l’èxit d’avui, ja no se’l podran treure del damunt. Ja són maratonians!!!  
Ha estat un matí fantàstic...però no és capaç d’amagar el dolor que sento per no haver pogut prendre part en la cursa amb un dorsal al pit. Tot i que la lesió em permet fer algunes coses, com la d’aquest matí, el cos em demana més. Confio recuperar-me d’una vegada per totes i, que l’any que ve, a la tercera sigui la vençuda.
Vull córrer la Marató de Barcelona.
Totes les fotos, una vegada més, gràcies a la Paz Rodríguez (en els pròxims dies penjarà una selecció de la Marató 2013 a sirispaz.blogspot.com )





dissabte, 16 de març del 2013

DUBTES DEL DIA ABANS DE LA MARATÓ DE BARCELONA

No, no la corro. Tampoc estic nerviós. No tinc el neguit del maratonià abans de la gran cita. Però no puc evitar pensar-hi i recordar aquells moments que he viscut al llarg de les maratons en què he participat. Avui, en especial, he seguit bona part dels rituals que acostumem a fer els corredors en aquestes ocasions.
Entrenament suau a la carretera de les Aigües, 8 quilòmetres en 42’, abans de les nou del matí. Esmorzar lleugeret i visita a la Fira del Corredor.

Avui he provat la nova equipació d'Asics...per demà 
El passeig s’ha allargat més del compte (sempre i a tots, se’ns allarga més del compte…). La coincidència amb altres amics atletes i patidors maratonians en un espai tan reduït com és un pavelló (per molt gran que sigui…que ho és) fa inevitables unes tertúl.lies en què es repeteixen anècdotes, tant com un parell de preguntes vitals:
-quina marca busques?
-a quant sortiràs?
Els corredors d’elit tenen clar quin temps busquen i a quin ritme han de córrer per aconseguir-ho. Simplement es tracta d’agafar la calculadora i fer un senzill càlcul. Amb el temps a la mà, només falta ser molt estricte i intentar mantenir el mateix ritme durant els 42 quilòmetres de la marató.
Els corredors no d’elit, la gran majoria, no ho percebem de la mateixa manera. Generalment ens marquem un temps com a objectiu, però el ritme de sortida acostuma a ser més ràpid que el que veritablement necesitem. Per què? Pel famós “MARGE DE SEGURETAT”, que no és altra cosa que un comodí que ens volem guardar per si de cas anessin mal dades als últims quilòmetres i perillés l’obtenció de la marca desitjada.
Sovint és aquest “marge de seguretat” el gran causant de moltes grans desfetes. En una marató hem d’intentar tenir clar a quin ritme podem aguantar i a quin, no. I això no t’ho dóna altra cosa que l’entrenament.
Qui no ha decidit la nit abans d’una marató que, tot i que no està tan fort com voldria, intentarà anar a buscar aquella marca que durant les últimes setmanes tenia claríssim que no podria aconseguir? Ens deixem endur per les emocions de les últimes hores i ens creixem. Ens sentim forts i prenem decisions valentes.
El meu consell és asseure’ns una estona, buscar un moment de repòs i obrir els ulls a la realitat. Sigui quina sigui, cadascú tindrà la seva. Cal ser ambiciós, sí. Però amb mesura.
La meva mesura em va fer decidir que no correria la Marató de Barcelona. I no ho faré. Però sí que acompanyaré un amic durant els últims dotze quilòmetres, per intentar ajudar-lo a cumplir el seu objectiu, un objectiu ple de duotes, que pot anar variant en les pròximes hores. Esperem que l’encerti…i que li responguin les cames.
A ell, i a la resta de maratonians que demà us enfronteu a la mítica distància de Fil.lípides (en un imaginari ordre d’arribada…Roig, Cesc, Prats, Imanol, Xavi, Rubí, Ignasi, Coll, Soler, Bonastre, Castells, Bernat, Clupés, Arcadi i Artur, que surt d’una lesió i correrà pels carrers de Barcelona com a preparació per a la Trailwalker, d’Intermon-Oxfam, que l’equip ESPORT 3 disputarà el proper mes d’abril), a tots vosaltres, molta sort.

dimarts, 12 de març del 2013

NOU RECORREGUT A LA MARATÓ DE BARCELONA

4 dies, 18 hores, 23 minuts...i el compte enrere, que no s'atura, ens va apropant cada vegada més al que serà el dia D i l'hora H. El lloc, conegut per tothom, l'avinguda de Maria Cristina, punt de sortida i punt d'arribada. El pas per les Torres Venecianes ja és mític, lloc de nervis i emocions, d'il.lusions i somnis, de desitjos ple d'esperances i retrobaments entre llàgrimes.
Però el recorregut d'aquest any experimenta alguns canvis en referència al de l'any passat. Per a mi, els principals, són els següents:
Infografia: calaixsastremoncorrer.blogspot.com
1) Canvi de sentit en el bloc Sants-Camp Nou-Tarragona. No és gaire significatiu però prefereixo pujar per Sants de sortida, més pausadament, i baixar el tram final de la Diagonal, avinguda de Sarrià i Tarragona. Crec que es guanya velocitat.
2) El tram d'Indústria que es perd tampoc altera el recorregut. Imprescindble és passar per la Sagrada Família (innegociable, suposo, per a l'organització).
3) Celebro que el descens de la Meridiana sigui continuat fins a València. Passat el km.20, qualsevol pujada (per petita que sigui), pot resultar un problema. Amb aquesta variant s'evita haver de creuar el Pont de Calatrava.
4) Els canvis a Diagonal Mar, segurament tenen el seu sentit. Però crec que, les dentades que es veuen al plàno, només haurien de fer-se en el tram de baixada. Reconec que és un canvi gairebé inapreciable.
5) La Marató de Barcelona s'acomiada del passeig de la Circumval.lació i Marina pren el relleu. Més maco i millor vista, abans d'arribar a l'Arc del Triomf i la plaça de Catalunya.
6) Un cop allà, la baixada, fins al mar, es farà tota per la via Laietana, més ràpid, però la contrapartida és que es perd l'ambient turístic de la plaça de Sant Jaume i les Rambles.

Al Paral.lel arriba l'últim esforç, un port "hors catégorie" (que dirien al Tour de França), on els corredors s'acaben de buidar. És un carrer molt ample i ja està assimilat com a via d'arribada a la plaça d'Espanya. Tot i això, no puc evitar mirar cap enrere, a edicions més antigues i reconèixer, amb sinceritat, que els records que tinc de la lluita pel carrer Sepúlveda són dels que no s'esborren.
A banda del recorregut, m'agrada la meteorologia. Sembla que acompanyarà. Les previsions per diumenge són de dia ennuvolat, sense pluja, amb temperatures que oscil.laran entre els 11ºC i els 16ºC.
L'any passat 16.216 corredors van cobrir els 42.195 metres, un rècord que aquest any intentaran repetir els 18.346 que s'hi han inscrit. Per a tots ells, molta sort!!!

diumenge, 10 de març del 2013

ZAMST, GEL I ELS CONSELLS D'EN PACO SEIRUL.LO

La mala sort que m'ha acompanyat aquests últims anys, a nivell de marató, és per fer-me-la mirar. Vaig gaudir, com no havia fet feia temps, a Panamà, el desembre de 2011. Però des d'aleshores que no he aixecat cap. Naps i cols, alls i cebes. Vaig decidir que no correria a Barcelona i no ha passat un dia en què no m'hagi preguntat si seré capaç de mantenir-me ferm en la dràstica decisió.
Segueixo el curs de la recuperació amb sessions d'estiraments i fisioteràpia. Però en aquestes últimes setmanes he incorporat una nova forma per aplicar-me la crioteràpia. Es tracta d'una bossa de gel que es col.loca a la zona afectada i es lliga, per mitjà de dues cintes. 
D'aquesta manera puc caminar i fer diferents activitats, sense haver d'estar pendent que el gel se'm cau. L'invent és un èxit de la casa ZAMST, que fa poc ha entrat am,b força en el mercat espanyol en el sector d'ortesis. I jo, que sé que necessito baixar la inflamació...tres cops al dia, després de fer-me les fregues pertinents, m'aplico el gel.
D'altra banda, en aquesta època de convalescència, sovint tinc una sensació de ridícul. Un dels exercicis bàsics que m'han recomanat són els isomètrics. La primera persona que me'n va parlar, fa més de deu anys, va ser en Paco Seirul.lo. A la sala de premsa del Camp Nou, el preparador físic del Barça em va escenificar com els havia de fer. I no vaig poder evitar riure-me'n.
Dues setmanes després de començar a posar en pràctica els seus consells, vaig posar fi a una lesió al genoll que m'havia deixat sense córrer durant gairebé un any i mig. Per això, tot i la sensació de ridícul que segueixo percebent cada cop que faig isomètrics, m'enganxo a la paret i aguanto el minut de dolor. Sé que m'anirà bé.
O això espero.

dissabte, 2 de març del 2013

LA MARATÓ DE BARCELONA HAURÀ D'ESPERAR

De ganes i d'il.lusió, me'n sobren.
El que em falta és tota la resta, tot el que es necessita per córrer una marató.
Primerament he d'acceptar que estic lesionat i que, per molt que hagi estat fent el.líptica, per molt que estigui anant al fisio, per molt gel que em posi al recte anterior...en dues setmanes no he millorat. Els intents que he anat fent de córrer no han funcionat (tret del que va protagonitzar l'anterior entrada d'aquest bloc...que va evolucionar cap al mateix fracàs que els anteriors intents). No és un dolor molt agut, però és una molèstia que, si corro, va a pitjor.
Afortunadament, ara fa cinc dies que no faig res i (ooooooh, gràcies!!!) no em fa mal. Esperaré uns dies encara, abans de tornar a córrer.
A tot això, l'estat de forma l'he anat perdent, òbviament.
Per segon any consecutiu em veig obligat a renunciar a córrer la Marató de Barcelona. El 2012 vaig salvar la situació amb una descoberta d'aquelles que et marquen. En la segona part del recorregut vaig acompanyar un debutant, el meu cunyat, Marc Mascarell. Ell no era corredor (tampoc s'hi ha tornat) però l'experiència, que vaig expressar en aquesta entrada al bloc, em va resultar excepcional.
D'aquí al 17 de març només falten dues setmanes. Quinze dies en què seguiré tractant-me la lesió. Sense presses, sense dates.
La Marató de Barcelona és allà, esperant-me. I hi seguirà el 2014 o quan el meu cos estigui preparat per fer-hi front i lluitar per algun repte personal.
Tot i això, el dia 17 seré a Barcelona.
Probablement hi aniré a animar amics (Joan Prats, Manel Alcalà, Josep Maria eFàbregas, Cesc Guim, Josep Maria Rubí, Àlex Castells, Bernat Solé, Xavi Bonastre, Arcadi Alibés, Jordi Soler...) però, sempre en funció de com evolucionin les molèsties, no descarto ajudar algú a intentar aconseguir el seu objectiu.