dimecres, 1 d’abril de 2015

ASSUMIR LA REALITAT PER PODER PASSAR PÀGINA

(VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Gairebé un any i mig i segueixo sumant.
Però ja n'hi ha prou.
He estat sumant dies, setmanes i mesos, pensant que, més aviat o més tard, algun dia em recuperaria.
Es tractava de no desesperar. I buscar solucions. En anteriors entrades del blog ja havia anat fent esment dels diferents tractaments a què m'havia sotmès. L'últim, injeccions d'àcid hialurònic, tampoc va funcionar.

Per Nadal vaig iniciar uns tractaments amb factors de creixement. Tres sessions en cadascun dels dos genolls, espaiades en el temps. I a esperar. Reforçar la musculatura que envolta el genoll. I esperar.

Ja ha passat prou temps com perquè obri els ulls i m'adoni, definitivament, que no tornaré a córrer. Potser serà així, assumint-ho, que podré passar pàgina sense obsessionar-me.

He passat uns dies a Andorra, descansant. Descansant el cap i movent el cos, esquiant i caminant. I avui, ja a Madrid, he tornat a agafar la bicicleta. Aquella que em vaig comprar per pasar el mal tràngol de la lesió de la forma més agradable possible. Aquella que m'acompanyarà a partir d'ara. Sé que no em donarà ni la meitat del que em va donar córrer, però estic segur que m'ajudarà a aconseguir un equilibri que, aquests últims setze mesos, he anat perdent.


No em tanco la porta a res. Només toco de peus a terra.

...mentre segueixo somiant, que això sí que no m'ho por treure ningú.



ASUMIR LA REALIDAD PARA PODER PASAR PÁGINA

Casi un año y medio y sigo sumando.
Pero ya es suficiente.
He estado sumando días, semanas y meses, pensando que tarde o temprano, algún día me recuperaría.
Se trataba de no desesperar. E ir buscando soluciones. En anteriores entradas del blog ya había ido comentando los distintos tratamientos que había probado. El último, inyecciones de ácido hialurónico, tampoco funcionó.

En Navidad empecé lo que quise consideré el último intento: infiltraciones con factores de crecimiento. Tres sesiones en cada rodilla, separadas en el tiempo. Y a esperar. Reforzar la musculatura que sostiene la rodilla. Y esperar.

Ya ha pasado suficiente tiempo como para abrir los ojos y darme cuenta, definitivamente, de que no volveré a correr. Quizás será así, asumiéndolo, que podré pasar página sin obsesionarme.

He pasado unos días en Andorra, descansando. Descansando la cabeza...y moviendo el cuerpo, esquiando y caminando por la montaña. Y hoy, ya en Madrid, he vuelto a montarme en la bicicleta. La que me compré para pasar el mal trago de la lesión de la forma más agradable posible. La que me acompañará a partir de ahora. No me dará ni la mitad de los que me dio correr, pero estoy convencido de que me ayudará a conseguir un equilibrio que, estos últimos dieciséis meses, he ido perdiendo.



No me cierro ninguna puerta. Sólo toco con los pies en el suelo.

...mientras sigo soñando, que esto sí que no me lo puede quitar nadie.

2 comentaris:

arcadi42 ha dit...

Una abraçada des de Sallent. No oblidaré mai la nostra Trailwalker. Ets un home fort de coco i passi el què passi seguiràs fent esport tota la vida.

Sebas Guim ha dit...

La veritat és que les curses en equip tenen un punt que les fa molt especials. I aquella Trailwalker va ser molt molt bona. El teu bessó i l'estómac d'en Xavi, l'equip de suport...Jo tampoc l'oblido, no.
Gràcies, Arcadi.