dilluns, 22 d’abril del 2013

TRAILWALKER 2.0

Fa poc temps vaig llegir una frase molt motivant per a la ultradistància, que ajuda a entendre el concepte d’aquest tipus de curses: “És un càlcul dur, però senzill: corre fins que no puguis més i, aleshores, corre una mica més. Troba una nova font d’energia i de voluntat i després corre, fins i tot, una mica més ràpid.” (CORRER, COMER, VIVIR, d’Scott Jurek). Dissabte, durant la Trailwalker Intermón Oxfam, no em va venir al cap. I ara que ho veig amb una certa distància, potser va anar bé que no me’n recordés. En funció del moment que hagués escollit per deixar-la anar, els meus companys d'equip, potser, m’haurien volgut matar.
Formàvem l’equip ESPORT3 l’Artur Peguera, maratonià consumat; en Fernando Ferrer, muntanyenc de mena; la Bea Garcia, corredora d’ultradistància; i jo mateix, que he fet una mica de tot (i molt de res). Des que vaig acabar la Marató de Donosti, a finals de novembre de l’any passat, no havia corregut més enllà de 21 quilòmetres (els de la Mitja de Madrid de fa un parell de setmanes). Una estranya lesió al genoll dret m’ho havia impedit. Tot i això confiava en la meva resistència, així com en el coneixement de la prova (bàsic) que vaig adquirir en l’edició de l’any passat.
Vam sortir d’Olot amb moltes ganes, una mica d’excitació...i certs dubtes sobre com reaccionarien els genolls de l’Artur, que sortia d’una lesió. Ho vam fer a un ritme lent, frenant-nos contínuament, conscients que cada gram de força que malgastéssim acabaríem trobant-lo a faltar. I no es tractava d’això.
Sant Esteve d’en Bas, Sant Feliu de Pallerols, Amer...A la Trailwalker vas passant per pobles, petits i grans, on et reben amb un somriure i forts aplaudiments. Al començament potser no hi donem la importància que es mereix, però així que va avançant la cursa, qualsevol gest es converteix en una bona empenta.
Una altra injecció d’energia és la que es rep en els avituallaments. Els equips d’assistència són allà per ajudar, animar, oferir una cadira per seure, un platet de macarrons, una presa de xocolata o un tall de pernil. Tant se val el que haguéssim demanat. L’Eva, la Rosa, la Marta i la Paz ho tenien tot preparat. Sense el seu ajut no hauria estat el mateix.
Avançàvem per la Ruta del Carrilet, tranquils i despreocupats, quan vam arribar al quilòmetre 25 (un quart de cursa) i l’Artur ens va sorprendre amb un “ostres, que bé, no tenia clar si podria arribar fins aquí”, que em va deixar glaçat. Era un mal senyal, els genolls no li devien funcionar com s’esperava. A partir d’aquell punt, bona part de les baixades del recorregut les vam fer caminant. Conservar la mecànica era primordial.
L’arribada a Girona (km 56) sempre genera un canvi de xip. A Fontajau ja sents que ets més a prop de Sant Feliu de Guíxols, que d’Olot i encares la segona part del recorregut amb la confiança que el més difícil ja està fet.
Però...Ai, que ara toca el més senzill!!! 44 quilòmetres mai són cosa senzilla, ni quan un corre sol ni quan ho fa en grup. I fins i tot menys amb 56 quilòmetres a les cames. El que sí que tenim, en aquests moments, és la inèrcia. A la sortida de la capital del Ter, en Fernando, l'Artur, la Bea i jo, tots quatre, vam activar el pilot automàtic.
No va ser un "cadascú a la seva" però es van reduir les converses. Gairebé ens limitàvem, únicament, a fer comentaris sobre el camí, les pedres o la distància fins al proper avituallament. La lluita interior havia començat. I quan això passa, cal tenir clar que podrà més el cap que les cames. Tothom va cansat i a tothom li fa mal alguna cosa, és inevitable. Però cal resistir. El mètode que va utilitzar l'Artur, escoltar la ràdio, ens va acabar entrenenint als quatre: la pole d'en Marc Màrquez, el triomf del Madrid contra el Betis o el gol de Cesc Fàbregas al minut 84, van amenitzar el pas dels quilòmetres.
A Cassà de la Selva vam decidir posar-nos els frontals, la foscor havia pres el relleu a la llum del sol. Sabíem que quedava molt poc. Els 30 quilòmetres que hi ha fins a Sant Feliu són una distància que coneixem i que hem practicat en diversos entrenaments. Aquí ja ningú es farà enrere, ho sabem tots quatre. I quan ens n'adonem, quan ja ens anem apropant a l'arribada, aleshores és temps per gaudir del poc que et queda. L'última pujada (entrant a Sant Feliu), l'últim quilòmetre (per dins del poble), l'última baixada (arribant al port), l'última recta (la d'arribada) i un últim pensament: haurà estat també la meva última Trailwalker?

dimecres, 17 d’abril del 2013

UN PREMI, PER A MI?

M'agrada escriure, això crec que no fa falta que ho digui. Sempre ho he fet, des de ben petit, quan tenia el meu diari privat, on escrivia les meves vivències personals. Un munt d'anys després vaig convertir-me en blocaire, amb el http://maratodonostia.blogspot.com.es/, un conjunt de textos que vaig anar escrivint per  motivar-me de cara a la Marató de Sant Sebastià de 2007, on tenia intenció de millorar la meva marca, 2h35'58", un temps que mai més he tornat a fer. El bloc va tenir una vida curta, de menys de quatre mesos, del 17 de juliol al 4 de novembre, dia en què em vaig donar per vençut, incapaç de superar una lesió.
Un any després reprenia l'escriptura amb aquest Tornar a Córrer i ja gairebé fa cinc anys que explico les meves batalletes. Les escric per a mi, com un pensament que faig públic i que, de tant en tant, m'agrada revisar (les sensacions abans d'una cursa, les lesions, els dubtes, les alegries, les emocions...M'agrada veure les coses des d'una altra perspectiva). Però també és cert que, sense ser-ne del tot conscient, fa un temps que vaig començar a escriure algunes entrades destinades als possibles lectors. Molts o pocs, n'hi ha que m'han anat seguint en aquest camí i que, sense que ens coneguéssim personalment, han patit i gaudit al mateix temps que jo ho feia.
El que no m'esperava era que algú es fixés en mi a l'hora d'entregar un premi.
Però resulta que això s'ha produït. És un premi singular, el Liebster Award. Es tracta d'un guardó que té com a objectiu donar difusió a blocs de nova creació (no és el meu cas) o que tinguin menys de 200 seguidors (clarament no arribo a aquesta xifra). És una forma de motivar l'autor a seguir posant il.lusió en aquesta feina. La connotació que fa més especials aquests premis és que els concedeix un altre blocaire. En el meu cas, estem parlant del meu amic Benjamín Recacha. Amb ell vaig compartir moltes coses en l'època universitària i, una pila d'anys després, també segueixo compartint la passió per escriure. En Benja, des de la seva Recacha, va elegir el meu bloc, així que per a ell va el meu agraïment.
Val a dir que el Liebster Award no és teu fins que no compleixes els següents requisits:
-respondre 11 preguntes de la persona que t'ha nominat.
-elegir 11 blocs (que tinguin menys de 200 seguidors) que vulguis nominar.
-escriure 11 preguntes noves que hauran de respondre els nous nominats.
-seguir el bloc de la persona que t'ha nominat, així com els blocs a qui tu concediràs el Liebster, sense repetir nominacions.
-informar-ne els elegits (que per rebre el seu guardó hauran de confirmar que han rebut la nominació).

El qüestionari d'en Benja:

1. Per què vas decidir tenir un bloc i quan el vas començar?
Córrer és el que més m'agrada fer, és la meva vida. I quan corro em passen moltes coses pel cap. La idea inicial era deixar escrites aquelles sensacions que em produeix el fet de córrer, ja sigui en forma de motivació o per un aprenentatge futur, tant per a mi, com per a aquells que estiguin començant a córrer i els pugui servir de guia. El primer boc el vaig començar a escriure l'estiu del 2007.

2. Què t'aporta tenir un bloc?
M'allibera els pensaments. És la meva plataforma i hi poso allò que jo vull. Sense censures.
3. D'on sorgeix la inspiració per escriure?
Tan bon punt surto d'un entrenament il.lusionant com d'un calçat nou o d'un petit refredat. Potser d'un comentari en una xerrada informal amb altres corredors o d'una notícia atlètica que s'ha produït.
4. Qui és aquella persona que t'agradaria que entrés en el món dels blocaires?
En Santi Castán. És un pou de saviesa, dibuixa de meravella i s'expressa molt bé. Probablement em diria que no té temps per escriure. L'entenc, però estic convençut que, el seu, seria un gran bloc.

5. Com planifiques els continguts del bloc?
Va una mica en funció del meu estat d'ànim en relació amb l'atletisme. Si estic en bona forma estic positiu: escric molt. Si afronto una cursa important, estic il.lusionat: escric molt. Si estic lesionat intento no fer-me pesat amb continguts negatius i escric sobre altres qüestions. Però certament he de reconèixer que no planifico els continguts.
6. WordPress o Blogger?
Quan em vaig decidir a escriure només coneixia Blogger. Totes dues em semblen bones plataformes.

7. Quina és la teva xarxa social preferida?
Em meravella el volum informatiu que és capaç d'oferir-te twitter. El problema és que una bona història pot perdre's en cinc minuts. Cal saber què llegir.
8. Hi ha alguna història sobre la qual voldries escriure però per alguna raó no goses? Confessa!
No, com a mínim de forma conscient. Al Tornar a Córrer hi escric allò que em ve de gust, en relació amb l'atletisme. No m'amago: odio el dopatge i els esportistes que es dopen. Però no em fa res criticar-los.

9. Respons els comentaris que et deixen al bloc?
Sempre, a tots. Escric per a mi, però valoro la gent a qui l'interessen les meves coses.

10. PC o Mac?
Sóc poc d'ordinadors, el que tinc és un PC.

11. En els moments de desconnexió què t'agrada fer?
Llegir, anar a la muntanya, fer un bany a la platja, viatjar...Però la meva autèntica passió és, amb majúscules, CÓRRER
Les meves nominacions van dirigides als següents blocs:
'Vive tu sueño y no sueñes tu vida', de Raúl Romero http://romerorm.wordpress.com/
'Dos sarrios con mochila', de Marta Viladot i Dani Calleja http://martaviladotydanielcalleja.blogspot.com.es/
'El blog d'en Xavier Bonastre', d'en Xavier Bonastre http://xbonastre.blogspot.com.es/
'La república del running', de José Manuel González Pacheco http://runningdv.wordpress.com/
'Aventures i desventures d'una romanesa a Catalunya', de Catalina Ionescu http://romanesa.blogspot.com.es/
'galopaquegalopa', de David Calaburra http://galopaquegalopa.blogspot.com.es/
'Siris', de Paz Rodríguez, http://sirispaz.blogspot.com.es/
'The life of a Corporete Athlete', de Francesc Guim http://corporate-athlete.blogspot.com.es/
'Sensaciones en carrera', d'Amaya Sanfabio http://amayasanfabio.blogspot.com.es/
'carrerasdelmundo.com', de Marc Roig http://carrerasdelmundo.blogspot.com.es/
'sergivicente 3.1', de Sergi Vicente http://sergivicente.blogspot.com.es/

Algunos de los nominados puede que no entiendan el catalán, que no se preocupen, les traduciré el contenido.

Enhorabona als guardonats i...a seguir escrivint (vosaltres), que jo he de...tornar a córrer. ;-)

dimarts, 16 d’abril del 2013

TRAGÈDIA A LA MARATÓ DE BOSTON

Tot és molt confús.
Dues explosions a pocs metres de l'arribada de la Marató de Boston causen tres morts i enfosqueixen el Dia del Patriota americà, però ningú reivindica l'atemptat. De moment.
Nou contacte entre el terrorisme i l'esport, dos mons sense relacions, en què un d'ells intenta aconseguir notorietat per mitjà de l'altre. Però de quina notorietat estem parlant?
No són els atletes els culpables de l'ordre mundial establert. Tampoc ho són els seus familiars, aquells que esperaven darrere de les tanques, en la recta d'arribada.
Potser no sóc just quan dic que no em valen les comparacions amb els morts a l'Afganistan o l'Iran. Però així és com ho sento, suposo que em toca més a prop.
La violència mai es positiva. La violència sempre és gratuïta. La violència no condueix enlloc.

divendres, 12 d’abril del 2013

A VUIT DIES DE LA TRAILWALKER

M'hi vaig posar tard, a entrenar-me per la Trailwalker.
Tard i malament, perquè estava lesionat i em feien mal massa parts del cos per plantejar-me una cursa com aquesta.
Però em feia molta il.lusió repetir l'experiència que vaig viure l'any passat amb els Bonastre i l'Arcadi. La idea de tornar a la sortida d'Olot venia de lluny...però fins fa dues setmanes no vaig començar a córrer.
Han estat dues setmanes d'entrenaments, fins avui...que he sumat la centena de quilòmetres!!!
La tirada més llarga va ser la de diumenge, a la Mitja de Madrid. Però des d'aleshores he encadenat entrenaments de 13, 12 i 15 quilòmetres. I em trobo la mar de bé. Se m'han anat els dolors (isquios a banda) i em sento molt optimista de cara a la Trailwalker.
No hi arribaré amb prou rodatge (de fet, a una setmana vista tampoc convé fer-ne gaire més, així que per mi començaria la cursa demà mateix) però confio que l'experiència de l'any passat m'ajudarà en els moments complicats.
Tinc ganes de camelbag, d'Isostar, de macarrons amb tonyina, de frontal i d'encendre la càmera pel reportatge que, en les pròximes setmanes, emetrem a Esport3, el canal d'esports de TV3. Per anar fent boca us deixo el reportatge que vam fer l'any passat.
Aprofito l'ocasió per agrair els donatius, tant de particulars com d'empreses, que fan de la Trailwalker Intermón Oxfam la cursa solidària més gran del món.
Si algú encara s'ho està pensant, aquí us deixo l'enllaç L'ENLLAÇ del nostre equip, ESPORT3.
Moltes gràcies.


dimarts, 9 d’abril del 2013

DESPERTAR MÚSCULS I ARTICULACIONS DEL PEU AMB LES ASICS EXCEL 33

Ja ho sé que sona a clàssic i repetitiu. Malgrat el risc de caure en un tema molt comentat dins de la comunitat atlètica, jo també (i ara ho puc dir) he entrat en el natural running.
Com a molts altres corredors, el llibre Nascuts per córrer, d'en Christopher McDougall, em va obrir els ulls. Tenim la musculatura del peu adormida, sense activitat, excessivament sobreprotegida. I quan sortim de la normalitat o exposem el nostre cos a un exercici diferent (quantitativa i qual.litativament), caiem com mosques a formar part del nombrós grup d'atletes lesionats. Asics ha creat una vamba amb una sèrie de particularitats que la fan única al mercat.
El minimalisme està de moda, però el que busca la marca japonesa no és treure esmorteïment en els impactes sinó ajudar al peu a fer el moviment que faria, de forma natural, si no estigués dins d'una vamba. I això ho aconsegueix amb les ranures perpendiculars que divideixen la sola diagonalment. És el que es coneix com FluidAxis i el que fa és evitar pronació i supinació i, per tant, els moviments de rotació del genoll.
La tecnologia m'ai ha lligat gaire amb mi. Puc dir, sense posar-me vermell, que no hi entenc. Sí que tinc clar, però, el concepte, la idea general. I jo anava buscant, fa temps, alguna cosa com les Excel 33. Però totes les expectatives es van quedar curtes quan me les vaig posar, la sensació de comoditat és molt gran i, a més, són lleugeres.
El problema que tenen és que cal saber com utilitzar-les. mai pot ser una sabatilla de rodatge, més a viat ha de ser una eina complementària dels entrenaments, per reforçar músculs i articulacions del peu. Les vaig estrenar dissabte i avui he repetit. No voldria precipitar-me però tinc la sensació que he trobat la vamba que m'ajudarà a deixar les lesions en un segon terme.

diumenge, 7 d’abril del 2013

ALIMENTANT EL CUQUET ATLÈTIC DE CORREDORS NOVELLS

En l'evolució dels meus entrenaments cap a la Trailwalker Intermón Oxfam del proper dia 20 d'abril, després de córrer entre deu i catorze quilòmetres, el següent pas era intentar una tirada de vint-i-un. I això és el que he fet aquest matí, a la Mitja Marató de Madrid. No duc entrenament a les cames però quan estic en les circumstàncies actuals m'estic acostumant a ajudar amics que fa poc temps que pateixen el cuquet atlètic. M'agrada fer-los un cop de mà, ajudar-los amb el ritme i animar-los en els moments delicats de les curses. El d'aquest matí era en Javi Gil: advocat, futbolista aficionat i (n'estic convençut) futur corredor de maratons.
Fins ara només havia fet curses de 10K però en el pla d'entrenament per a la Mitja de Madrid havia tastat sessions de fins a disset quilòmetres. A partir d'aquell punt, el terreny era totalment desconegut. De sortida anàvem a intentar baixar de les 2 hores, amb en Gonzalo, un amic d'en Javi, amb una mica més d'experiència però lleugerament en pitjor forma. Es tractava d'anar un pèl per sota de 5'40"/km. El recorregut és molt irregular, no és una mitja ràpida per buscar bons temps. Però per aquella gent que, potser, només corre a Madrid, tant li fa. És la seva mitja i allà ho dóna tot.
Repetidament he anant frenant els impulsos d'anar a més d'en Javi fins al km. 8, quan he vist clarament que podia anar a més. Ens hem separat d'en Gonzalo a Bravo Murillo i hem començat una cursa ben diferent, més intensa, més emocionant, més patida, més disputada. Ens hem posat a 5'15 amb comoditat, un ritme que li permetia parlar sense ofecs. Al quilòmetre 13 m'ha demanat intentar baixar d'1h50. Havíem de retallar més de tres minuts en 8 quilòmetres, semblava que seria impossible però ens hi hem posat, amb ganes.
Avançar corredors sempre concedeix un plus de forces i fer-ho constantment fa que l'adrenalina es dispari. Faltava el tram més dur però la resposta del debutant ha estat sublim. El canvi, per als últims kms, ha estat a 4'40". El que havia començat com un tràmit a complir, a un ritme mantingut, sense riscos, havia evolucionat cap a una cursa molt emocionant. Les pujades d'Alfonso XII i Alcalá han estat d'un patiment brutal i ens hem plantat a la llarga recta d'arribada, dins del Retiro, per fer un esprint final d'aquells que recordes durant molt de temps. El cronòmetre marcava 1h49'10 quan hem passat per l'últim arc d'arribada i l'alegria que s'ha endut en Javi Gil cap a casa només la pot explicar ell...tot i que puc donar fe que avui, la comunitat atlètica, ha guanyat un nou corredor. Per la part que em toca, estic molt orgullós d'haver contribuït a la causa.
 Cada dia som més.
I millors.

dilluns, 1 d’abril del 2013

TRAILWALKER 2013: NO SÓN 100KMS, SÓN 9 ETAPES

He començat a enternar-me per a la Trailwalker Intermón Oxfam, amb tres sessions de córrer en què no he tingut cap mena de problema ni dolor. I això ja és un triomf. A partir d'aquí cal tenir en compte que entre el que he fet aquests primers dies i el que haurem de fer per les Vies Verdes gironines hi ha una diferència sideral. Van ser tres entrenaments suaus, per damunt de 5'30/km, de distàncies progressives (però ridícules) de 6, 8 i 14 quilòmetres. Sumant-les totes tres únicament passaria pel control de Sant Feliu de Pallerols (km 17,6) i em quedaria a mitja horeta del segon avituallament, que està situat a Amer. Aquesta (i no n'hi ha cap altra) és la meva fórmula per intentar arribar a Sant Feliu de Guíxols. Cent quilòmetres són molts i o ens els prenem amb calma o no arribarem enlloc.
Preocupació, mínima. Ocupació, màxima.
Tots aquells que afrontem la Trailwalker no hauríem de presentar-nos a la sortida sense tenir memoritzades les localitats i el quilometratge que marcaran la prova: Olot (0), Sant Feliu de Pallerols (17), Amer (31), Anglès (38), Bescanó (49), Girona (56), Cassà de la Selva (71), Llagostera (78), Santa Cristian d'Aro (91) i Sant Feliu de Guíxols (100).
De cada poble guardo alguna anècdota o record de l'edició viscuda l'any passat.
En aquesta primera repassada a la Trailwalker, em vénen al cap les imatges de la mítica i incansable Quima Casas, que ens va acompanyar durant mitja horeta, al pas pel seu poble. Eren els trams inicials de la prova, els somriures eren la tònica habitual de la marxa. Com ha de ser.