divendres, 14 de març de 2014

LA MEVA PRÈVIA DE LA MARATÓ DE BARCELONA

(Traducción al castellano al final del artículo)

No és una setmana normal, sempre hi ha nervis. Però els d'aquest any, no sé ben bé per què, no són normals. Cada any, quan s'acosta la Marató de Barcelona, se'm fa com un nus a l'estómac. Han estat moltes vegades les que he corregut aquesta cursa pels carrers de la meva ciutat, aquella on ja fa temps que no visc, però que encara és la meva. Sé que no sóc objectiu, però per a mi és la millor marató del món. No sóc objectiu perquè a la de Barcelona vaig perdre la meva virginitat maratoniana, l'any 1996. Curiosament, quan arribem al mes de març i penso en els meus grans moments com a corredor, no penso en aquelles curses en què vaig aconseguir les marques que ja mai podré superar. No. El que em ve al cap és aquell any del debut a la marató. El meu desconeixement de la distància, la sortida de ruc, per damunt de les meves possibilitats i el posterior calvari que vaig patir. Però, sobretot, tinc imatges molt nítides de l'arribada. Aquella edició de 1996, era l'última en què es pujava a l'Estadi Olímpic i a l'entrada per la porta de marató ja duia llàgrimes als ulls. Traient forces d’allà on no en quedaven, la volta a la pista la vaig fer molt ràpid (ara que hi penso, així en fred, m'imagino la velocitat que podia dur...i se m'escapa el riure) i després de creuar l’arc de l’arribada se’m van sortir tots els músculs de les cames i em vaig quedar tot enrampat durant una bona estona. Molt fotut, sí. Però estava content i orgullós, m’acabava de convertir en maratonià. 
I ara, per celebrar aquests divuit anys, la meva majoria d’edat com a maratonià, ho estic vivint d’una manera molt diferent. Segueixo lesionat, encara no puc córrer. A més, aquest matí m’he pesat i, per primera vegada a la vida, he trencat la barrera dels 70 quilos. Però no és cap sorpresa, fa unes setmanes que menjo com un desesperat. En diuen ansietat, no? 
Afortunadament tinc gent que em cuida, com els meus amics d’Asics, que em faciliten el millor material per poder complir amb la recuperació i tornar a donar guerra tan aviat com sigui possible.
Després d'haver de posar el fre a tot, fins i tot al gimnàs, les sessions d'EPI a Fisioincorpore comencen a donar bon resultat i ja torno a poder fer el·líptica i bicicleta. Però el procés s'està allargant...i seguirà a ritme lent. Dimarts vaig anar a veure una eminència en medicina del dolor, el doctor Abejón González (gràcies, Jorge!!!), i em va deixar tranquil. No hi ha res greu, no cal patir. Aquesta Marató de Barcelona me la perdré, però segur que hi seré a la de l'any que ve...que ja és un bon consol.

MI PREVIA DEL MARATÓN DE BARCELONA

No es una semana normal, siempre hay nervios. Pero los de este año, no sé muy bien por qué, no son normales. Cada año, cuando se acerca el Maratón de Barcelona, se me hace como un nudo en el estómago. Han sido muchas, las veces que he corrido esta carrera por las calles de mi ciudad, aquella en la que hace tiempo que no vivo, pero que sigue siendo la mía. Sé que no soy objetivo al decirlo pero para mí, es el mejor maratón del mundo. No soy objetivo porqué en la de Barcelona perdí mi virginidad maratoniana, em 1996. Casualmente, cuando llega el mes de marzo y pienso en los grandes momentos que he vivido como corredor, no pienso en aquellas carreras en las que conseguí esas marcas que ya no podré superar. No. Lo que me viene a la cabeza es aquel año de mi debut en el maratón. Mi desconocimiento de la distancia, la salida de burro (por encima de mis posibilidades) y el posterior calvario que sufrí. Pero, sobretodo, tengo imágenes muy nítidas de la llegada. Aquella edición de 1996 era la última que se subía al Estadio Olímpico. Y en la entrada por la puerta de maratón, qué emoción, ya bajaban lágrimas por mis ojos. Sacando fuerzas de donde no quedaban, hice una vuelta a la pista muy rápida (ahora, en frío, pienso en lo rápida que pudo ser...jejej, y se me escapa la risa) y al pasar bajo el arco de llegada se me saltaron todos los músculos de las piernas de un calambrazo que me duró un buen rato. Muy jodido, sí. Pero también muy contento y orgulloso. Me acababa de convertir en maratoniano. 
Ahora, para celebrar estos 18 años, mi mayoría de edad como corredor de maratones, lo estoy viviendo de una manera muy diferente. Sigo lesionado, no puedo correr. Además, esta mañana me he pesado y, por primera vez en mi vida, he superado la barrera de los setenta kilos. Me molesta, pero era de esperar: hace unas semanas que como como un desesperado. Le llaman ansiedad, no?
Afortunadamente hay gente que me cuida, como los amigos de Asics, que me facilitan el mejor material para poder cumplir con la recuperación y poder volver a dar guerra lo antes posible.


Después de haber tenido que parar toda la recuperación por unas nuevas molestias, incluso me aparté del gimnasio, las sesiones de EPI en Fisioincorpore empiezan a dar resultado y ya vuelvo a hacer elíptica y bicicleta. El proceso se está alargando...y lo que me queda. El pasado martes fui a ver a una eminencia en medicina del dolor, el doctor Abejón González (gracias, Jorge!!!), y la visita me dio tranquilidad. No hay nada grave, no hay que sufrir. Este Maratón de Barcelona me lo pierdo, pero seguro que estaré en el del año que viene...que ya es un gran consuelo.

6 comentaris:

Andrea ha dit...

La veritat és que aquests quilets de més et queden la mar de bé!

Un petó!

Raúl Muñoz ha dit...

La meva primera també va ser la de Barcelona i és i sempre serà especial. De fet, enguany serà la cinquena vegada (consecutiva) que la corro. Només m'he "atrevit" a fer-ne una fora, a Praga.
Llàstima que no estiguis a la línia de sortida. De ben segur que faries un gran paper, com sempre.

joan ha dit...

Ui Cebetes, quin greu i quina gràcia... si més no ja et veig amb mentalitat positiva. Et vaig trucar ahir, encara espero trucada de retorn, per veure si baixaves a Bcn per veure- la i si volies passar per Balaguer. Salut, fat man.

MILA ha dit...

Me alegra verte ya un poco animado. Todo pasará. Por cierto, la foto ¿es del 96? porque si es de ahora es cierto que te sientan bien los 70

Sebas Guim ha dit...

Andrea...no, Andrea, no. ;-) Un altre.
Raúl Muñoz- La primera mai s'oblida...Enhorabona pels 2:57:58 d'avui!!!!
joan-Ja vam parlar... :-(
MILA-La foto es del 89, jeje...salgo muy jovencito. Gracias!!!

Wladimir ha dit...

Molts ànims Sebas, a veure si el proper any podem coincidir a la Marató de Barcelona, que la tinc marcada com a objectiu del 2015 !!!...

Una abraçada !!!