dissabte, 16 de març de 2013

DUBTES DEL DIA ABANS DE LA MARATÓ DE BARCELONA

No, no la corro. Tampoc estic nerviós. No tinc el neguit del maratonià abans de la gran cita. Però no puc evitar pensar-hi i recordar aquells moments que he viscut al llarg de les maratons en què he participat. Avui, en especial, he seguit bona part dels rituals que acostumem a fer els corredors en aquestes ocasions.
Entrenament suau a la carretera de les Aigües, 8 quilòmetres en 42’, abans de les nou del matí. Esmorzar lleugeret i visita a la Fira del Corredor.

Avui he provat la nova equipació d'Asics...per demà 
El passeig s’ha allargat més del compte (sempre i a tots, se’ns allarga més del compte…). La coincidència amb altres amics atletes i patidors maratonians en un espai tan reduït com és un pavelló (per molt gran que sigui…que ho és) fa inevitables unes tertúl.lies en què es repeteixen anècdotes, tant com un parell de preguntes vitals:
-quina marca busques?
-a quant sortiràs?
Els corredors d’elit tenen clar quin temps busquen i a quin ritme han de córrer per aconseguir-ho. Simplement es tracta d’agafar la calculadora i fer un senzill càlcul. Amb el temps a la mà, només falta ser molt estricte i intentar mantenir el mateix ritme durant els 42 quilòmetres de la marató.
Els corredors no d’elit, la gran majoria, no ho percebem de la mateixa manera. Generalment ens marquem un temps com a objectiu, però el ritme de sortida acostuma a ser més ràpid que el que veritablement necesitem. Per què? Pel famós “MARGE DE SEGURETAT”, que no és altra cosa que un comodí que ens volem guardar per si de cas anessin mal dades als últims quilòmetres i perillés l’obtenció de la marca desitjada.
Sovint és aquest “marge de seguretat” el gran causant de moltes grans desfetes. En una marató hem d’intentar tenir clar a quin ritme podem aguantar i a quin, no. I això no t’ho dóna altra cosa que l’entrenament.
Qui no ha decidit la nit abans d’una marató que, tot i que no està tan fort com voldria, intentarà anar a buscar aquella marca que durant les últimes setmanes tenia claríssim que no podria aconseguir? Ens deixem endur per les emocions de les últimes hores i ens creixem. Ens sentim forts i prenem decisions valentes.
El meu consell és asseure’ns una estona, buscar un moment de repòs i obrir els ulls a la realitat. Sigui quina sigui, cadascú tindrà la seva. Cal ser ambiciós, sí. Però amb mesura.
La meva mesura em va fer decidir que no correria la Marató de Barcelona. I no ho faré. Però sí que acompanyaré un amic durant els últims dotze quilòmetres, per intentar ajudar-lo a cumplir el seu objectiu, un objectiu ple de duotes, que pot anar variant en les pròximes hores. Esperem que l’encerti…i que li responguin les cames.
A ell, i a la resta de maratonians que demà us enfronteu a la mítica distància de Fil.lípides (en un imaginari ordre d’arribada…Roig, Cesc, Prats, Imanol, Xavi, Rubí, Ignasi, Coll, Soler, Bonastre, Castells, Bernat, Clupés, Arcadi i Artur, que surt d’una lesió i correrà pels carrers de Barcelona com a preparació per a la Trailwalker, d’Intermon-Oxfam, que l’equip ESPORT 3 disputarà el proper mes d’abril), a tots vosaltres, molta sort.

Cap comentari: