dilluns, 31 d’agost del 2009

SARAGOSSA 2010, EL NOU REPTE?

Han traslladat la marató de Milà al mes d'abril, així que amb les ganes que tinc de fer-ne una a la tardor hem veig obligat a canviar d''objectiu. Seguint les diferents recomanacions, de www.km0.cat i d'en Xavi, ja he pres la decisió de provar sort a Saragossa. Diuen que és plana, que és el que val...sempre i quan un estigui ben entrenat, que si no, no hi ha res a fer. I en aquestes em trobo. Ahir vaig tancar la millor setmana de la temporada (no és fàcil, vaig començar de zero...), amb 79 quilometrets. Però fent un cop d'ull a temporades exitoses vaig veure que el mes de setembre que comença demà havia estat fent al voltant de 500 kms. Ara mateix (tenint en compte que corro sis dies al a setmana) em sembla una quimera, ja que suposaria passar dels 13 quilòmetres diaris que estic fent de mitjana, a més de 19...i per això no estic preparat. No tinc cap dubte, però, que m'hi posaré amb ganes. Es tracta de fer 115 kms setmanals. Aquesta setmana no arribaré als 100, però m'n faltaran pocs. Avui, de moment, n'he fet 14. Ah, per cert, m'agraden els nous ritmes. Ja no em sento un vacot...

dissabte, 29 d’agost del 2009

TEST A LA CASA DE CAMPO

L'altre dia, a la cursa de Sotillo, ja vaig anar a 3'45" de mitjana, però els tests a la Casa de Campo sempre m'han encantat. Després de molt de temps (abans de vacances hi vaig anar una vegada, però a un ritme bastant suau) he tornat al pulmó de Madrid, al Cerro Garabitas. Tres voltetes, amb pujades i baixades, 12 kms. en progressió...i grans sensacions: primera volta a 16'47", segona a 16'08" i terrcera a 15'34" (aquesta última a 3'53" de mitjana). El total em deixa una mitjana de 4'02 que em permet començar a rodar a ritmes interessants. He de tornar a agafar l'hàbit de pujar a la Casa de Campo a provar-me. Aquest cap de setmana no hi havia curses i l'experiència m'ha encantat. Ara només he de seguir la progressió i entrenar moooooolts quilòmetres per arribar en forma a...no-sé-encara-on. És un greu problema però encara no tinc decidida la marató de tardor que vull córrer. M'hauria d'anar decantant, no?

dilluns, 24 d’agost del 2009

CALOR ASFIXIANT I BON RITME A LA CURSA DE SOTILLO DE LA ADRADA

Una setmana després d'El Espinar el meu estat d'ànim és molt elevat. Els entrenaments que vaig fer, tot i que no van tenir res d'especial, em van deixar unes sensacions molt bones. He pujat de ritme i augmentat de quilòmetres. En una setmana no es poden fer gaires balanços, però ahir diumenge em vaig tornar a provar, a la XII Cursa Popular de Sotillo de la Adrada, un bonic poble de la província d'Àvila. Vam arribar amb poc temps i no vaig poder escalfar. Tot i això, la sortida era a les onze i feia una calor brutal, de més de 30 graus, així que vaig estirar tot el que vaig poder. Era una volta a un circuit petit, d'un quilòmetre, i tres voltes més a un altre de 3 kms. Vaig anar a un ritme viu les dues primeres voltes, però a partir de mitja cursa em sentia buit de forces, molt cansat. Vaig aguantar com vaig poder i en l'última volta vaig revifar, vaig recuperar les bones sensacions i vaig fer un gran final de cursa. 31è classificat, amb un temps de 37'34", a una mitjana de 3'45", que ja em fa més il.lusió. Seguiré entrenenant-me, seguiré progressant.

diumenge, 16 d’agost del 2009

BON DEBUT A LA CURSA POPULAR EL ESPINAR

Tres setmanes d'entrenaments, tres setmanes de suades al sol madrileny del mes d'agost, tres setmanes d'un suau despertar letàrgic per començar a córrer...i ja he tastat el retorn a la competició. Tenia ganes de fer el meu debut de la temporada 2009/2010. Com més aviat, millor...tot i que les circumstàncies de la cursa no acompanyessin...Fins ahir, dia de la mare de Déu d'agost, la distància més gran que havia corregut havien estat dotze quilometrets, a la Cursa d'El Espinar (1.200 metres sobre el nivell del mar) se'n corrien 12, 7, en un circuit mixt, asfalt-camí de muntanya amb dues llargues i pesades pujades. Vaig sortir conservador, darrere del segon grup i al segon quilòmetre vaig agafar el meu ritme, amb dos companys de cursa, veterans. Vam anar junts fins a la meitat de cursa, allà em vaig topar amb una segona pujada, forta i em vaig despenjar. Gairebé no vaig intentar enllaçar, preferia agafar el meu ritme i no haver-ho de pagar més tard. La decisió va ser la correcta, no vaig perdre posicions, vaig recuperar-me i vaig creuar la línia d'arribada amb unes molt bones sensacions, a tres segons dels meus rivals (http://clubdeatletismoagatas.wordpress.com/). Vull competir en el major nombre de curses possibles, com a mínim en més de les que he pres part els últims tres anys. M'estic entrenant a ritmes molt lents (avui diumenge ja he començat a canviar la tendència) i la competició em farà espavilar.

dimarts, 11 d’agost del 2009

2009/2010 CANVI DE REPTES, NOUS OBJECTIUS

Va ser arribar a casa, després de les vacances, i em vaig posar a entrenar. Fa dues setmanes i mitja que ja estic per aquí i l'evolució ha estat molt positiva. Els primers dies vaig progressar des dels 5 kms fins als 10, augmentant 1.000 metres cada dia. 35 kms la primera setmaneta, 50 la segona i ara vaig camí d'entrar en els 60. Els ritmes són lents i la calor que fa és desagradable. Intento córrer ben d'horeta al matí o, en cas contrari, fer-ho a última hora del vespre. No tinc curses a curt termini i, en canvi, em sobren ganes de competir i començar a provar-me.

El gran objectiu de la temporada era la Marató de Sables. Però ho hauré de deixar per a l'any 2010 (què lluny que queda!!!), per culpa d'un Madrid-Barça. La coincidència de dates m'impedeix, ni tan sols, plantejar la possibilitat d'agafar-me aquestes dues setmanetes. És una llàstima, em feia molta il.lusió, volia provar-me en el desert, volia patir i gaudir l'experiència. Però el Sàhara haurà d'esperar.

I mentrestant, què? A Milà hi fan una marató que sembla rapideta, el 22 de novembre (el cap de setmana següent, Florència i Donostia, hi ha un altre Barça-Madrid, el primer de la temporada). S'ha d'estudiar el tema, però seria una bona opció. De moment, és la que més m'atrau.

divendres, 7 d’agost del 2009

NAMASTE, NEPAL











Em vaig plantejar les vacances d’estiu com una oportunitat de fer alguna cosa diferent, un viatge on poder combinar esport i natura. Al Nepal vaig trobar el que necessitava, en el trek del camp base de l’Everest. L’objectiu final era l’ascens al pic del Khala Pattar, una muntanyeta minúscula, de 5.550 metres, que es troba envoltada per grans meravelles de l´Himalaya, com el mític Everest o els menys mítics però més bonics i impressionants Lhotse, Nupse, Pumori o Ama Dablam. El camí de pujada des de Lukla és un ascens progressiu, que exigeix un esforç constant. Els dies d’aclimatació a Namche Bazar i Tengboche havien d’ajudar a recuperar forces, però d’aquest segon poble vam sortir-ne tocats. Havíem decidit no agafar portejador i aquest error el vam acabar pagant car. Estàvem a 3.800 metres i en Jordi se sentia buit de forces, amb l’esquena desfeta pel pes de la motxilla i un malestar general molt gran. Tot i que va intentar continuar els dos dies següents (a Pangboche i Periche), l’ascens a 4.200 ja va ser definitiu, el cos l’estava avisant de forma reiterada i, amb bon seny, va decidir girar cua abans que fos massa tard. A Periche ens vam separar. Jo seguia endavant i ell m’esperaria a Tengboche, una mica més avall. En teoria hauria d’haver fet una etapa d’aclimatació abans d’arribar al cim, però vaig decidir pujar en dues dures jornades, fent nit a Lobuche, a 4.900 metres. Aquella va ser la pitjor nit de totes. Hi vaig arribar desfet i, a més, tocat anímicament davant del que encara havia d’afrontar. La nit va ser llarga, vaig descansar però no gairebé no vaig dormir. Tenia un mal de cap constant, tot i que afortunadament ni era molt gran ni anava acompanyat de febre. L’endemà vaig sortir a les 5 del matí. M’anava mirant les pulsacions, era la gran etapa del viatge i no volia defallir. El començament de la jornada era suau, però tot i així no anava còmode per damunt de 110 pulsacions per minut. L’ofec era constant. Després de superar el Periche Pass em vaig trobar amb un nou tram complicat: una pedrera inacabable, en una glacera sense gel...45 minuts avorridíssims, pesats i també desconcertants (no tenia clar si el camí que duia era el correcte). Quan més grans eren els dubtes, vaig veure de lluny Gorak Shep, el poble des d’on se surt cap al Khala Pattar. Un te nepalès, descans de 20 minuts i tornar a caminar. Era prioritari arribar d’hora al cim ja que, així que avança el dia, l’Everest va sent tapat pels núvols. L’última pujada, de gran exigència i amb escassetat d’aigua, se’m va fer força dura. Però la recompensa va ser extraordinària. Veure la muntanya més alta del món des d’un punt tan privilegiat és tota una fantasia. Tornar a Gork Shep, però, es va convertir en una necessitat. Per damunt de 5.500 metres, sense aigua i mort de cansament, el camí de baixada també es va eternitzar. Un cop allà, però, hi vaig descansar. Vaig prendre una sopeta de xampinyons (de sobre...allà no hi neix res) i em vaig dedicar a contemplar el paisatge. És molt difícil que algun dia el torni a gaudir. Recuperades les forces vaig desfer la resta del camí i em vaig plantar a Periche cap a dos quarts de quatre de la tarda. Allà vaig passar la nit, després de 10 hores d’una etapa inoblidable, on havia aconseguit l’objectiu que m’havia plantejat des de casa, quan el Nepal encara era molt lluny. Ara que torno a ser aquí, assegut al menjador, descansat, amb una beguda refrescant al costat, miro les fotografies i sento que els falten moltes coses: el soroll del vent, l’escalfor d’un sol que sembla que estigui a tocar, el regalim de les constants gotes de suor...Podria explicar un munt de coses perquè tothom gaudeixi d’unes imatges que a alguns els portaran records i a d’altres no, però el que no seré capaç és de fer-vos viure les sensacions que allà es produeixen. Per això s’hi ha d’anar i viure-ho, en primera persona.