dijous, 18 de febrer del 2016

MORCUERA: PRIMER PORT DE LA TEMPORADA

(Versión en castellano al final del artículo)

En aquesta llarga recuperació en què em trobo, la bicicleta m'està ajudant molt a cremar adrenalina i a invertir aquella energia que abans descarregava corrent. En el dia a dia em pujo a les avorrides màquines del gimnàs, ja siguin les estàtiques normals o les d'spinning. No m'agraden, però són molt funcionals. Ara bé, quan arriba el cap de setmana intento treure a passejar la Canondale, que em vaig comprar fa poc més d'un any i mig.
La primera cosa que vaig lamentar quan vaig iniciar l'abstinència esportiva, a finals d'agost, va ser perdre'm un gran nombre de sortides en bicicleta, aprofitant el bon temps. Fins i tot vaig arribar a plantejar-me posposar l'inici del descans a l'arribada de la tardor... Però les ganes de trobar una solució definitiva a la lesió em van empènyer a sacrificar la bona època de ciclisme.
I ara, quan surto, trobo que fa un temps molt desagradable.
Tot i això, ahir vaig fer una escapadeta a la Sierra. Vaig deixar el cotxe a Tres Cantos, vaig agafar el carril ciclista i vaig anar pujant cap a Colmenar Viejo, Soto del Real i Miraflores de la Sierra. En aquest poble comença un dels ports de muntanya que més vegades s'ha ascendit a la Vuelta: el Puerto de la Morcuera (1.796 metres). I cap allà que vaig anar.
Volia tenir una primera referència de temps en l'ascens. És una molt interessant pedra de toc i tinc intenció de pujar-hi moltes vegades. Els pèssims 44'54" que vaig trigar fins al coll (22'12" els primers 5 km, 22'42 la segona part, fins al cim) no suposen una marca per sentir-se orgullós, però estic convençut que l'aniré millorant.
Les sensacions van ser molt bones, a excepció dels últims dos quilòmetres, que vaig patir una mica més. Allà dalt només vaig tenir temps de fer una foto ràpida, menjar mig plàtan i beure dos glops de te...glaçat. Després d'un descens, amb tensió i atenció, em vaig plantar a Tres Cantos per finalitzar una jornada ciclista de 81 quilòmetres, en 3 hores i 13'.
I amb moltes ganes de més.


MORCUERA: PRIMER PUERTO DE LA TEMPORADA

En esta larga recuperación en la que me encuentro, la bicicleta me está ayudando  mucho a quemar adrenalina y a invertir aquella energía que antes descargaba corriendo. En el día a día me monto en las aburridas máquinas del gimnasio, ya sean las estáticas normales o  las de spinning. No me gustan, pero son muy funcionales. Eso sí, cuando llega el fin de semana intento sacar a pasear la Canondale que me compré hace algo más de un año y medio.
Lo primero que lamenté cuando inicié la abstinencia deportiva, a finales de agosto, fue desaprovechar un gran número de salidas en bicicleta, con buen tiempo. Incluso llegué a plantearme posponer el descanso a la llegada del otoño... Pero las ganas de encontrar una solución definitiva a la lesión me empujó a sacrificar la buena época de ciclisme.
Y ahora, sin embargo, cuando salgo me doy de bruces con un tiempo desagradable.
A pesar de ello, ayer hice una pequeña escapada a la Sierra. Dejé el coche en Tres Cantos, cogí el carril ciclista y fui subiendo hacia Colmenar Viejo, Soto del Real y Miraflores de la Sierra. En este pueblo empieza uno de los puertos de montaña que más veces se ha ascendido en la historia de la Vuelta: el Puerto de la Morcuera (1.796 metros). Y hacia allá que me fui.
Quería tener una primera referencia de tiempo en el ascenso. Se trata de una piedra de toque muy interesante y tengo intención de subirla en muchas ocasiones. Los pésimos 44'54" que tardé hasta el collado (22'12" los primeros 5 km, 22'42 la segunda parte, hasta la cima) no suponen una marca para sentirse orgulloso, pero estoy convencido de que la iré mejorando.
Las sensaciones fueron muy buenas, a excepción de los últimos dos kilómetros, que sufrí un poco más. Ahí arriba sólo tuve tiempo de hacer una foto rápida, comer medio plátano y beber dos sorbitos de té...helado. Tras un descenso, con tensión y atención, me planté en Tres Cantos para finalizar una jornada ciclista de 81 kilómetros, en 3 horas i 13 minutos.
Y con muchas ganas de más.

dimecres, 17 de febrer del 2016

HI HA LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Després d'un llarg silenci al TORNAR A CÓRRER, fruit de l'eterna lesió als genolls, em disposo a treure-li les teranyines. Feia temps que volia posar-m'hi, però necessitava alguna cosa que pogués donar-li sentit. Des que a final d'agost vaig anar a veure el curandero d'Arantei, vaig seguir al peu de la lletra les seves recomanacions i em vaig passar 4 mesos sense fer absolutament res d'esport. L'objectiu, en teoria, era que totes les cadenes musculars afectades s'oblidessin de la lesió. Però no va funcionar.
Un cop passat aquest llarg període d'inhabilitació em vaig posar a les mans del doctor Carles Pedret, especialista en lesions musculars i tendinoses. Em va detectar una lesió de CAM, un problema a l'articulació del maluc que interfereix en el bon funcionament de la cama. Les recomanacions passaven per intentar estabilitzar la cintura lumbo-pèlvica i tornar a fer esport, sense dolor. Aquesta recuperació ja la vaig fer a Madrid, amb en Mario Navarro i el seu equip de Fisioincorpore (la Carmen i en Jesús). Una bona colla de sessions de fisioteràpia, juntament amb unes altres de pilates, i molta bicicleta estática, han fet possible una millora en la mobilitat del maluc.
A partir d'aquí, diumenge passat em vaig llançar a la piscina i, després de d'una hora de bicicleta de carretera passada per aigua, em vaig calçar les vambes i em vaig posar a córrer. Sentia que tenia les cames activades i que podia funcionar. Només va ser un minut, de prova. I després, un parell. Vaig analizar-ho tot, vaig estirar-ho tot i me'n vaig tornar cap a casa. Acabava de fer un primer pas en la recuperació. Però encara havia de veure com assimilava el meu cos aquest trot. En anteriors intents (i creieu-me, n'hi ha hagut molts!!!), l'endemà sempre m'havien fet mal els genolls.
Però dilluns va ser diferent.
I jo, content.

HAY LUZ AL FINAL DEL TÚNEL

Tras un largo silencio en el TORNAR A CÓRRER, a causa de la eterna lesión en las rodillas, me dispongo a sacarle las telarañas. Hacía tiempo que quería ponerme a ello, pero necesitaba alguna cosa diferente que pudiese darle sentido. Desde que a finales de agosto fui a ver al curandero d'Arantei, seguí al pie de la letra sus recomendaciones y me pasé 4 meses sin hacer absolutamente nada de deporte. El objetivo, en teoría, era que todas las cadenas musculares afectadas se olvidasen de la lesión. Pero no funcionó.
Una vez pasado este largo período de inhabilitación me puse en las manos del doctor Carles Pedret, especialista en lesiones musculares y tendinosas. Me detectó una lesión de CAM, un problema en la articulación de la cadera que interfiere en el buen funcionamiento de la pierna. Las recomendaciones pasaban por intentar estabilizar la cintura lumbo-pélvica volver a hacer deporte, sin dolor. Esta recuperación ya la hice en Madrid, con Mario Navarro y su equipo de Fisioincorpore (Carmen y Jesús). Un elevado número de sesiones de fisioterapia, unidas a otras de pilates y mucha bicicleta estática, han hecho posible una mejora en la movilidad de la cadera.
A partir de aquí, el domingo pasado me lancé a la piscina y, tras una hora de bicicleta de carretera pasada por agua, me calcé las zapatillas de atletismo y me puse a correr. Sentía que tenía las piernas activadas y que podía funcionar. Sólo fue un minuto, de prueba. Y después, un par. Lo analicé todo, lo estiré todo y me fui de vuelta a casa. Acababa de dar un primer paso en la recuperación. Pero todavía tenía que ver cómo mi cuerpo asimilaba ese trote. En anteriores intentos (y creedme, hubo muchos!!!), el día siguiente siempre había tenido dolor en las rodillas.
Pero el lunes fue diferente.
Y yo, contento.

dimarts, 16 de febrer del 2016

EL TEMA DE RÚSSIA FA PUDOR

L'Hotel Fairmont de Montecarlo és un luxós resort situat al cor de la ciutat, un dels més grans d'Europa. 602 habitacions, tres restaurants, un gimnàs, un spa, una piscina climatitzada i 18 sales de reunions. Un d'aquests espais està reservat des de fa alguns mesos per la IAAF, que reuneix el seu Consell els pròxims 10 i 11 de març. Un dels temes que s'han de tractar en aquesta trobada és la possible revocació de l'exclusió dels atletes russos de totes les competicions internacionals, Jocs Olímpics inclosos.
Jo diria que no ho faran però, certament, no sé què pensar. I tenint en compte que la corrupció mou fils des de molt amunt, en aquest sentit poques coses ens haurien de sorprendre.
L'escàndol sobre pràctiques de dopatge, suborns per ocultar positius i destrucció de mostres va esclatar a mitjans de novembre i la suspensió de la IAAF es va decretar de forma indefinida. Tot i això, el president del màxim organisme atlètic mundial, Sebastian Coe, va assegurar que podrien aixecar el càstig en funció dels canvis que dugués a terme la Federació Russa d'Atletisme. 
Dels canvis que han anat fent no en tenim gaires notícies. El que sí que ha transcendit són les morts de dos ex caps de l'Agència Russa de Dopatge (RUSADA). Vyacheslav Sinev va morir el 3 de febrer, per causes que encara es desconeixen, i fa uns dies també va perdre la vida Nikita Kamaev, d'un atac de cor. Aquest últim, que tenia 52 i no havia patit mai problemes cardíacs, feia dos mesos que havia renunciat al càrrec al capdavant de la RUSADA.
Em costa creure en les casualitats. Em sembla que el tema de Rússia fa pudor.