dijous, 24 de febrer de 2011

SERRELLS D'ÚLTIMA HORA

Avui no m'he entrenat i això és notícia. Ni córrer ni el.líptica. El cansament acumulat, la feina i encàrrecs diversos que he de deixar fets abans de la sortida m'han impedit dedicar-me, ni tan sols una horeta, al meu oci malaltís. A la motxilla del Sàhara hi he posat el sac de dormir, que és una de les grans perocupacions per Sables. Em vaig comprar el de mig quilo però crec que acabaré passant fred. Aquesta setmana que em passaré al desert determinarà si m'he de gastar uns calerons més i comprar-me el sac de 750 grams, amb el qual estaria (teòricament) còmode a 0ºC. La decisió seria difícil de prendre, tenint en compte que ja tinc un altre sac d'1 kg que permet temperatures de -10ºC!!! Val la pena pagar 130 euros per 250 grams? Ho decidiré quan torni d'aquesta primera aventura al desert.

Aquesta marató també m'ha de servir de banc de proves per a la resta de material que faré servir a Sables, així com de l'alimentació. A nivell d'àpats, en principi, menjarem amb les famílies que ens acullin en les seves haimes, al camp de refugiats de Smara, així que en aquest sentit no hi podré fer res. Però podré provar, en canvi, les barretes, gels i resta de productes isotònics, energètics i de recuperació, ISOSTAR. Diuen que no és el mateix prendre-te'ls enmig d'un entrenament a la muntanya, com estic fent aquests últims mesos, al voltant de 5ºC o fins i tot en temperatures inferiors...que fer-ho a 40ºC. El cos pot no ser tan receptiu. D'experiències i anècdotes n'hi ha moltes, però vull tenir les meves pròpies i, si hi ha una possibilitat que el meu cos s'acostumi abans de Sables, moltíssim millor.

El tema de la càmera també és una altra història. A la Marató del Sàhara farem un reportatge per emetre a TV3, però també és una novetat per a mi, el tema de córrer i gravar. Carregar una càmera, per petita que sigui, és un incordi. He fet entrenaments amb pes i càmera, però segur que no tindran res a veure amb el repte de fer-ho al desert, en plena competició.

La resta són les ganes que tinc d'agafar aquest avió i iniciar l'aventura sahariana. Fa anys algú em va posar, injustament, el sobrenom d'El Guerrouj. Era simplement per la morenor de la meva pell i perquè era migfondista. Aquests dies tindré l'oportunitat de practicar en els terrenys on van començar a córrer grans estrelles de l'atletisme àrab que vaig admirar (i admiro encara avui) profundament: Hicham El Guerrouj, Nourredine Morceli i Said Aouita, mites d'Algèria i el Marroc, però mites també arreu del món.

6 comentaris:

Andrea ha dit...

Ai quin patiment, quina emoció i quins nervis, tot alhora!
I quina enveja, perquè serà, de ben segur, una experiència única!
Espero que surti tot bé!
Jo pensaré molt en tu, enviant-te energia "chikunera" pels moments més difícils!
Demà et truco!

Mila ha dit...

Apa Said Aouita, ya lo tienes aqui. Que todo te vaya muy bien, y te sea útil para Sables.Suerte

Sebas Guim ha dit...

Les necessitaré totes dues, la sort i l'energia. Gràcies.

joan ha dit...

Tot plegat ja emociona una mica; encara et convertiràs en un activista pro ONG.
A veure si desde el camp de refugiats pots enviar les primeres impressions...
Perdó, que són serrels?

Sebas Guim ha dit...

El serrel és allò que et talla el perruquer. M'agrada tenir un castigador...no perdonis, Jopan, jeje, jo no ho faig. Una abraçada
PD: tema resolt, no?

joan ha dit...

sanjat, tema sanjat.