PATIMENT I SATISFACCIÓ EN EL MEU PRIMER "HALF"

(Traducción al castellano al final del artículo)

No he escrit per falta de temps. Des que va néixer en Nil, amb prou feines puc entrenar. He reduït les hores de descans per mantenir-me en un mínim estat de forma, però no m'arriba per escriure.

Afortunadament, però, diumenge passat vaig tornar a competir, després de diversos mesos, en una triatló. Va ser en el Popular Du & Tri Cup Villa de Madrid, que es va celebrar a la Casa de Campo. Vaig disputar la prova de mitja distància (1,9/80/20), la meva estrena en un "half", com a pas previ al Challenge de Madrid del 24 de setembre.

 La sortida era a les 7:30 del matí, així que vaig haver de matinar i a les 5:30 ja feia voltes per casa. Les temperatures de les últimes setmanes, a Madrid, han estat força caloroses. Diumenge el termòmetre va anar pujant, sense pietat, a partir dels 28ºC que em marcava el cotxe a les set en punt.

Vaig nedar bé, en poc més de 41', les dues voltes al llac, per completar els 1.900 metres. Vaig anar en la meitat del grup (si és que hi havia grup) i allà m'hi vaig mantenir. En la T1 em vaig sentir còmode corrent cap a la bicicleta. Quan m'hi vaig pujar vaig tenir el convenciment que faria un bon sector. Es tractava de fer 4 voltes a un circuit en què hi havia un parell de pujades més o menys llargues, dificultats que em beneficiaven, en relació als rodadors que anaven amb cabres.

En els 80 quilòmetres ciclistes vaig invertir-hi 2h30'30", sobradament per damunt dels 30 km/h, una velocitat sorprenentment ràpida per a mi, tenint en compte que no hi havia drafting. Vaig avançar a més de 25 triatletes i només em va superar un. Vaig anar menjant i bevent amb una certa regularitat, però en l'última volta, capficat per intentar mantenir el ritme dels parcials anteriors, vaig deixar-ho una mica de banda.

Quan vaig entrar a la T2, per primera vegada des que faig triatlons, vaig saber on aparcar la bicicleta, sense desorientar-me. Semblava un bon auguri, però va ser tot el contrari. L'empenta amb què vaig sortir no em va durar gaire. A 4'15" em semblava que podria anar còmode, però a cada quilòmetre que passava afluixava un punt més. Per fer-ho més entretingut, en un dels girs de 180º em van venir rampes als isquiotibials. Aquella advertència havia de prendre-me-la seriosament, si no volia veure'm obligat a abandonar. Així que vaig intentar conservar la mecànica fins al final d'uns 20 quilòmetres (en realitat, poc menys de 19) que se'm van acabar fent molt llargs.

Em vaig divertir moltíssim, tot i el patiment final. Però l'aprenentatge sobre l'alimentació i sobre un ritme excessivament fort en la bicicleta, me'l carrego al disc dur. Tocarà fer-ne les correccions oportunes de cara a la pròxima triatló.

Menció especial per a l'amic Fabio Premoli, que va sortir de l'aigua en tercera posició (primer sense neoprè), en bici es va mantenir entre els llocs de privilegi, tot i una contractura, i corrent va aconseguir aguantar el tipus. Ell també és pare d'una criatureta, de 4 mesos, així que pel que fa a la manca de son estem igualats. En Fabio va finalitzar la prova en dotzena posició, tres minuts abans que jo, que vaig fer tretzè.


SUFRIMIENTO Y SATISFACCIÓN EN MI PRIMER "HALF"

No he escrito por falta de tiempo. Desde que nació Nil, apenas puedo entrenar. He reducido las horas de descanso para  mantenerme en un mínimo estador de forma, pero no me da para tanto como para escribir en el blog.

Afortunadamente, sin embargo, el domingo pasado volví a competir, tras algunos meses, en un triatlón. Fue en el Popular Du & Tri Cup Villa de Madrid, que se celebró en la Casa de Campo. Disputé la prueba de media distancia (1.9/80/20), mi estreno en un "half", como paso previo al Challenge de Madrid del 24 de setembre.

La salida era a las 7:30 de la mañana, así que tocó madrugar y a las 5:30 ya daba vueltas por casa. Las temperaturas de las últimas semanas, en Madrid, han sido bastante calurosos. El domingo, el termómetro fue subiendo sin piedad, a partir de los 28ºC que marcaba el coche a las siete en punto.

Nadé bastante bien, en poco más de 41', las dos vueltas al lago, para completar los 1.900 metros. Fui en medio del grupo (si es que había grupo) y ahí me mantuve. En la T1 me sentí cómodo corriendo hacia la bicicleta. Cuando me monté, tuve el convencimiento de que haría un buen sector. Se trataba de dar 4 vueltas a un circuito en el que hay un par de subidas más o menos largas, unas dificultades que me beneficiaban, en relación con a los rodadores que iban con cabras..

En los 80 kilómetros ciclistas invertí 2h30'30", sobradamente por encima de los 30 km/h, una velocidad sorprendentemente rápida para mí, teniendo en cuenta que no había drafting. Avancé a más de 25 triatletas y sólo me superó uno. Fui comiendo y bebiendo con cierta regularidad, pero en la última vuelta, preocupado por intentar mantener el ritmo de los parciales anteriores,lo dejé un poco de lado.

Cuando entré en la T2, por primera vez desde que hago triatlones, supe dónde aparcar la bicicleta, sin desorientarme. Parecía un buen augurio, pero sucedió todo lo contrario. El ímpetu con el que empecé a correr me duró poco. A 4'15"/km me parecía un ritmo en el que me sentiría cómodo, pero cada kilómetro que pasaba aflojaba un poco más. Para hacer la carrera más entretenida, en uno de los giros de 180º, me vino una rampa en el isquio. Tenía que tomarme en serio esa advertencia si no quería verme obligado a abandonar, así que intenté conservar la mecánica hasta el final de unos 20 kilómetros (en realidad, poco menos de 19), que se me acabaron haciendo muy largos.

Me divertí muchísimo, a pesar del sufrimiento final. Pero el aprendizaje sobre la alimentación y sobre llevar un ritmo excesivamente rápido en la bicicleta, me lo cargo en el disco duro. Tocará hacer las correcciones oportunas, de cara al próximo triatlón.

Mención especial para el amigo Fabio Premoli, que salió del agua en tercera posición (primero que lo hizo sin neopreno), en bici se mantuvo entre las posiciones de privilegio, a pesar de una contractura. Y, corriendo, consiguió aguantar el tipo. Él también es padre de una criaturilla, de 4 meses, así que por lo que hace referencia a la falta de sueño estamos igualados. Fabio finalizó la prueba en la duodécima posición, tres minutos antes de que lo hiciese yo, en la decimotercera posición.

RECUPERO LA VELLA LLIBRETA D'ENTRENAMENTS

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Els últims mesos he viscut una evolució meravellosa que m'ha permès tornar a córrer. Des del dia que em vaig veure amb cor de provar de trotar durant un minut, he anat augmentant la distància i el ritme de les sortides. Diumenge passat en vaig fer una que, ara mateix, vull qualificar com "de qualitat": 13 quilòmetres al parc de la Dehesa de Navalcarbón, a Las Rozas, per sota de 4'40"/km. Els últims mesos he viscut una evolució meravellosa que m'ha permès tornar a córrer. Des del dia que em vaig veure amb cor de provar de trotar durant un minut, he anat augmentant la distància i el ritme de les sortides. Diumenge passat en vaig fer una que, ara mateix, vull qualificar com "de qualitat": 13 quilòmetres a la Dehesa de Navalcarbón per sota de 4'40" el quilòmetre. Ahir, amb lleugeres molèsties, vaig fer 50 km en bicicleta i avui he anat a la Casa de Campo per fer una tiradeta de 10.000 metres amb en Jerónimo Alonso i alguns Kamparredores. Suada interessant, la que hem acabat fent.

Em torno a sentir corredor.
Però la sensació no podia ser completa fins que no recuperés la meva llibreta fetitxe, aquella que vaig fer servir des del meu primer entrenament per a la meva primera marató, l'any 96. Allà hi ha apuntats tots els quilòmetres que he corregut els últims 18 anys...fins que el desembre de 2013 vaig lesionar-me. Vaig anar apuntant els intents de recuperació queanava fent, fins que vaig intentar acceptar que no tornaria a córrer.

Ara que veig llum al final del túnel, recupero la llibreta i hi tornaré a apuntar els entrenaments.
Sembla un jeroglífic però només són dades, fredes. Sembla que no diguin res, però amb la perspectiva dels mesos i anys, prenen tot el sentit.
Aquesta és, possiblement, la millor pàgina de la llibreta, corresponent a la tardor de 2006. Em porta uns records que no tornaré a viure, en sóc conscient.

Però també sé que viuré altres experiències que m'ompliran. Fins i tot més que les anteriors, ja que ara, després del calvari pel que he passat, valoro cada quiòmetre que corro.

RECUPERO LA VIEJA LIBRETA DE ENTRENAMIENTOS

Los últimos meses he vivido una evolución maravillosa que me ha permitido volver a correr. Desde el día en el que me atreví a intentar trotar durante un minuto, he ido aumentando la distancia y el ritmo de las salidas. El domingo pasado hice un entrenamiento que, en las circunstancias actuales puedo calificar como "de calidad": 13 kilómetros en el parque de la Dehesa de Navalcarbón, en Las Rozas, por debajo de 4'40"/km. Ayer, arrastrando unas ligeras molestias, hice 50 kilómetros en bicicleta y hoy he ido a la Casa de Campo, donde he hecho una tiradita de 10.000 metros con Jerónimo Alonso y un par de Kamparredores. Sudada interesante, la que hemos acabado haciendo.

Me vuelvo a sentir corredor.
Pero la sensación no podía ser completa hasta que no recuperase mi libreta fetiche, esa en la que hay apuntados todos los entrenamientos desde 1996, cuando preparé mi primer maratón. Esa que decidí guardar en el baúl de los recuerdos cuando me creí darme por vencido por la desesperación de la lesión.

Ahora que veo luz al final del túnel, recupero esa libreta y volveré a apuntar los entrenamientos.
Parece un jeroglífico lleno de datos fríos. Aparentemente no dicen nada, pero con la perspectiva del tiempo toman todo el sentido.
Esta es, posiblemente, la mejor página de la libreta y corresponde al otoño de 2006. Me trae unos recuerdos que no volveré a vivir, soy consciente de ello.

Pero también sé que viviré otras experiencias deportivas que también me llenarán. Incluso, quizás, más que las anteriores. Después del calvario por el que he pasado, ahora valoro cada kilómetro que corro.

D'ENTRENAMENTS DE MARATÓ A MARATONS D'ENTRENAMENT

Totes les històries tenen el seu començament i la meva amb la ultradinstància no comença avui. Ja fa molt de temps que tenia un somni per complir, una aventura per viure, que em cridava constantment. Aquella aventura, majúscula, era la Marató de Sables i fa dos anys vaig tenir la sort de poder-la viure. El que vaig aprendre durant aquella setmana al desert del Sàhara va ser un cúmul d'experiències que, després, em van servir moltíssim per encarar curses com la Isostar Desert Marathon 2011  (aquí l'edició 2012) o la Trailwalker Intermón Oxfa 2012 (...i aquí l'edició de 2013). En aquestes 5 proves vaig viure episodis que, d'una manera o d'una altra, m'han marcat. I en vull viure més. És per això (i per la no solució als problemes als isquios) que em decanto per les ultres.

En l'abandonament (no definitiu) de les maratons, la primera circumstància significativa la trobo en els entrenaments. Fins ara, les meves sessions anaven destinades a preparar maratons. Ara, en canvi, faig maratons com a entrenaments. Ahir, la primera.

Sortia de casa a les onze del matí, després d'haver esmorzat, amb la motxilla més lleugera a l'esquena, dos litres d'aigua barrejada amb una bona dosi d'Isostar i el rellotge tot a zero. Me'n vaig anar cap a la Casa de Campo. És un recorregut que ja he fet altres vegades (Alcalá, Gran Vía, plaça d'Espanya i Príncipe Pío) i en què, fent una propineta quan passo pel Retiro, em presento al gran pulmó de Madrid amb 10 quilòmetres a les cames. Feia un dia espectacular, havien pujat les temperatures i no bufava gaire vent. El meu ritme de creuer era...el dels creuers lentets, a 6'20 de mitjana. Però en cada parcial de 5K anava rebaixant-lo paulatinament.

Vaig fer una volta llarga, llarga i vaig iniciar el camí de tornada...seguint les marques pintades que s'utilitzen en la Marató de Madrid (Vicente Calderón, Ronda de Segovia, Acacias, Atocha i Retiro) i ja, de tirada, vaig arirbar fins a casa. Em vaig prendre una barreta energètica i un gel, i vaig buidar el liter i mig de beguda isotònica. Vaig arribar cansat, salat i amb nafres a les angonals. Vaig sumar 42,195 kms, en un temps de 4h16'.

El d'ahir va ser el meu primer entrenament ultra, pròpiament dit. La meva idea és fer una tirada llarga d'aquestes característiques un cop per setmana (algunes de més curtes, altres de més llargues), variant l'hora del dia de l'inici de l'entrenament i, sempre que em sigui possible, durant una escapada a la muntanya. No es tracta tant de fer quilòmetres com de sumar hores d'entrenament.
Un nou treball que he de desenvolupar (i que m'hi he de posar, sí o sí!!!) és el muscular. Feina de gimnàs, d'estiraments, de ioga...que mai m'ha agradat, però que és vital per poder seguir corrent durant molts anys.
Començo una nova etapa. Disposat a tot.

TEST DE 20 KMS AMB VENT

Va ser un d'aquells dies de vent que no ens agraden als corredors. Mentre em dirigia cap a la Casa de Campo, en cotxe, em preguntava si el bosc del circuit frenaria el vent o si me l'hauria de menjar tot jo. Després d'un bon grapat de curses curtes i unes quantes sessions amb sèries de mil, ha arribat el moment de fer un pas endavant i començar a augmentar la distància. La setmana que ve correré la Mitja Marató de Getafe, així que ahir tocava test de 20 kms, cinc voltes al Templo.
L'objectiu principal era mantenir una progressió, volta a volta i tot i que vaig començar fort des de la primera, me'n vaig sortir prou bé: 15'38-15'33-15'33-15'21-15'09. Em queda un mal regust de l'última volta, quan el vent i un considerable flat em van impedir baixar de 15', en el que hauria estat un gir de nivell.
A poc a poc segueixo avançant. Sumo quilòmetres (la setmana passada en vaig fer 103, en aquesta me'n cauran alguns més) i sumo confiança.
Però les setmanes segueixen avançant, només falten un mes i 28 dies per a la Marató de Barcelona.

TIRADA DE 26 KMS, DONOSTI MÉS A PROP

Passat pròxim: per arribar preparat a una marató necessito fer moooooooooooooooolts quilòmetres. Les últimes setmanes m'he posat les piles i ja estic en situació. El meu cos ja ha assimilat els rodatges de 16 i 18 i ara, a poc a poc, necessito anar pujant el llistó. La setmana passada vaig fer dues tirades de 20, a la Casa de Campo, amb 16 kms cronometrats (a ritme intens). Ahir en vaig fer una de 26, augmentant una volta més a les quatre que havia estat fent. En aquests entrenaments al Cerro Garabitas hi arribo a fer 7 voltes, que amb l'escalfament i el refredament em suposen 32 kms. Així ho he fet des de fa molts anys i així tinc intenció de continuar fent-ho aquesta temporada.

El bosc, tot per a mi

No sóc corredor de grans canvis, prefereixo dur un ritme constant i, en tot cas, anar augmentant-lo. Si faig voltes i els números van baixant de forma progressiva, aquell dia no hi haurà ningú que me l'amargui. Les sensacions que et queden son fantàstiques.

Les Asics Nimbus, un calçat ideal

Ahir començava l'entrenament amb una sensació de cansament acumulat que em feia dubtar de l'èxit final. Vaig intentar controlar el ritme de la primera volta però de seguida em vaig adonar que no anava tan malament com em semblava. 15'55", bon inici, lleugerament per sota de 4'/km. A partir d'aquí, la història es repeteix...o intento que es vagi repetint. Tenint en compte que en el recorregut del circuit hi ha desnivells constants, en cada quilòmetre de cada volta intento millorar algun segon el mateix parcial fet en les voltes anteriors.

Satisfaction

I vaig clavar les intencions. En absolutament tots els parcials quilòmetrics hi va haver millora, lògicament també es va veure reflectit en el pas per volta: 15'55-15'48-15'40-15'35 i 14'56. Les sensacions que m'està deixant l'última volta en cadascuna de les tres vegades que he anat a la Casa de Campo aquesta temporada han estat espectaculars. Sé que és un ritme que no puc aguantar durant més de quatre o cinc quilòmetres, però fer-ho quan ja en portes més de 15 a les cames ajuda al pensament positiu que sempre busco. 

Aquell moment en què no pots dir res

M'agrada saber que he fet tot el que he pogut. M'agrada veure que els plans s'han desenvolupat de la forma que els havia preparat. M'agrada pensar que si mantinc la progressió, tant de ritmes com de quilòmetres, a Donosti puc aspirar a apropar-me a les 2.42', una marca que temps enrere no m'hauria dit gran cosa però que ara valoraria moltíssim.

Aquell moment en què no cal dir res

Present immediat:  avui ha estat un gran dia. M'ha agafat per sorpresa, molt positiva, la presentació oficial de les noves Asics Gel 33, uns models minimalistes de la marca japonesa, que també inverteix en el natural running.
Futur pròxim: d'aquí a unes horetes correré la Carrera de las Empresas, un clàssic del calendari de 10K de Madrid. L'objectiu és intentar millorar els 37'20 de la setmana passada a Getafe.

DEBUT A LA CASA DE CAMPO AMB LES ASICS FUJI TRABUCO

Era una ocasió especial i havia de viure-la de forma igualment especial. Feia alguns mesos que no em deixava caure per la Casa de Campo, per fer un entrenament amb cara i ulls, un entrenament al circuit de Garabitas que tantes alegries m'ha aportat en aquests anys que fa que sóc a Madrid. I ahir hi vaig anar. Feia un dia fantàstic, amb una mica de sol i temperatura fresqueta. La idea era fer quatre voltes ràpides...o tan ràpides com fos possible. Per al debut al circuit m'havia reservat l'estrena de les noves Asics Fuji Trabuco, una meravella que desconeixia, però de la qual ja no em podré desprendre.

El nou model de les clàssiques "Trabuco" passa anomenar-se ara Gel Fuji Trabuco. Són unes vambes més lleugeres que les anteriors, amb una protecció afegida a la punta per minimitzar l'impacte amb rocs i pedres diversos. Estan dissenyades per fer muntanya però la comoditat i seguretat que fan sentir augmenten les ganes d'utilitzar-les en altres terrenys. Tot just després de posar-me-les ja vaig saber que m'ho passaria molt bé: anava ben calçat. Vaig esmorzar una mica de fruita, un parell de torrades, un suc de taronja i un te. Vaig aguantar una estona i me'n vaig anar cap a la Casa de Campo.

 Abans de relatar l'entrenament he de fer menció a la meva llibreteta, on hi tinc totes les dades atlètiques de la meva vida com a maratonià. Confesso que vaig buscar referències de la temporada passada (només de la temporada passada...no fos cas que m'agafés una depressió). Buscava apropar-me als 62'09" (+-3'53"/km), però no podia cremar totes les naus en la primera volta, que vaig fer poc per sota dels 16' (15'51"). A partir d'aquí hauria d'anar guanyant temps al temps, calia anar una mica més ràpid. El tram de pujada, sobre el qual he escrit en algunes ocasions, va estovant-te a poc a poc. No són més de 250 metres però quan arribes a dalt ho fas sense aire i amb una necessitat enorme de recuperar-te. Un cop ho has aconseguit ja pots tornar a tirar milles. La segona volta em va sortir a 15'42" (un xic per sobre dels 3'55/km), la progressió era bona però tot estava per decidir, així que havia de seguir millorant. Havia cobert la meitat de l'entrenament i em trobava en plenes condicions per afrontar la part final. Si no passava res, difícilment patiria una davallada. Després de la tercera volta, en 15'28" hi ha dues coses clares: d'una banda ja no vaig sobrat, de l'altra, només em falta una volta. En aquests casos sempre penso que és l'última vegada que passo per cadascun dels indrets, ja no tornaré a fer els parcials. M'hi deixo la pell, allargo gambada, bufo sorollosament (no és habitual, fins i tot jo em vaig sorprendre...) i vaig anar avançant quilòmetres (3'44, 3'48, 3'44...) fins que vaig superar l'última marca, 3'37", amb què vaig tancar la volta en 14'53" i el total de la sessió en 61'56...13" menys que la temporada passada.

Bons números i millors sensacions, a la Casa de Campo...amb les Asics Fuji Trabuco.

"A8" NO ÉS LA DIFERÈNCIA QUE SEPARA BARÇA I MADRID

No. Quan escric "A 8" estic referint-me a les setmanes que queden per a la disputa de la Marató de Sant Sebastià, la prova que ara mateix em té ocupat en cos i ànima. Vaig trigar a recuperar-me de les lesions però no és tard per il.lusionar-me. Quan es tracta de córrer, tinc una facilitat innata d'auto-il.lusionar-me. No necessito gran cosa.
Mirar el calendari i fer el compte enrere, n'és una.
M'agrada estudiar a fons què he fet en les últimes deu setmanes abans d'una marató, per intentar aprendre dels errors o repetir els encerts. Però enguany se m'ha passat fer-ho quan tocava i tot just em desperto ara, QUAN NOMÉS FALTEN VUIT SETMANES per al gran dia.
Com a mínim estic tranquil. L'evolució és bona, tant en referències de temps com en quilòmetres correguts. A 10 setmanes vaig fer-ne 90 i aquesta passada vaig arribar a la centena, per primera vegada en la present temporada. I això m'agrada. I em motiva.
Ara entraré en un ascens progressiu de quilòmetres i de qualitat.
Els dos primers reptes els afronto aquesta setmana: visita a la Casa de Campo (que ja toca) i primera competició. Demà, dimecres i dissabte, correré pel circuit de Garabitas (a ritme fort només dimecres i dissabte), mentre que diumenge, en un 10K que es disputa a Getafe, em vestiré de curt amb la nova equipació Asics que lluiré aquesta temporada.

FA MOLT BONA PINTA

Des que vaig tornar de Panamà he fet algunes proves al Retiro, amb sèries de 1.000 o tests de 5.000, i he corregut dues mitges maratons. Els senyals que em donava el cos eren bons, però tenia ganes d'anar a la Casa de Campo. A començaments de temporada em va costar molt completar un entrenament de 32 quilòmetres (28 en forma de test, als que cal afeigr 2 kms. abans i dos més al final). Ahir hi vaig tornar. Sense fixar-me cap objectiu de temps, només necessitava que tot rutllés amb normalitat. A nou setmanes per a la Marató de Barcelona, en el primer test al cerro Garabitas, volia acabar amb bon rotllo les set voltes, passés el que passés.

Vaig anar-hi tardíssim, a un quart de dues de la tarda, però havent pogut descansar les set hores necessàries després d'una nit de trobada amb amics. Vaig sortir a 4'/km, confiant que, a poc a poc, podria anar augmentant el ritme. Sonarà malament, però gairebé no vaig patir. Únicament ho vaig fer en l'última volta, quan em vaig exigir acabar com si fos una cursa. Concentrat, bé de respiració, bé de braços i bé de gambades...tot i uns avisos constants, al bíceps femoral de la cama dreta, cada vegada que començava el el tram de pujada. Vaig decidir no arriscar i fer el minut i mig que trigo a arribar a dalt, a un ritme més baix.

Els parcials van quedar així: 15'53", 15'50", 15'47", 15'41", 15'41", 15'32"...i l'últim gir en 15'00". En aquest darrer parcial, el quilòmetre final el vaig fer en 3'35", amb el ganivet a les dents. El temps final, 1h49'24", a una mitjana de 3'54".4, millora amb escreix qualsevol expectativa que pogués tenir.

Un cop a casa, amb calma, vaig revisar la llibreta i vaig descobrir que vaig millorar en més d'un minut, 63" el primer test preparatori per a la Marató de Panamà, fet a 5 setmanes de la gran cita, i em vaig quedar a només 15" del millor entrenament dels últims quatre anys, fet a quinze dies de la prova.

Tanco la setmana amb 123 quilòmetres i em preparo per començar la pròxima amb l'esperança que la cama dreta no faci el tonto (hi estic treballant per ajudar). Ah, també m'esperen unes interessants sèries de mil.

SERVEIXEN PER A RES, ELS PLANS?

T’aixeques amb ganes de fer les coses d’una manera controlada, de córrer a ritme però sense passar-te, una mica amb el fre de mà. Vols aquell marge que et permeti seguir progressant durant les pròximes setmanes...i mantenir així ben alta l’autoestima. Ho tens tot estudiat però a l’hora de la veritat no fas res del que havies planificat.

Eren tres quarts d’una de la tarda de dissabte, hora en què els “pross” acabaven el seu entrenament. En un tres i no res el circuit es va quedar buit i gairebé cada pam del terreny estava esperant al meu pas. Feia solet, una fresqueta interessant i ni una mica de vent. Les condicions eren extraordinàries.

I les vaig aprofitar. Des de la primera volta, vaig anar millorant els temps de forma constant: 15’39”-15’30”-15’21”-15’13”...em sentia fort i còmode, les cames responien, els pulmons no anaven estressats i el tram de pujada no se’m feia pesat. En l’últim gir ho vaig donar tot (3’42”, 3’44”, 3’38 i 3’28”) i vaig acabar amb un fantàstic 14’34”. En resum, 20 kms, en 1:16:17, a una mitjana de 3’48”80 cada quilòmetre.

Arribada  l'aparcament

Ahir vaig fer les cinc voltes més ràpides al circuit del cerro Garabitas de la Casa de Campo. Les cinc més ràpides des que, l’agost de 2003, me’n vaig anar a viure a Madrid (*). I això, tot i haver-ho fet trencant els meus propis esquemes, és per a tenir-ho en compte.

Tanco una setmana (113 kms) en què m’he divertit moltíssim. La que comença aquest dilluns es presenta una mica més tranquil•la.



Recuperació isotònica

* En la frase hi ha trampa...es tracta de les cinc voltes més ràpides, sempre que n’he fet cinc...i només cinc. El 4 de novembre de 2006, tres setmanes abans d’aconseguir la meva millora marca de marató (2:35:58), vaig fer un test de set voltes. Les cinc últimes les vaig clavar en 1:14:48 (+-3’44.4), 89” millor que dissabte. En aquell moment no hi vaig donat gaire importància però amb el temps s’ha convertit, per a mi, en una marca antològica. Ara, però, són altres temps.