diumenge, 19 de desembre de 2010

ELS RECORDS SÓN ALLÀ ON SÓN. LA REALITAT ÉS AQUÍ, I AIXÒ ÉS EL QUE TOCA VIURE

Revisant els últims missatges veig quen o pretenia estar al voltant dels 3'30"/km sinó entre 34'00 i 34'30"...amb un clar optimisme inconscient. Els 35' pelats també se m'han escapat, de llarg. Però com a mínim he baixat de 36' (35'47...a 3'34"), que no està tan malament. La Cursa d'Aranjuez és molt bona, molt ràpida i l'any que ve m'agradaria apuntar-m'hi i córrer-la amb dorsal. Ja fa anys que visc a Madrid i no hi havia anat mai, a Aranjuez. Val la pena. Però el cas és que no hi he anat a fer turisme, hi he anat a córrer. De sortida, desconeixedeor del ritme que duia, i empès per la massa que se'm menjava, he marcat 3'22" al pas pel primer quilòmetre. Però ha estat un miratge, era un ritme infernal que no podria aguantar. He afluixat i m'he anat trobant amb mi mateix. El pas per l'equador l'he fet a 17'37", que estava dins de les previsions. El que quedava era resistir com pugués i ho he fet en 18'10", amb un últim quilòmetre sense forces per a més que, paradoxalment, he acabat clavant la mitjana de la cursa...3'34".

És el que toca, és la realitat del Sebas 2010. L'accepto. Però no renuncio a seguir lluitant. Encara no.

1 comentari:

joan ha dit...

Jo també hi penso en com corriem fa uns anys; la clau és una, entrenar i patir. En aquella època erem molts i no n'erem conscients, però avui per tu i demà per mi ens acabavem posant les piles. Si vas sol, acabes fent Kms de farcit, però per baixar de 35, inevitablement cal posar-hi qualitat. Prepara't pels tres dies a les aigües, seran un infern...