dilluns, 7 de maig de 2012

TRAILWALKER 2012: ESGOTAMENT COMPARTIT, ÈXIT COMPARTIT

Després de 100 quilòmetres corrent per les Vies Verdes, per completar el camí del carrilet que separa Olot de Sant Feliu, a les dues de la matinada, esgotats i sense un gram més de força, vam creuar la línia d’arribada i vam celebrar la gesta aconseguida. Però a mida que ens anaven baixant les pulsacions ens vam anar quedant buits. Just després de gaudir de l’última espurna d’adrenalina, aleshores sí, el cos va dir prou.

L’equip de TV3, que formàvem en Manel Bonastre, en Xavi Bonastre, l’Arcadi Alibés i jo mateix, havíem sortit a les onze del matí, del Recinte Firal d’Olot, juntament amb gairebé 300 equips més. Ho fèiem il•lusionats però alhora cautelosos. El fet de tenir (encara que fos mínima) una mica d’experiència en llargues distàncies, ens ajudava a ser conscients de les dificultats que podríem trobar pel camí. En una prova de 100 quilòmetres sempre hi ha moments durs, cadascú té el seu. El que no saps mai és com reaccionaràs davant de la crisi. A la Trailwalker, a més, s’hi afegeix el concepte “EQUIP”. Som quatre a Olot i haurem de ser quatre a Sant Feliu. Les crisis d’un les patim els quatre. Som responsables, tots plegats, que el repte tiri endavant.
Manel, Arcadi, Sebas i Xavi  Foto: AntoniBautista

Somrients abans de començar



Ens havíem plantejat fer tot el recorregut corrent, a excepció de pujades o moments delicats. El ritme seria lent, però avançaríem de forma constant. I així va ser. Vam centrar-nos en anar aconseguint objectius parcials. En teníem nou (8 punts d’avituallament i l’arribada final a Sant Feliu). El primer de tots el vam assolir sense dificultats ni patiments: Sant Esteve d’en Bas és a menys de vuit quilòmetres d’Olot. Vam anar avançant tranquil•lament, mentre en Xavi gravava imatges per al reportatge que s’emetrà dijous al Temps d’Aventura. En cada control, on s’havia de marcar el xip, hi havia aigua, fruita, fruits secs, pasta, arròs...l’organització havia disposat de tot allò que es pot necessitar. Després de passar-hi, però, anàvem a buscar el caliu de l’equip de suport, amb la Marga, la Mònica i en Biel. Amb el cansament un no s'interessa gaire per com funcionen els altres equips però estic convençut que la nostra assistència va ser, de llarg, la millor de la Trailwalker.

En tants i tants quilòmetres et trobes molta gent coneguda, amb qui xerres una estoneta i amenitzes la marxa. En aquest sentit, rodar al costat del gran Joel "Jou", de Bonmatí (ara als Highlands escocesos) va ser tot un plaer. A en Joel el vaig conèixer a Sables, l'any passat. Des d'aleshores, l'he anat seguint a través del seu bloc Un guerrer lluita fins al final, on es pot comprovar que és més dur que una roca, gairebé tan com bon paio.

Amb en Joel i l'equip de TV3 Foto: AntoniBautista
A Sant Esteve d'en Bas començava un camí ascendent, l'única dificultat muntanyenca de la Trailwalker, per superar el coll d'en Bas, de 620 metres. Un passeig, de poc desnivell que, afortunadament, ens enganxava a primera hora. Si ens l'haguéssim trobat al final no estaria escrivint el mateix. En el descens vam passar per Sant Feliu de Pallarols, on vam córrer acompanyats durant uns quilòmetres per la mítica Quima Casas i un parell d'amics...l'Arcadi i en Xavi coneixen tota la Catalunya atlètica. A l'equip de suport l'havíem citat al quart punt de control, que estava situat a Anglès, al quilòmetre 38,2. Hi vam arribar a un bon ritme i amb bones sensacions.
Foto: AntoniBautista










Foto: AntoniBautista
O això pensàvem. Tot just vam parar a descansar, en Xavi Bonastre es va trobar malament. El sol apretava de valent, havíem begut poc i ho començàvem a pagar. Se sentia dèbil, sense ganes de menjar ni tampoc de beure, així que el vam haver d'obligar a fer-ho. A la resta, l'alegria per arribar a la furgoneta i els àpats que ens tenien preparats ens va fer perdre una mica el nord. Vam menjar més del compte i vam fer barreges inadequades. En el camí cap a Girona ho vam lamentar. L'Arcadi anava mut i no feia bona cara, l'estómac no li generava bones sensacions. Preocupat per la digestió va fer un mal gest (o no sé ben bé què) i se li va pujar el bessó.


Stop.

Anàlisi de la situació.

Descans.

Go.

Vam tornar a avançar però només caminant, fins que el bessó va tornar a donar-li la confiança necessària per tornar a córrer. Al llarg de vuit quilòmetres, del 48 al 56, vam fregar l'abandonament. Si a Girona no canviaven les coses potser ho hauríem de deixar córrer. Van ser els pitjors moments. I els vam deixar enrere. Les ganes de continuar, l'esperit de la cursa...i el descens del bessó van ser bàsics. .

Seguíem endavant però ja no teníem la mateixa confiança. El ritme va anar baixant i les cares es van anar ensopint. Les converses en el grup també es van ressentir. Estàvem esgotats. Les rectes llargues es feien inacabables. Amb el pas del temps i dels quilòmetres, el sol anava perdent força i el dia s'anava acabant. Sense adonar-nos-en vam començar a rodar millor, més còmodes. Sembla estrany dir-ho però els problemes arribaven als punts d'avituallament. Tornar a arrencar després del merescut descans es feia impossible. Però d'altra banda, també era necessari una mica de repòs, el cos així ho exigia.







Tot i l'esgotament, vam intentar mantenir-nos corrent. Hi havia molts equips que combinaven córrer i caminar i ens anàvem superant els uns als altres sense parar. Un aspecte clau per superar els moments de silenci i esgotament va ser la ràdio. Al Camp Nou el Barça disputava el derbi contra l'Espanyol i l'Arcadi, amb la ràdio del telèfon a l'orella, ens n'anava informant. A mi, el partit en sí, en aquell moment, no m'importava gens ni mica. Però em vaig adonar que escoltar els comentaris del partit ens mantenia distrets. Ens feia oblidar-nos del patiment a què ens estava sotmetent la cursa. Així que em vaig posar molt pesat i l'Arcadi va acabar cantant-nos el "Que tinguem sort", d'en Lluís Llach, que sonava al Camp Nou poc abans del discurs d'en Guardiola, que també ens va transmetre fil per randa. Va ser benzina per l'ànima i energia per als músculs.
En els dos últims parcials, a Llagostera i a Santa Cristina d'Aro, ja gairebé no podíem més. O sí. O crèiem que no però en realitat sempre queden forces.


En aquells moments jo ja n'estava fins als nassos. Tenia ganes d'arribar, dutxar-me, ficar-me al llit i dormir. I només ho aconseguira si ens movíem. Sé que vaig ser una mica insistent però tot passava a càmera lenta i allargar l'agonia em semblava un mal remei. Sempre queda un gram més de forces. L'havíem de buscar. I el vam trobar. I tant!!! A l'entrada de Sant Feliu de Guíxols vam començar a veure equips que caminaven, crec que en vam passar a tres. Eren els últims quilòmetres i funcionàvem de meravella. Tot anava en mode automàtic, ja no pensàvem, només corríem. Gairebé anàvem cecs. Només així s'explica que en 300 metres en Manel i l'Arcadi patissin ensopegades o rebrincades que a punt ens van haver de fer-nos perdre-ho tot. Quan estàs tan cansat com estàvem nosaltres qualsevol despistada es paga molt cara. Els dos avisos van quedar enrere i vam seguir avançant. Em va semblar que volàvem...tot i que anàvem un ritme de vuit minuts el quilòmetre. Les sensacions eren brutals. I aleshores vam veure un quart equip de corredors un pèl més endavant de nosaltre, a menys de 500 metres per al final. Aquell últim esforç ja va sortir del no res. Ningú el va demanar.

Els últims metres de la Trailwalker'12


M'hi esforço però hi ha coses que no es poden explicar
















Creuar la línia d'arribada després de 100 kms d'esforç és molt emocionant. Haver-ho pogut compartir amb aquests companys és impagable. Gràcies a en Manel, Xavi i l'Arcadi. I també, de forma molt especial, a en Biel, la Marga i la Mònica, assistents fantàstics i medalla d'or a la paciència.

Felicitats també a tots aquells equips que van participar en la Trailwalker Intermón Oxfam, que van aconseguir recaptar un total superior als 640.000 euros que, de ben segur, ajudaran a combatre la pobresa, que, a la llarga era l'obectiu principal de la prova.

8 comentaris:

Xavi ha dit...

Ets tant bó escrivint com corrent i mimant-nos a tot l'equip. El Manel t'ha batejat com "el nostre Guardiola". I té tota la raó. Sense la teva direcció d'equip no ho hauriem aconseguit ni de lluny, n'estic seguríssim. Moltíssimes gràcies per acceptar còrrer i patir amb nosaltres i per nosaltres. Ets molt gran !!!

FerRun ha dit...

Molt bona crònica, Sebas. I felicitats pel top-10. L'experiència va pagar la pena. Les sensacions a l'acabar la cursa compensen de llarg els patiments dels 100 kms de cursa. Felicitats a tot l'equip.

FerRun
Membre de l'Eskamot Vallesà a la IOT

Cris i Arcadi ha dit...

Ostres! Quina gran crònica! Llegint-la he pogut reviure aquesta vostra experiència que tan m'hagues agradat viure. En una propera ocasió...
Moltes felicitats per la fita. Ens veiem aviat!

ANTONIBAUTISTA ha dit...

Moltes felicitats a tot l'equip!!! Sebas,una gran crònica, i gràcies per "decorar-la" amb 4 fotos d'un maratonià de Girona.

Joan Castellà ha dit...

Molt ben redactat ! Ara em sap greu no haver vingut a animar .

Sebas Guim ha dit...

S'agraeixen els comentaris...
Enhorabona a l'Eskamot Vallesà, que va volar.
Gràcies també a l'AntoniBautista (les teves fantàstiques fotos em van caure del cel).

Oscar Aldrich ha dit...

Quina enveja! Si, enveja, tot i el patiment que s'en despren de la teva crònica. Vull fer-la l'any vinent... ha de ser una experiència unica!
Moltes Felicitats!

Raúl Muñoz ha dit...

La força física i mental per fer aquest esforç demostra el vostre esperit de lluita i l'experiència que teniu en el món atlètic.

Moltes felicitats, equip.
Gran crònica, tot i que, com queda demostrat, va ser molt dur.