dimecres, 17 d’octubre del 2018

PRIMERES SÈRIES DE 2018, SEGUIM PROGRESSANT

(Traducción al castellano al final del artículo)

En tenia ganes, em feia il·lusió fer-les...i no m'han defraudat.
Vaja, ni elles a mi, ni jo (suposo) a elles.
Després de nou mesos preparant un ironman, les meves cames van més lentes del que m'agradaria. Tot i això, aquestes dues últimes setmanes les he començat a espavilar una mica.
Quatre quilòmetres d'escalfament, de baixada cap al Retiro i tres sèries de mil, a un ritme viu i sostingut, recuperant 1'30" (en pròximes setmanes reduiré a un minut...avui, per començar, era massa) y quatre quilòmetres més per tornar cap a casa.
Resultat:
3'45"7
3'43"9
3'40"4
Mitjana: 3'43"3

Bones sensacions, anant de menys a més i amb una bona perspectiva de cara a diumenge, el 10K de la Mitja de Fuenlabrada.
Objectiu: baixar de 38'30" i, si es pot, de 38'00".



PRIMERAS SERIES DE 2018, SEGUIMOS PROGRESANDO

Tenía muchas ganas, me ilusionaba hacerlas...y no me han defraudado.
Vaya, ni ellas a mí, ni yo (supongo) a ellas.
Después de nueve meses preparando un ironman, mis piernas van más lentas de lo que me gustaría.
A pesar de ello, estas últimas dos semanas las he empezado a espavilar un poco.
Cuatro kilómetros de calentamiento, de bajada hacia el Retiro y tres series de mil a un ritmo vivo y sostenido, recuperando 1'30" (en próximas semanas reducirñe a un minuto...hoy, para empezar, era demasiado) y cuatro kilómetros más para regresar a casa.

Resultado:
3'45"7
3'43"9
3'40"4
Media: 3'43"3

Buenas sensaciones, yendo de menos a más, y con una buena perspectiva de cara al domingo, el 10K de la Media de Fuenlabrada.
Objetivo: bajar de 38'30" y, si se puede, de 38'00".

dimarts, 9 d’octubre del 2018

SORPRENENT SUB 40 EN EL PRIMER INTENT, AL TROFEO EDWARD -SUANZES

(Traducción al castyellano al final del artículo)

Ja ho avançava en l'anterior entrada. Tots els plans podien saltar pels aires si, en la línia de sortida de la cursa se'm girava el cap i optava per arriscar-me a buscar una millor marca que la que havia calculat, entre 41 i 42 minuts. I, efectivament, va ser allà mateix, a l'avinguda Arcentales, on vaig decidir deixar-me endur per la cursa i que passés el que hagués de passar.
Sensacions boníssimes en els primers metres, amb un punt de lleugeresa molt agradable. Sospitava que m'aniria ressituant en la cursa, a poc a poc, així que vaig prendre la decisió ncorrecta. Òbviament, no donava un duro per aguantar a 3'50" (el ritme del quilòmetre inicial), així que vaig afluixar. No gaire. El suficient per allargar aquella sensació tan bona.
I per una vegada ho vaig poder allargar fins al final. Gaudint de cada gambada, sense preocupar-me per res més. Probablement anava còmode i m'hauria pogut exigir una mica més, però tampoc volia arriscar. Ho vaig fer, només, en l'últim tram de l'últim quilòmetre, esprintant i acabant aquell parcial en 3'40".

39'00": la pitjor marca que faig en un 10.000 lluitat.
39'00": una marca que no m'hauria imaginat una horeta abans.
Una de freda i una de calenta.
Em quedo amb la bona. Ja no vull mirar tan enrere. Aquells temps no tornaran. Gaudeixo del que tinc ara i de la forma com ho tinc ara.
Següent repte? Baixar de 38'30"? Baixar de 38'00?
Qui sap? El que surti. Ho veurem, potser, d'aquí a dues setmanes, en un 10K que hi ha a Fuenlabrada.



SORPRENDENTE SUB 40 AL PRIMER INTENTO, EL TROFEO EDWARD -SUANZES

Ya lo avanzaba en la entrada anterior. Todos los planes saltarían por los aires si, en la línea de salida de la carrera se me cruzaba el cable y optaba por arriesgar e ir a buscar una mejor marca que la que había calculado, de entre 41 y 42 minutos. Y, efectivamente, fue ahí mismo, en la avenida Arcentales, donde decidí dejarme ir por la carrera...y que pasase lo que tuviese que pasar.
Sensaciones buenísimas en los primeros metros, con un punto de ligereza muy agradable. Sospechaba que me iría resituando en la carrera, poco a poco, así que tomé la decisión correcta.Óbviamente, no daba un duro por aguantar a 3'50" (el ritmo del kilómetro inicial), así que aflojé. No mucho. Lo suficiente para alargar aquella sensación tan buena.
Y, por una vez, lo pude alargar hasta el final. Disfrutando de cada zancada, sin preocuparme por nada más. Probablemente iba cómodo y me habría podido exigir un poco más, pero tampoco quería arriesgar. Lo hice, solamente en el último tramo del último kilómetro, esprintando y acabando aquel parcial en 3'40".

39'00": mi peor marca en un  10.000 luchado.
39'00": una marca que no me habría imaginado una horita antes.
Una de cal y otra de arena.
Me quedo con la buena. Ya no me interesa mirar tan atrás. Aquellos tiempos no volverán, Disfruto de lo que tengo ahora y de la forma como lo tengo ahora.
Siguiente reto? Bajar de 38'30"? Bajar de 38'00?
Quién sabe? Lo que salga. Lo veremos, quizás, en un par de semana, en una 10K que hay en Feunlabrada.

divendres, 5 d’octubre del 2018

PREPARAT PEL PRIMER TEST

(Traducción al castellano al final del artículo)

Balanç dels 7 entrenaments que he fet des que vaig acabar el Challenge Madrid. Els tres primers, de recuperació. I a partir de diumenge passat, encarant aquest nou repte de baixar de 40' en un 10.000, abans de Cap d'Any.

5K a +-5'47"/km
6K a +-5'21"/km
7K a +-4'59"/km
10K a +-4'50"/km
10k a +-4'39"/km
10K a +-4'36"/km
10K a +-4'35"/km

Tant dimarts passat com avui, en els rodatges, he fet un mil ràpid. Aleshores va ser a 3'53" i aquest matí, a 3'48", un temps que m'apropa a allò de "quedar-me sense alè", que comentava l'altre dia i que em dona confiança de cara al futur pròxim.

El més pròxim de tots arriba aquest diumenge, al Trofeo Edward, un 10K a l'Avenida de Arcentales, en un terreny ondulat, amb lleugera pujada o lleugera baixada...però ni un pam de pla. L'objectiu, a priori, és buscar estar entre 41 i 42 minuts.

Veurem si no m'escalfo el cap i soc capaç de respectar els ritmes previstos. En cas contrari, el pet estarà assegurat.




PREPARADO PARA EL PRIMER TEST


Balance de los 7 entrenamientos que he hecho desde que acabé el Challenge Madrid. Los tres primeros, de recuperación. Y a partir del domingo pasado, encarando este nuevo reto de bajar de 40' en un 10.000, antes de Fin de Año.

5K a +-5'47"/km
6K a +-5'21"/km
7K a +-4'59"/km
10K a +-4'50"/km
10k a +-4'39"/km
10K a +-4'36"/km
10K a +-4'35"/km

Tanto el martes pasado como hoy, en los rodajes, he hecho un mil rápido. El otro día fue a 3'53" y esta mañana, a 3'48", unos tiempos que me acercan a aquello de "quedarme sin aliento", que comentaba el otro día y que me da confianza de cara al futuro próximo.

El más próximo de todos llega este domingo, en el Trofeo Edward, un 10K en la Avenida de Arcentales, en un terreno ondulado, con ligeras subidas y ligeras bajadas...pero sin un solo metro de llano. El objetivo, a priori, es buscar estar entre 41 y 42 minutos.

Habrá que ver si no me caliento en exceso y soy capaz de respetar los ritmos previstos. En caso contrario, el pinchazo estará asegurado.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

3'53" EN 1.000 METRES, PRIMER PAS PEL SUB 40' EN 10K

(Traducción al castellano al final del artículo)

Les ganes que tinc de plantejar-me nous objectius fan que, de cara a aquest primer, el del sub40' en un 10.000, hagi decidit fer avui un primer test. Un microrepte...dels molts que m'esperen: baixar de 4'00" en un únic quilòmetre!!! Que ningú rigui...
Preparant el Challenge Madrid vaig anar a ritmes d'entrenament moooooool lents. Quan t'has de tirar 11 o 12 hores disputant una prova esportiva, no et planteges treballar la velocitat del migfondista. Així que, entre una cosa i una altra, des del 13 de febrer que no baixava de 4'/km en un entrenament, en un quilometret.
Una setmana i dos dies després d'haver maltractat el meu cos per les carreteres i carrers de Madrid, avui he tornat al Retiro. Ha estat arribar, fer el mil i tornar cap a casa.

Honestament, pensava que potser em costaria més. Però des que he arrencat, en els 100 primers metres, ja he vist que ho tenia fet: 3'53". Ara bé, això ha estat només un quilòmetre. Fer-ne deu de seguits, sense recuperació, ja serà una altra història.
En el proper micro-repte doblaré l'aposta i ja seran 2.000 metres havent de mantenir-me per sota dels 4'/km.



3'53" EN 1.000 METROS, PRIMERO PASO PARA EL SUB 40' EN 10K

Las ganas que tengo de plantearme nuevos objetivos hacen que, de cara a este primero, el del sub40' en un 10.000 haya decidido hacer hoy un primer test. Un microrreto...de los muchos que me esperan: bajar de 4'00" en un único kilómetro!!!
Que nadie se ría...
Preparando el Challenge Madrid fui a ritmos de entrenamiento muuuuuuuuy lentos. Cuando te tienes que tirar 11 o 12 horas disputando una prueba deportiva, no te planteas trabajar la velocidad del mediofondista. Así que, entre una cosa y otra, desde el 13 de febrero que no bajaba de 4'/km en un entrenamiento, en un kilometrillo.
Una semana y dos días después de haber maltratado mi cuerpo por las carreteras y calles de Madrid, hoy he vuelto al Retiro. Ha sido llegar, hacer el mil y volver hacia casa.

Honestamente, pensaba que, quizás, me costaría más. Pero desde que he empezado, en los primeros 100 metros, ya he visto que lo tenía hecho: 3'53". Eso sí, sólo ha sido un kilómetro. Hacer diez seguidos, sin recuperación, ya será otra historia.
En el próximo microrreto doblaremos la apuesta y ya serán 2.000 metros teniendo que mantenerme por debajo de los 4'/km.

diumenge, 30 de setembre del 2018

TEMPESTA, CALMA I NOUS REPTES PER A FUTURES TEMPESTES

(Traducción al castellano al final del artículo)

Han estat molts mesos d'entrenaments, moltes sortides en bici i sessions de natació desesperants. Per al Challenge Madrid. Matinar els dies que treballes, però matinar també els que no, per tornar aviat a casa. I si no és aviat, com menys tard, millor. En els millors moments també hi ha hagut dificultats. La bici és fascinant. Avances, sumes quilòmetres, puges ports, canvies de paisatges...Però t'ocupa massa temps. I quan no te'n sobra, es fa complicat.

Una vegada més (el nom del blog és simptomàtic), el que vull és TORNAR A CÓRRER. Tornar a córrer a ritmes una mica vius. Tornar a quedar-me sense alè, tornar a accelerar el batec del cor. I l'objectiu, a mig termini, és baixar de 40' en un 10.000. Podria semblar un repte senzill, si miro enrere. Però el passat és història. I ara no em resulta fàcil anar a aquests ritmes.

De moment, en la recuperació del Challenge Madrid, he fet tres entrenaments, de 5, 6 i 7 quilòmetres, a ritmes de 5'49", 5'25" i 5'00"/km, respectivament. Les cames, a poc a poc, es van descarregant. Fins que no hagin passat dues setmanes senceres de l'ironman no començaré a fer sèries o algun fartlek.

En tinc ganes. Un canvi de registre sempre va bé, oi?

TEMPESTAD, CALMA Y NUEVOS RETOS PARA FUTURAS TEMPESTADES

Han sido muchos meses de entrenamientos, muchas salidas en bici y sesiones de natación desesperantes. Madrugar los días que trabajas, pero madrugar, también, los días que no, para volver a casa temprano. Y si no es temprano, cuanto menos tarde, mejor. En los mejores momentos también han habido dificultades. La bici es fascinante. Avanzas, sumas kilómetros, subes puertos, cambias de paisajes...Pero te ocupa demasiado tiempo. Y cuando no te sobra, se hace complicado.

Una vez más (el nombre del blog es sintomático), lo que quiero es VOLVER A CORRER. Volver a correr a ritmos un poco alegres. Volver a quedarme sin aliento, volver a acelerar el latido del corazón.Y el objetivo, a medio plazo, es bajar de 40' en un 10.000. Podría parecer un reto sencillo, si miro hacia atrás. Pero el pasado es historia. Y ahora no me resulta fácil ir a estos ritmos.

De momento, en la recuperación del Challenge Madrid, he hecho tres entrenamientos, de 5, 6 y 7 kilómetros, a ritmos de 5'49", 5'25" y 5'00"/km, respectivamente. Las piernas, poco a poco, se van descargando. Hasta que no hayan pasado dos semanas enteras del ironman no empezaré a hacer series o algún fartlek.

Tengo ganas. Un cambio de registro siempre va bien, no?

dimarts, 25 de setembre del 2018

CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN AMB DESNIVELL EN BICI I A PEU, TOCAT PER LA CALOR

(Traducción al castellano al final del artículo)

Arribant a Villanueva de la Cañada, cap al quilòmetre 144, vaig adonar-me que anava curt d'aigua. Encara en quedaven 16 per al següent punt d'avituallament, amb una pujada, la de "los satélites" que és de les que passen factura. Havia calculat malament i vaig haver d'acabar demanant aigua a un parell de triatletes. Però no va ser suficient. A Majadahonda vaig carregar, però ja no va ser el mateix. Vaig baixar de la bici, a la Casa de Campo, em vaig posar les vambes i vaig començar a córrer, amb el convenciment que seria una marató dura. I, efectivament, ho va ser.
El Challenge Madrid és una triatló de llarga distància. Però no és una de qualsevol. Tres ports de muntanya (Canencia, Morcuera i Cotos) deixen un desnivell positiu acumulat de 2.686 metres i la converteixen en una prova d'una exigència superior. La cursa a peu, una marató, tampoc és senzilla, perquè Madrid no té un pam de pla. Però 380 metres de desnivell positiu serveixen per apuntalar a un mort. I ahir n'hi va haver molts.

Sabíem que faria calor, per això vam gaudir la fresqueta de la sierra, abans de llançar-nos a l'aigua, a les vuit del matí. Dues voltes al pantà de Riosequillo, a Buitrago del Lozoya, on, per primera vegada en una triatló, no em vaig angoixar. Vaig sortir al darrere de tot, tranquil, lent, marcant cada braçada, respirant pausat...El resultat, van ser gairebé 4 minuts menys que el 2017. Començava molt bé.
La bici em venia molt de gust fer-la. Aquest any he fet més quilòmetres que la temporada passada (de fet, com en la natació). Vaig sortir amb el fre de ma posat, contenint-me a Canencia, gaudint a Morcuera i intentant aguantar bé a Cotos. A partir d'allà, beure, menjar i pedalar, durant 90 "quilometrets de res". El primer cop de calor va arribar després del descens de Navacerrada (la vida a la sierra és més fresqueta). La resta, fins a la T2, ho dono per explicat.
I en la cursa a peu, la meva (suposada) especialitat...allà és on vaig petar. Per falta d'entrenament? Per la duresa del circuit? Per la calor? Per l'acumulació de tots aquests factor? Probablement. Vaig beure moltíssima aigua, bastantes ampolles de Powerade, alguns gots de Coca-Cola i vaig menjar plàtans i un petit exèrcit de gels, que em van deixar l'estómac un pel tocat.
En el circuit a peu, en cadascuna de les 4 voltes, arribaves fins a escassos 150 metres de l'arribada. L'ambient era boníssim!!! Però, també, segon com, contraproduent. Els que arribaven, sempre, eren els altres. Jo girava cua i tornava a haver d'afrontar una altra volta.
Fins que, havent lluitat contra la calor, el cansament, les rampes i les ganes d'abandonar, al final, també va arribar el meu torn. La catifa vermella m'esperava a mi. Havia de gaudir el moment. I ho vaig fer, i tant!!! 12 hores i 26 minuts després vaig tocar la glòria, a la línia d'arribada de la Puerta del Sol.
Agraïments
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez i Ángel Rodríguez, que se'n van haver d'anar al metge, sense poder viure el final.
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil i altres "kampas", el seu suport incondicional suma molt...tot i que el telèfon sempre acabi convertint-se en el pitjor notari de la situación real.
-David Castaño i parella, veure'ls a la meta va ser un regal inesperat.
-Fabio Premoli i família, que em van alegrar el pas pel Temple de Debod, fent-me descobrir, a més, una posta de sol encisadora.
-Antonio Alix, situat en el lloc més crític del recorregut...això és afició pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio i família, que quan em van veure es van deixar la veu, ajudant-me a pujar.
-Rafa Prado, per l'inesgotable suport en la distància i per la confiança que va dipositar en mi.
-I gràcies, també, a tots aquells que, diumenge passat van decidir sortir al carrer a fer sentir el seu al·lè als triatletes.



CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN CON DESNIVEL EN BICI Y A PIE, TOCADO POR EL CALOR

Llegando a Villanueva de la Cañada, hacia el kilómetro 144, me di cuenta de que iba corto de agua. Todavía me quedaban 16 hasta el siguiente punto de avituallamiento, con una subida, la de los satélites, que es de las que pasan factura. Había calculado mal y tuve que acabar pidiendo agua a un par de triatletas. Pero no fue suficiente. En Majadahonda cargué líquido, pero ya no fue lo mismo. Me bajé de la bici, en la Casa de Campo, me calcé las zapatillas deportivas y empecé a correr, con el convencimiento de que sería un maratón duro. Y, efectivamente, lo fue.
El Challenge Madrid es un triatlón de larga distancia. Pero no es uno cualquiera. Tres puertos de montaña (Canencia, Morcuera y Cotos) dejan un desnivel acumulado de 2.686 metros y lo convierten en una prueba de una exigencia superior. La carrera a pie, un maratón, tampoco es sencilla, porque Madrid no tiene un palmo de terreno llano. De acuerdo, pero 380 metros de desnivel positivo sirven para apuntalar a un muerto. Y, el domingo, hubo muchos.

Sabíamos que  haría calor, por ello creo que disfrutamos del fresquito de la sierra, antes de tirarnos al agua, a las ocho de la mañana. Dos vueltas al pantano de Riosequillo, en Buitrago del Lozoya, donde, por primera vez en un triatlón, no me agobié. Salí en la parte trasera del grupo, tranquilo, lento, marcando cada brazada, respirando pausadamente...El resultado fueron casi 4 minutos menos que el 2017. Empezaba muy bien.
La bici me apetecía mucho. Este año he hecho más kilómetros que la temporada pasada (de hecho, como en la natación). Salí con el freno de mano puesto, conteniéndome en Canencia, disfrutando en Morcuera e intentando aguantar bien en Cotos. A partir de ahí, beber, comer y pedalear durante 90 "kilometrillos de nada". El primer golpe de calor llegó tras el descenso de Navacerrada (la vida en la sierra es más fresquera). El resto, hasta la T2, lo doy por explicado.
Y en la carrera a pie, mi (supuesta) especialidad...ahí es donde peté. Por falta de entrenamiento? Por la dureza del circuito? Por el calor? Por la acumulación de todos esos factores? Probablemente. Bebí mucha agua, bastantes botellas de Powerade, algunos vasos de Coca-Cola y comí plátanos, así como un pequeño ejército de geles, que me dejaron el estómago un pelín tocado.
En el circuito aa pie, en cada una de las cuatro vueltas, llegabas a escasos 150 metros de la llegada. El ambiente era buenísimo!!! Pero también se daba una circunstancia un poco peligrosa, ya que ibas observando como otros triatletas iban llegando a meta...Mientras que a mí me tocaba dar la vuelta y volver a iniciar otra vuelta (de tuerca).
Hasta que, habiendo luchado contra el calor, el cansancio, los calambres y las ganas de abandonar, al final, también llegó mi turno. La alfombra roja me esperaba. Y había que disfrutarlo. Y lo hice, sí. 12 horas y 26 minutos después, toque la gloria, en la línea de meta de la Puerta del Sol.
Agradecimientos
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez y Ángel Rodríguez, que se tuvieron que ir al médico, sin poder vivir el final
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil y otros "kampas", su apoyo incondicional suma mucho...a pesar de que el teléfono siempre acabe convirtiéndose en el peor notario de la situación real.
-David Castaño y pareja, verlos en meta fue un regalo inesperado.
-Fabio Premoli, Dori e hija, que me alegraron el paso por el Templo de Debod, descubriéndome, además, una puesta de sol hechizadora.
-Antonio Alix, situado en el lugar más crítico del recorrido...eso es afición pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio y familia, que cuando me vieron se dejaron la voz, ayudándome a subir la cuesta.
-Rafa Prado, por el apoyo inagotable en la distancia y por la confianza que depositó en mí.
-Y gracias, también, a todos aquellos que, el domingo pasado decidieron salir a la calle a hacer sentir su aliento a los triatletas.

divendres, 31 d’agost del 2018

REVIFO A 3 SETMANES PEL CHALLENGE MADRID

(Traducción al castellano al final del artículo)

Ha passat el gruix de l'estiu. Volant. Sense temps de pensar-hi. I ja tinc el Challenge Madrid a la cantonada. A poc més de tres setmanetes pel gran dia, és avui el primer que veig clar que sí que hi podré anar. I ho veig clar perquè, malgrat que he fet molta bici i molta natació (molta, per a mi; poca, per a triatletes seriosos), gairebé no he pogut córrer.

Un problema entre el soli i el bessó de la cama dreta m'ha fet la guitza des de finals de juny. 107 quilòmetres en tot el mes de juliol i 165, en aquest agost, són un curt bagatge per afrontar una marató. Afortunadament, però, aquesta setmana les molèsties han desaparegut i he pogut començar a sumar.

I córrer m'anima. A seguir corrent, una mica més. A tornar a pensar en positiu en el gran repte que suposa una triatló de llarga distància.

La setmana passada vaig fer un gran entrenament de ciclisme, amb 176 km. I des d'aleshores, he corregut 5 dies consecutius (13, 12, 13, 18 i 15) i tancaré la setmana, si tot va bé, amb 85 quilòmetres, una xifra que no assoleixo des de la setmana del 25 de març.

Sempre podem fer una mica més, mai estarem del tot satisfets amb els entrenaments.
Però les circumstàncies van com van i l'important és poder-se adaptar a totes les adversitats. I, jo, ho estic intentant!!!


REVIVO A 3 SEMANAS PARA EL CHALLENGE MADRID

Ha pasado gran parte del veerano. Volando. Sin tiempo para pensar. Y ya tengo el Challenge Madrid a la vuelta de la esquina. A poco más de tres semanas para el gran día, hoy es el primero en el que veo claro que sí que podré tomar la salida. Y lo veo claro porque, a pesar de que he hecho mucha bici y mucha natación (mucha para mí, poca para triatletas serios), apenas he podido correr.


Un problema entre el sóleo y el gemelo de la pierna derecha me ha ido fastidiando desde finales de junio. 107 kilómetros en todo el mes de julio y 165, en este mes de agosto, son un pobre bagaje para afrontar un maratón. Afortunadamente, sin embargo, esta semana las molestias han desaparecido y he podido empezar a sumar.

Y correr me anima. A serguir corriendo, un poco más. A volver a pensar en positivo en el gran reto que supone un triatlón de larga distancia.

La semana pasada hice un gran entrenamiento ciclista, de 176 km. Y desde entonces, he corrido 5 días consecutivos  (13, 12, 13, 18 i 15) y cerraré la semana, si todo va bien, con 85 kilómetros, una cifra a la que no llego desde la semana del 25 de marzo.

Siempre podemos hacer un poco más. Nunca estamos del todo satisfechos con los entrenamientos. Pero las circunstancias van como van i lo importante es poder adaptarse a las adversidades.
I, yo, lo estoy intentando!!!

dijous, 5 de juliol del 2018

BALANÇ DE SIS MESOS D'ENTRENAMENT PEL CHALLENGE MADRID

(Traducción al castellano al final del artículo)

L'objectiu principal és arribar al dia 23 de setembre, a la línia de sortida, preparat per disputar el Challenge Madrid. A continuació, el següent repte és intentar acabar-lo. I ja seria la repera si ho faig en menys temps de les 11 hores i 40' que vaig invertir l'any passat. Hi ha canvis importants en el circuit a peu, però això ja no ho puc controlar.

Sí que he pogut controlar, fins a un cert punt, els entrenaments. I és la comparativa d'un any a l'altre el que em fa veure en quina situació em trobo. A finals de juny, després de sis mesos de preparació, el balanç és de:

Natació / 6.500 metres menys que el 2017.
Ciclisme / 334 quilòmetres més que el 2017.
Atletisme / 27 quilòmetres més que el 2017.
Aspectes a tenir en compte:

-Els tres primers mesos de 2017 encara no era pare. Des d'aleshores, les meves responsabilitats familiars han canviat de forma radical.

-En natació encara porto un dèficit important i tot just fins ahir (no computa, ja era juliol), no vaig fer la primera nedada llarga, de 3.800 metres.

-La limitació de temps i la pluja d'aquesta primavera boja, m'ha impedit sortir en bicicleta tant com m'hauria agradat. Això sí, he aprofitat les sortides per fer tirades més llargues que l'any passat.

-A nivell atlètic vaig començar l'any amb molèsties i corrent poc. Però em vaig recuperar i he capgirat la situació...

-Fins fa uns pocs dies, que vaig sentir una fiblada al bessó de la cama esquerra. Només en fa tres dies, però no he acabat de fer net.

-En breu començo vacances i disposaré d'una mica més de temps lliure.

Així que afronto aquests pocs menys de tres mesos amb la il·lusió d'un juvenil. I amb les angoixes necessàries davant d'una prova amb distàncies molt més que respectables.


BALANCE DE SEIS MESES DE ENTRENAMIENTO PARA EL CHALLENGE MADRID

El objetivo principal es llegar al día 23 de septiembre, en la línea de salida, preparado para disputar el Challenge Madrid. A continuación, el siguiente reto es intentar acabarlo. Y ya sería genial si lo hago en menos tiempo de las 11 horas y 40' que invertí el año pasado. Hay cambios importantes en el circuito a pie, pero eso ya no lo puedo controlar.

Sí que he podido controlar, hasta un cierto punto, los entrenamientos. Y es la comparativa de un año al otro, lo que me hace ver en qué situación me encuentro. A finales de junio, después de seis meses de preparación, el balance es de:

Natación / 6.500 metros menos que en 2017.
Ciclismo / 334 kilómetros más que en 2017.
Atletismo / 27 kilómetros más que en 2017.
Aspectos a tener en cuenta:

-Los tres primeros meses de 2017 todavía no era padre. Desde entonces, mis responsabilidades  familiares han cambiado de forma radical.

-En natación todavía arrastro un déficit importante y hasta ayer (no computa, ya era juliol), no hice el primer nado largo, de 3.800 metros.

-La limitación de tiempo y la lluvia de esta primavera loca me han impedido salir en bicileta tanto como me habría gustado. Eso sí, he aprovechado las salidas para hacer tiradas más largas que el año pasado.

-A nivel atlético empecé el año con molestias y corriendo poco. Pero me recuperé y dado la vuelta al calcetín...

-Hasta hace unos pocos días, cuando noté un pinchazo en el gemelo de la pierna izquierda. Sólo hace tres días, pero no he acabado de superarlo.

- En breve empiezo vacaciones y dispondré de un poco más de tiempo libre.

Así que afronto estos poco menos de tres meses con la ilusión de un juvenil. Y con las angustias necesarias ante una prueba con distancias  mucho más que respetables.

dilluns, 18 de juny del 2018

JA TINC VAMBES PER AL CHALLENGE MADRID: ASICS KAYANO 25

(Traducción al castellano al final del artículo)

El pas dels anys (43) i els quilos que vaig acumulant (67-68), m'han fet perdre velocitat. Els meus ritmes de carrera ja no són el que eren. Ni de bon tros. I si el que estic preparant és un ironman, encara menys. Al Challenge Madrid de l'any passat, la marató la vaig completar al tristíssim ritme de 5'29"/km (deixo de banda les rampes que vaig tenir, perquè formen part del joc), de tal manera que córrer amb voladores, per a mi, ja no té sentit.
A partir d'aquí, feia temps que buscava les vambes amb què correria aquesta edició del Challenge Madrid...i les acabo de trobar, les noves Asics Kayano 25!!! Són còmodes i boniques (condicions indispensables), però a més a més, el peu va protegit, la puntera és prou ampla perquè els dits no hagin de patir, el taló també està reforçat...i (una xorrada que m'encanta) el tacte dels cordills és sensacional.
Ja puc anar buscant excuses, de cara al pròxim 23 de setembre, perquè la de les vambes no em servirà.



YA TENGO ZAPAS PARA EL CHALLENGE MADRID: ASICS KAYANO 25

El paso de los años (43) y los kilos que voy acumulando (67-68), me han hecho perder velocidad. Mis ritmos de carrera ya no son lo que eran. Ni por asomo. Y si lo que estoy preparando es un ironman, todavía menos. En el Challenge Madrid del año pasado, el maratón lo completé al tristísimo ritmo de 5'29"/km (no es necesario tener en cuenta los calambres que tuve, porque forman parte del juego), de tal manera que correr con voladoras, para mí, ya no tiene sentido.
A partir de aquí, hacía tiempo que buscaba las zapas con las que correría esta edición del Challenge Madrid...y las acabo de encontrar, las nuevas Asics Kayano 25!!! Son cómodas y bonitas (condiciones indispensables), pero además, el pie va protegidom la puntera es suficientemente ancha para que los dedos no tengan que sufrir, el talón también está reforzado...y (una chorrada que me encanta) el tacto de los cordones es sensacional.
Ya puedo ir buscando excusas, de cara al próximo 23 de septiembre, porque la de laz zapas ya no me servirá.

dimarts, 15 de maig del 2018

HALF DE LA TRIATLÓ D'OROPESA: NEDAR, PEDALAR I CÓRRER? ESGOTADOR!!!

(Traducción al castellano al final del artículo)

Primera triatló del 2018, el HALF d'Oropesa, i sensacions calcades a eles meves experiències anteriors en aquest món dels tres esports: nedo com el cul, en bici vaig relativament bé (com més pujades, millor) i corrent recupero part del temps perdut (tot i que cada cop en recupero menys, tot s'ha de dir). És una mica massoquista, però...m'agrada!!!

Ahir vaig tornar a patir en la natació. De sortida m'ho vaig prendre amb calma, però no devia ser la suficient, perquè em vaig tornar a angoixar. Males braçades, sense fer servir cames ni peus, i respirant malament. Quin trist hat-trick. M'havia endarrerit fins als 5 últims classificats, mai havia anat tant enrere en una cursa. Però com que tot té el seu avantatge, la soledat de la cua em va perpetre veure-hi clar. La primera boia. Se'm va aparèixer just al davant, mentre que la gran majoria dels nedadors que em precedien s'havien desviat cap a la dreta i anaven tornant cap al carril. Lamentablement no van perdre tant com per reparar la meva pèssima forma de nedar. Vaig arribar el 95è.
Tot i així, quan sortia de l'aigua ho feia esperançat que la bicicleta em faria pujar llocs. I no va ser així. De fet vaig avançar més posicions en la T1 (6), que en el tram ciclista (5). Feia molt vent i el circuit era molt planer, convidava a volar...a aquells que duden cabres. Jo les vaig passar "canutes". Vaig passar-me bona part dels 90 km avançant i sent avançat per la primera dona, la Marta Noelia Lluch (que havia sortit 5' més tard que jo).
I aleshores, cansat de lluitar contra el vent, arribaba l'hora de començar a córrer. Dues voltes a un circuit que avançava per la costa, cap a Marina d'Or, amb asfalt, terra, sorra de platja...i escales. Vaig començar molt còmode, molt alegre i a un ritme molt viu, però se'm van anar acabant les forces. Això sí, només em va passar un corredor (del Triatlón Villalba) i, en canvi, en vaig avançar 22.
En general, tot ho vaig fer una mica més lent del que m'hauria agradat. Però també és cert que vinc d'unes setmanes amb bastant quilometratge a les cames. En qualsevol cas, un excel·lent test per seguir preparant el Challenge Madrid, el gran objectiu de la temporada.
Una última reflexió és el fet que necessito competir una mica més (o bé fer alguns entrenaments amb més intensitat), tot i que ben pensat, per a les més d'11 hores de competició que m'esperen en el Challenge, el ritme no serà el més important. La resistència, en canvi, sí.
El cap de setmana va ser rodó, amb els Gilles, la Paz i en Nil. Per cert, la popular Ciudad de Vacaciones, s'ha convertit en el lloc on el meu fill va fer les seves primeres passes. I això sí que no s'oblida mai.
I un últim apunt per a l'organització de la cursa (o al fotògraf oficial, Carlos Boigues, d'Image Hunters, per les seves nombroses i boníssimes fotos de tots els aspectes de la competició. Amb una petita marca d'aigua, ell es publicita, i nosaltres, participants, les gaudim i li agraïm.



HALF DEL TRIATLÓN DE OROPESA: NADAR, PEDALEAR Y CORRER? AGOTADOR!!!

Primer triatlón de 2018, el HALF de Oropesa, y sensaciones calcadas a mis experiencias anteriores en este mundo de los tres deportes: nado como el culo, en bici voy relativamente bien (cuanta más subida, mejor) y corriendo recupero parte del tiempo perdido (aunque cada vez recupero menos, hay que ser honesto). Es un poco masoquista, pero...me gusta!!!

Ayer volví a sufrir en la natación. De salida me lo tomé con calma, pero no fue la suficiente porque volví a agobiarme. Malas brazadas, sin utilizar las piernas ni los pies, y respirando mal. Qué triste hat-trick. Me había atrasado hasta los últimos 5 puestos (nunca había ido tan atrás en una carrera). Pero como todo tiene su parte positiva, la claridad de la soledad me permitió una buena visibilidad. La primera boya. Se me apareció  justo enfrente, a 300 metros, mientras la mayoría de los nadadores daban un rodeo llevados por la marea y por los pies de quienes les precedían. Lamentablemente no perdieron tanto como para reparar mi pésima forma de nadar. Llegué el 95o.
A pesar de ello, cuando salía del agua lo hacía con la esperanza de que la bicicleta me haría escalar posiciones. Y, la verdad, no fue para tanto. Ni mucho menos. De hecho, avancé más puestos en la T1 (6), que en el tramo ciclista (5). Soplaba un fuerte viento racheado y el circuito era muy llano, invitaba a volar...a los que iban con cabras, claro. Yo las pasé canutas. Buena parte de las 4 vueltas del recorrido estuve avanzando y siendo avanzado por la primera mujer, Marta Noelia Lluch (que había salido 5' más tarde que yo.
Y, entonces, cansado de luchar contra el viento, llegaba la hora de la verdad, la de empezar a correr. Dos vueltas a un circuito que avanzaba por la costa, hacia Marina d'Or, con asfalto, tierra, arena de playa...y escaleras. Empecé muy cómodo, muy alegre y aun ritmo muy vivo, pero poco a poco se me fueron acabando las fuerzas. Eso sí, solamente me superó un corredor (del Triatlón Villalba) y, en cambio, avancé a 22.
En general, todo lo hice un poco más lento de lo que me habría gustado. Pero también es cierto que vengo de unas semanas con bastante carga de kilómetros en las piernas. En cualquier caso, un excelente test para seguir preparando el Challenge Madrid, el gran objetivo de la temporada.
Una última reflexión me lleva a pensar que necesito competir un poco más (o, también, hacer algunos entrenamientos con más intensidad). Aunque, a decir verdad, para las más de 11 horas de competición que me esperan en el Challenge, el ritmo no será lo más importante. La resistencia, en cambio, sí.
El fin de semana fue redondo, con los Gilles, Paz y Nil. Por cierto, la popular Ciudad de Vacaciones, se ha convertido en el lugar en el que mi hijo dio sus primeros pasos. Y eso sí que no se olvida nunca.
Y un último apunte, para la organización de la carrera (o al fotógrafo oficial, Carlos Boigues, de Image Hunters, por sus numerosas y buenísimas fotos de todos los aspectos de la competición. Con una pequeña marca de agua, él se publicita, y nosotros, participantes, las disfrutamos y se lo agradecemos.

dijous, 3 de maig del 2018

EN 10 DIES TORNO A COMPETIR, AL HALF D'OROPESA

(Traducción al castellano al final del artículo)

Des del mes de setembre que no faig cap triatló. Ha passat massa temps i, entremig, només dues curses a peu. Això no podia ser.
Aquesta setmana he començat a aclarir el meu futur i la primera decisió ha estat inscriure'm al Half de la Triatló d'Oropesa, del pròxim dia 13. Motiva!!! En el circuit de bicicleta cal pujar quatre vegades unes rampes que tenen un desnivell de fins al 7,8%, un turonet petit, però mal parit. 
En el meu repte del Challenge de Madrid, el primer "half" serà un bon repte per copsar el meu estat de forma. 
Que, d'altra banda, ja el conec. No és bo. 
No tiro. 
Els ritmes no són bons, però estic fent un esforç per guanyar en resistència...pensant en els 3.800 metres de natació, 180 quilòmetres de bici i 42 quilòmetres de córrer.
En aquest sentit, la setmana passada vaig fer una tirada de 135 km amb en Mati. Per estovar el cul, notar les cervicals carregades, les cames pesades...i el cansament acumulat. 
Va ser com una forma de trencar el gel...i d'estrenar el maillot i el culotte del club, Flor de Triatló.


EN 10 DÍAS VUELVO A COMPETIIR, EN EL HALF DE OROPESA

Desde el mes de septiembre que no hago ningún triatlón. Ha pasado demasiado tiempo y, en ese espacio de tiempo, solamente dos carreras a pie. Eso no podía ser.
Esta semana he empezado a aclarar mi futuro y la primera decisión ha sido inscribirme al Half del Triatlón de Oropesa, del próximo día 13. Motiva!!! En el circuito de bicicleta hay que subir cuatro veces unas cuestas que tienen un desnivel de hasta el 7,8%, un colladito, pero jodido.

En mi reto del Challenge de Madrid, el primer "half" será un buen reto para comprobar mi estado de forma.

Que, por otra parte, ya lo conozco. No es bueno. 
No tiro. 
Los ritmos no son buenos, pero estoy haciendo un esfuerzo por ganar en resistencia...pensando en los 3.800 metros de natación, 180 kilómetros de bici y 42 kilómetros de correr.
En este sentido, la semana pasada hice una tirada de 135 km con Mati. Para ablandar el culo, notar las cervicales cargadas, las piernas pesadas...y el cansancio acumulado.
Fue como una forma de romper el hielo...y estrenar el maillot y el culotte del club, Flor de Triatló.