dilluns, 21 de juny de 2010

QUI NO ESTÀ MOTIVAT QUE NO SURTI DE CASA

Per a qualsevol cosa, el que sigui. Millor no fer-ho que fer-ho sense ganes. Però cap de les dues em val. M'agrada fer les coses posant-hi tot el que tinc, encara que sigui ben poc. Quan més es gaudeix és quan s'hi ha posat tota la voluntat, tot l'esforç, tot l'empeny, a aconseguir un repte. I jo tinc molts reptes per endavant. L'any passat vaig haver d'ajornar (per problemes de calendaris futbolístics [incompatibles amb la prova]) la meva participació a la Marató de Sables. Enguany en torno a tenir moltes ganes. Per aquells que no sabeu de què us parlo, aquest reportatge d'en Jordi Fandiño, a TV3, n'és una bona mostra.

http://www.tv3.cat/videos/2900790/Marato-des-Sables


Per a la resta començaré dient que la Marató de Sables (a partir d'aquest punt MdS) és un repte on les ganes superen els meus coneixements. Em sento fort i capaç, físicament. Però el que es viu allà baix és un autèntic infern de patiment. La barreja d'aquest patiment amb les satisfaccions permanents amb què et va obsequiant la prova en fan una experiència molt desitjable. De cada marató que corro n'aprenc alguna cosa, però després de 15 anys de participacions en proves de 42.195 metres puc dir, sense resultar pedant (espero), que tinc moltes lliçons d'avantatge sobre la gran majoria de corredors.

A Sables, si aconsegueixo un dorsal, seré un passarell. Un debutant amb moltes ganes però cap experiència. Ni corro per dunes ni platges, ni ho faig mai amb bosses a l'esquena, ni cuino menjar liofilitzat, ni sé fer polaines ni on comprar-les...

Però se m'ha ficat al cap anar-hi i faré tot el possible per viure aquesta experiència.
De moment, l'únic que rebo són consells.
Se n'accepten més.
Gràcies.