diumenge, 24 de juny del 2012

CÓRRER PER DAMUNT DELS 30ºC

Un no s'hi acaba d'acostumar mai del tot, a això de les altes temperatures. Però és evident que quants més quilòmetres corri en condicions adverses menys complicada serà l'adaptació al medi. I això és el que m'he proposat fer en aquestes últimes setmanes abans de la Isostar Desert Marathon. aquesta setmana que avui s'acaba he tornat a córrer sis dies (que feia un munt de mesos que no ho feia). He sumat un total de 94 quilòmetres i els últims 19, els d'aquest matí, ja els he fet amb la motxilla a l'esquena. No serà la motxilla amb què participaré als Monegros (lleugeríssima, de moment només l'he tastat) sinó amb aquella amb què vaig córrer a Sables, de 20 litres, i que també vaig utilitzar a la Isostar Desert de l'any passat.

Els més de trenta graus que escalfen aquests dies els camins i parcs, tant de Barcelona com de Madrid, m'han ajudat a posar-me en forma...i més que m'hi posaran, he he. Sempre ben hidratat, amb un parell de Gel Energy d'Isostar i alguna barreta a la motxilla. No puc dir que la lumbàlgia hagi passat definitivament a millor vida però ja m'he acostumat a córrer-hi. No desapareix el mal als isquiotibials però a 5'/km no m'afecta.

Foto que no se'm gira...
Per últim, m'he enganxat amb el projecte Hope Relay de Samsung per recaptar diners per Aldeas Infantiles SOS i després d'aquesta primera setmana, que vaig començar a la posició 423, m'he situat 74è. Els pròxims dies intueixo que entraré en el Top-50 i em faria gràcia arribar el 15 de juliol (la promoció seguirà durant el mes d'agost, però aquell dia acabaré el gran repte de l'estiu...al desert dels Monegros) entre els 15 corredors més participatius.

dijous, 21 de juny del 2012

SAMSUNG HOPE RELAY O COM AJUDAR ELS NECESSITATS SENSE QUE ET COSTI UN EURO

En moments delicats com els que estem vivint últimament, m'agrada la iniciativa que ha tingut la gent de Samsung per ajudar l'ong "Aldeas Infantiles SOS". No et demanen que afluixis la cartera i inverteixis ni un cèntim d'euro: els diners, ja els posen ells. No et demanen roba, llet o material escolar. Només et demanen que surtis al carrer i et posis a córrer. Així de senzill. Per cada quilòmetre que corris (o caminis, tampoc t'hi has de deixar la pell) ells donaran un euro a aquesta organització internacional d'ajuda a la infància. A mi m'hi m'ho va proposar en Pablo Villalobos, padrí de la iniciativa i campió d'Espanya de marató, l'any 2010.

Per col·laborar únicament cal descarregar-se l'aplicació SAMSUNG HOPE RELAY La promoció estarà vigent fins al proper 12 d'agost, no comptaran més de 42 quilòmetres per sessió (no la podré utilitzar a la Isostar Desert Marathon) i tot plegat té una inversió màxima de 120.000 euros. Fem que se'ls gastin?



Jo, de moment, sumo 27 euros recaptats en els dos dies que fa que hi col·laboro. En un enorme llistat de participants, sóc el 427è corredor que més quilòmetres ha corregut. No m'agrada trobar-me tan avall a la classificació...així que me'n vaig a córrer una mica.

dimecres, 20 de juny del 2012

DE LA DESMAN A LA ISOSTAR DESERT MARATHON

Les vacances són per descansar, desconnectar i passar-s'ho bé, diuen.

Jo m'ho passo de meravella, però el que entenem per "descansar i desconnectar" m'ho prenc a la meva manera...Els primers dies lluny de la feina me'n vaig anar cap al Pirineu, a disputar el Trofeu Desman, una prova d'esports d'aventura per equips destinada a empreses. Hi anem cada temporada i amb el pas dels anys hem format un bonic equip de TV3. Competitivament ens falten uns quants punts per millorar, però puc assegurar que no hi ha estona en què no ens ho passem genial. Hi ha cinc proves puntuables (cursa d'orientació, cross per relleus, caiac, ràfting i bicicleta de muntanya), a més d'un concurs de fotografia. Hi vam anar els habituals Francesc Sòria, Quim Robert i Josep Maria Puig. I en aquesta ocasió vam incorporar la Bea Garcia, ultrafondista del departament d'Audiències. L'onzena posició final (de 30 equips en disputa) no ens va acabar de satisfer, però el nivell dels rivals cada any és una mica millor.

TV3 Team: Bea, Josep Maria, Sebas, Quim i Francesc

Personalment no vaig fer una gran Desman. Tot i que en la cursa d'orientació vaig complir amb el meu paper de camell hidratador i que en la bicicleta de muntanya i el caiac em vaig defensar prou bé, la meva prova bona acostuma a ser el cross per relleus. Però això de sortir a tota castanya per "esprintar" durant 2.600 metres, és un handicap per a un rodador de llargues distàncies com jo. Als 800 metres ja anava ofegat i no vaig aconseguir un bon ritme en tota la cursa. Potser de cara a l'any que ve hauria de reduir els entrenaments i fer una mica d'explosió. En descàrrec meu crec que també hi té a veure el fet que 6 dies abans de la Desman vaig participar en els relleus dels 100 kms en 24 hores de Corricolari, on vaig córrer 45 quilòmetres. El meu ritme de creuer, ara per ara, és moooooooolt lent.

Superada la Desman tocava descans, i dilluns no vaig fer absolutament res. A nivell muscular, tot el cos em feia mal. No era necessari forçar. Però ahir sí que vaig córrer, a Barcelona, a les Aigües. Van ser 15 kms a ritme suau (5'/km) gaudint del paisatge que m'ofereix la meva ciutat. Un bany reconfortant a la platja de Sant Pol de Mar va acabar de rematar una jornada excel·lent.

La tranquil·litat de la platja, impagable

Els pròxims dies aniré augmentant la dosi de quilòmetres. En el punt de mira ja puc veure la Isostar Desert Marathon (IDM) i tinc intenció de preparar-la a consciència. Falten tres setmanes i mitja i és ara quan es cou el resultat. En funció de com entreni durant les dues pròximes setmanes, la cursa anirà d'una manera o d'una altra. Toca carregar-se la motxilla a l'esquena i sumar quilòmetres.
Que no sigui dit. Me'n vaig a córrer. Avui toca a Vilanova i la Geltrú.

diumenge, 10 de juny del 2012

34 DELS 100 KMS EN 24 HORES DE CORRICOLARI. SORT DELS RELLEUS

Els vaig engrescar per compartir el repte dels 100 kms de Corricolari. Les circumstàncies no eren òptimes per a cap dels tres (en José Luis Guerrero va cedir per la meva insistència, però amb la condició d'encarregar-se del tram de 27 kms., en Juanfran de la Cruz tenia gent a casa, fent reparacions i no arribaria a temps per al primer relleu (34 kms), així que cobriria el segon, el més llarg i dur, de 39. Un cop feta la distribució, la tàctica era clara: que cadascú anés al seu ritme, snse presses, amb poques pauses. Però havíem d'arribar al final.

I ens va sortir bé.


Aquesta és la imatge que buscàvem, tres paios somrients que acaben de compartir una aventura singular, tres paios que han viscut una experiència de 100 quilòmetres d'una forma molt menys dolorosa del que suposen 100 quilòmetres.

La que explico en aquesta entrada és la part que correspon al primer relleu, el que jo vaig dur a terme.

Tot i que la meva idea inicial era la de cobrir el segon relleu (i potser estirar fins a la línia d'arribada per fer una tirada llarga de 73 kms.), la setmana que ve competeixo a la Desman amb companys de feina i una tirada tan llarga m'hauria deixat buit de forces de cara als Pirineus. Així doncs, a la llarga, amb el canvi d'etapa en vaig sortir clarament beneficiat.

En una cursa tan llarga com aquesta m'agrada saber en quins llocs em moc, qui fa la cursa sencera, qui fa només la cursa de 34 kms. i qui, com jo, està fent un relleu. El fet de sortir d'inici em va permetre saber on era en tot moment i, tot i que la prova no és competitiva, intentar córrer més que la resta és una condició innegociable per a mi.


Amb uns límits, és clar. Límits que em poso jo mateix (volia córrer amb la motxilla nova que m'acabo de comprar i que voldria dur a la Isostar Desert Marathon, carregada amb un pes semblant al que mouré als Monegros...i que ahir no necessitava) i límits que em posen els isquios (a les pujades em tiben de mala manera).
Coneixia bona part del recorregut, per l'etapa del Camino de Santiago que va de Colmenar Viejo a Manzanares el Real. No era ben bé aquest el tram que fèiem però vaig ser conscient sempre de cap on anava. Cinc corredors van sortir embalats de la pista d'atletisme i jo em vaig mantenir en un segon grup que vam anar formant a la sortida del poble.


Un cop a la via pequària es va desencadenar la ruptura del grup i cadascú va acabar anant pel seu compte. La majoria d'atletes tenien dorsals de relleus o de la prova de 34 quilòmetres, però n'hi havia un, una dona, que feia els 100 i que ens va passar a tots a un ritme brutal (va fer una cursa sensacional, sempre al capdavant, fins que al quilòmetre 94, a poc més de mitja hora de l'arribada, el cos li va dir prou. Va estar a punt de retirar-se però no ho va fer gràcies al seu perseguidor, que la va animar a continuar...això sí, darrere seu. Al final va entrar en una també excel.lent segona posició).
 Jo em vaig trobar bé i còmode, vaig anar bevent i menjant i sense forçar gaire el ritme, al voltant dels 5'/km. Però a falta de 3.000 metres la possibilitat d'agafar a un corredor a qui anava retallant distància progressivament em va fer perdre el nord.

Quan em va veure a prop es va despertar i va canviar el ritme. El meu cos no va assimilar bé aquest excés i em va aparèixer un flat que em va impedir barallar-li la, oficialment no competitiva, cinquena posició de la suposada classificació general.





Vaig entrar al poliesportiu amb el llum de reserva encès i allà vaig veure, esperant-me, el meu rellevista, en Juanfran. Ens vam saludar, vam anar a segellar al control i li vaig desitjar sort.




Després vaig tornar a sentir aquella buidor que et queda després d'una cursa, aquell cansament que mai creus que sigui tant gran...però que sempre està present. Per als morbosos diré que no hi van haver marejos ni desmais. En aquella estona que vaig passar allà ajagut el pensament que amb més força em venia al cap era les dificultats que tindré a la Isostar Desert per aguantar entre 110 i 120 kms. Però amb una estona de descans, vaig passar a veure-ho d'una altra manera: curses diferents=plantejaments diferents=ritmes diferents=patiments diferents.

 Després de dinar i de fer una generosa migdiada vam tornar a pujar a Colmenar Viejo, per córrer una estona amb en Guerrero, petar la xerrada amb en Juanfran i immortalitzar amb aquestes imatges una cursa que, molt segurament (encara no sé en quin dels seus múltiples formats), l'any que ve torni a córrer.


El fantàstic reportatge fotogràfic, una vegada més, és obra de la Paz Rodríguez (http://sirispaz.blogspot.com.es/)

dijous, 7 de juny del 2012

PRÈVIA DELS 100 KMS EN 24 HORES DE CORRICOLARI

Abans que no hi hagi confusions ni malentesos diré que no faré la prova sencera (ara mateix seria un suïcidi) sinó que formaré part d'un equip de tres periodistes que participarem en la modalitat de "relleus", molt més assequible al nostre estat de forma actual.
Els 100x24 que organitza la revista Corricolari es Correr arriben a la divuitena edició, són el gran clàssic de les ultres madrilenyes. La prova surt de Colmenar Viejo, on també hi ha la línia d'arribada, i recorre pobles de la sierra com Manzanares el Real o c'altres menys muntanyencs com Tres Cantos i San Sebastián de los Reyes. No és una prova competitiva, no hi haurà ni vencedors ni vençuts. Guanyadors ho seran tots aquells que arribin al pavelló després d'haver-se currat els 100 quilòmetres, ja sigui corrent o caminant...en menys de 24 hores.
D'una manera o una altra jo hi volia prendre part. Tenia clar que 100 kms eren excessius, només una setmana abans del Trofeu Desman. La possibilitat de córrer en equip em va decidir a muntar un equip que, finalment, estarà format pel Juanfran de la Cruz (20 minutos) i en José Luis Guerrero (Diario AS). La distribució de quilòmetres no és equitativa (34, 39 i 27) i jo faré el primer relleu.
Després d'haver estat a la Trailwalker, sembla que li he agafat el gust a això de córrer en equip. Motiva d'una forma diferent i crea una sèrie de vincles que, díficilment s'aconseguirien si no compartíssim el mateix dorsal.

dilluns, 4 de juny del 2012

BAIXAR LA GUÀRDIA POT SER PERILLÓS


La Trailwalker Intermon Oxfam va ser una genial experiència d’atletisme en equip, un repte de 100 quilòmetres que ens va costar més de quinze hores poder dur a terme. Des d’aquell 5 de maig la meva recuperació ha estat lenta i no he seguit una progressió. De vegades costa tornar-s’hi a posar. L’esgotament que et deixa una prova d’aquestes característiques et pot buidar, tant mental com físicament. En el meu cas, a més, la lumbàlgia i una tendinitis als isquiotibials ajudaven a prendre-m’ho amb calma, de tal manera que les tres setmanes posteriors vaig sumar 30, 27 i 36 kms., un bagatge veritablement fluix.

Però el cas és que si vull córrer la Isostar Desert Marathon (entre 110 i 120 quilòmetres pel desert dels Monegros), i a fe que vull, m’he de posar les piles. El dia elegit va ser aquest passat dissabte.

Carregat amb la motxilla, lleugereta de pes (una samarreta de recanvi, un paravent, un bidó d’aigua amb una pastilla d’Isostar, un parell de gels i el mòbil) vaig sortir de casa poc abans de les deu del matí, disposat a fer entre 35 i 40 quilòmetres. La nit anterior no vaig prendre el clàssic plat de pasta dels dies importants i, a més, per esmorzar, em vaig voler donar el plaer de prendre’m una enorme tassa de llet amb galetes. Poca aigua abans de sortir i poca aigua per beure.

Quan duia dues hores d’entrenament i feia estona que rodava per la Casa de Campo, vaig sentir que no anava sobrat de forces, que el ritme de 5’50”/km que m’havia proposat seguir ja no se’m feia tan lent, no m’havia d’esforçar per frenar-me. Al contrari. El sol picava, no hi havia gota d’aire i em movia sempre per damunt dels 30ºC. La tornada cap a casa, en un recorregut semblant al de la part final de la Marató de Madrid (gairebé pujada permanent), em va costar moltíssim. Em van venir ganes de parar-me dues o tres vegades, a la Gran Vía i al carrer Alcalá, al pas pel Retiro, com si estigués en el quilòmetre 60 d’una ultra. I, en canvi, només duia 33 kms...i anava lentíssim.

No tenia esma ni per treure la càmera i fer-me una fotografia. Ho vaig deixar per al final, quan vaig arribar al portal de casa. El resultat és més que evident, assegut en un banc estava totalment desfet.


Un cop a casa em vaig hidratar, em vaig dutxar i, enlloc d’estirar-me a descansar, em vaig vestir i me’n vaig anar a dinar fora, amb un amic, en Christian Llitjós, testimoni d’excepció de l’espectacle que vaig oferir al restaurant. Feia 20 minuts que esperàvem taula, drets, quan vaig començar a acalorar-me. Els fogots em van escalfar tot el cos i se’m va ennuvolar la vista. Vaig comentar-ho a en Christian i vaig demanar-me un refresc. Abans que me’l donessin vaig caure a terra. Pum.

La pèrdua de coneixement només va durar tres segons, però van ser suficients perquè tothom se n’adonés. Fa anys que vaig a aquest restaurant i alguns cambrers ja em coneixen (tot i que cada dia em canvien el nom...pel de Salva). A partir d’ara ja no seré ni Sebas ni Salva: seré el paio que es va desmaiar davant de tothom. Però tampoc és el que em preocupa.

El que em preocupa del cert és haver baixat la guàrdia, haver-li perdut el respecte a l’entrenament que anava a fer, com si 36 quilòmetres es fessin de forma senzilla...i més quan el cos no hi està acostumat, quan fa tres setmanes que no passa de sessions d’una hora. Em preocupa no haver begut tot el que sé que hauria d’haver begut. Em preocupa no haver fet les coses tal com sé que s’han de fer.

Tant si es tracta d’una cursa com si només és un entrenament, cal ser conscient de l’exigència a què sotmetent el cos. L’experiència és un grau, però cal saber treure’n profit. Sempre.


Ahir vaig fer una sessió més curta, de les que faig habitualment. Van ser 14 quilòmetres al voltant de les Llacunes de Villafranca, a Alcázar de San Juan (Castella-La Manxa). Vaig sortir hidratat, com ha de sert, i les sensacions van tornar a ser òptimes. Torno a córrer, torno a somriure.