dijous, 29 de setembre del 2011

BONES NOTÍCIES...I NOTÍCIES DOLENTES

Quan et passen aquestes coses mai saps per on començar. Sovint creus que si comences amb la negativa, a continuació sempre podràs arreglar-ho amb la que següent. D'altres vegades penses que la decepció per la dolenta serà tan gran que millor gaudir de la reacció per la bona, com a mínim durant una estona...fins que amb l'anunci de l'altra ho esguerris tot.
En el meu cas el principal afectat de tot plegat sóc jo mateix. I, 24 hores després, encara no ho he acabat de digerir. La bona sí, la bona l'he digerit molt bé: mantenint-me fidel al nom del bloc, torno a córrer. Ahir vaig sortir a rodar set quilòmetres i no vaig sentir cap doloret, ni petit ni gran. Fantàstic. Vaig allargar fins a nou quilòmetres per comprovar-ho bé i les sensacions no van alterar-se. Avui he repetit, augmentant a onze, la tiradeta, i tampoc m'han quedat seqüel·les. Podria dir que estic saltant d'alegria...i la veritat és que és així.
Però mai podem estar del tot contents, oi?
La dolenta, també és molt dolent: no podré córrer la Marató de Sant Sebastià. És un problema d'agenda, d'incompatibilitat amb la feina. No hi puc fer res.
El costat positiu és que com no hi puc fer res, res de res, no em preocupo més del compte. No hi vaig i punt. Ara bé, jo no em quedo sense córrer una marató aquesta tardor. De fet tinc data per la propera, el cap de setmana posterior a Donosti. Vaig com boig intentant valorar quina de les 14 maratons que es disputen aquell dia arreu del món és la més indicada. Tenint en compte que volia intentar fer una bona marca, la millor seria la de Fukuoka, plana, ràpida, fresca...i al Japó. Una mica lluny. La que és més a prop és la de Lisboa però em canso només de recordar les pujades i baixades que hi ha a la capital portuguesa. I entre l'una i l'altra hi ha opcions pintoresques que, posats a treure profit a l'entrenament i no deixar de córrer una marató, també em motiven: la del Reggae (Jamaica), Barbados, Panamà, Las Vegas, Gran Pacífic (Mèxic), Singapur, Illes Caiman, Shanghai (Xina), Macau, llac Nara (Japó), Saint Croix (Illes Verges).
La decisió l'hauré de prendre, com a molt tard, en dues setmanes.

dilluns, 26 de setembre del 2011

BONA EVOLUCIÓ, OPTIMISME MODERAT

No m’ha pogut el desànim habitual que m’arrosseguen les lesions. Sé que la periostitis no es cura d’avui per demà, però estic fent tot el que és a les meves mans per escurçar la convalescència. Els primers dies de la setmana vaig anar rodant suau, intentant interpretar bé el dolor i les possibilitats de continuar corrent. D’aquesta manera, de dimarts a divendres vaig sortir quatre vegades, per sumar 32 quilòmetres decebedors. Començava tots els entrenaments amb un somriure als llavis, sense sentir cap tipus de dolor i il•lusionat que potser tot plegat hauria estat un malson. Però a mida que anava avançant s’anava carregant la cama i el mal tornava a fer aparició.
Dissabte i diumenge vaig canviar els plans i vaig tornar a pujar a l’el•líptica, el meu consolador per a les èpoques de lesions. Vaig suar de valent, sense impactes, durant algunes horetes, en les quals vaig fer 80 kms. M’encanta l’el•líptica, però quan m’hi exercito durant més de mitja hora l’entrenament es converteix en un avorriment. Just al contrari que quan surto a córrer, que gaudeixo més a partir dels trenta minuts. Però és el que hi ha.

Tot plegat ho combino amb nombrosos estiraments, dues sessions de massatges diaris, amb les seves corresponents dosis de gel i antiinflamatoris. Aquest matí he tornat al terreny de proves i, després de mitja hora a l’el•líptica, he sortit a córrer al parc. Les sensacions inicials han estat molt millors que les de la setmana passada, però no han trigat a arribar els símptomes que em recordaven que estic lesionat. Tot i això han estat més minsos que altres vegades. Això no ho soluciono aquesta setmana, però tinc confiança que no s’allargui gaire més enllà...

També ha patit lesions, al llarg de la seva carrera esportiva el meu gran ídol atlètic, Haile Gebrselassie. Avui, a la Marató de Berlín, ha vist com un kenià, Patrick Makau, li treia el rècord del món que tenia des de l’any 2008. Les 2h3’59” han passat a la història. El somni de baixar de dues hores és una mica més a prop. Makau ha repetit triomf a Berlín i ha aturat el cronòmetre a les 2h3’38”. Gebre s’ha mantingut competitiu fins al km. 27, per sota dels 3min/km. Però afectat per problemes respiratoris, el campió etíop ha hagut d’abaixar el ritme (primer) i abandonar, al quilòmetre 35. Tot això, no es rendeix. Assegura que presentarà batalla per intentar guanyar-se una plaça per poder participar als Jocs de Londres de l’any que ve, on posaria fi a la seva carrera esportiva.

Des del “tornar_a_córrer”, homenatge al Gran Gebre i felicitats al nou rei de la distància, Patrick Makau.



dimecres, 21 de setembre del 2011

S.O.S. - STOP

Ni estava de broma ni era cap bestiesa. Les sensacions van ser clares, des del primer moment: m'he trencat. Tinc una periostitis a la cama esquerra. He hagut de parar. Dilluns no vaig córrer, em vaig dedicar a descansar i a fer-me massatges. Dimarts vaig sortir a rodar una estoneta, ben suau. Però quan duia sis quilòmetres vaig haver de deixar-ho. A la tarda aconseguia cita amb el meu fisioterapeuta habitual, l'Ángel Tiradas. Tot just em va començar a tocar el bessó em va fer diagnosticar una periostitis, una lesió que no havia patit mai, però sobre la qual n'havia sentit a parlar en la meva època al CornellàAtlètic. La convalescència sovint s'allargava més del compte.

Això m'obliga a un canvi de plans. De fet, però, no sé ben bé quins plans seguir, tenint en compte que el més important és recuperar-me. L'Ángel m'ha dit que puc córrer, sempre que ho faci lentament, sobre una superfície tova i durant pocs quilòmetres.

Els plans immediats es redueixen a massatges, antiinflamatoris, gel...i paciència. Moooooolta paciència.

diumenge, 18 de setembre del 2011

AMB AQUESTA HUMITAT NO HI COMPTAVA

Quina manera de suar!!! Des de l'inici de l'escalfament ja he notat que la cursa se'm faria dura. No recordava el recorregut però m'ha encantat. Córrer a Barcelona té sempre un encant especial i fer-ho per la zona final de la marató, més encara.En el que no havia pensat era en la humitat que hi fa i que, avui, per a mi, ha estat decisiva.
Setantè de la general i amb un temps final que tampoc ha estat bo: 35'56". Sabia que em costaria baixar de 35', tot i que tenia confiança que podria aconseguir-ho. No ha estat així, ho he vist clar des del tercer quilòmetre.


Després d'una sortida ràpida, en zona descendent, he passat el primer parcial en 3'18", massa ràpid pel que tocava. El segon ja ha quedat compensat amb un 3'38" d'excessiu càstig. Però el tercer ha estat el que m'ha sobtat, ja que em sentia còmode, a la Gran Via, i creia que duia un bon ritme. Un 3'37" traïdor que m'ha fet obrir els ulls. Alguna cosa anava malament i no me n'estava adonant. Al voltant d'aquesta franja m'he anat movent tota l'estona, sense poder accelerar i tanmateix sense punxar. Els dos últims quilòmetres, al final de Sepúlveda i tota la zona del Paral·lel, he mantingut el ritme. Això m'ha permès anar superant corredors. Un d'aquests ha estat en Jordi "Toti" Ribas, tota una institució atlètica i gran referent, però que es troba lluny del seu millor moment de forma. El recuperarà quan vulgui. Però avui, el fet de guanyar-lo, m'ha suposat una alegria. Es tracta de buscar el costat positiu a les coses, oi?
De negatiu ja n'hi ha: després de la cursa he anat a rodar una estona ben suau, per la muntanya de Montjuïc, i m'he fet una contractura al bessó. Ja m'hi he fet unes primeres fregues però no sé cap a on evolucionarà. Creuaré els dits.


A La Mercè he pogut retrobar-me amb amics i coneguts (de tota la vida, de les Aigïes, del bloc...), i això són sensacions que no experimento a les curses que corro a Madrid. Una diferència, de tantes...Felicito a en Joan Prats, en Joan Piqué Serra, en Jordi Ribas, l'Arcadi Alibés, en Xavi Bonastre, en Jordi Antolí, en Mario Badia, en Joan de Sant Pol, en Guillem de Mallorca, en Jordi Soler, la Cristina Collado i tanta altra gent que ha sortit aquest matí al carrer a fer esport per Barcelona.
Abans de la cursa, imaginava que m'aniria millor. La setmana ha estat bona: dimarts vaig tornar a fer canvis de mil, al Retiro (3'34-3'30-3'29), i vaig millorar les referències que tenia; dimecres vaig pujar a La Pedriza i vaig córrer entre els 1.000 i els 1.500 metres d'altitud. Però avui s'ha demostrat que hi ha més paràmetres que cal tenir en compte i la humitat m'ha superat.
Tot i això, sempre optimista, tanco un cercle de quatre setmanes amb quatre bones curses i n'inicio un altre de dues setmanes sense curses però amb càrrega de quilòmetres. Segur que també m'ho passaré de meravella.

diumenge, 11 de setembre del 2011

ÉS ENGANYÓS PERÒ TORNO A UN PODI 5 ANYS DESPRÉS

És el que passa quan ens anem fent grans i abandonem la categoria senior per entrar en la de veterans. També és que el canvi no s’ha produït de la nit al dia, així com que cal que vagi acompanyat d’un bon estat de forma. Amb aquests ingredients, en dues setmanes he vist reconegut el meu esforç en dues curses. La setmana passada, a El Pardo, vaig haver d’anar-me’n a treballar sense saber quin lloc havia ocupat: tretzè de la general i segon de la meva categoria (em guarden un trofeu que passaré a recollir pròximament). Avui ha estat diferent, avui m’he quedat fins al final. La cursa de La Elipa la conec a la perfecció, l’any 2006, el millor de la meva vida, vaig arribar tercer de la general. Aquest matí he repetit posició al podi, però en categoria de veterans (a la general he ocupat la novena posició).

Em sento estrany, en una tarima sense podi

A la cursa es tractava de fer dues voltes a un circuit de poc menys de 5 quilòmetres. De sortida s’arrenca amb una pujada progressiva, així que m’ho he pres amb calma, volia anar de menys a més. Tot i així, no he remuntat gaire (al pas pel km. 3 anava onzè). La segona volta m’ha costat més del que em pensava (17’20, la primera; 17’40, la segona) i no m’he pogut enganxar al meu company de cursa en el moment en què ha decidit canviar de ritme. Ell s’ha mantingut ferm, ha anat passant alguns corredors i ha arribat cinquè, 20” abans que jo, novè.

Ara, ja en fred, tinc la sensació que podria haver-ho intentat una mica més i que per por que hagués fet, n’hauria obtingut recompensa. Però és més senzill pensar què podria haver estat, que no pas córrer més ràpid quan creus que el teu cos no dóna per més.

Els meus esforços per reclutar corredors a la feina i entre la colla d’amics està obtenint els seus fruits. Avui, tot i que hi ha hagut nombroses absències més o menys justificades, la Paz Rodríguez ha guanyat la cursa en la categoria senior. Ha arribat quarta de la general, amb uns prometedors 44’17”.


Amb copetes, sota el Drac de La Elipa

 Aquesta setmana he tornat a passar de 100 quilòmetres (101) i, posats a destacar coses, em va agradar molt l’entrenament de dimecres, quan vaig fer 16 kms, amb tres canvis de 1.000 metres, recuperant 2’: 3’46”-3’34”-3’30”, en el meu debut en sèries aquesta temporada.

La setmana que ve m’espera la Cursa de la Mercè, a Barcelona, amb un munt d’amics que tinc ganes de tornar a veure (i alguns, fins i tot, de tornar a guanyar).

dilluns, 5 de setembre del 2011

ENTRENAR O COMPETIR?

És un dels dubtes que tenim els corredors, temporada rera temporada. Crec que una de les coses que m'ha fallat els últims anys ha estat la falta de competició. Als entrenaments, encara que creus que ho dónes tot, sempre reserves una gran quantitat d'energia. En cursa, no. Aquest any m'he decidit a córrer més curses, però tampoc vull reduir les visites a la Casa de Campo, seu dels meus grans entrenaments...i que només puc fer durant aquells dies que no treballo. La setmana passada vaig tirar pel dret i vaig acabar amb la disjuntiva: divendres, que no treballava, em vaig escapar al circuit, mentre que diumenge vaig córrer a la Carrera Popular de las Fiestas del Pardo (Madrid).

A la Casa de Campo vaig tornar a viure una evolució d'aquelles que et deixen bon cos. Per primera vegada a la temporada vaig fer un test de 5 voltes (20 kms). En la meva última visita, dues setmanes enrere, havia corregut 4 voltes a una mitjana de 3'53.0/km. Vaig sortir embalat, amb nervi, i al pas pel 500 (1'51") vaig adonar-me que el ritme era excessiu. Aquests reptes m'agrada fer-los en progressió...i aquell ritme no l'hauria aguantat gaires quilòmetres. A poc a poc vaig anar trobant el ritme adequat i, volta rera volta, vaig anar esgarrapant-ne segons. No vaig tenir fluixera ni ganes de parar. Vaig anar sempre molt pendent d'escoltar-me el cos, com esperant un senyal negatiu que m'ordenés afluixar. Però no va arribar en cap moment. En l'últim gir vaig entregar tot el que tenia i vaig aconseguir el primer sub-15' de la temporada. Les voltes van deixar aquest resultat: 15'46-15'38-15'33-15'24-14'55 = 77'16" (+-3'51.8). De les dotze vegades que he fet cinc voltes al circuit, en aquests vuit anys de vida a Madrid, aquesta última ha estat la més ràpida de totes.

Una afirmació amb trampa. Altres anys m'he centrat en 7 voltes (28 kms), on he aconseguit temps infinitament millors que els de divendres passat en 5. Però m'agrada agafar-me a dades positives. I a qui no?

Després d'aquesta tirada (en total van ser 24 kms), disposava d'un dia per recuperar-me, abans de córrer a El Pardo. Era conscient que hi arribava cansat, però em venia molt de gust competir. Eren tres voltes a un circuit, bastant pla. No hi havia gaire gent així que,de sortida, em vaig trobar al grup capdavanter.

El ritme de sortida era lent. Podia anar amb els líders.

La cosa no va durar gaire i, com sempre, em vaig anar situant. No han penjat les classificacions encara però crec que vaig arribar 14è, amb un temps de 38'11!!! A mitja cursa em vaig adonar que no estav corrent un 10K...al final van ser aproximadament 10500 metres, una distància que deixa la mitjana de la cursa en uns interessants 3'38"/km. Bonic punt i final a una setmana de 95 quilòmetres. L'evolució es manté. La disjuntiva entre competir i entrenar, la deixo per a un altre dia. Sóc conscient, però, que no totes les setmanes han de ser com aquesta. Cal fer les coses amb el cap.