diumenge, 7 d’abril de 2013

ALIMENTANT EL CUQUET ATLÈTIC DE CORREDORS NOVELLS

En l'evolució dels meus entrenaments cap a la Trailwalker Intermón Oxfam del proper dia 20 d'abril, després de córrer entre deu i catorze quilòmetres, el següent pas era intentar una tirada de vint-i-un. I això és el que he fet aquest matí, a la Mitja Marató de Madrid. No duc entrenament a les cames però quan estic en les circumstàncies actuals m'estic acostumant a ajudar amics que fa poc temps que pateixen el cuquet atlètic. M'agrada fer-los un cop de mà, ajudar-los amb el ritme i animar-los en els moments delicats de les curses. El d'aquest matí era en Javi Gil: advocat, futbolista aficionat i (n'estic convençut) futur corredor de maratons.
Fins ara només havia fet curses de 10K però en el pla d'entrenament per a la Mitja de Madrid havia tastat sessions de fins a disset quilòmetres. A partir d'aquell punt, el terreny era totalment desconegut. De sortida anàvem a intentar baixar de les 2 hores, amb en Gonzalo, un amic d'en Javi, amb una mica més d'experiència però lleugerament en pitjor forma. Es tractava d'anar un pèl per sota de 5'40"/km. El recorregut és molt irregular, no és una mitja ràpida per buscar bons temps. Però per aquella gent que, potser, només corre a Madrid, tant li fa. És la seva mitja i allà ho dóna tot.
Repetidament he anant frenant els impulsos d'anar a més d'en Javi fins al km. 8, quan he vist clarament que podia anar a més. Ens hem separat d'en Gonzalo a Bravo Murillo i hem començat una cursa ben diferent, més intensa, més emocionant, més patida, més disputada. Ens hem posat a 5'15 amb comoditat, un ritme que li permetia parlar sense ofecs. Al quilòmetre 13 m'ha demanat intentar baixar d'1h50. Havíem de retallar més de tres minuts en 8 quilòmetres, semblava que seria impossible però ens hi hem posat, amb ganes.
Avançar corredors sempre concedeix un plus de forces i fer-ho constantment fa que l'adrenalina es dispari. Faltava el tram més dur però la resposta del debutant ha estat sublim. El canvi, per als últims kms, ha estat a 4'40". El que havia començat com un tràmit a complir, a un ritme mantingut, sense riscos, havia evolucionat cap a una cursa molt emocionant. Les pujades d'Alfonso XII i Alcalá han estat d'un patiment brutal i ens hem plantat a la llarga recta d'arribada, dins del Retiro, per fer un esprint final d'aquells que recordes durant molt de temps. El cronòmetre marcava 1h49'10 quan hem passat per l'últim arc d'arribada i l'alegria que s'ha endut en Javi Gil cap a casa només la pot explicar ell...tot i que puc donar fe que avui, la comunitat atlètica, ha guanyat un nou corredor. Per la part que em toca, estic molt orgullós d'haver contribuït a la causa.
 Cada dia som més.
I millors.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Molt bé Sebas.
Alimentar el cuquet de nous corredors sempre dona un plus de satisfacció.
Em sento modestament responsable de que uns quants i unes quantes vagin pel món corrent i quan els/les veig i sento explicant les seves experiències penso com ha canviat la seva vida amb una acció tan senzilla com animar-l@s i ajudar-l@s a practicar un dels esports més assequibles que hi ha.

Sebas Guim ha dit...

Jordi-Tot el que podem fer...malauradament, però, és poc. Ahir, 20.000 gairebé corredors a Madrid. Però no hi ha el retorn necessari...Enhorabona per la part que et toca. ;-)

Guillem ha dit...

Quan comences a córrer i veus que a cada nova cursa pots anar donant aquestes mossegades al cronòmetre, la veritat és que disfrutes i és el moment en què et pots enganxar.

Una vegada enganxat, el que és difícil és desenganxar-se!

Sebas Guim ha dit...

Tu ho has dit, Guillem. La llàstima és quan ja veus impossible superar els teus límits. What to do, next?