No hauria dit mai que se'm podia donar bé una cursa de muntanya, però ahir una nova realitat va aparèixer com per art de màgia. La Romeufontaine, de 25 kms., es disputa per damunt dels 1700 metres, amb un desnivell acumulat de mil metres. No és el meu hàbitat natural, a mi que l'altitud em deixa sec i les baixades em sentencien, mai he estat prou hàbil. El dia anterior, a més, havia corregut 1h 40' per Collserola amb 7 quilos de pes extra en la motxilla, entrenant-me per a Sables. Va ser un entrenament amb la Mònica Aguilera, guanyadora de la passada edició de la Marató de Sables, a més de moltes altres proves de muntanya, i consellera de cara a la meva aventura africana. Tenia intenció de repetir amb motxilla a Font-Romeu (sense tant de pes), però m'hi vaig fer enrere, afortunadament. Al final vaig decidir sortir únicament amb 3 petits gels i sense una trista camelback.
La sortida la vaig fer des del darrere, tot just per davant de la colla d'en Víctor Patsi, amb qui vaig compartir l'experiència. Al llarg de tota la cursa vaig anar passant gent, això sempre motiva. De fet superava corredors només en els trams ascendents. Així que el terreny baixava una mica em passaven gairebé per tot arreu, i quan ho intentava evitar me n'anava a terra (fins a quatre vegades vaig relliscar per damunt del gel). Els cops no van ser dolorosos i la meva tossuderia va anar augmentant de forma inversament proporcional al que haurien hagut de suposar les relliscades.
A la muntanya és difícil que es formin grups, cadascú va al màxim i l'ombra del rival no ajuda gaire. L'estat d'ànim, en canvi, i té molt a veure. I el meu era sensacional. Mai abans havia pujat per una pista d'esquí i el debut, de tornada cap a l'arribada, no va estar gens malament. Amb un parell de corredors més ens vam distanciar d'un fotimer de patidors que se'ns havien anat acostant en el descens anterior. Vaig arribar a dalt de tot amb forces però també amb desconfiança. Allà començava a fer càlculs sobre el nombre d'atletes que em superarien fins al final. Però la gent anava un pèl justa i a mi encara em quedava un puntet més. Li vaig treure profit, me la vaig jugar i sense patir cap avançament em vaig presentar a l'arribada en una més que meritòria setzena posició, en 2h36'19".
CLASSIFICACIÓ ROMEUFONTAINE 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ho carai ! molt be Sebas , has caigut varies vegades i això no t´ha desanimat gens . Segueixo totes les entrades que fas al blog encara que no les comenti totes . Ens veiem per la marxa de St Pau.
Gràcies, Joan! A Sant Pau hi vaig córrer un parell de vegades fa mooooooolts anys, però no sé quan podré repetir (és un cap de setmana complicadíssim per anar cap allà), però hi tornaré, segur. Passa-ho bé i...a patir.
Publica un comentari a l'entrada