dijous, 1 de maig de 2014

CAIGUDA LLIURE


TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO
El 23 de novembre vaig córrer la Ultra Trail de Collserola. Vaig patir de valent. Vaig córrer sol durant molta estona, i se'm va fer especialment dur quan vaig haver de superar aquella fase en què el cansament del teu cos convenç el teu cap que no pots fer una passa més. Si us passa, cal saber que és mentida, no us deixeu enganyar. Sempre es pot seguir endavant.
Jo vaig seguir endavant, a poc a poc, fins que em vaig recuperar. Vaig revifar, vaig deixar la 'pàjara' enrere i vaig tornar a competir, a lluitar, a córrer.

I aquella sensació queda ara tan lluny...

He vist passar la Marató de Tarragona-Costa Daurada, la San Silvestre Vallecana, la Marató de Barcelona, la Marató de Madrid i tantes altres curses més que em feien molta il·lusió córrer. I més que en seguiré veient passar. Em fa la sensació que estic caient en un pou, però que no acabo d'arribar al fons. I en el descens cap a no sé on, intento agafar-me a algun sortint de la roca, a alguna anella salvadora. Però no en trobo.
Fa més de cinc mesos que estic parat, lesionat. Tinc una condromalàcia, una bursitis i una tendinitis...al genoll. He visitat tres traumatòlegs, quatre fisioterapeutes i un osteòpata. A banda de les diferents sessions de massatges i estiraments, m'he sotmès a diferents tècniques de radiofreqüència, electròlisi percutània intatisular (EPI) i punció seca. M'he inscrit a un gimnàs on, quan no he tingut dolors, he anat a reforçar els quàdriceps, cremar calories i fer abdominals. Hi va haver un temps en què semblava que el moviment dinàmic de pedalar no em perjudicava i que podria enganxar-me al ciclisme, i em vaig comprar una bicicleta de carretera nova perquè l'antiga em duia massa problemes. Probablement no sóc gaire bon pacient...però m'hi esforço.
Al final, tant se val el que faci, que em fa mal el genoll. El dolor pot ser major o menor, però sempre hi és.
A tot això hi he d'afegir un problema que mai havia patit. He fet esport tota la vida i sempre he menjat tot el que he volgut. No m'engreixava mai. Però és evident que ara no cremo...i, en canvi, no paro de menjar. Com un animal. Podria atribuir-ho a l'ansietat pel fet de no poder córrer, però seria una excusa massa senzilla. Quan estava en bona forma pesava al voltant dels 63 quilos, un pes que he anat augmentant progressivament. Els 71 d'aquest matí comencen a ser preocupants, sobretot si segueixo fent voltes en aquest cercle viciós, si segueixo en caiguda lliure per aquest pou sense fons.

CAÍDA LIBRE 
El 23 de noviembre corrí la Ultra Trail de Collserola. Sufrí como un condenado. Corrí solo durante mucho rato y se me hizo especialmente duro  cuando me tuve que enfrentar a esa fase en la que el cansancio de tu cuerpo convence a tu mente de que ya no puedes dar un paso más. Si os pasa, tenéis que saber que es mentira, no os dejéis engañar. Siempre se puede seguir adelante.
Yo continué, poco a poco, hasta que me fui recuperando. Dejé la pájara atrás y volví a competr, a luchar, a correr.

Y esa sensación, ahora, queda tan lejos...

He visto pasar el Maratón de Tarragona-Costa Daurada, la San Silvestre Vallecana, el Maratón de Barcelona, el Maratón de Madrid y tantas otras carreras que me ilusionaba correr. Y habrá más que me perderé. Tengo la sensación de que estoy cayendo en un pozo y que no acabo de llegar al fondo. Y en este descenso hacia no sé dónde, intento agarrarme a cualquier huequecito que haya en la roca o a alguna cadena salvadora. Pero no los encuentro.
Hace más de cinco meses que estoy parado, lesionado. Tengo una condromalacia, una bursitis y una tendinitis...en la rodilla. He visitado a tres traumatólogos, cuatro fisioterapeutas y un osteopatía. Aparte de las diferentes sesiones de masajes y estiramientos, me he sometido a diferentes técnicas de radiofrecuencia, electrólisis percutánea intratisular (EPI) y punción seca. Me he inscrito a un gimnasio donde, cuando no he tenido dolores, he ido a reforzar cuádriceps, quemar calorías y hacer abdominales. Hubo unas semanas en las que parecía que el movimiento dinámico del pedaleo no me perjudicaba y que podría agarrarme al ciclismo y me compré una bicicleta de carretera nueva, porque la antigua me causaba demasiados problemas. Probablemente no soy un paciente ejemplar...pero me esfuerzo por mejorar.
Al final, haga lo que haga, me duele la rodilla. El dolor puede ser mayor o menor, pero siempre está ahí.
A todo esto tengo que añadir un problema que nunca antes había sufrido. He hecho deporte toda la vida y siempre he comido todo lo que he querido. Nunca engordaba. Pero es evidente que ahora no quemo...y, a cambio, no paro de comer. Como un animal. Podría achacarlo a la ansiedad de no poder correr, pero sería una excusa  demasiado banal. Cuando estaba en buena forma pesaba alrededor de los 63 kilos, un peso que he ido aumentando progresivamente. Los 71 de esta mañana empiezan a ser preocupantes, sobretodo si continúo dando vueltas en este círculo vicioso, si sigo en caída libre por este pozo sin fondo.

10 comentaris:

Jordi ha dit...

Sebas, el pou té un fons i tard o d'hora el trobaràs. Llavors serà el moment de començar a grimpar cap amunt, mirant d'agafar-se bé a les parets, a poc a poc, amb calma. Mentrestant fes el que puguis, mira de dominar l'ansietat que et fa menjar per sobre de les teves necessitats, beu aigua (això ajuda a calmar la fam), intenta cremar energia al gimnàs, mira de no pensar en el genoll i sobretot tingués molta confiança en que tot el que baixa després puja.

Angel Bigas Bonamusa ha dit...

No desesperis!
Vine a la www.clinicadelcorredor.com
Estudiarem el teu cas.
Visito dilluns tarde i divendres matí.
Ànims.

Dr.Angel Bigas (tf. 93 3176500)

Ferran ha dit...

Sap greu Sebas, ja t'he explicat el meu pou i de tots se'n surt d'una forma o altra. Segueix lluitant, fes cas als que en saben (Jorge entre d'altres) i si pots trobar alguna activitat on canalitzar aquesta ansietat endavant.

D'una cosa no hi ha dubte, te'n sortiràs. Ànims, força i segueix lluitant sense parar!

Tenim ganes de veure't per Tarragona!

Wladimir ha dit...

Bona nit Sebas,

De vegades les paraules no saps com fer-les venir be per donar ànims. Ja saps que tens tot el n ostres suport, tens tot el nostre recolzament i que com be diu el Ferran, de ben segur que te'n sortiràs, perque tot s'acaba i tot comença en aquesta vida.

Ens veiem aviat, una abraçada des de Tarragona !!!

Andrea ha dit...

Paciència, paciència i paciència!
I constància, constància i constància.

A això, no t'hi guanya ningú (o ben poca gent), així que ja hi tens molt guanyat!

Un petó i molts ànims!

Sebas Guim ha dit...

Jordi-Merci, a la carretera de les Aigües hi falta gent...
Angel Bigas Bonamusa-Vivint a Madrid se'm fa difícil però si no trobo solució abans, quan vagi cap a Barcelona potser m'hi passo. Gràcies.
Ferran-Ets un bon mirall. Em falta aquest punt de fortuna...
Wladimir-Gràcies!!! I espero que ens veiem aviat, a Tarragona!!!
Andrea-1001 gràcies!!!!!

MILA ha dit...

Ten mucha paciencia. Ya sé que es fácil de decir y duro de cumplir, pero a ti a voluntad no te gana nadie. ¡¡¡¡Animo!!!! que de todo se sale. Un beso

Agustí Boldú Botigué ha dit...

No hi ha cap mal que duri 100 anys,anims!!

Raúl Muñoz ha dit...

No sé si serveix o no, però t'envio molts ànims i si bé la paciència és un ingredient important, el factor psicològic ho és més encara, a banda de tot el que hagis de fer a nivell físic. I de caiguda lliure, res, segur que tens un paracaigudes o una xarxa que pararà el cop tard o d'hora.

Joan Castellà ha dit...

Jo t´entenc perfectament fa tres anys que tinc un entesitis bilateral, he provat tots els tractaments , l´ultim els factors de creixement.