diumenge, 23 de juny de 2013

ÚLTIM GRAN ENTRENAMENT ABANS DEL TRAIL DE PEÑALARA

Ja falta menys d'una setmana. De fet són cinc dies i unes poques horetes el que ens queda per endavant, a aquells que divendres que ve competirem en alguna de les diferents distàncies del Gran Trail de Peñalara. En el meu cas, com ja sabreu, em vaig decantar per la versió "TP80K". Aquest últim mes i mig he anat pujant a la muntanya, amb un mapeta i un rutòmetre a la motxilla, descobrint el recorregut de la prova. Tinc present que és un clar aventatge el fet de conèixer la zona per on correré, les muntanyes que hauré de pujar i baixar, els camins que em faran patir i que, probablement, també em desesperaran.
L'últim tram que em faltava era l'ascens a Peñalara, des del Puerto del Reventón, i la posterior baixada fins a la línia d'arribada, que estarà situada a La Granja de San Ildefonso. Vaig deixar el cotxe a la localitat segoviana i vaig pujar, durant poc més d'una horeta, cap al port.
Des d'una mica més amunt del Revetón - Tornar a Córrer 
La Granja és el poblet que hi ha al meu darrere, molt maco, amb un llac preciós als afores. Era a poc més de 2.000 metres d'altitud i el vent fred bufava lleugerament. Tocava seguir avançant cap a Peñalara. El camí anava crestejant, amunt i avall, a través del Cerro Morete (2.133), l'Alto de Poyales (2.081) i el Pico de los Neveros (2.129). Superat aquest últim cim vaig arribar a la glacera que hi ha tot just sota el punt més elevat de la Sierra madrilenya, en una zona on la neu encara es conserva molt bé.
La pujada més dura del GTP - Tornar a Córrer
La pujada final a Peñalara (2.429) se'm va fer una mica més llarga del que recordava, però també és cert que hi vaig anar per les roques i no pel caminet que hi ha una mica més a baix. El desgast ja s'anava acumulant. Afortunadament, només em quedava el descens fins a La Granja.
Des de Peñalara, amb vistes a Valdesquí - Tornar a Córrer
En aquest llarg trajecte de baixada hi vaig invertir 1h8', tot i que no he tingut en compte l'estoneta que vaig passar recuperant-me d'un aterratge no previst. Sí, vaig caure de morros a terra. Amb la fortuna que vaig poder esquivar, amb els braços, l'impacte de la cara al terra, però patacada, al cap i a la fi.
Mai m'alegraré de patir una caiguda però la veritat és que cada dia que he pujat a la muntanya m'he sorprès de nou caure i em feia por que aquest primer accident m'arribés el dia de la cursa. Doncs no, ara ja estic batejat. Ara ja sé què és caure a la muntanya...
Els efectes de la caiguda - Tornar a Córrer
Tenint en compte que la sortida de la cursa tindrà lloc a les onze de la nit, és previsible que es produeixin diverses caigudes enmig de la foscor. Que em toqui el rebre (o no) ja dependrà de molts altres factors. Cansament a banda, intentaré posar els cinc sentits per evitar una ensopegada que em pugui esguerrar una cursa que (crec) he preparat bastant bé.
Com deien els antcs romans...Alea jacta est!!!

3 comentaris:

Guillem ha dit...

Ara ja tocarà fer-ho tot seguit!
Molta sort, Sebas!

Raúl Muñoz ha dit...

Això de caure és perquè anaves massa ràpid, segur! Bons entrenaments, aquests que estàs fent. Crec que el millor de tot és (caigudes a banda) passar-s'ho bé als entrenaments.
Sort a l'ultra (uff, quina por)

Sebas Guim ha dit...

Guillem-Doncs com més s'apropa el moment més altes es fan les muntanyes que veig al meu voltant, jeje. Gràcies!!!
Raúl Muñoz-Això de caure, ja t'ho dic jo que no va ser per anar ràpid, que jo sóc molt lentet...sinó per creure'm que controlava la situació i relaxar-me. Gràcies pels ànims!!!