dilluns, 22 d’abril de 2013

TRAILWALKER 2.0

Fa poc temps vaig llegir una frase molt motivant per a la ultradistància, que ajuda a entendre el concepte d’aquest tipus de curses: “És un càlcul dur, però senzill: corre fins que no puguis més i, aleshores, corre una mica més. Troba una nova font d’energia i de voluntat i després corre, fins i tot, una mica més ràpid.” (CORRER, COMER, VIVIR, d’Scott Jurek). Dissabte, durant la Trailwalker Intermón Oxfam, no em va venir al cap. I ara que ho veig amb una certa distància, potser va anar bé que no me’n recordés. En funció del moment que hagués escollit per deixar-la anar, els meus companys d'equip, potser, m’haurien volgut matar.
Formàvem l’equip ESPORT3 l’Artur Peguera, maratonià consumat; en Fernando Ferrer, muntanyenc de mena; la Bea Garcia, corredora d’ultradistància; i jo mateix, que he fet una mica de tot (i molt de res). Des que vaig acabar la Marató de Donosti, a finals de novembre de l’any passat, no havia corregut més enllà de 21 quilòmetres (els de la Mitja de Madrid de fa un parell de setmanes). Una estranya lesió al genoll dret m’ho havia impedit. Tot i això confiava en la meva resistència, així com en el coneixement de la prova (bàsic) que vaig adquirir en l’edició de l’any passat.
Vam sortir d’Olot amb moltes ganes, una mica d’excitació...i certs dubtes sobre com reaccionarien els genolls de l’Artur, que sortia d’una lesió. Ho vam fer a un ritme lent, frenant-nos contínuament, conscients que cada gram de força que malgastéssim acabaríem trobant-lo a faltar. I no es tractava d’això.
Sant Esteve d’en Bas, Sant Feliu de Pallerols, Amer...A la Trailwalker vas passant per pobles, petits i grans, on et reben amb un somriure i forts aplaudiments. Al començament potser no hi donem la importància que es mereix, però així que va avançant la cursa, qualsevol gest es converteix en una bona empenta.
Una altra injecció d’energia és la que es rep en els avituallaments. Els equips d’assistència són allà per ajudar, animar, oferir una cadira per seure, un platet de macarrons, una presa de xocolata o un tall de pernil. Tant se val el que haguéssim demanat. L’Eva, la Rosa, la Marta i la Paz ho tenien tot preparat. Sense el seu ajut no hauria estat el mateix.
Avançàvem per la Ruta del Carrilet, tranquils i despreocupats, quan vam arribar al quilòmetre 25 (un quart de cursa) i l’Artur ens va sorprendre amb un “ostres, que bé, no tenia clar si podria arribar fins aquí”, que em va deixar glaçat. Era un mal senyal, els genolls no li devien funcionar com s’esperava. A partir d’aquell punt, bona part de les baixades del recorregut les vam fer caminant. Conservar la mecànica era primordial.
L’arribada a Girona (km 56) sempre genera un canvi de xip. A Fontajau ja sents que ets més a prop de Sant Feliu de Guíxols, que d’Olot i encares la segona part del recorregut amb la confiança que el més difícil ja està fet.
Però...Ai, que ara toca el més senzill!!! 44 quilòmetres mai són cosa senzilla, ni quan un corre sol ni quan ho fa en grup. I fins i tot menys amb 56 quilòmetres a les cames. El que sí que tenim, en aquests moments, és la inèrcia. A la sortida de la capital del Ter, en Fernando, l'Artur, la Bea i jo, tots quatre, vam activar el pilot automàtic.
No va ser un "cadascú a la seva" però es van reduir les converses. Gairebé ens limitàvem, únicament, a fer comentaris sobre el camí, les pedres o la distància fins al proper avituallament. La lluita interior havia començat. I quan això passa, cal tenir clar que podrà més el cap que les cames. Tothom va cansat i a tothom li fa mal alguna cosa, és inevitable. Però cal resistir. El mètode que va utilitzar l'Artur, escoltar la ràdio, ens va acabar entrenenint als quatre: la pole d'en Marc Màrquez, el triomf del Madrid contra el Betis o el gol de Cesc Fàbregas al minut 84, van amenitzar el pas dels quilòmetres.
A Cassà de la Selva vam decidir posar-nos els frontals, la foscor havia pres el relleu a la llum del sol. Sabíem que quedava molt poc. Els 30 quilòmetres que hi ha fins a Sant Feliu són una distància que coneixem i que hem practicat en diversos entrenaments. Aquí ja ningú es farà enrere, ho sabem tots quatre. I quan ens n'adonem, quan ja ens anem apropant a l'arribada, aleshores és temps per gaudir del poc que et queda. L'última pujada (entrant a Sant Feliu), l'últim quilòmetre (per dins del poble), l'última baixada (arribant al port), l'última recta (la d'arribada) i un últim pensament: haurà estat també la meva última Trailwalker?

6 comentaris:

Jvi ha dit...

Enhorabona Sebas,i tambe per la resta de l'equip!!! amb menys entreno, sensacions mes dolentes i tot el que podries explicar,(no dire ara el comentari que em vas fer a Girona) vareu acabar amb molt bon temps, millor que l'any pasat, però aixo es el de menys, un altre TW al sac i ja en portes dues.Per cert vaig fer-te cas al teu consell. Una abraçada

Raúl Muñoz ha dit...

100km amb els problemes que has tingut aquesta temporada, i amb el que suposa de desgast té molt mèrit. Enhorabona!!!

Joan Castellà ha dit...

Molt molt valent per part teva . Felicitats ! i ja en portes dues !!

Guillem ha dit...

Em sembla que pel que et puc conéixer del que escrius al blog i les adventures que has viscut...
NO, no serà la teva última Trailwalker!

Enhorabona als quatre!

Jordi ha dit...

Perquè la última TrailWalker? Estic segur que no serà així.

ENHORABONA EQUIP! Tenieu un gran capità.

Sebas Guim ha dit...

Jvi-No acabo de saber qui ets...però espero que el consell t'anés bé. Tens raó, per com arribàvem a la sortida, el resultat va ser excepcional. Una abraçada,
Gràcies!
Raúl Muñoz i Joan Castellà-Gràcies!!!
Guillem-Quan acabes, estàs tan cansat que no penses tornar a repetir. Però ara ja em ballen pel cap algunes idees...
Jordi-Intueixo que ets en Soler. Si és així, la Trailwalker te'n deu una. Recupera't!!! Gràcies!!!