dilluns, 10 de gener de 2011

PAIN IS INEVITABLE, SUFFERING IS OPTIONAL

Parafrasejar Murakami és sempre un recurs davant de qualsevol text que afrontem. Quan em vaig llegir el seu llibre sobre les sensacions que li produeix el fet de córrer (molt semblants a les que sentim tots aquells amants de l’atletisme en general i de les curses de fons en particular) se’m va quedar aquesta encertada frase que tan bé defineix certes circumstàncies: que el dolor és inevitable i el patiment és opcional és una gran veritat, que ens agrada patir, n’és una altra i que patim pensant en el dolor que ens pot causar una possible lesió, una altra veritat, en aquest cas, però, menys compartida pels atletes.


Potser perquè m’he lesionat en moltes ocasions la por de tornar a quedar inhabilitat sempre està present en el meu cap, sovint quan estic en un bon moment de forma, però més que mai, quan faig entrenaments a la muntanya. Tinc uns turmells que semblen de joguina i no necessiten de gaires imperfeccions en el terreny per doblegar-se cap allà on fa més mal. Sobre aquest dolor inevitable vaig anar pensant dissabte durant l’entrenament que vaig fer a la Sierra del Guadarrama. Pujava des de Cotos (1.829 m.) cap a Peñalara (2.429 m.), plovent, amb vent fort, boira espessa, zero graus de temperatura i terreny enfangat, primer, i nevat, després. A la motxilla hi duia els 6 kgs. que em van acompanyar la setmana passada, un excés de pes que dificulta una mica més els canvis bruscos de direcció o les frenades sobtades. En general les condicions eren idònies perquè em passés alguns cosa. Però no em va passar res. Vaig pujar a estones corrent, a estones caminant, vaig fer cim i vaig baixar, a diferència de tantes altres vegades, gaudint del descens. I sense por.


I amb això on vull anar a parar? A l’optimisme de seguir preparant-me per Sables fent entrenaments a la muntanya, posant a prova tot el que tinc, sense pensar en el possible dolor d’una caiguda o d’una torçada de turmell. El que és inevitable serà inevitable, quan arribi, si arriba. Del patiment en parlaré un altre dia...ocasions segur que no me’n faltaran...

Cap comentari: