Potser perquè m’he lesionat en moltes ocasions la por de tornar a quedar inhabilitat sempre està present en el meu cap, sovint quan estic en un bon moment de forma, però més que mai, quan faig entrenaments a la muntanya. Tinc uns turmells que semblen de joguina i no necessiten de gaires imperfeccions en el terreny per doblegar-se cap allà on fa més mal. Sobre aquest dolor inevitable vaig anar pensant dissabte durant l’entrenament que vaig fer a la Sierra del Guadarrama. Pujava des de Cotos (1.829 m.) cap a Peñalara (2.429 m.), plovent, amb vent fort, boira espessa, zero graus de temperatura i terreny enfangat, primer, i nevat, després. A la motxilla hi duia els 6 kgs. que em van acompanyar la setmana passada, un excés de pes que dificulta una mica més els canvis bruscos de direcció o les frenades sobtades. En general les condicions eren idònies perquè em passés alguns cosa. Però no em va passar res. Vaig pujar a estones corrent, a estones caminant, vaig fer cim i vaig baixar, a diferència de tantes altres vegades, gaudint del descens. I sense por.
I amb això on vull anar a parar? A l’optimisme de seguir preparant-me per Sables fent entrenaments a la muntanya, posant a prova tot el que tinc, sense pensar en el possible dolor d’una caiguda o d’una torçada de turmell. El que és inevitable serà inevitable, quan arribi, si arriba. Del patiment en parlaré un altre dia...ocasions segur que no me’n faltaran...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada