diumenge, 7 d’agost de 2011

AIXÍ, SÍ: COM MOLA QUAN LES COSES SURTEN BÉ

Avui no m'he despistat a la sortida. Abans del tret inicial estava preparadíssim, allà on havia d'estar. El mateix error, dues vegades, el podria cometre...però no en la mateixa cursa, la Carrera Pedestre de Guadarrama, d'11 quilòmetres. O sí, això mai es pot dir. He esmorzat dues llesques de pa amb mantega i sucre, un suc de taronja i una mica de síndria. Poca cosa, valorant que ahir ja vaig sopar fort, uns bons espaguetis bolonyesa.
He començat la cursa tranquil, conscient que els primers quatre quilòmetres i mig pujaven progressivament. Tot i així he anat avançant corredors fins que hem canviat de carretera, al final de l'ascens, i el recorregut ha passat a ser més senzill. Allà, els dos corredors que tenia més a l'abast de la mà han fet un canvi i se n'han anat cap endavant. No els he pogut seguir, el ritme era excessiu per a mi, i tampoc m'he volgut passar de voltes. En el quilòmetre set i mig, a tres i mig per al final, m'ha passat un altre atleta, Carlos Barrera, i m'ha animat a enganxar-m'hi per intentar agafar els altres dos. Li he dit que no, però una estona després que ell els ha agafat, m'hi he anat apropant molt lentament.
Al km. 9 ja els tenia i m'he quedat a cua de grup, valorant les possibilitats. Al començament no em sentia gaire confiat, però m'he adonat que el ritme que duien m'estava resultant bastant còmode, així que he decidit tirar pel dret, buscar una millora del temps de l'any passat, arriscant una bona posició. Creia que els tres se'm posarien a roda però m'he sorprès quan dos d'ells (Pedro Mourin i en Barrera) es quedaven enrere, una mica ofegats. Jo anava còmode, el canvi de ritme no havia estat gens violent, i m'he crescut. Conec l'arribada molt bé, pel matí m'hi he fixat bé. No m'ho he pensat dues vegades i, a falta de 900 metres he apretat fort les dents i m'he escapat d'en Leandro Blanco (l'últim supervivent dels tres companys amb qui formàvem el quartet).
Satisfacció en la mirada 
Era gairebé un sprint...però tenia trampa. No duraria fins al final. Hi havia una pujada que s'acabava a tres-cents metres de l'arribada, allà havia d'arribar amb la posició sentenciada. I així ha estat. A partir d'allà ha estat un passeig, sense lluita. He parat el cronòmetre amb un temps de 41'32" (a 3'44"/km), 1'05"menys que l'any passat!!! Sensacional, enorme dosi de confiança per al futur proper. La posició final també m'ha fet una certa gràcia, setzè, tot i que sobre aquest aspecte no se n'ha de fer gaire cas: amb el mateix temps, l'any passat hauria arribat en la posició número 40. Sovint utilitzo l'expressió anglesa keep pushing per animar els amics. Avui m'ho aplico a mi mateix. Com deia fa anys un espot de la Generalitat de Catalunya, "la feina ben feta no té fronteres", el que cal és seguir treballant, seguir entrenant-se.

2 comentaris:

Guillem ha dit...

Està clar que la plaça és molt relativa i normalment no li fem molt cas, però sempre fa gràcia estar el més endavant possible.

I del que et va passar l'any passat a Guadarrama, a mi no m'ha passat mai, però la nit de la darrera cursa que vaig fer (Sant Andreu) vaig tenir un malson sobre això...

A seguir fotent-li canya!

Joan Castellà ha dit...

Estàs en un bon moment de forma , això et donarà anims de cara a Sant Sebastià