divendres, 29 de setembre del 2017

ATACS DE RAMPA AL CHALLENGE MADRID

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Vaig corrent, al voltant de la mitja marató, després d'haver nedat durant 3.800 metres i d'haver pedalat durant 170 quilòmetres. Només em falta mitja marató més i ja ho tindré al sac. Però de moment el que tinc és calor i set. Molta.
Poc abans d'arribar a un dels avituallaments, demano una ampolla d'aigua i una altra de beguda isotònica. La primera me la penso tirar pel damunt, la segona me la beuré. M'apropo a la carpa, veig com em preparen les ampolles, però quan hi arribo la d'isotònic no encerto a agafar-la i se'm cau a terra. En l'intent d'evitar perdre-la, faig un mal gest, trepitjo malament, freno una mica...i em salta l'isquiotibial de la cama esquerra. Se'm contrau. És una rampa. Noto aquella bola dura i dolorosa que s'instal·la a la part del darrere de la cuixa. Em veig obligat a parar i fer-me alguns massatges a la zona i estirar una mica el múscul.
Tinc sort. El dolor s'esvaeix i el múscul s'estova.
Torno a córrer.
Sóc conscient que s'ha despertat la fera i que no serà l'últim atac de rampa que patiré, abans de creuar la línia d'arribada.
Efectivament, es repeteix unes quantes vegades. Ara, però, ja no necessito fer un gest sobtat perquè tornin les rampes. Venen quan volen. I se'n van així que puc controlar-les.
La Zaida i en Jero han anat a Madrid Río a veure'm córrer i m'esperen durant una bona estona fins que aparec. Se'ls acudeix fer un vídeo perquè em veiés, en el tram final abans de l'ascens cap a la Puerta del Sol.
I els isquios pensen que es un bon moment per fer-me quedar malament. I es tornen a disparar, tal i com es pot veure en les imatges.
I m'aturo. Em faig alguns massatges i estiro una mica. El múscul s'estova i puc tornar a córrer. Sempre hi torno. Sempre hi tornaré.


CALAMBRES EN EL CHALLENGE

Voy corriendo, a la altura del medio maratón, después de haber nadado durante 3.800 metros, después de haber pedaleado durante 170 kilómetros. Sólo me falta medio maratón más y  ya lo tendré hecho. De momento, sin embargo, lo único que tengo es calor y sed. Mucha sed.
Poco antes de llegar a unos de los avituallamientos, pido una botella de agua y otra de bebida isotónica. La primera tengo intención de tirármela por encima, la segunda me la beberé. Me acerco a la carpa y veo cómo me preparan las botellas, pero cuando llego no acierto a coger la de isotónico y se me cae al suelo. En el intento de evitar perderla hago un mal gesto, piso mal, freno un poco...y me salta el isquiotibial de la pierna izquierda. Se me contrae. Son calambres. Noto esa bola dura y dolorosa que se instala en la parte trasera del muslo. Me veo obligado a pararme y hacerme algunos masajes en la zona y estirar un poco el músculo. Tengo suerte. El dolor desaparece y el músculo se ablanda.
Vuelvo a correr.
Soy consciente de que se ha despertado la fieray que no será el último ataque de calambres que sufriré antes de llegar a la línea de meta.
Efectivamente, se repite unas cuantas veces. Ahora, sin embargo, ya no es necesario un gesto repentino para que regresen los calambres. Vienen cuando quieren. Y se van cuando consigo controlarlas,
Zaida y Jero han ido a Madrid Río para verme passar y me esperan durante un buen rato, hasta que aparezco. Se les ocurre hacer un vídeo para que me viese, en el tramo final antes del ascenso hacia la Puertad del Sol.
Y los isquios deciden que es un buen momento para hacerme quedar mal. Y se vuelven a contraer. Y se disparan, tal y como se puede ver en las imágenes.
Y me paré. Me dí algunos masajes y estiré un poco. El músculo se ablandó y yo pude volver a correr. Siempre vuelvo a correr. Y seguiré haciéndolo.

dimecres, 27 de setembre del 2017

PATIMENT RECOMPENSAT EN EL CHALLENGE MADRID

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

I després de més d'onze hores i mitja del Challenge de Madrid, abandono la companyia del riu Manzanares i m'apropo a la Cuesta de la Vega, una pujada de nassos. No vaig ràpid, no. Ni lent, tampoc. A aquestes alçades de cursa, simplement avanço com puc, camí de la Puerta del Sol, on hi ha la línia d'arribada. El centre neuràlgic de Madrid, ple a vessar de gent, es rendeix a una prova esportiva. I allà m'espera en Nil, el meu fill.
Pessigolles a l'estómac, tremolor a les cames i una gran ràfega d'intenses bategades del cor.
Aquests moments i sensacions inoblidables, però, no els hauria pogut viure si no m'hagués llençat a l'aigua, en el pantà de Riosequillo, a primera hora del matí. Allà començava el meu debut en una prova de llarga distància de triatló.

Els que seguiu aquest blog ja sabreu que m'agrada nedar, però només si no tinc a gaire gent al meu voltant. Dit això, era evident que no em podia sentir còmode en la sortida del Challenge de Madrid. Els primers 500 metres van ser  una tortura. No feia braçada sense sentir una fiblada d'angoixa. Em costava respirar i no hi veia bé. Ansietat.
La cosa va canviar quan vaig conseguir controlar els nervis, em vaig apartar del grup i vaig intentar nedar a la meva, sense pensar en res més que en la referència de la següent boia. Vaig combinar el crol amb la braça i l'esquena (si hagués tingut ulls al clatell hi hauria anat més estona, així, amb el neoprè tenia tot el cos a la superfície i avançava bastant ràpidament). Quan em vaig plantar al final de la segona volta vaig sentir que allà començava un altre Challenge. I que aquell sí que em faria gaudir de debò.
[3.800 metres, 1 hora i 20 minuts]
Vaig sortir corrent de l'aigua i mentre em treia les mànigues del neoprè ja veia que allò seria diferent. Vaig passar a més de 10 triatletes abans d'arribar a les carpes per canviar-nos de roba. La gent s'ho premia amb molta calma. Jo, no. Ja havia perdut prou temps.

Coneixia tots els indrets del recorregut ciclista i havia recuperat tota la confiança. Avançar gent motiva i jo no parava de fer-ho. El primer port que s'havia de pujar era el de Canencia, molt suau en la primera part i amb només 3 quilòmetres una mica exigents. Plantar-me al cim va ser un primer punt d'èxtasi momentani.
Després tocava pujar a la Morcuera, el coll més dur dels tres, amb un desnivell mig del 6,8% i alguns trams del 12%. Vaig pujar còmode però la part final se'm va fer bastant més dura del que imaginava. Les forces no són eternes i aquella símptoma no era gens bona. En el descens semblava que m'havia recuperat, però la realitat em va colpejar en la pujada a Cotos. És un port més suau i no té pendents gaire pronunciats. Tot i així, el plat petit i el pinyó gran van ser la combinació ideal per arribar al cim.

A partir d'allà, 6 quilòmetres de pla fins al port de Navacerrada, on vaig aprofitar per menjar bé, i inici d'un llarg descens. Duia ja més de mitja cursa i pensar-hi em va encoratjar. Vaig revifar. Els quilòmetres passaven ràpidament, els pobles també. Guadarrama, El Escorial, Valdemorillo, Villanueva de la Cañada, Majadahonda, Boadilla del Monte. Enrere quedaven pobles...i també els corredors que m'anava trobant. No em va passar ningú. Vaig arribar a la Casa de Campo amb un enorme somriure. Ja només em faltava córrer una marató.
[169 kms, 6 hores i 22 minuts]
En les primeres gambades et sents estrany, les cames s'han d'acostumar al canvi de la bicicleta a córrer a peu. El procés, malgrat tot, va ser bastant ràpid i ben aviat em vaig posar en ritmes al voltant dels 4'50"/km. L'ambient a Madrid Río era espectacular, especialment en la zona central, on es podia veure els triatletes diverses vegades. Al pas per aquell punt els corredors poden caure en la temptació de deixar-se endur pels ànims i accelerar-se en excés. Jo vaig intentar controlar-me. Però no va ser suficient. I a partir del quilòmetre 20 vaig començar a tenir rampes als isquios. No duraven més de deu segons: m'aturava, estirava i tornava a córrer...fins a la següent enrampada. I així, quilòmetre a quilòmetre, avituallament a avituallament, volta a volta, vaig anar completant el que dies enrere només era un somni.
Abandonar la companyia del riu Manzanares va ser l'inici del final. Quan entrava a la calle Mayor, els pèls se'm van començar a posar de punta. Escoltava el meu nom per tot arreu. El duia escrit al dorsal i la gent m'animava amb insistència. L'empenta que sentia era real. Tan real com el meu fill, que era a pocs metres del final, esperant-me per creuar junts sota l'arc que hi havia a l'arribada.
[41 kms, 3 hores i 46 minuts] 
Bonus track-Agraïments
A en Mati, per la paciència i els quilòmetres d'acompanyament durant la marató (sempre des de fora del circuit). Va ser testimoni de les rampes.
A en Fabio, en Julián, en Jero, la Zaida, la Belén, la Soraya i l'Edén, pels seus ànims i el seu suport.
A en Juanan, que va agafar el timó d'aquest projecte, que un dia es va dir "Kilómetro 0" i que ara porta la firma "Challenge".
A en Rafa Prado, l'alma mater del club Flor de Triatló, al que pertanyo.
I a la Paz, estimada, companya, parella, amiga i mare.



SUFRIMIENTO RECOMPENSADO EN EL CHALLENGE MADRID

Y tras más de once horas y media del Challenge de Madrid, abandono la compañía del río Manzanares y me acerco a la Cuesta de la Vega, una subida de narices. No voy rápido, no. Ni lento, tampoco. A estas alturas de carrera, simplemente avanzo como puedo, camino de la Puerta del Sol, donde está situada la línea de llegada. El centro neurálgico de Madrid, lleno a rebosar, se rinde a una prueba deportiva. Y ahí me espera Nil, mi hijo.
Mariposas en el estómago, temblor de piernas y una gran ráfaga de intensos latidos del corazón.
Estos momentos y sensaciones inolvidables, sin embargo, no habría podido vivirlos si no me hubiese tirado al agua, en el pantano de Riosequillo, a primera hora de la mañana. En ese lugar empezaba mi debut en una prueba de larga distancia de triatlón.

Aquellos que seguís este blog ya sabréis que me gusta nadar, pero sólo si no hay mucha gente a mi alrededor. Dicho lo cual, era evidente que no me iba a sentir cómodo en la salida del Challenge de Madrid. Los primeros 500 metros fueron una tortura. No daba una brazada sin sentir un pinchazo de angustia. Me costaba respirar y no veía con claridad. Ansiedad
La cosa cambió cuando conseguí controlar los nervios, me aparté del grupo e intenté nadar a mi bola, sin pensar en nada más que en la referencia de la siguiente boya. Combiné crol con los estilos de braza y espalda (si hubiese tenido ojos en el cogote habría ido más rato hacia atrás, el neopreno me mantenía todo el cuerpo en la superficie y avanzaba bastante rápidamente). Cuando me planté al final de la segunda vuelta sentí que ahí empezaba otro Challenge. Y que ese sí que me haría disfrutar de verdad.
[3.800 metros, 1 hora y 20 minutos]
Salí corriendo del agua y mientras me quitaba las mangas del neopreno ya me fui dando cuenta de que las cosas estaban cambiando. Avancé a más de 10 triatletas antes de llegar a las carpas para cambiarnos de ropa. La gente se lo tomaba con bastante calma. Yo, no. Ya había perdido bastante tiempo.

Conocía todos los lugares del recorrido ciclista y había recuperado toda la confianza. Superar a gente motiva. Y yo no paraba de hacerlo. El primer puerto que se subía era el de Canencia, muy suave en la primera parte y con sólo tres kilómetros un poco exigentes. Plantarme en la cima fue un primer punto de éxtasis momentáneo.
A continuación tocaba subir a la Morcuera, el puerto más duro de los tres, con un desnivel medio del 6,8% y algunos tramos del 12%. Subí cómodamente pero la parte final se me hizo bastante más dura de lo que imaginaba. Las fuerzas no son eternas y ese síntoma no era nada bueno. En el descenso parecía que me había recuperado pero la realidad me golpeó con fuerza en la subida a Cotos. Es un puerto más suave, sin pendientes pronunciadas. A pesar de ello, el plato pequeño y el piñón grande acabaron siendo la combinación ideal para llegar arriba.

A partir de ahí, 6 kilómetros de llaneo hasta el puerto de Navacerada, en los que aproveché para comer bien, e inicio de un largo descenso. Llevaba más de media carrera y pensarlo me llenó de coraje. Me reanimé. Los kilómetros pasaban rápidamente, los pueblos también. Guadarrama, El Escorial, Valdemorillo, Villanueva de la Cañada, Majadahonda, Boadilla del Monte...Atrás quedaban pueblos...y corredores. No me pasó nadie. Llegué a la Casa de Campo con una enorme sonrisa. Ya, solamente, me faltaba correr un maratón.
[169 kms, 6 horas y 22 minutos]
En las primeras zancadas te sientes extraño, las piernas tiene que acostumbrarse al cambio de la bici a correr a pie. El proceso, sin embargo, fue bastante rápido y muy pronto me puse en ritmos de 4'50"/km, aproximadamente. El ambiente en Madrid Río era espectacular, especialmente en la zona central, en la que se podía ver a los triatletas varias veces. Al paso por ese punto, los corredores pueden caer en la tentación de dejarse llevar por los ánimos y acelerarse en exceso. Yo decidí controlarme. Per no fue suficiente. Y a partir del kilómetro 20 empecé a tener calambres en los isquiotibiales. No duraban más de diez segundos: me paraba, estiraba y volvía a correr...hasta el siguiente calambrazo. Y así, kilómetro a kilómetro, avituallamiento a avituallamiento, vuelta a vuelta, intenté ir completando lo que días atrás sólo era un sueño.
Abandonar la compañía del río Manzanares fue el inicio del fin. Cuando entraba en la calle Mayor, se me empezaron a poner los pelos como escarpias. Escuchaba mi nombre por todas partes. Lo llevaba escrito en el dorsal y la gente me animaba con insistencia. El empuje que sentía era real. Tan real como mi hijo, que estaba a pocos metros de meta, esperándome para cruzar juntos el arco de llegada.
[41 kms, 3 horas y 46 minutos]
Bonus track-Agradecimientos
A Mati, por su paciencia y por los kilómetros de acompañamiento (siempre desde fuera del circuito). Fue testigo de los calambres.
A Fabio, Julián, Jero, Zaida, Belén, Soraya y Edén, por sus ánimos y su apoyo.
A Juanan, que cogió el timón de este proyecto, que un día se llamó "Kilómetro 0" y que ahora lleva la firma "Challenge".
A Rafa Prado, alma mater del club Flor de Triatló, al que orgullosamente pertenezco.
Y a Paz, amada, compañera, pareja, amiga y, ahora también, madre.

divendres, 15 de setembre del 2017

DESCANS ACTIU A 9 DIES PEL CHALLENGE

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Aquests últims dies estic baixant molt els quilòmetres dels entrenaments.  Vull intentar arribar descansat a la línia de sortida del Challenge de Madrid i, a poc a poc, vaig deixant enrere la sobrecàrrega d'esforços de les últimes setmanes. D'aquesta setmana només un dia, dimecres, vaig fer una sessió més o menys interessant. Van ser 20 quilòmetres corrent, 20 quilòmetres per estrenar l'equipació que vestiré durant la competició. La roba que m'ha facilitar el meu amic Rafa Prado i que m'integra dins del seu jardí, en el club Flor de Triatló.
Va ser un test satisfactori, que em va servir per recordar la necessitat d'utilitzar vaselina (sense fer-ne ús, no hi ha hagut dia en què, aquest tipus de samarretes arrapades, que es porten en triatló, no m'hagin deixat una mica escaldades les axil·les).

Del que queda fins al dia D, bàsicament es tracta d'acabar de planificar els trasllats a Buitrago, ajustar la planificació de l'alimentació durant el dia de la prova, ordenar-ho tot perquè estigui en el seu lloc quan ho necessiti...i descansar.



DESCANSO ACTIVO A 9 DÍAS PARA EL CHALLENGE

Estos últimos días estoy reduciendo mucho los kilómetros de los entrenamientos. Quiero intentar llegar descansado a la línea de salida del Challenge de Madrid y, poco a poco, estoy dejando atrás la sobrecarga de esfuerzos de las últimas semanas. De esta manera solamente un día, el miércoles pasado, hice una sesión más o menos interesante. Fueron 20 kilómetros para estrenar la equipación que llevaré durante la competición. La ropa que me ha facilitado mi amigo Rafa Prado y que me integra dentro de su jardín, en el club Flor de Triatlón.
Fue un test satisfactorio, que me sirvió, además, para recordar la necesidad de utilizar vaselina (sin ella, no ha habido día en el que, este tipo de camisetas ceñidas que se utilizan en triatlón, no me hayan dejado un poco irritadas las axilas).

De lo que queda hasta el día D, básicamente se trata de acabar de planificar los traslados a Buitrago, ajustar la planificación de la alimentación durante el día de la prueba, ordenarlo todo para que esté en su sitio cuando lo necesite...y descansar.

dilluns, 11 de setembre del 2017

CALOR AL CHALLENGE DE MADRID? AHIR, 4ºC A NAVACERRADA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Entenc la triatló com un esport d'estiu. De sol, calor, suor i esforç mantingut el temps. L'entenc així perquè quan fa mal temps no em plantejo tirar-me a l'aigua o anar en bicicleta. Córrer, sí. Perquè ho he fet tota la vida.
Fins ahir m'havia plantejat el Challenge de Madrid com una supertriatló on hauria de lluitar contra molts elements...i, a més, contra la calor. Especialment en el sector ciclista, on hem de pujar tres ports de muntanya.
Des d'ahir, començo a témer la possibilitat de competir amb fred.
D'agafar la bicicleta, tot moll, i trigar a posar el cos a una bona temperatura.
De pujar Canencia, Morcuera o Cotos i estar patint pel fred que hi haurà en el descens.
Ahir vaig anar al port de Navacerrada i, per primera vegada a la meva vida, el vaig pujar sense suar (l'esquena, potser, una mica, i prou). Quan vaig arribar dalt, als 1.858 metres d'altitud, en màniga curta, no hi havia part del cos que no tingués glaçada. Estàvem a 4ºC!!!
I, aleshores, posa't a baixar.
Agafa't fort al manillar i deixa que el cos se't vagi encarcarant.
I quan s'acabi el descens, si pots, pedala.

No dic res si, a més de fred, hi tenim pluja.



CALOR EN EL CHALLENGE DE MADRID? AYER, 4ºC EN NAVACERRADA

Entiendo el triatlón como un deporte de verano. De sol, calor, sudor y sufrimiento mantenido en el tiempo. Lo entiendo así porque cuando hace mal tiempo no me planteo tirarme al agua o ir en bicicleta. Correr, sí. Porque lo he hecho toda la vida.
Hasta ayer nunca me había planteado el Challenge de Madrid como un supertriatlón en el que tendría que luchar como muchos elementos...y, además, contra el calor. Especialmente en el sector ciclista, en el que tenemos que subir tres puertos de montaña.
Desde ayer, empiezo a temer la posibilidad de competir con frío.
De coger la bicicleta, empapado y tardar en hacer subir la temperatura del cuerpo.
De subir Canencia, Morcuera o Cotos y estar sufriendo por el frío que habrá en el descenso.
Ayer fui al puerto de Navacerrada y, por primera vez en mi vida, lo subí sin sudar (quizás un poco por la espalda, pero nada más). Cuando llegué arriba, a los 1.858 metros de altitud, en manga corta, no había ninguna parte del cuerpo que no tuviese totalmente congelada. Estábamos a 4ºC!!!
Y, entonces, ponte a bajar.
Agárrate fuerte al manillar y deja que el cuerpo se te vaya entumeciendo.
Y cuando acabe el descenso, si puedes, pedalea.

Ya no digo nada si, además de frío, nos toca lluvia.

dijous, 7 de setembre del 2017

ELS MEUS NÚMEROS EN NATACIÓ

(Traducción al castellano al final del artículo)

Que la natació no és el meu fort no és una novetat. De fet he deixat algunes proves que ho corroboren, en aquest mateix blog. Les que presentaré a continuació ja són irrefutables per treure conclusions, no gaire encoratjadores, de cara al Challenge de Madrid. El dia 24 de setembre, en poc més de dues setmanes, he de nedar 3.800 metres al pantà de Riosequillo, a Buitrago de Lozoya.

Des que em vaig donar d'alta a Strava, el 19 de juny de l'any passat, he anat a nedar 47 vegades. No només són poques sessions sinó que la distància nedada tampoc és suficient.
Només en 18 dels 47 entrenaments he superat els 2.000 metres.
Només en 5 dels 47 entrenaments he superat els 3.000 metres.
Només en 2 dels 47 entrenaments he cobert la distància que hauré de nedar el pròxim 24 de setembre.

Això sí, en aquesta recta final abans del Challenge, penso millorar aquests números.
Millorar el meu estil de crawl ja seria bastant més complicat.

* Vull aclarir que en tot aquest temps d'entrenaments no he corregut 42 quilòmetres ni pedalat 180. No és necessari. Per córrer una marató mai vaig entrenar sobre la distància de la matató.



MIS NÚMEROS EN NATACIÓN

Que la natación no e smi fuerte no es una novedad. De hecho ya he dejado algunas pruebas que lo corroboran, en este mismo blog. Las que presentaré a continuación ya son irrefutables para sacar conclusiones, no muy alentadoras, de cara al Challenge de Madrid. El día 24 de septiembre, en poco más de dos semanas, tendré que nadar 3.800 metros en el pantano de Riosequillo, en Buitrago de Lozoya.

Desde que me di de alta en Strava, el 19 de junio del año pasado, he ido a nadar 47 veces. No sólo son pocas sesiones sino que la distancia nadada tampoco es suficiente.
Sólo en 18 de  los 47 entrenamientos he superado los 2.000 metros.
Sólo en 5 de los 47 entrenamientos he superado los 3.000 metros.
Sólo en 2 de los 47 entrenamientos he cubierto la distancia que tendré que nadar el próximo 24 de septiembre.

Eso sí, en esta recta final antes del Challenge, pienso mejorar estos números.
Mejorar mi estilo de crawl ya sería bastante más complicado.

* Quiero aclarar que en todo este tiempo no he corrido 42 kilómetros ni pedaleado 180. No es necesario. Para correr un maratón nunca entrené sobre la distancia del maratón.

dimecres, 6 de setembre del 2017

A 18 DIES PEL CHALLENGE DE MADRID

(Traducción al castellano al final del artículo)

Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac...és el so de l'inevitable pas del temps. El compte enrere. Ja són menys de tres setmanes. 18 dies, només. Bufff, quins nervis!!! I quines ganes!!!

Aquesta setmana les piscines municipals de Madrid han tornat a obrir i he tingut un rampell dels meus. Tenia tantes ganes de nedar (o potser tanta necessitat) que dilluns no vaig deixar escapar l'oportunitat del primer dia (com aquell que el dia 1 de gener intenta iniciar hàbits de bona conducta) i ahir vaig repetir. Ni molt ni poc, però havia de nedar, moure els braços, recuperar sensacions a l'aigua, en la disciplina més adversa de les tres que formen una triatló. Vaig fer 2.275 i 2.375 metres, respectivament. I la idea és anar repetint els pròxims dies.

Després de tantes setmanes on he prioritzat els entrenaments de córrer, tinc les cames pesades. No hi ha dia que no tingui un punt de cansament. El toc de gràcia es va produir diumenge passat, quan vaig anar cap a la Casa de Campo, en una tirada llarga, de 28 km i vaig acabar mooooooolt cansat. No li vull donar més importància de la que té, ja que feia força calor i no vaig beure prou aigua (els punts d'avituallament en els entrenaments a peu són complicats). Però també és cert que, més aviat o més tard) havia de fer una setmana de clara baixada. He tingut la sort (toco fusta, vull seguir així) de no haver-me posat malalt ni haver agafat cap refredat en aquests últims mesos. Tampoc voldria patir cap tipus de sobrecàrrega...ni lesió.
Vaig amb les bateries justetes - Tornar a Córrer
Avui he corregut 10 quilòmetres suaus i, si em dona temps, demà agafaré una estona la bici.

18 dies i ja hi som.
18, només.
So far, so good.


A 18 DÍAS PARA EL CHALLENGE DE MADRID


Tictac, tictac, tictac, tictac...es el sonido del inevitable paso del tiempo. La cuenta atrás. Ya son menos de tres semanas. 18 días, solamente. Bufff, qué nervios!!! Y qué ganas!!!

Esta semana las piscinas municipales de Madrid han vuelto a abrir y he tenido un ataque de locura de los míos. Tenía tantas ganas de nadar (o quizás era necesidad, no sé bien), que el lunes no dejé escapar la oportunidad del primer día (como aquel que el 1 de enero intenta poner en práctica hábitos de buena conducta) y ayer, repetí. Ni mucho ni poco, pero tenía que nadar, mover los brazos, recuperar sensaciones en el agua, en la disciplina que me es más adversa de las tres que se hacen en un triatlón. Hice 2.275 i 2.375 metros, respectivamente. Y la idea es ir repitiendo los próximos días.

Después de tantas semanas en las que he priorizado los entrenamientos de correr, tengo las piernas pesadas, No hay día que no salga a la calle con un punto de cansancio. El toque de gracia se produjo el domingo pasado, cuando fui a la Casa de Campo a hacer una tirada larga, de 28 km i acabé ,uuuuuuuy cansado. No le quiero dar más importancia de la que tiene, ya que hacía bastante calor y no bebí suficiente agua (los puntos de avituallamiento en los entrenamientos a pie son bastante complicados). Pero también es cierto que, tarde o temprano, tenía que hacer una semana de clara bajada. He tenido la suerte (toco madera, quiero seguir así) de no haber enfermado ni haber cogido resfriados estos últimos meses. Tampoco querría sufrir ningún tipo de sobrecarga...ni lesión.
Voy con las baterías justitas - Tornar a Córrer
Hoy he corrido 10 kilómetros suaves y, si me da tiempo, mañana, cogeré la bici un rato.

18 días y ya está aquí.
18, solamente.
So far, so good.