dijous, 29 de març del 2012

MITJA MARATÓ DE MADRID, LA MEVA EINA PER DEIXAR LESIONS ENRERE

Sempre ben enganxada a la Marató de Barcelona, a nivell de calendari, en aquests anys que fa que visc a Madrid he tingut ocasió de participar dues vegades en la Mitja Marató de Madrid. Aquest pròxim diumenge en serà la tercera. De les anteriors, el record que en guardo és molt bo. El circuit, tot i que es fa dur, és preciós. Amb sortida i arribada al Retiro (ara han suavitzat una mica l'arribada, evitant la pujada per "la cuesta del ángel caído") m'encanta el pas pel preciós carrer Almagro i per Alonso Martínez. A la part final de la prova cal anar amb compte, ja que et plantes al Retiro al km. 17 i has de controlar l'adrenalina de l'últim esforç, que (en cas contrari) s'acaba fent etern. Afortunadament, li tinc la mida presa.
A Madrid vaig debutar-hi l'any 2005, ho vaig fer sense dorsal. Hi havia un company que treballava a EFE (i que posteriorment seria cap de premsa de l'Atlètic de Madrid), Quique Ramón, que debutava en una mitja. Jo duia temps arrossegant una tendinitis rotuliana i no estava gens en forma. Quan en Quique em va proposar acompanyar-lo no ho vaig dubtar ni un moment. El vaig fer anar a un ritme còmode durant 17 quilòmetres i els últims quatre vam intentar que no quedés res guardat en la reserva, progressant de forma controlada. Vam fer 1h45'.

En la segona també sortia d'una altra lesió, la maleïda lesió als isquios que em va deixar un any fora de competició. Va ser a l'abril del 2009. Recordo que, sense haver fet cap tirada mitjanament llarga, tres setmanes abans havia corregut la Mitja de Fuenlabrada (crònica aquí), amb un resultat desastrós: 1h26', ofegadíssim...i amb dolor als isquios. Tot i així, quan va arribar l'hora de decidir-me, vaig provar de córrer la Mitja de Madrid. Com dic en la crònica d'aquell dia, les sensacions podrien haver estat millors: 1h23'46. Recordo que si bé el temps em motivava, per la millora, també feia que alguns testimonis presencials, com en Manel Alcalà, que estava de visita, no poguessin evitar fer-ne broma.
Aquest pròxim diumenge repetiré a Madrid per tercera vegada, i ho tornaré a fer sense un objectiu marcat. Simplement vull gaudir dels 21 quilòmetres a un ritme suau, però progressiu. Dels 6'/km inicials fins a uns modestos 4'/30 que m'agradaria aconseguir a la part final del recorregut. Però tot plegat, sense forçar. Diumenge passat, a ritme molt lent, però vaig córrer 17 kms. a la Marató de Barcelona. I ho vaig fer sense dolor. Tot i que les molèsties no han desaparegut de forma definitiva, les lumbars continuen evolucionant favorablement. Aquests últims dies he estat corrent entre deu i dotze quilòmetres, sempre acompanyats d'entre mitja hora i una hora d'el·líptica. M'agrada poder dir que LES CAMES M'HAN FET MAL!!! És el millor senyal per creure's que s'està deixant enrere una lesió...desitjades agulletes (sic).

dilluns, 26 de març del 2012

UN DEBUTANT A LA MARATÓ DE BARCELONA

Mai t'hauries imaginat que correries una marató.

Un dia però, t'ho van proposar. Potser t'ho vas prendre com una broma i, al començament, no en vas fer gaire cas. Però amb el pas dels mesos va córrer la veu que participaries a la Marató de Barcelona 2012 i et vas trobar en unes situacions que, anys enrere t'haurien semblat insòlites. Haver d'afrontar entrenaments en ple hivern, a les fosques, amb un frontal al cap, et van endurir, sense cap mena de dubte. Vas anar acumulant quilòmetres fins que vas debutar, com a atleta, en una mitja marató. Banyoles va ser testimoni del teu bateig i el resultat va ser encoratjador. Però no vas arribar a fer cap tirada de trenta i això posava en perill les teves opcions d'èxit. El dia abans de la marató se't veia una mica preocupat. Vaig preferir no preguntar-te què et rondava pel cap. Ho tenia claríssim. Jo ja ho havia viscut, molts anys enrere, el 1996, el del meu debut en els 42.195 metres.

El ritme de creuer previst havia de ser de 7'/km però vas voler-ho complicar tot plegat encara una mica més i vas sortir de Mª Cristina sense un trist rellotge al canell, i així vas passar la mitja 17"/km més ràpid. Quan vas aparèixer al Fòrum, per encarar la pujada de la Diagonal, vaig adonar-me de les dificultats que hauries d'afrontar. Tenies uns quàdriceps que semblaven botifarres i a cada gambada que feies, veies les estrelles. Abans d'arribar a la Torre Agbar vas demanar-me permís per caminar (permís? -vaig pensar jo- Si és la teva cursa, són les teves forces, és el teu cansament...el repte és teu. Jo només intentaré ajudar-te). I vam caminar un parell de minuts. No havíem arribat al km. 29, te'n faltaven més de 13. El mur se t'havia avançat una mica.

Sortir de la Diagonal però, va ser un esclat d'ànim. No sé si va ser el sol, el vent, l'amplitud dels carrers...o que vas fer un canvi de xip, però allà tot va començar a funcionar. Amb les cames no funcionaves i el tema aquell de pensar en els braços, tampoc era la solució. Estaves festiguejat de gels, begudes isotòniques, aigua...em fa la sensació que veies un punt d'avituallament i intentaves amagar-te perquè no et fes prendre res més. Vaig decidir distreure't dels mals i vaig començar a parlar. A parlar de batalletes d'altres curses, d'anècdotes viscudes per altres companys, de circumstàncies diverses relacionades amb els edificis que anàvem veient...I et vaig proposar petits reptes que hauries d'anar superant. El Mc Donald's de la Vila Olímpica, la Torre Mapfre, el Passeig de la Circumvalació...Eren petites alegries amb què anaves superant els quilòmetres.

 
Vaig haver d'ampliar la xerrameca per parlar amb (i/o sobre) els companys de fatigues amb que anàvem ensopegant. Allà hi havia els Williams disfressats de guerrers, en Jay, en Joan...Cadascú passava el seu calvari. I tu, amb el teu, et vas plantar a l'Arc del Triomf. Em va fer la sensació que en aquell preciós indret et vas sentir guanyador, que vas descobrir un arc totalment desconegut, que et va donar ales per seguir somiant. Després van ser la ronda de Sant Pere i la plaça de Catalunya. En aquella baixada se'm van posar els pèls de punta fins i tot a mi. Estaves patint moltíssim, però em va semblar que començaves a gaudir de tot allò. S'havia convertit en la teva festa. Hi havia grups de música que et cantaven, turistes que t'aplaudien, barcelonins que t'animaven, altres atletes arribats alguna hora abans, amb la medalla penjada del pit. Tothom era allà donant-te suport i els múltiples gestos et van arribar ben endins. I tant!!! En cas contrari no hauries estat capaç de seguir corrent, Paral·lel amunt. Quan vam arribar a la plaça d'Espanya em vaig apartar del teu costat i et vaig deixar que visquessis, tu sol, el moment més especial.


Van ser 5 hores i 24 minuts de patiment però l'experiència et quedarà per sempre.

Per a mi va ser una experiència molt gratificant, veure que algú que no ha corregut en la seva vida és capaç de superar una marató. Si volem, podem. Ahir m'ho va demostrar, en Marc Mascarell.



Enhorabona!!!

dissabte, 24 de març del 2012

UNS CONSELLETS EL DIA ABANS DE LA MARATÓ DE BARCELONA

De ganes no me'n falten però demà no correré la Marató de Barcelona. Ho vaig decidir fa algunes setmanes, quan vaig veure que l'evolució de la lumbàlgia no era la desitjada. El moment en què vaig dir "no" va passar de forma molt ràpida però en dies com avui costa una mica més d'assimilar-ho. Avui he seguit tots els passos que faig en la prèvia d'una marató, una manera de patir i gaudir, al mateix temps, vivint, des de la distància, què fan aquells que demà duran el dorsal penjat al pit.
Avui és el dia abans, el dia dels nervis, les prediccions, els dubtes i els càlculs. L'he començat a la Carretera de les Aigües, amb en Marc Fontanals i en Joan Prats, fent una rodadeta suau, de 6 quilometrets, prèvia a un esmorzar a Sarrià. Tot seguit hem anat a la Fira del Corredor, que a Barcelona en diuen Expo Sports.



M'he quedat bocabadat de la quantitat d'expositors que hi havia (120) i de la massa de gent que anava i venia pels passadissos. Diu molt del creixement que ha experimentat la prova en aquestes últimes edicions. Allà ens hem anat trobant amb amics i companys de curses, per a mi, que visc fora, han estat bonics retrobaments (Jordi Soler, Marco Cepeda, Alberto Montenegro, Jordi Mestre, Arcadi i Cristina, Juan...). Alguns d'ells seran demà a la línia de sortida a les torres venecianes, disposats a fer honor a en Fil·lípides. Jo també seré a la sortida, però només per donar suport moral. Des d'allà me n'aniré a la zona de Diagonal Mar, on intentaré posar el meu granet de sorra, animant els corredors. Els últims dotze o catorze quilòmetres els faré al costat d'en Marc Mascarell, en el seu debut en la distància.

Per a en Marc i per a tots aquells que no tinguin gaire clar on es fiquen, aquí van els meus consells d'última hora:

-prohibit estrenar vambes. Encara que siguin molt lleugeres, és preferible sortir amb unes que tinguin un ús mínim. Si, tot i això, us capfiqueu a estrenar, poseu-vos-les ara mateix i camineu (ni que sigui per casa) la resta del dia. Els peus ho agraeixen.
-beure en tots els punts d'avituallament (amb un glop o dos ja n'hi ha prou)
-guardar-se un gel ala butxaqueta del pantaló per al quilòmetre 35 (prendre'n un altre al 20 també ajudarà. Jo, generalment, me'n prenc tres 20-30-38).
-anar amb molt de compte amb les esponges. Refresquen molt però deixen el cos xop en excés (aquesta aigua cau als peus, que s'empapen, i augmenten les possibilitats que es facin butllofes).
-fer doble o triple nus als cordills de les vambes (assegurar-se que no estiguin excessivament apretats, per evitar que acabin fent mal).
-posar-se vaselina a aixelles, mogrons i engonals.
-esmorzar, com a mínim, dues hores i mitja abans de l'hora de sortida, per ajudar a la digestió.
-anar bevent aigua, en petits glopets, des de primera hora del matí.

L'organització ja s'ha encarregat de recordar-ho però sempre hi ha gent que viu a la lluna: aquesta nit canvien l'hora, a les dues passaran a ser les tres.

Dit això, molta sort a tothom!!!

dilluns, 19 de març del 2012

TRET DE SORTIDA A LA MARATÓ DE BARCELONA

Segurament, l'any passat, des del moment en què es començaven a desmuntar les carpes de l'organització a l'avinguda Maria Cristina, ja hi havia algú que començava a treballar en l'edició que se celebrarà aquest pròxim diumenge. Mentre molts corredors, esgotats, baixaven les escales del metro de Plaça Espanya, aferrats a les baranes, adolorits per unes agulletes que començaven a aparèixer, n'hi havia d'altres que seguien mirant-se el cronòmetre, estudiant els temps de pas que havien fet, i començant a plantejar-se com superar-se en l'edició de 2012.

Jo, en canvi, sóc dels que ni van córrer l'any passat (preparava la meva aventura a la Marató de Sables) ni podré córrer la d'enguany (la lumbàlgia ha acabat amb les meves il·lusions de fer-ho). Però això no fa que no hi estigui pendent, al contrari. Em toca massa de prop com per renunciar-hi del tot, hi ha massa amics i familiars com per girar-li l'esquena a la competició més emblemàtica que existeix. I això, tot i que sé que no ho passaré bé, en el paper d'espectador desitjós d'unir-me al mar de corredors que gaudiran de la festa en primera persona.

Em mantinc en un estat d'alerta constant al voltant de qualsevol novetat que es va produint sobre la cursa i aquest matí, llegint el bloc d'en Ricard Fernández, director tècnic de la Marató de Barcelona, m'ha agradat saber que ja està pintada la línia blava que marca el recorregut ja està marcada.


Imatge extreta de http://rickyrun.blogspot.com/


Per a tots aquells que viuen a Barcelona i que diumenge tenen una cita amb la marató, que en són moltíssims, serà inevitable emocionar-se cada cop que hi passin pel damunt, ja sigui en moto, cotxe, bicicleta o autobús. La línia ja és allà, desafiant aquells que en menys d'una setmana tenen la intenció de completar-ne tot el seu itinerari.

No seré jo un dels afortunats, tot i que aquests últims dies he anat millorant  lleugerament. Malgrat que el dolor no desapareix del tot (em fa mal quan estic estirat al llit), entre dissabte, diumenge i avui i he pogut córrer fer tres sessions de 10 kms. I això ja suposa un triomf. L'altre, el de la Marató de Barcelona, el deixo per aquells que hi estiguin preparats.

dijous, 15 de març del 2012

JUSTÍCIA JUSTA...O INJUSTA, AMB PAQUILLO

A mi, deu ser que m'agrada ficar-me en embolics però, de vegades, no me'n puc estar. I aquesta n'és una. Mil i una acusacions de dopatge han acabat en un no res. Els dubtes raonables, els defectes de forma, l'ús d'escoltes il·legals...í, últimament també, la col·laboració amb la justícia. Diuen que a Espanya, en la lluita contra el dopatge hi ha tolerància zero. Però no ho sembla. I mentre diferents federacions esportives espanyoles rebaixen (o anul·len) sancions, les internacionals o el TAS els fan pujar els colors.

Aquesta tarda el TAS ha decidit que el marxador andalús Paquillo Fernández, doble campió d'Europa, triple subcampió mundial i medallista olímpic, compleixi un segon any de sanció. Al veterà de Guadix li van intervenir EPO i altres substàncies dopants en el seu domicili, en una investigació que es va fer arran de l'Operació Grial, l'any 2009.



Paquillo va reconèixer els fets (faltaria menys) i va assegurar que tenia intenció utilitzar-los per millorar el seu rendiment, però va negar haver-ho fet. Va mostrar el seu penediment, en un comunicat que va fer públic poc després.

Per la seva "col·laboració" amb la justícia es va guanyar una reducció de la sanció. Però la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) va revisar l'expedient i va comprovar que aquesta rebaixa, que apareix reflectida en la Llei Antidopatge, és limitada i insuficient.

I això fa que Paquillo es quedi sense anar als Jocs de Londres.

Tot i que pugui ser injust, tenint en compte que mai ha donat positiu en cap control (i les mil i una històries que argumenta l'atleta), lamento dir que me'n alegro. Confio que la seva plaça l'ocupi algú que no generi dubtes.

dimecres, 14 de març del 2012

EL SEMÀFOR DE LA FÓRMULA 1


Uns dies de proves de pneumàtics, uns altres col.loquem l'aleró o el difusor...i, a poc a poc, tot comença a posar-se a lloc. Fent petits canvis, petites operacions, al taller, vas agafant confiança de cara al moment de sortir a l'exterior i provar el monoplaça. I en un tres i no res et trobes amb el semàfor encès, en vermell, esperant que canviï a groc/taronja, abans de l'emocionant verd que suposarà el tret de sortida.

Lamentablement aquest semàfor que visiono no es correspon amb el de la Marató de Barcelona, a la qual ja vaig renunciar fa uns dies. Ni molt menys. Però sí que té molt a veure amb els inputs positius que m'està enviant el cos. Aquesta setmana he fet esport tots tres dies: dilluns 25' rodant pel parc del costat de casa, dimarts 40' d'el·líptica i avui mitja hora d'el·líptica i mitja hora de córrer pel parc.

El ritme no importa, manen les sensacions. I estan sent bones, així que no em queixo, al contrari. Celebro l'evolució i començo a mirar al davant. M'és inevitable pensar en nous reptes i il·lusionants aventures, però de moment els mantindré aparcats al cap, a l'espera que senti, de forma definitiva, que aquest semàfor imaginari em doni permís per arrencar.

diumenge, 11 de març del 2012

DE LESIONS I EMBARASSOS

Les baixes per lesions donen per a moltes coses, un munt de preocupacions, pensaments diversos, idees de bomber...però si hi ha una cosa que em sorprèn és la gran relació que hi ha entre les lesions i les dones embarassades.
No és un estudi científic, però segur que us haurà passat, amb un o altre tema. Sempre que algú de l'entorn es queda embarassat (en aquest cas, òbviament, embarassada) comencen a aparèixer dones en estat de bona esperança per tot arreu. A algunes les coneixes i a d'altres no, però totes van amunt i avall passejant, orgulloses, les seves panxes. I arribes a pensar que es tracta d'una plaga.

Doncs amb les lesions passa el mateix. Si el tema no és gaire preocupant potser no me n'adono, però si em toca una mica la fibra, la sensibilitat augmenta i acabo convertint-me en un imant, amb una capacitat inimaginable d'atreure lesions al meu voltant. La diferència amb les embarassades és que els lesionats no lluïm la nostra desgràcia, en tot cas (potser) la comentem per veure si podem rebre algun tipus d'ajuda de l'exterior.

No vull ser injust amb ningú, així que no faré una recerca llargament meditada. Però així, de volada, em vénen al cap alguns casos de lesionats amb qui, d'una manera o altra, comparteixo penes:
Joan Castellà (síndrome piramidal, als isquiotibials, Joan Pera (pubàlgia), Paz Rodríguez (tibial anterior), Ángel Tiradas (lumbàlgia), David Calaburra (bessó, soli, bronquitis), Carles Arjol (lesió desconeguda), Jordi Antolí (periostitis...ja superada), Pere Comas (contusió al peu)...i tants i tants amics que últimament no passeu pels vostres millors moments.

Egoïstament, mentre intento deixar enrere la meva lumbàlgia, les lesions alienes em donen molta força per seguir endavant. Ara bé, no ho feu per mi...

dissabte, 10 de març del 2012

25 MINUTS DE GLÒRIA

Són bastant efímers, però si se saben assaborir bé, poden donar molt més del que un es pensa.

Ha estat avui. El dia elegit per, una vegada més, tornar a córrer. Tantes vegades lesionat i tantes vegades recuperant-me (o creient que em recuperava), al final dóna per conèixer bé com reaccionen el cos...i la ment.

Aquesta tarda he sortit a rodar, molt suaument, 25 minuts, pel parc de la Dehesa de la Villa, a la zona nord de Madrid. Ha estat una anada i tornada a un circuit pla que hi ha, sense més pretensions que la d'escoltar el cos. Els missatges han estat òptims: cap mena de dolor, cap tipus de càrrega a la zona lumbar i cap petita punxada.

A nivell mental, les sensacions que em deixa aquesta "nova" primera presa de contacte, tornen a ser fantàstiques, com sempre que recuperes una petita part de la teva vida que, per algun temps, havia estat desapareguda. Però aquest ambient positiu va acompanyat d'un inevitable fre. El fre que porta a la relaxació i a l'oblit dels mals moments passat. El fre que et fa baixar la guàrdia i que t'ajuda a recaure en la temuda lesió.

Ha estat molt bé. I punt.

Demà no correré. Tornaré a fer el·líptica. I dilluns, al fisio.

I aniré pas a pas, que millor és això que no res.

dijous, 8 de març del 2012

UNA PASSA ENDAVANT

Ahir vaig anar a la presentació d'una botiga de roba que patrocina l'equip HRT de Fórmula 1, el d'en Pedro Martínez de la Rosa (i en Dani Clos, com a pilot de proves). En Pedro, home assenyat, és conscient del que té entre mans, del projecte en què s'ha ficat i dels objectius tant a curt, com a mig i llarg termini. Deixar de ser el pitjor equip és un objectiu i escurçar les diferències amb les grans escuderies, un altre. Per aconseguir-los, el plantejament és el de les petites accions que s'acaben convertint en grans victòries. En Pedro arribarà al GP d'Austràlia sense haver fet cap quilòmetre amb el monoplaça de la nova temporada, però ho farà content perque el cotxe ja funciona. I això ja és una passa endavant.

Jo n'he fet una altra. Avui, sense molèsties, m'he pujat a l'el·líptica i m'hi he anat exercitant durant 21 minutets. A un ritme molt suau, no he arribat a suar. Però quan he baixat de la màquina ho he fet sense sentir cap dolor. I aquest triomf no me'l pot treure ningú.

No em plantejo objectius a llarg termini. Seguiré anant al fisioterapeuta, seguiré sumant minuts a l'el·líptica i, durant uns dies més, seguiré sense córrer. Ara que he fet una passa endavant, intentaré no haver-ne de fer, més endavant, dues enrere.


dilluns, 5 de març del 2012

M'ESTIC QUEDANT SENSE UNGLES

No sóc d'aquells que se les mosseguen, però els nervis estan molt a prop de guanyar aquesta partida. No sé quants dies sumo sense córrer gens ni mica. No vull ni pensar-hi, tot i que sóc conscient que no en són tants i que estic exagerant. Però és inevitable. M'encanta córrer, és la meva gran passió, tenia un repte a la vistam, un objectiu que havia estat preparant amb moltes ganes...i tot s'ha esvaït per culpa d'una lesió.

Ahir em vaig passar el matí enganxat a la tele, seguint les diferents curses del Campionat d'Espanya de Cross, patint per les ràfegues de vent i el xafec que va caure en plena cursa, vibrant amb el patiment dels atletes, emocionant-me amb les cares d'alegria dels més juniors i promeses, així com amb l'espectacle que ens va regalar Carles Castillejo.

Ahir a la tarda i aquest matí he llegit un fotimer de cròniques de les diferents curses populars que s'han disputat aquest cap de setmana (Mitja Marató del Pla de l'Estany, Mitja Marató Costa de Barcelona-Maresme, Maratest, Tragamillas de Collado Villalba) i només puc sentir enveja. Grans actuacions, cadascú al seu nivell, d'Ivan Espílez, Marcel Zamora, Roger Roca, Xavi Nadal, Marc Mascarell, Albert Caballero, Aleix Aznar Tornamorell, Xavier Bonastre...

Penso en el pròxim cap de setmana, amb els Mundials de Pista Coberta a Istanbul, la Mitja de Balaguer (que hauria corregut si hagués estat bé), la de Cambrils o la de Montornés del Vallès (que tantes vegades havia corregut quan vivia a Barcelona...) i veig que no ho passaré gaire millor.

Afortunadament no tot és negatiu. Estic de baixa atlètica. Però ho tinc assumit. He renunciat a la Marató de Barcelona. N'hi haurà d'altres, el calendari és ple de curses, de tot tipus, a tot arreu. N'hi ha de més interessants i de menys. Però serà quan m'arribi el moment. L'objectiu, ara per ara, és el mateix amb què vaig iniciar aquest bloc, a finals de l'any 2008, tornar a córrer.

Mentrestant, seguiré visitant el fisioterapeuta, aplicant-me la manta tèrmica a les lumbars, fent bondat...i mossegant-me les ungles (que per córrer no em fan falta).

dijous, 1 de març del 2012

AMB 2:08:17 GEBRSELASSIE ES QUEDA SENSE JOCS OLÍMPICS

Forma part de la injustícia dels Jocs Olímpics. La universalitat del moviment originat pel baró Pierre de Coubertain impedeix que atletes amb una qualitat més que contrastada es quedin fora de la cita olímpica pel fet d'haver nascut en el gran imperi dels maratonians, un lloc on surten atletes de sota les pedres. En la recta final de la seva carrera esportiva Haile Gebrselassie, que somiava acomiadar-se a Londres, amb una medalla en la distància de Fil·lípides, va cremar diumenge passat l'últim cartutxo, a la Marató de Tòquio. Després d'acabar la cursa va reconèixer que els últims 5 quilòmetres havien estat els més durs de la seva vida i reconeixia que el somni olímpic s'havia esvaït. Va creuar la línia d'arribada en la quarta posició, amb un temps de 2:08:17, una marca que en un munt de països li serviria per ser el primer dels representants amb plaça assegurada.


Desencaixat, havent creuat l'arribada a Tòquio

Però no a Etiòpia, on han sorgit nous valors amb una projecció meravellosa. Només en l'actual 2012, fins a 15 corredors han cobert els 42.195 metres en un temps inferior al de l'home de l'etern somriure. El llistat és esfereïdor:
Ayele Abshero (2:04:23), Dino Sefir (2:04:50), Markos Geneti (2:04:54), Tadesse Tola (2:05:10), Dadi Yami Gemeda (2:05:41), Shami Abdullah Dawit (2:05:42), Deressa Chimsa (2:05:42), Seboka Dibaba Tola (2:06:17), Yemane Adhane Tsegay (2:06:29), Tariku Jufar (2:06:51), Eshetu Wendimu (2:07:28), Teferi Bacha (2:07:35), Debebe Tolossa (2:07:41), Gemechu Worku (2:07:43) i Bazu Worku Hayla (2:07:48). I això sense comptar la desena d'etíops que també van fer una millor marca que en Gebre, però durant l'any passat.
M'entristeix no poder-lo veure lluitar a Londres però, com en molts altres casos, és llei de vida.
Això sí, si algun dels cracs d'Etiòpia o Kènia (que són els que lideren el rànquing mundial de tots els temps), fos capaç d'aconseguir (ni que sigui) un deu per cent del carisma que s'ha sabut guanyar el meu heroi, seria un èxit de dimensions impressionants. Però no crec que es doni el cas. Hi  haurà molts campions, però cap com ell, l'irrepetible Haile Gebrselassie.