diumenge, 29 d’abril del 2012

AMB UN PEU I MIG A LA INTERMÓN OXFAM TRAILWALKER

El Barça encara no ha jugat a Vallecas contra el Rayo, però el Reial Madrid ja ha guanyat el seu partit contra el Sevilla de Míchel. El 3 a 0 fa que els blancs estiguin a un sol pas per aconseguir el títol de lliga, un pas que potser ni tan sols han de fer...si el Barça perd al Teresa Rivero. Tot i que la Cibeles està preparada per a la festa, no crec que es produeixi. sí, en canvi, veig més opcions de cara a dimecres que ve.

Càlculs futbolístics en un bloc d'atletisme?

En depenc per poder participar a la Trailwalker, el pròxim cap de setmana. Es tracta d'una cursa organitzada per Intermón Oxfam, per equips, en què s'ha de superar la distància que separa Olot i Sant Feliu de Guíxols, d'uns 100 quilòmetres, aproximadament. Una cursa solidària concebuda per recaptar diners per als projectes d'aquesta ONG.

Si tot va com hauria d'anar, dissabte al matí em posaré el dorsal 114 de l'equip de TV3, el mateix que els meus companys Arcadi Alibés, Xavi i Manel Bonastre, que ja fa setmanes que s'estan preparant. En el meu cas, després dels 30 kms d'ahir, avui n'he fet 20 més, a un ritme més ambiciós. No he fet una preparació adequada, però confio substituir-ho amb la recent experiència d'altres proves de llarga distància. A diferència de la Marató de Sables o la Isostar Desert Marathon, aquí es tracta d'anar tots junts, sí o sí, cosa que ens permetrà ajudar-nos els uns als altres.

Moltíssimes ganes d'anar-hi.
Tot plegat (des de la derrota del Barça al Clàssic i més encara després de la victòria d'avui del Madrid contra el Sevilla) em fa desitjar que es faci efectiva la sentència de la Lliga, tant aviat com sigui possible. Podria dir-ho de forma més clara...però tampoc cal, oi?

dissabte, 28 d’abril del 2012

3ª ETAPA DEL CAMINO: COLMENAR VIEJO-MANZANARES EL REAL

Després d'algunes setmanes amb dificultats de calendari, aquest matí hem pogut reprendre el singular Camino de Santiago, el camí que (des de Madrid) ens ha de conduir a la capital gallega. I dic singular perquè serà un camí ple d'interrupcions (farem una o dues etapes cada vegada que ens hi posem), i el farem corrent. Vam començar aquesta aventura el passat 7 d'abril, quan vam sortir de Madrid, primer, i vam anar cap a Colmenar Viejo, el dia després.

Amb l'embassament de Santillana al fons, empapat per la pluja
Avui hem fet un tercer recorregut entre Colmenar Viejo i Manzanares el Real. La idea era allargar l'etapa fins a Cercedilla però les restes d'una periostitis a la cama de la Paz han fet que hi poséssim fi al poble dels castells.

En el tram final de l'etapa
Ha estat l'etapa que jo havia fet l'any passat, preparant Sables, la que em va cridar l'atenció i que va despertar en mi el cuquet per estar tirant endavant avui aquest il·lusionant projecte. Han estat quinze quilòmetres sota una fina però constant cortina d'aigua, quinze quilòmetres en lleguer però també constant ascens, en 1h47', a un ritme aproximat de 7'/km. Ens estem aproximant a la Sierra i, fins que no arribem a Navacerrada, seguirem ascendint progressivament. Avui hem tancat la jornada amb un desnivell positiu acumulat de 400 metres.


El castell de Manzanares és més maco en dies assolellats


Hem començat el recorregut a 641 kms. de Santiago i l'hem abandonat a 626. Com en qualsevol aventura de llarga durada, sempre cal mirar endavant. Però quan es donen les primeres passes està bé anar veient el camí que deixem enrere i que ens permet adonar-nos que anem avançant. Un cop a Manzanares el Real i, tenint en compte que estic preparant la Trailwalker d'Intermón Oxfam (tinc pendent explicar aquest altre repte, amb tots els ets i uts), mentre la Paz agafava l'autobús de tornada cap a Colmenar Viejo, jo he girat cua i he desfet el camí. L'entrenament final ha estat de 30 kms en 3h5', una bona pedra de toc.


El camí fet a l'inrevés 

Si tot va bé, la setmana que ve, que hi ha dos dies festius (1 i 2 de maig), seguirem avançant.

dijous, 26 d’abril del 2012

LA ISOSTAR DESERT MARATHON ESCALFA MOTORS

Això del pitjor moment, el pitjor lloc, el lema de la Isostar Desert Marathon (IDM), em va agradar des del primer moment. Anar-se'n a córrer 50 o 100 kms, en ple mes de juliol, al desert dels Monegros només se li pot ocórrer a algú que està molt sonat. Però quan hi arribes t'adones que no ets l'únic sonat, que en sou uns quants. I que, enlloc d'una bogeria, el que estàs a punt d'afrontar és un repte meravellós.
L'any passat vaig tenir la sort de prendre part de la primera edició de la IDM i a més, de fer-ho al costat del gran Joan Prats. Les vivències que vaig tenir (amb el seu patiment, moments de dubtes, excitació, emprenyamentes, pujades d'adrenalina, festigueix, emoció, apatia...) m'han començat a aparèixer una altra vegada aquest matí, en l'acte de presentació de la segona edició, que ha tingut lloc a Madrid.




El fet que ens hagin posat el vídeo promocional de la Isostar Desert Marathon 2012 també ha ajudat...per què enganyar-nos, no? Veure'm amb el frontal al cap corrent entre no sé sap què em motiva a tornar-hi a anar. Com bé ha dit la nutricionista Nieves Palacios, tot i que es disputarà el cap de setmana del 14 i 15 de juliol, la prova veritablement comença el dia en què es pren la decisió d'anar-hi. Tinc moltes ganes de repetir així que, per poc que pugui, em tornareu a trobar a el pitjor moment, el pitjor lloc.

Per a aquells que s'ho estiguin pensant, clicant aquí podran llegir la crònica que vaig escriure després de l'edició de l'any passat.

dimecres, 25 d’abril del 2012

MADRID I BARCELONA. TRIOMFS ALIENS, TRIOMFS PROPIS


No. No és un post sobre el Clàssic del futbol, ho sento per aquells que s’hagin pogut confondre. Però, al bloc, hi escric sobre atletisme.

Des que la lumbàlgia va venir a molestar-me, allà pel mes de febrer, les meves possibilitats d’entrenar i córrer es van reduir de forma notable. La gran decepció que em vaig endur per no poder sortir a la Marató de Barcelona es va veure recompensada, d’alguna manera, per la satisfacció de veure com en Marc Mascarell, que mai havia corregut més enllà de 21 quilòmetres, s’esforçava, patia, es deixava la pell i, finalment, aconseguia creuar la línia d’arribada. Fer-li de llebre, a priori, em semblava un mal menor al meu problema. Però a posteriori s’ha convertit en un triomf per a mi també.

Una circumstància semblant vaig viure diumenge passat a la Marató de Madrid. Els problemes a les lumbars no han desaparegut del tot i els isquios també s’estan portant malament, així que no estic podent fer res a ritmes vius. A més, la nit anterior havia hagut de treballar fins tard, així que plantejar-me córrer la prova sencera no hauria estat una bona idea. Però tenia en Miguel Ángel Toribio, de Radio Marca, que sí que la corria i que buscava un objectiu de temps: baixar de les 3h15’.

El vaig esperar al km.21, a dalt de tot del carrer Ferraz. Va arribar-hi una mica després del gran pilot de les tres hores, fresc, àgil, còmode i...amb uns auriculars a les orelles i la música a tot drap. Vaig veure que se’m faria estrany fer de llebre algú que s’havia de treure els cascos cada cop que li deia alguna cosa...però era la seva cursa, així que em vaig adaptar a les seves circumstàncies. Després de les primeres preguntes de rigor sobre la primera mitja vaig tancar la boca i vaig intentar trobar el ritme idoni per afrontar l’arribada de les zones complicades.

La primera va ser la Casa de Campo, un tram bastant llarg en lleugera pujada, on sovint comencen a punxar alguns corredors. Vam afluixar fins als 4’50”, on potser una mica més lent del previst a aquelles alçades. Va ser el moment en què pitjor vaig veure a en Toribio. Era massa aviat per afluixar així. Però les coses van canviar quan vam girar cua i vam encarar la baixada. Aquell és el punt més llunyà de la línia d’arribada i, mentalment hi ha un canvi instantani. Veus que allà comença una altra cursa que, ara sí, serà decisiva. I comences de bon rotllo perquè estàs baixant cap al riu. El ritme augmenta i la confiança rep una injecció fabulosa.

Però les baixades, com les alegries, no són eternes. Després de deixar enrere el camp de l’Atlètic de Madrid encaràvem la pujada del carrer Segovia, segona gran dificultat de la segona mitja marató. En Toribio ni bufava més del compte ni feia cara de patiment. Se’l veia cansat però estava sencer. Ens superaven alguns corredors que havien regulat millor (dos atletes de Tremp anaven de meravella) però generalment vam anar avançant gent. Vam entrar en la zona decisiva, els últims set quilòmetres, i allà vaig començar a donar-li la tabarra amb crits d’ànim. No sé si es va motivar, però va aguantar prou bé com per seguir lluitant al màxim en les pujades que hi ha al pas per l’estació d’Atocha i al carrer Alcalá.

A l’entrada del Retiro ja no hi havia necessitat de dir res més. La gent et fa volar, la línia d’arribada és allà mateix. Es fa eterna, potser sí, però saps que ja ho has aconseguit. Són 700 metres per gaudir de la feina feta. Al final va acabar en unes fantàstiques 3h13’37”.

És una altra marató que m’he quedat sense poder córrer, però és una altra marató en què he contribuït a l’alegria i el triomf d’un amic. Això de fer de llebre està molt bé. Veure la seva cara de satisfacció és impagable. I converteixo en un triomf propi, un altre d’aliè. Però ja tinc ganes de tornar a estar en condicions de donar-me una alegria i lluitar per intentar aconseguir un triomf meu.

dijous, 19 d’abril del 2012

MARATÓ DE MADRID, A RITME DE ROCK'N'ROLL

Unes quantes hores després que s'hagi disputat el Clàssic dels Clàssics, el partit que ha de decidir si segueix havent-hi lliga o si s'acaba al Camp Nou, milers d'atletes sortiran a córrer pels carrers de Madrid, per disputar una nova edició de la Marató de Madrid. Enguany, després de molts anys, deixa de ser MAPOMA i passa a anomenar-se Rock'n'Roll Madrid Marathon, ja que entra en l'organització d'aquest grup empresaria que organitza 26 maratons arreu dels Estats Units, a més de les d'Edimburg, Dublín i Lisboa, a Europa.


La gran novetat serà la presència de 21 bandes de rock que amenitzaran el pas dels atletes, una aspecte que, sense cap mena de dubte, dóna ales (a més de justificar el canvi de nom de la prova). El recorregut és molt semblant al dels últims anys però, una vegada més, ha tornat a variar una mica. No és destacable, a més, per molt que s'hi esforci l'organització, a Madrid l'orografia no acompanya i si vols fer una marató atractiva haurà d'haver-hi un patiment extra, en forma de pujades.

La sortida és a la Plaza de Colón i l'arribada, al Retiro. Es passa pel Bernabeu, la plaza Castilla, la Gran Vía, Callao, la Puerta del Sol, el Palau Reia i la Casa de Campo. Els últims quilòmetres d'aproximació al Retiro són una autèntica agonia, sobretot des que es deixa enrere l'estadi Vicente Calderón, camí del km 35. A nivell anecdòtic cal assenyalar que la cursa, tot i que s'hi aproparà, no passarà per la madridista Cibeles. Si haurà rebut visitants la nit anterior, hores d'ara és una incògnita.

Una de les coses que ofereix la Marató de Madrid i que no va tenir la de Barcelona, és aquest vídeo de tot el RECORREGUT, GRAVAT DES D'UNA MOTO. La idea, la vaig veure per primera vegada en la web de la Marató de Nova York. Em sembla molt interessant per al corredor. Tant si coneixes la ciutat com si no, de cara a la previsualització de la prova va de meravella. Estic convençut que l'any que ve, a Barcelona, ja ho hauran incorporat.

La Marató de Madrid només l'he corregut una vegada i m'agradaria repetir. Aquest 2012 però, no serà possible. Motius me'n sobren, tant per l'estat de forma postlumbàlgia com per la feina. Però, si tot va bé, acompanyaré durant la segona mitja a en Miguel Ángel Toribio, redactor de Radio Marca i amic. Serà la seva tercera experiència i vol acabar amb un millor gust que en les anteriors, a poder ser, per sota de les 3h15'. A veure si hi ha sort.

dissabte, 14 d’abril del 2012

CORRO SOBRE COIXINS DE COTÓ

Ha estat una de les claus de la meva recuperació. Ja m'ho havien dit abans d'estrenar-les, però jo no hi tenia tanta confiança. Fins que les vaig provar: les Asics Nimbus-13, unes vambes que esmorteeixen moltíssim els impactes, el tacte és molt tou i, a més, són extremadament còmodes. 


Les vaig estrenar la setmana passada en les dues etapes que vaig fer del Camino de Santiago i hi vaig córrer molt bé. Avui he anat a la Casa de Campo, però no a fer voltes al circuit, sinó a recórrer la tàpia. Setze quilòmetres de pujades i baixades, amb una gran barreja de terreny (pujades, baixades, zones d'asfalt, altres de terra compacta i unes últimes de terra estovada per la pluja). A tot arreu m'hi he sentit bé. He començat a un ritme lentíssim (a 6'00/km), per anar escalfant-me, i he acabat bastant engrescat (a 3'50/km). Afortunadament, les lumbars no s'han ressentit.


Diuen que és una vamba òptima per a correedors de més de 70 quilos. Jo en peso uns poquets menys, així que em sento encara millor, com si estigués corrent sobre coixinets de cotó. En aquesta darrera fase de recuperació de la lumbàlgia, fisioteràpia i acupuntura a banda, crec que les Nimbus-13 també hi han tingut molt a veure.




Tinc ganes de tornar demà a la Casa de Campo, repetir recorregut i comprovar, a un ritme una mica més ràpid, que segueixo cremant etapes. No sé, però, quan hi aniré. Demà al matí estaré molt pendent de la Marató de Rotterdam. En Nacho Cáceres intentarà aconseguir la mínima olímpica. Ho farà acompanyat de Carles Castillejo, campió d'Espanya i amb la plaça per a Londres ja a la butxaca. Tenen previst passar la mitja a 1.05. El vent, a més de la duresa que suposa una marató per sí mateixa, serà el seu gran enemic. Molta sort, Nacho!!!

dijous, 12 d’abril del 2012

ACUPUNTURANT-ME

He anat millorant de la lumbàlgia i estic sumant una bona pila d'entrenaments. Tots han estat però, a ritmes baixos, sense forçar...que tampoc és plan. Des que vaig córrer la Mitja Marató de Madrid he patit agulletes i he iniciat l'aventura del Camí de Santiago. Aquesta setmana he sumat 14, 14 i 12 quilòmetres, però el més important és que després d'una llarga espera, avui he sotmès la meva esquena a les agulles, per primera vegada a la meva vida.



Tot va començar en una conversa amb en JL Guerrero, un bon amic, periodista, maratonià i, com diu ell, "projecte" de triatleta. Parlàvem de lesions, molèsties, fisioterapeutes i altres històries...fins que em va dir que estava fent sessions d'acupuntura i que li havien solucionat antics problemes. Tot i la millora experimentada les últimes setmanes, no acabo de fer net amb la lumbàlgia, així que m'he estirat a la camilla i he deixat que em clavessin agulles per tot el cos. La sensació ha estat estranya i, ara mateix (escric dues hores després de la sessió) no sento cap millora. Però suposo que tot té el seu procés. Així que m'aplicaré el consell més repetit en aquests casos: calma, paciència i bondat.

diumenge, 8 d’abril del 2012

EL CAMÍ DE SANTIAGO, DES DE MADRID



Mentre l’any passat m’entrenava per a la Marató de Sables, motxilla a l’esquena, sumant quilòmetres a dojo, un bon dia vaig descobrir l’existència d’una versió madrilenya del Camí de Santiago. En vaig fer una etapa, de 52 kms entre l’anada i la tornada, de Colmenar Viejo a Navacerrada. El fet d’anar seguint les fletxes grogues que indiquen el camí i, de tant en tant, trobar-me la clàssica pelegrina o petxina que identifica l’apòstol Santiago, fa el camí més amè. En aquella ocasió es va tractar d’una aventura efímera, d’un sol dia, però sempre vaig tenir clar que algun dia voldria fer el “camino” corrent.


Tinc molts amics que l’han fet però fins ara mai m’havia acabat de decidir. De fet, però, la idea s’anava coent dins meu sense que jo me n’adonés. Amb en Santi Castan teníem en ment (i segueix en peu) la idea de fer algunes etapes aquest pròxim estiu. M’he avançat a les dates i he començat el viatge d’una forma una mica peculiar: aniré sumant quilòmetres i avançant en el trajecte però sense fer-ho d’una tirada, ni tan sols en fases. Quan es puguin fer etapes, se’n faran. Sense una data límit, sense un mínim de quilòmetres exigible al mes. Simplement quan es pugui. I, això sí, sempre corrent.


Aquest projecte no el faré sol, he enganyat la Paz Rodríguez perquè m’hi acompanyi. Fa un any i mig que corre i es vol aficionar a les llargues distàncies. No sap on s'ha ficat. Entre ahir i avui hem cobert les dues primeres etapes. La inicial va servir, únicament per sortir del centre de Madrid i situar-nos al residencial barri de Montecarmelo, al nord de la capital. Van ser només deu quilòmetres, en lleuger ascens, des del parc de la Dehesa de la Villa. Un cop superades les “4 Torres de Florentino”, aquelles que es van aixecar amb la venda de l’antiga ciutat esportiva del Reial Madrid, vam arribar a l’Hospital Ramón y Cajal, zona en què vam començar a trobar les primeres marques grogues. L’etapa s’acabava al cementiri de Montecarmelo, amb la sierra com a preciós paisatge de fons. En aquell punt vam girar cua, cap al que havia estat el punt de sortida de l’etapa.

Dades 1ª etapa: 10.000 metres-52’00”, a una mitjana de 5’12”. El desnivell positiu acumulat va ser de 35 metres.





Avui tot ha estat diferent. Segona etapa, de 21 quilòmetres, entre Montecarmelo i Colmenar Viejo. Al començament, l’interès estava en la fesomia del paisatge que deixàvem enrere, el monstre arquitectònic que suposa la ciutat de Madrid. A poc a poc, però, la vista s’ha anat fixant cap a l’objectiu de la jornada, el campanar de l’església de Colmenar Viejo, que anava apareixent al fons. El camí es fa més bonic des que deixa enrere la localitat de Tres Cantos, on s’arriba després de molts quilòmetres enganxats a la carretera. A partir d’aquí, el rierol Tejada pren tot el protagonisme (ha de ser creuat un total d’onze vegades). El terreny comença un ascens constant, indicatiu de la proximitat de l’arribada. Els últims 5 quilòmetres s’han fet més durs, tot i que el ritme baix ha facilitat les coses. L’arribada, a l’ajuntament del poble, també ha estat per emmarcar. Al poble del mític porter d’handbol Lorenzo Rico no és habitual veure corredors amb motxilles a l’esquena.

Dades 2ª etapa: 21.220 metres-2.21’19”, a una mitjana de 6’39”. El desnivell positiu acumulat ha estat de 430 metres.



Entenc que la nostra no és la clàssica manera de fer el camí, i que l’esperit no serà el del peregrí habitual. Les interrupcions a la ruta seran constants. Però això també té el seu encant, anirem assaborint l’aventura a poc a poc. 

dissabte, 7 d’abril del 2012

MARATÓ DE SABLES 2012, TRET DE SORTIDA

Tal dia com avui, ara fa un any, estava fet un flam enmig d'una cua eterna, en ple desert del Sàhara, esperant que m'arribés el torn perquè els jutges de la Marató de Sables em fessin el control de material amb què anava a disputar la prova. L'obligatori (sac, roba, llanterna, aliments...) i l'accessori (en el meu cas, una càmera minidv per al reportatge que posteriorment s'emetria al Temps d'Aventura, d'Esport 3. Avui hauran passat per aquest tràmit els participants de l'edició 2012 i el meu record va per a ells.


L'exèrcit marroquí, estrictament uniformat, vigila l'arribada al campament

He fet un cop d'ull al llistat d'inscrits i hi he trobat  un parell de participants de "la meva quinta", l'Ismael Driss Mohamed, corredor de Ceuta (gran nivell el seu) i el meu amic i company de jaima, l'argentí Luis René Menéndez. L'home més divertit de tot el campament, de 67 anys, l'any passat va haver d'abandonar en el transcurs de la quarta etapa, la llarga, de 82 kms, per culpa d'un nombre indeterminat de ferides als peus. Li va quedar una espina clavadeta i moltes ganes de repetir. Diu que té ganes de sentir, en primera persona, allò que va veure que vam sentir la resta quan vam creuar l'última línia d'arribada.



Dos campaments en un (tendes blanques per a l'organització, negres, per als participants)
  Sé dels nervis que estaran patint, de les ganes que tindran que demà al matí es doni el tret de sortida. Avui, durant tot el dia, hi haurà hagut grans homenatges amb el menjar de l'última nit. A partir d'aquest punt, les restriccions (cadascú la seva) es notaran. Les visites a tendes veïnes a la recerca d'un tall d'embotit s'aniran fent habituals.



Samarreta impecable...abans de començar, no va acabar igual

Seguir-ho des de l'escalfor de casa (a la nit es passa fred) no serà el mateix. Però intentaré gaudir-ne al màxim. Va ser una de les experiències de la meva vida. Ja sabem que la primera vegada, sempre és especial. Recordar moments com els de les dues pròximes fotografies em posa la pell de gallina.


Descans amb la Mònica Aguilera i l'Àngel Moreno, dos nius d'experiències

Un regal d'en Jaume Amiel durant l'etapa llarga

Grans records que, en breu, altres corredors tindran ocasió de viure. Molta sort a tothom.

dijous, 5 d’abril del 2012

I MICAH TRUE DECIDEIX DESCANSAR

Diuen les cròniques que després d'haver-lo estat buscant durant uns quants dies, en una recerca en què van participar més de vuitanta persones, dissabte passat van trobar mort Micah True, l'etern Caball Blanc, el corredor sense límits, l'amic de la tribu dels Tarahumares. Estava al costat d'un rierol, amb els peus dins l'aigua. Havia sortit a córrer, com feia habitualment, amb la seva ampolla d'aigua. Diuen que es va perdre però es fa difícil de creure, si algú coneixia bé lla zona fronterera entre el desert d'Arizona i Nou Mèxic era en Caball Blanc.


L'àlies amb què era conegut li van posar els seus amics indis tarahumares, que li van fer un petit raconet en el seu món. D'ells va aprendre una infinitat de coses que, a poc a poc, va anar adaptant a la seva forma de vida. Compartir centenars de quilòmetres amb els homes que corrien descalços, de sol a sol, acaba marcant. La seva història va sortir a la llum gràcies al best seller d'en Christopher Mc Dougall, Nascuts per córrer (ed. La Campana), un llibre polèmic que va obrir nombrosos debats sobre quin és el calçat més adequat per córrer. El moviment barefoot que s'ha posat de moda els últims anys ho ha aconseguit, en bona part, gràcies a l'èxit de l'obra de Mc Dougall. En Cavall Blanc ja no hi és però el seu record seguirà per sempre entre nosaltres. Un mite per als ultramaratonians. Que aixequi la mà aquell que, en el transcurs d'una ultra (o qualsevol altra prova de llarga distància) no ha deixat volar la imaginació per uns instants i s'ha traslladat a Nou Mèxic per córrer al seu costat.


Amb la pluja dels últims dies el terreny està tovet. Qui vulgui homenatjar en Micah True ho té millor que mai.
Descansi en pau.


dimarts, 3 d’abril del 2012

CANVIO LUMBÀLGIA PER AGULLETES


Si les lesions fossin tan senzilles com els clàssics anuncis per paraules que apareixen als diaris les coses serien molt més agradables. Però, qui seria tan ruc com per canviar-me una molesta lumbàlgia, que no saps quan te’n podràs desprendre, per unes simples agulletes, de les quals te n’oblides, a tot estirar, en una setmana?

Potser no necessito ningú que intervingui en la transacció, potser és com allò que diuen que “un clau tapa un altre clau” (amb la diferència que aquest segon clau mai podria, ni tan sols, fer una mica d’ombra a l’anterior)...i les agulletes em facin oblidar la lumbàlgia o potser el que passa, simplement, és que l’el•líptica, les visites al fisioterapeuta, els estiraments i la manta elèctrica han fet el seu efecte.

El cas és que ahir al matí, quan em vaig despertar, no em podia moure. Tenia les cames garratibades, sentia els quàdriceps queixar-se a cada passa que feia, com si hagués corregut una marató sencera, i no una mitja, el dia anterior. Tot i així, em vaig posar les vambes, vaig posar-me un capítol d’una sèrie que em manté entretingut i, muntat dalt de l’el•líptica, vaig suar durat 40 minuts.

De l’esquena no me’n vaig recordar ni un instant.

Aquest matí he fet un altre pas endavant. Beneïdes agulletes, m’han recordat que diumenge vaig fer una cosa extraordinària i així que sortia de casa i baixava les escales que donen accés al carrer per rodar mitja horeta suau, han maltractat tota la musculatura que envolta en tronc inferior.

Deu ser que s’ha acomplert aquella dita del chi kung: em feia mal l’esquena i el dolor no ha desaparegut fins que no n’he trobat un altre que el substituís.

Serà veritat? Estarà passant de debò? Durarà gaire aquesta fantasia? O tornaran els mals quan desapareguin les agulletes?

diumenge, 1 d’abril del 2012

RECUPERO SENSACIONS DE CORREDOR A LA MITJA MARATÓ DE MADRID

Fa alguns dies que he incorporat el logo d'Asics al bloc i aquest matí he corregut la primera cursa organitzada per la gent d'Anima Sana In Corpore Sano, la Mitja Marató de Madrid (MMM). Com relatava en un article anterior, serà casualitat però a Madrid les tres vegades que hi he corregut ho he fet en un estat de forma baix, per culpa de lesions recents. La que m'acompanya actualment, una lumbàlgia, encara no l'he deixat enrere del tot. Però avui he pogut comprovar que la tinc més o menys controlada i "en vies d'extinció".

Al voltant de 18.000 corredors han pres part a les dues curses que formaven part de la MMM: la mitja (16.000 atletes) i una prova més curta, de 5K, pensada per a debutants (2.000 atletes). De sortida he anat a un ritme ambiciós (3'50"), tant per l'esforç lumbar que suposa com pel fet que en l'últim mes i mig només havia corregut dos quilòmetres per sota de 4'/km (un va ser dijous, a 3'55 i l'altre ahir, a 3'54"). He tingut sort de poder sortir molt endavant, cosa que m'ha facilitat agafar un ritme fixe ben aviat, sense necessitat d'haver de patir per possibles empentes i ensopegades.

Sempre fotogènic

El circuit de la Mitja de Madrid m'encanta, però l'has de conèixer bé si no vols arribar al final amb la llengua fora. Se surt del Retiro, es puja per Príncipe de Vergara una estona i es va a buscar, en descens, Alonso Martínez, punt des del qual comença un lleuger però constant ascens, a través de Bravo Murillo, fins a Plaza Castilla. Des d'allà, el circuit pren una tendència descendent fins que arribes al Retiro una altra vegada. Allà, molts corredors, calculen malament les seves forces i s'entreguen al que consideren "part final" de la cursa...quan encara falten 5 quilòmetres i mig ben bons, amb dues pujades que trenquen esquemes (Alfonso XII i Alcalá). Els que arriben sencers a aquests carrers, gaudeixen del final dins del parc molt més que la resta.

Jo m'inclouria entre la resta, és a dir, tot i que conec bé el circuit, el ritme de cursa ha estat molt superior al que el meu cos estava preparat. I tard o d'hora ho havia de pagar per alguna banda. La pèrdua tampoc a estat greu (35") i quan he creuat la línia d'arribada, en 1h21'45", a un ritme de 3'52" de mitjana, no he pogut evitar un enorme somriure de satisfacció. És una anècdota però he millorat la meva marca a la MMM en més de dos minuts...

Estrenant samarreta

El més important, l'esquena, no m'ha fet mal. A partir del km.15 he notat que se m'anava carregant, per la tensió a què se sotmet el cos, però no ha passat d'aquí. Aquesta tarda toca descans, manta tèrmica i...A SEGUIR CORRENT!!!