diumenge, 27 de febrer de 2011

ALGÚ M'ACOMPANYA A CÓRRER PEL DESERT?

Escric d’una tirada dues croniquetes dels dos primers dies al Sàhara.

1.-No fa ni 24 hores que vaig sortir de casa i veig que això es farà dur. Pot ser que aquesta sensació em vingui al cos perquè ahir no vaig dormir en tota la nit (vam sortir de Madrid a les dues de la matinada, amb molt retard, i no ens hem plantat al camp de refugiats d’Smara fins a les vuit del matí) o potser també és perquè després de no haver-ho fet me n’he anat a córrer…30 kms., amb la motxilla plena amb 5 kgs, un sol que cremava i menys de tres quarts de litre d’aigua (amb una pastilla d’Isostar) i un gel. Sí, entenc que deu ser per tot plegat.

Quan he arribat a la Haima 8 (que de haima no en té res, és una construcción tancada, Quatre parets, de fang, amb un terra ple de catires i quatre matalassos) m’estaven esperant per dinar. Eren les tres de la tarda…tardíssim. Jo havia avisat a les dones que no m’esperessin. Però, malauradament, ho han fet. Al final he estat 2h 53’ corrent. Ara estic més descansat, he dormit una mica. Però la sorra ja m’ha calat per tot arreu, tinc les mans seques, la pell seca, tot sec. L’ambient és ple de pols. La sensació no és agradable.





2.-Avui ha anat molt millor.Vam anar a dormir d’horeta, després de sopar uns bons espaguetis mentre vèiem el Barça guanyar a Son Moix. He carregat els dipòsits que ahir, a la mateixa hora, tenia totalmente buits. A la casa hi dormíem els quatre corredors (Julián García; Antonio, el cordovès, i en Javi, de marca.com, a banda hi havia la Monine, mestressa de la casa, i Quatre dels seus fills. Després del descans i amb un parell de brioixos a l’estómac he sortit a córrer. Era més d’hora que ahir (les nou del matí) i feia una fresca molt agradable. M’he dirigit una mica més cap al sud i després de dotze quilòmetres m’he trobat un arbusto. M’he parat a fer-li fotos, commogut pel que em semblava un Miracle de la naturalesa. 25 minuts més enllà el que m’ha semblat veure ha estat un arbre…i després un altre. Ha estat molt emotiu, a la meva vista no hi havia res més que sorra, terra, pedres, desert, cel, sol…i dos arbres que s’anaven fent una mica més grans a cada passa que feia. Què bonic. Cansat, després de gairebé tres hores corrent, he arribat a la casa. 31 kms d’un entrenament meravellós. I demà, la marató.


4 comentaris:

PAZ ha dit...

Que buena foto campeón!!!

Andrea ha dit...

Quina passada!
Així, avui, el gran dia! Concentració i a fer-te teu el desert!

joan ha dit...

M'agrada el que vius, i com ho expliques. I la foto de l'arbre diu molt de la duresa de la terra.
Ara ja deus haver corregut la marató, ja diràs. I segueix transforman-te que en dos dies et veig amb la túnica blava transportant turistes pel desert.
Cuida't.

Mila ha dit...

Que envidia!!! No por correr claro, sinó por las sensaciones de los contrastes y vivencias. A estas horas la Maratón ya es pasado, y espero que haya ido bien. Ya explicarás.