dimecres, 20 de març de 2013

EL TERCER TEMPS...A LA MARATÓ

En un esport com el futbol, en què l’engany és a l’ordre del dia, els jugadors simulen lesions per perdre temps i fingeixen agressions perquè els àrbitres expulsin als rivals, en el món del futbol, dic, estan intentant instaurar el Tercer Temps, allò que caracteritza el rugbi com l’esport més noble que existeix. Jo no he estat mai un seguidor de l’esport dels XV, però n’envejo aquestes trobades post partit. S’hauran repartit llenya durant tot el duel, però al final, quan sona el xiulet de l’àrbitre, els dos equips tenen una cita al bar de l’estadi per compartir unes cerveses i comentar la jugada. A Espanya, la Lliga de Futbol Professional (LFP) en nom del fair play està intentant instaurar el Tercer Temps. Però les coses que es fan forçades mai condueixen enlloc. Van elegir el Màlaga-Espanyol com a experiència pilot, i van fer-hi anar tres jugadors per banda, a més de l’equip arbitral. L’important era la foto de cara a la galeria, una imatges sense sentit, que no val res.
Una imatge ben diferent a la que es va estar repetint, una i mil vegades, diumenge passat, al passeig de Maria Cristina després de la Marató de Barcelona
Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto
 De vegades penso que els maratonians correm per poder explicar-ho. Utilitzo el plural conscient que no sóc únic ni un dels pocs. Que creuem la línia d’arribada, intentem recuperar l’alè, i quan en tenim una mica, el primer que fem és comentar la jugada amb  el corredor que tenim més a prop, tant hi fa si hem compartit quilòmetres o si només li hem disputat l’esprint final. Parlem del temps que hem fet, del que volíem fer, de les inclemències meteorològiques, de la distància ben o mal mesurada, dels avituallaments, d’aquell espectador que, tot passejant el gos, ha creuat el carrer sense mirar i gairebé ens fa caure a tots...Hi ha mil coses que ens vénen al cas quan acabem una cursa, mil coses que hem viscut en un espai més o menys reduït de temps, mil coses que necessitem comentar. I no hi ha millor oient ni millor conversador que aquell amb qui acabes de córrer, aquell amb qui acabes de competir. És un Tercer Temps que surt de dins. No té lloc a la barra d’un bar ni en una petita sala preparada, amb fotògrafs esperant captar-ne la imatge. Es produeix mentre ens traiem el xip de les vambes (asseguts en una freda cadira de plàstic) o en el camí del guarda-roba, mentre bevem el refresc que ens acaben de donar.
Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto
L’atletisme és un esport individual i solitari, on lluites per un objectiu particular que, probablement, només t’afecta a tu. Però també és un esport en què gaudeixes dels èxits dels rivals i pateixes pels mals moments dels rivals. I això, sense aquest Tercer Temps, no seria el mateix.
Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto
Ara bé, després del tercer arriba el “Quart Temps”, aquell en què els que ens aguanten la xerrameca són els amics i la família, pacients oients sovint cansats de sentir les mateixes històries de sempre, però que segueixen posant bona cara, una vegada i una altra, contents de veure’ns tan feliços.