(Traducción al castellano al final del artículo)
En tenia ganes, em feia il·lusió fer-les...i no m'han defraudat.
Vaja, ni elles a mi, ni jo (suposo) a elles.
Després de nou mesos preparant un ironman, les meves cames van més lentes del que m'agradaria. Tot i això, aquestes dues últimes setmanes les he començat a espavilar una mica.
Quatre quilòmetres d'escalfament, de baixada cap al Retiro i tres sèries de mil, a un ritme viu i sostingut, recuperant 1'30" (en pròximes setmanes reduiré a un minut...avui, per començar, era massa) y quatre quilòmetres més per tornar cap a casa.
Resultat:
3'45"7
3'43"9
3'40"4
Mitjana: 3'43"3
Bones sensacions, anant de menys a més i amb una bona perspectiva de cara a diumenge, el 10K de la Mitja de Fuenlabrada.
Objectiu: baixar de 38'30" i, si es pot, de 38'00".
PRIMERAS SERIES DE 2018, SEGUIMOS PROGRESANDO
Tenía muchas ganas, me ilusionaba hacerlas...y no me han defraudado.
Vaya, ni ellas a mí, ni yo (supongo) a ellas.
Después de nueve meses preparando un ironman, mis piernas van más lentas de lo que me gustaría.
A pesar de ello, estas últimas dos semanas las he empezado a espavilar un poco.
Cuatro kilómetros de calentamiento, de bajada hacia el Retiro y tres series de mil a un ritmo vivo y sostenido, recuperando 1'30" (en próximas semanas reducirñe a un minuto...hoy, para empezar, era demasiado) y cuatro kilómetros más para regresar a casa.
Resultado:
3'45"7
3'43"9
3'40"4
Media: 3'43"3
Buenas sensaciones, yendo de menos a más, y con una buena perspectiva de cara al domingo, el 10K de la Media de Fuenlabrada.
Objetivo: bajar de 38'30" y, si se puede, de 38'00".
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tornar a Córrer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tornar a Córrer. Mostrar tots els missatges
dimecres, 17 d’octubre del 2018
PRIMERES SÈRIES DE 2018, SEGUIM PROGRESSANT
Etiquetes de comentaris:
atletisme,
atletismo,
carreras populares,
globero,
popular,
running,
Tornar a Córrer
dimarts, 9 d’octubre del 2018
SORPRENENT SUB 40 EN EL PRIMER INTENT, AL TROFEO EDWARD -SUANZES
(Traducción al castyellano al final del artículo)
Ja ho avançava en l'anterior entrada. Tots els plans podien saltar pels aires si, en la línia de sortida de la cursa se'm girava el cap i optava per arriscar-me a buscar una millor marca que la que havia calculat, entre 41 i 42 minuts. I, efectivament, va ser allà mateix, a l'avinguda Arcentales, on vaig decidir deixar-me endur per la cursa i que passés el que hagués de passar.
Sensacions boníssimes en els primers metres, amb un punt de lleugeresa molt agradable. Sospitava que m'aniria ressituant en la cursa, a poc a poc, així que vaig prendre la decisió ncorrecta. Òbviament, no donava un duro per aguantar a 3'50" (el ritme del quilòmetre inicial), així que vaig afluixar. No gaire. El suficient per allargar aquella sensació tan bona.
I per una vegada ho vaig poder allargar fins al final. Gaudint de cada gambada, sense preocupar-me per res més. Probablement anava còmode i m'hauria pogut exigir una mica més, però tampoc volia arriscar. Ho vaig fer, només, en l'últim tram de l'últim quilòmetre, esprintant i acabant aquell parcial en 3'40".
39'00": la pitjor marca que faig en un 10.000 lluitat.
39'00": una marca que no m'hauria imaginat una horeta abans.
Una de freda i una de calenta.
Em quedo amb la bona. Ja no vull mirar tan enrere. Aquells temps no tornaran. Gaudeixo del que tinc ara i de la forma com ho tinc ara.
Següent repte? Baixar de 38'30"? Baixar de 38'00?
Qui sap? El que surti. Ho veurem, potser, d'aquí a dues setmanes, en un 10K que hi ha a Fuenlabrada.
SORPRENDENTE SUB 40 AL PRIMER INTENTO, EL TROFEO EDWARD -SUANZES
Ya lo avanzaba en la entrada anterior. Todos los planes saltarían por los aires si, en la línea de salida de la carrera se me cruzaba el cable y optaba por arriesgar e ir a buscar una mejor marca que la que había calculado, de entre 41 y 42 minutos. Y, efectivamente, fue ahí mismo, en la avenida Arcentales, donde decidí dejarme ir por la carrera...y que pasase lo que tuviese que pasar.
Sensaciones buenísimas en los primeros metros, con un punto de ligereza muy agradable. Sospechaba que me iría resituando en la carrera, poco a poco, así que tomé la decisión correcta.Óbviamente, no daba un duro por aguantar a 3'50" (el ritmo del kilómetro inicial), así que aflojé. No mucho. Lo suficiente para alargar aquella sensación tan buena.
Y, por una vez, lo pude alargar hasta el final. Disfrutando de cada zancada, sin preocuparme por nada más. Probablemente iba cómodo y me habría podido exigir un poco más, pero tampoco quería arriesgar. Lo hice, solamente en el último tramo del último kilómetro, esprintando y acabando aquel parcial en 3'40".
39'00": mi peor marca en un 10.000 luchado.
39'00": una marca que no me habría imaginado una horita antes.
Una de cal y otra de arena.
Me quedo con la buena. Ya no me interesa mirar tan atrás. Aquellos tiempos no volverán, Disfruto de lo que tengo ahora y de la forma como lo tengo ahora.
Siguiente reto? Bajar de 38'30"? Bajar de 38'00?
Quién sabe? Lo que salga. Lo veremos, quizás, en un par de semana, en una 10K que hay en Feunlabrada.
Ja ho avançava en l'anterior entrada. Tots els plans podien saltar pels aires si, en la línia de sortida de la cursa se'm girava el cap i optava per arriscar-me a buscar una millor marca que la que havia calculat, entre 41 i 42 minuts. I, efectivament, va ser allà mateix, a l'avinguda Arcentales, on vaig decidir deixar-me endur per la cursa i que passés el que hagués de passar.
Sensacions boníssimes en els primers metres, amb un punt de lleugeresa molt agradable. Sospitava que m'aniria ressituant en la cursa, a poc a poc, així que vaig prendre la decisió ncorrecta. Òbviament, no donava un duro per aguantar a 3'50" (el ritme del quilòmetre inicial), així que vaig afluixar. No gaire. El suficient per allargar aquella sensació tan bona.
I per una vegada ho vaig poder allargar fins al final. Gaudint de cada gambada, sense preocupar-me per res més. Probablement anava còmode i m'hauria pogut exigir una mica més, però tampoc volia arriscar. Ho vaig fer, només, en l'últim tram de l'últim quilòmetre, esprintant i acabant aquell parcial en 3'40".
39'00": la pitjor marca que faig en un 10.000 lluitat.
39'00": una marca que no m'hauria imaginat una horeta abans.
Una de freda i una de calenta.
Em quedo amb la bona. Ja no vull mirar tan enrere. Aquells temps no tornaran. Gaudeixo del que tinc ara i de la forma com ho tinc ara.
Següent repte? Baixar de 38'30"? Baixar de 38'00?
Qui sap? El que surti. Ho veurem, potser, d'aquí a dues setmanes, en un 10K que hi ha a Fuenlabrada.
SORPRENDENTE SUB 40 AL PRIMER INTENTO, EL TROFEO EDWARD -SUANZES
Ya lo avanzaba en la entrada anterior. Todos los planes saltarían por los aires si, en la línea de salida de la carrera se me cruzaba el cable y optaba por arriesgar e ir a buscar una mejor marca que la que había calculado, de entre 41 y 42 minutos. Y, efectivamente, fue ahí mismo, en la avenida Arcentales, donde decidí dejarme ir por la carrera...y que pasase lo que tuviese que pasar.
Sensaciones buenísimas en los primeros metros, con un punto de ligereza muy agradable. Sospechaba que me iría resituando en la carrera, poco a poco, así que tomé la decisión correcta.Óbviamente, no daba un duro por aguantar a 3'50" (el ritmo del kilómetro inicial), así que aflojé. No mucho. Lo suficiente para alargar aquella sensación tan buena.
Y, por una vez, lo pude alargar hasta el final. Disfrutando de cada zancada, sin preocuparme por nada más. Probablemente iba cómodo y me habría podido exigir un poco más, pero tampoco quería arriesgar. Lo hice, solamente en el último tramo del último kilómetro, esprintando y acabando aquel parcial en 3'40".
39'00": mi peor marca en un 10.000 luchado.
39'00": una marca que no me habría imaginado una horita antes.
Una de cal y otra de arena.
Me quedo con la buena. Ya no me interesa mirar tan atrás. Aquellos tiempos no volverán, Disfruto de lo que tengo ahora y de la forma como lo tengo ahora.
Siguiente reto? Bajar de 38'30"? Bajar de 38'00?
Quién sabe? Lo que salga. Lo veremos, quizás, en un par de semana, en una 10K que hay en Feunlabrada.
Etiquetes de comentaris:
atletismo,
Tornar a Córrer,
tornaracorrer,
Trofeo Edward. Suanzes
divendres, 5 d’octubre del 2018
PREPARAT PEL PRIMER TEST
(Traducción al castellano al final del artículo)
Balanç dels 7 entrenaments que he fet des que vaig acabar el Challenge Madrid. Els tres primers, de recuperació. I a partir de diumenge passat, encarant aquest nou repte de baixar de 40' en un 10.000, abans de Cap d'Any.
5K a +-5'47"/km
6K a +-5'21"/km
7K a +-4'59"/km
10K a +-4'50"/km
10k a +-4'39"/km
10K a +-4'36"/km
10K a +-4'35"/km
Tant dimarts passat com avui, en els rodatges, he fet un mil ràpid. Aleshores va ser a 3'53" i aquest matí, a 3'48", un temps que m'apropa a allò de "quedar-me sense alè", que comentava l'altre dia i que em dona confiança de cara al futur pròxim.
El més pròxim de tots arriba aquest diumenge, al Trofeo Edward, un 10K a l'Avenida de Arcentales, en un terreny ondulat, amb lleugera pujada o lleugera baixada...però ni un pam de pla. L'objectiu, a priori, és buscar estar entre 41 i 42 minuts.
Veurem si no m'escalfo el cap i soc capaç de respectar els ritmes previstos. En cas contrari, el pet estarà assegurat.
PREPARADO PARA EL PRIMER TEST
Balance de los 7 entrenamientos que he hecho desde que acabé el Challenge Madrid. Los tres primeros, de recuperación. Y a partir del domingo pasado, encarando este nuevo reto de bajar de 40' en un 10.000, antes de Fin de Año.
5K a +-5'47"/km
6K a +-5'21"/km
7K a +-4'59"/km
10K a +-4'50"/km
10k a +-4'39"/km
10K a +-4'36"/km
10K a +-4'35"/km
Balanç dels 7 entrenaments que he fet des que vaig acabar el Challenge Madrid. Els tres primers, de recuperació. I a partir de diumenge passat, encarant aquest nou repte de baixar de 40' en un 10.000, abans de Cap d'Any.
5K a +-5'47"/km
6K a +-5'21"/km
7K a +-4'59"/km
10K a +-4'50"/km
10k a +-4'39"/km
10K a +-4'36"/km
10K a +-4'35"/km
Tant dimarts passat com avui, en els rodatges, he fet un mil ràpid. Aleshores va ser a 3'53" i aquest matí, a 3'48", un temps que m'apropa a allò de "quedar-me sense alè", que comentava l'altre dia i que em dona confiança de cara al futur pròxim.
El més pròxim de tots arriba aquest diumenge, al Trofeo Edward, un 10K a l'Avenida de Arcentales, en un terreny ondulat, amb lleugera pujada o lleugera baixada...però ni un pam de pla. L'objectiu, a priori, és buscar estar entre 41 i 42 minuts.
Veurem si no m'escalfo el cap i soc capaç de respectar els ritmes previstos. En cas contrari, el pet estarà assegurat.
PREPARADO PARA EL PRIMER TEST
Balance de los 7 entrenamientos que he hecho desde que acabé el Challenge Madrid. Los tres primeros, de recuperación. Y a partir del domingo pasado, encarando este nuevo reto de bajar de 40' en un 10.000, antes de Fin de Año.
5K a +-5'47"/km
6K a +-5'21"/km
7K a +-4'59"/km
10K a +-4'50"/km
10k a +-4'39"/km
10K a +-4'36"/km
10K a +-4'35"/km
Tanto el martes pasado como hoy, en los rodajes, he hecho un mil rápido. El otro día fue a 3'53" y esta mañana, a 3'48", unos tiempos que me acercan a aquello de "quedarme sin aliento", que comentaba el otro día y que me da confianza de cara al futuro próximo.
El más próximo de todos llega este domingo, en el Trofeo Edward, un 10K en la Avenida de Arcentales, en un terreno ondulado, con ligeras subidas y ligeras bajadas...pero sin un solo metro de llano. El objetivo, a priori, es buscar estar entre 41 y 42 minutos.
Habrá que ver si no me caliento en exceso y soy capaz de respetar los ritmos previstos. En caso contrario, el pinchazo estará asegurado.
Etiquetes de comentaris:
Asics Gel Fuji Trabuco,
carreras populares,
Tornar a Córrer,
tornaracorrer,
Trofeo Edward. Suanzes
dilluns, 4 de desembre del 2017
DESCOBRINT LA TRAMUNTANA A LA MITJA DE FIGUERES
(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
Si corres una cursa al desert del Sàhara, molt probablement se t'omplirà el cos de granees de sorda.
Si en corres una al País Basc no t'haurà de sorprendre que et caigui un aiguat i acabis ben xop.
Amb aquestes premises no cal que us digui res de l'Empordà, oi?
Era evident que a la Mitja de Figueres hi caria vent. Ho sabíem tots, estàem avisats. No ens podem queixar. Jo, com a mínim, no ho faré. És més, tot al contrari, penso que és un aspecto que la Mitja de Figueres hauria d'explotar.
Oi que els corredors busquem reptes diferents, durs i esgotadors? Doncs la Tramuntana reuneix tots aquests al·licients.
Avui he viscut una experiència nova i única, un enfrontament directe amb el vent. La Tramuntana baixa del nord, directament del Pirineu, però no ho fa en una sola direcció, ho fa a ràfegues, fet que el converteix en més imprevisible, totalment incontrolable.
Des del quilòmetre 5 de la cursa he anat tot sol. Sense grup, sense para-vent. Allà només érem el vent i jo. M'entrava de dreta a esquerra, amb una força inusual, i em costava un munt mantenir-me en els límits de l'asfalt. Pensava que allò era complicat però poc abans d'arribar a Peralada, a la meitat de la cursa he enxampat a un corredor figuerenc que m'ha advertit que hauríem d'afrontar dos quilòmetres i mig del pitjor vent de tota la mitja.
No m'ho he cregut.
I m'he endut una plantofada brutal en tota la cara. Al mateix lloc on em colpejava la Tramuntana. He passat dels 4'00"/km als 4'48"/km, en un tres i no res. El cos endavant, dibuixant una diagonal, el cap intentant amagar-se mirant a terra i els braços mantenint l'equilibri.
Si alguna cosa se'm resisteix, m'enganxa. Si em fa patir, m'atrau. He lluitat tant contra el vent, que quan em tocava gaudir-lo i volar, quan m'empenyia per l'esquena, m'he quedat sense forces per treure'n profit. Cada dia s'aprèn alguna cosa, diuen...
Al final he acabat el 31è, en 1h24'57", el dia que he descobert la Tramuntana. El dia que he après a valorar els atletes empordanesos, aquells que s'entrenen dia rere dia amb aquestes adversitats, que enforteixen el cos...i l'ànima.
Si corres una careara en el desierto del Sáhara, muy probablemente se te llenará el cuerpo de granos de arena
Si la que corres es en el País Vasco, no debería sorprenderte que te caiga una tempestad y acabes totalmente empapado.
Con estas premisas no hace falta que te diga nada del Empordà, verdad?
Era evidente que en la Mitja de Figueres habría viento. Lo sabíamos todos, estábamos avisados. No nos podemos quejar. Yo, como mínimo, no lo haré. Es más, todo lo contrario, pienso que es un aspecto que la Mitja de Figueres debería explotar. Verdad que los corredores buscamos retos distintos, duros y agotadores? Pues la Tramontana reúne todos estos alicientes.
Hoy he vivido una experiencia nueva y única, un enfrentamiento con el viento. La Tramontana baja del norte. Directamente del Pirineo, pero no lo hace en una sola dirección, lo hace a ráfagas, un hecho que lo convierte en más imprevisible y totalmente incontrolable.
Desde el kilómetro 5 de carrera he ido solo. Sin grupo, sin una pantalla protectora. Ahí solamente estábamos el viento y yo. Me entraba de derecha a izquierda, con una fuerza inusual, y me costaba un montón mantenerme en los límites el asfalto. Pensaba que aquello era complicado, pero poco antes de llegar a Peralada, a mitad de carrera, he atrapado a un corredor de Figueres que me ha advertido que estábamos a punto de afrontar dos kilómetros y medio del peor viento de toda la media.
No le he creído.
Y me he llevado un tortazo brutal en toda la cara. El mismo sitio donde me golepaba la Tramontana. He pasado de los 4'00"/km a los 4'48"/km, en un abrir y cerrar de ojos. El cuerpo tirado hacia adelante, dibujando una diagonal, la cabeza intentando esconderse, mirando hacia el suelo y los brazos manteniendo el equilibrio.
Si alguna cosa se me resiste, me atrapa. Si me hace sufrir, me atrae. He luchado tanto contra el viento que cuando me tocaba disfrutar de él y volar, cuando me empujaba por la espalda, me he quedado sin fuerzas para sacarle provecho. Cada día se aprende alguna cosa, dicen...
Al final he acabado el 31o, en 1h24'57", el día en el que he descubierto la Tramontana. El día que he aprendido a valorar a los atletas del Ampurdán, aquellos que se entrenan día tras día en estas condiciones adversas, que fortalecen el cuerpo y el alma.
Si corres una cursa al desert del Sàhara, molt probablement se t'omplirà el cos de granees de sorda.
Si en corres una al País Basc no t'haurà de sorprendre que et caigui un aiguat i acabis ben xop.
Amb aquestes premises no cal que us digui res de l'Empordà, oi?
Era evident que a la Mitja de Figueres hi caria vent. Ho sabíem tots, estàem avisats. No ens podem queixar. Jo, com a mínim, no ho faré. És més, tot al contrari, penso que és un aspecto que la Mitja de Figueres hauria d'explotar.
Oi que els corredors busquem reptes diferents, durs i esgotadors? Doncs la Tramuntana reuneix tots aquests al·licients.
Avui he viscut una experiència nova i única, un enfrontament directe amb el vent. La Tramuntana baixa del nord, directament del Pirineu, però no ho fa en una sola direcció, ho fa a ràfegues, fet que el converteix en més imprevisible, totalment incontrolable.
Des del quilòmetre 5 de la cursa he anat tot sol. Sense grup, sense para-vent. Allà només érem el vent i jo. M'entrava de dreta a esquerra, amb una força inusual, i em costava un munt mantenir-me en els límits de l'asfalt. Pensava que allò era complicat però poc abans d'arribar a Peralada, a la meitat de la cursa he enxampat a un corredor figuerenc que m'ha advertit que hauríem d'afrontar dos quilòmetres i mig del pitjor vent de tota la mitja.
No m'ho he cregut.
I m'he endut una plantofada brutal en tota la cara. Al mateix lloc on em colpejava la Tramuntana. He passat dels 4'00"/km als 4'48"/km, en un tres i no res. El cos endavant, dibuixant una diagonal, el cap intentant amagar-se mirant a terra i els braços mantenint l'equilibri.
Si alguna cosa se'm resisteix, m'enganxa. Si em fa patir, m'atrau. He lluitat tant contra el vent, que quan em tocava gaudir-lo i volar, quan m'empenyia per l'esquena, m'he quedat sense forces per treure'n profit. Cada dia s'aprèn alguna cosa, diuen...
Al final he acabat el 31è, en 1h24'57", el dia que he descobert la Tramuntana. El dia que he après a valorar els atletes empordanesos, aquells que s'entrenen dia rere dia amb aquestes adversitats, que enforteixen el cos...i l'ànima.
DESCUBRIENDO LA TRAMONTANA EN LA MITJA DE FIGUERES
Si la que corres es en el País Vasco, no debería sorprenderte que te caiga una tempestad y acabes totalmente empapado.
Con estas premisas no hace falta que te diga nada del Empordà, verdad?
Era evidente que en la Mitja de Figueres habría viento. Lo sabíamos todos, estábamos avisados. No nos podemos quejar. Yo, como mínimo, no lo haré. Es más, todo lo contrario, pienso que es un aspecto que la Mitja de Figueres debería explotar. Verdad que los corredores buscamos retos distintos, duros y agotadores? Pues la Tramontana reúne todos estos alicientes.
Hoy he vivido una experiencia nueva y única, un enfrentamiento con el viento. La Tramontana baja del norte. Directamente del Pirineo, pero no lo hace en una sola dirección, lo hace a ráfagas, un hecho que lo convierte en más imprevisible y totalmente incontrolable.
Desde el kilómetro 5 de carrera he ido solo. Sin grupo, sin una pantalla protectora. Ahí solamente estábamos el viento y yo. Me entraba de derecha a izquierda, con una fuerza inusual, y me costaba un montón mantenerme en los límites el asfalto. Pensaba que aquello era complicado, pero poco antes de llegar a Peralada, a mitad de carrera, he atrapado a un corredor de Figueres que me ha advertido que estábamos a punto de afrontar dos kilómetros y medio del peor viento de toda la media.
No le he creído.
Y me he llevado un tortazo brutal en toda la cara. El mismo sitio donde me golepaba la Tramontana. He pasado de los 4'00"/km a los 4'48"/km, en un abrir y cerrar de ojos. El cuerpo tirado hacia adelante, dibujando una diagonal, la cabeza intentando esconderse, mirando hacia el suelo y los brazos manteniendo el equilibrio.
Si alguna cosa se me resiste, me atrapa. Si me hace sufrir, me atrae. He luchado tanto contra el viento que cuando me tocaba disfrutar de él y volar, cuando me empujaba por la espalda, me he quedado sin fuerzas para sacarle provecho. Cada día se aprende alguna cosa, dicen...
Al final he acabado el 31o, en 1h24'57", el día en el que he descubierto la Tramontana. El día que he aprendido a valorar a los atletas del Ampurdán, aquellos que se entrenan día tras día en estas condiciones adversas, que fortalecen el cuerpo y el alma.
Etiquetes de comentaris:
Flor de Triatló,
Mitja Figueres,
mitja marató,
resistència,
Tornar a Córrer
dimecres, 6 de setembre del 2017
A 18 DIES PEL CHALLENGE DE MADRID
(Traducción al castellano al final del artículo)
Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac...és el so de l'inevitable pas del temps. El compte enrere. Ja són menys de tres setmanes. 18 dies, només. Bufff, quins nervis!!! I quines ganes!!!
Aquesta setmana les piscines municipals de Madrid han tornat a obrir i he tingut un rampell dels meus. Tenia tantes ganes de nedar (o potser tanta necessitat) que dilluns no vaig deixar escapar l'oportunitat del primer dia (com aquell que el dia 1 de gener intenta iniciar hàbits de bona conducta) i ahir vaig repetir. Ni molt ni poc, però havia de nedar, moure els braços, recuperar sensacions a l'aigua, en la disciplina més adversa de les tres que formen una triatló. Vaig fer 2.275 i 2.375 metres, respectivament. I la idea és anar repetint els pròxims dies.
Després de tantes setmanes on he prioritzat els entrenaments de córrer, tinc les cames pesades. No hi ha dia que no tingui un punt de cansament. El toc de gràcia es va produir diumenge passat, quan vaig anar cap a la Casa de Campo, en una tirada llarga, de 28 km i vaig acabar mooooooolt cansat. No li vull donar més importància de la que té, ja que feia força calor i no vaig beure prou aigua (els punts d'avituallament en els entrenaments a peu són complicats). Però també és cert que, més aviat o més tard) havia de fer una setmana de clara baixada. He tingut la sort (toco fusta, vull seguir així) de no haver-me posat malalt ni haver agafat cap refredat en aquests últims mesos. Tampoc voldria patir cap tipus de sobrecàrrega...ni lesió.
Avui he corregut 10 quilòmetres suaus i, si em dona temps, demà agafaré una estona la bici.
18 dies i ja hi som.
18, només.
So far, so good.
A 18 DÍAS PARA EL CHALLENGE DE MADRID
Tictac, tictac, tictac, tictac...es el sonido del inevitable paso del tiempo. La cuenta atrás. Ya son menos de tres semanas. 18 días, solamente. Bufff, qué nervios!!! Y qué ganas!!!
Esta semana las piscinas municipales de Madrid han vuelto a abrir y he tenido un ataque de locura de los míos. Tenía tantas ganas de nadar (o quizás era necesidad, no sé bien), que el lunes no dejé escapar la oportunidad del primer día (como aquel que el 1 de enero intenta poner en práctica hábitos de buena conducta) y ayer, repetí. Ni mucho ni poco, pero tenía que nadar, mover los brazos, recuperar sensaciones en el agua, en la disciplina que me es más adversa de las tres que se hacen en un triatlón. Hice 2.275 i 2.375 metros, respectivamente. Y la idea es ir repitiendo los próximos días.
Después de tantas semanas en las que he priorizado los entrenamientos de correr, tengo las piernas pesadas, No hay día que no salga a la calle con un punto de cansancio. El toque de gracia se produjo el domingo pasado, cuando fui a la Casa de Campo a hacer una tirada larga, de 28 km i acabé ,uuuuuuuy cansado. No le quiero dar más importancia de la que tiene, ya que hacía bastante calor y no bebí suficiente agua (los puntos de avituallamiento en los entrenamientos a pie son bastante complicados). Pero también es cierto que, tarde o temprano, tenía que hacer una semana de clara bajada. He tenido la suerte (toco madera, quiero seguir así) de no haber enfermado ni haber cogido resfriados estos últimos meses. Tampoco querría sufrir ningún tipo de sobrecarga...ni lesión.
Hoy he corrido 10 kilómetros suaves y, si me da tiempo, mañana, cogeré la bici un rato.
18 días y ya está aquí.
18, solamente.
So far, so good.
Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac...és el so de l'inevitable pas del temps. El compte enrere. Ja són menys de tres setmanes. 18 dies, només. Bufff, quins nervis!!! I quines ganes!!!
Aquesta setmana les piscines municipals de Madrid han tornat a obrir i he tingut un rampell dels meus. Tenia tantes ganes de nedar (o potser tanta necessitat) que dilluns no vaig deixar escapar l'oportunitat del primer dia (com aquell que el dia 1 de gener intenta iniciar hàbits de bona conducta) i ahir vaig repetir. Ni molt ni poc, però havia de nedar, moure els braços, recuperar sensacions a l'aigua, en la disciplina més adversa de les tres que formen una triatló. Vaig fer 2.275 i 2.375 metres, respectivament. I la idea és anar repetint els pròxims dies.
Després de tantes setmanes on he prioritzat els entrenaments de córrer, tinc les cames pesades. No hi ha dia que no tingui un punt de cansament. El toc de gràcia es va produir diumenge passat, quan vaig anar cap a la Casa de Campo, en una tirada llarga, de 28 km i vaig acabar mooooooolt cansat. No li vull donar més importància de la que té, ja que feia força calor i no vaig beure prou aigua (els punts d'avituallament en els entrenaments a peu són complicats). Però també és cert que, més aviat o més tard) havia de fer una setmana de clara baixada. He tingut la sort (toco fusta, vull seguir així) de no haver-me posat malalt ni haver agafat cap refredat en aquests últims mesos. Tampoc voldria patir cap tipus de sobrecàrrega...ni lesió.
![]() |
| Vaig amb les bateries justetes - Tornar a Córrer |
18 dies i ja hi som.
18, només.
So far, so good.
A 18 DÍAS PARA EL CHALLENGE DE MADRID
Tictac, tictac, tictac, tictac...es el sonido del inevitable paso del tiempo. La cuenta atrás. Ya son menos de tres semanas. 18 días, solamente. Bufff, qué nervios!!! Y qué ganas!!!
Esta semana las piscinas municipales de Madrid han vuelto a abrir y he tenido un ataque de locura de los míos. Tenía tantas ganas de nadar (o quizás era necesidad, no sé bien), que el lunes no dejé escapar la oportunidad del primer día (como aquel que el 1 de enero intenta poner en práctica hábitos de buena conducta) y ayer, repetí. Ni mucho ni poco, pero tenía que nadar, mover los brazos, recuperar sensaciones en el agua, en la disciplina que me es más adversa de las tres que se hacen en un triatlón. Hice 2.275 i 2.375 metros, respectivamente. Y la idea es ir repitiendo los próximos días.
Después de tantas semanas en las que he priorizado los entrenamientos de correr, tengo las piernas pesadas, No hay día que no salga a la calle con un punto de cansancio. El toque de gracia se produjo el domingo pasado, cuando fui a la Casa de Campo a hacer una tirada larga, de 28 km i acabé ,uuuuuuuy cansado. No le quiero dar más importancia de la que tiene, ya que hacía bastante calor y no bebí suficiente agua (los puntos de avituallamiento en los entrenamientos a pie son bastante complicados). Pero también es cierto que, tarde o temprano, tenía que hacer una semana de clara bajada. He tenido la suerte (toco madera, quiero seguir así) de no haber enfermado ni haber cogido resfriados estos últimos meses. Tampoco querría sufrir ningún tipo de sobrecarga...ni lesión.
![]() |
| Voy con las baterías justitas - Tornar a Córrer |
18 días y ya está aquí.
18, solamente.
So far, so good.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme,
Challenge Madrid,
Marató,
Morcuera,
reptes,
Rudy Project,
Tornar a Córrer,
Triatló,
triatlón
dimecres, 30 d’agost del 2017
CHALLENGE DE MADRID: NO SERAN 226 KMS, SERAN 14 ETAPES
(Traducción al castellano al final del artículo)
La forma com et plantegis un repte pot limitar les teves possibilitats d'èxit.
La forma com et plantegis un repte pot limitar les teves possibilitats d'èxit.
Especialment en proves de llarga distància, com el Challenge de Madrid. Els organitzadors de la prova han previst que el primer classificat trigarà nou hores a completar els 226 quilòmetres del recorregut. I cal tenir en compte que la gran majoria de triatletes trigarem bastant més. Segons les meves previsions (1h20', 6h55' i 3h50' (i 10' més entre totes les transicions)) trigaré al voltant de les 12h15'. Més de mig dia sencer nedant, pedalant i corrent, sense parar.
A banda d'un plantejament a nivell nutricional, necessari per sobreviure, es necessita una preparació psicològica. En aquest sentit, una de les coses que tinc clar que cal fer és una divisió de la prova en etapes. I quan dic per etapes no puc limitar-me a les tres diferents disciplines. Cal disseccionar més la cursa. Busco petits objectius, més fàcilment aconseguibles, que em donaran petites alegries, bàsiques per seguir endavant.
Per fer-ho més entenedor, quan em tiri a l'aigua al pantà de Riosequillo, a Buitrago del Lozoya, l'objectiu no serà la línia d'arribada de la Puerta del Sol, no. El primer repte que em marcaré serà completar els 1.900 metres de la primera volta al pantà. I quan l'aconsegueixi, només quan ho faci, em plantejaré el següent. Si et planteges, de cop, que has de fer 226 quilòmetres, la cursa pot fer-se't una muntanya impossible de pujar. Si t'ho planteges com un seguit de petites metes, seguirà sent dur, però anímicament costarà una mica menys.
El meu llistat de petites etapes és el següent:
1-Sortida-1ª volta circuit natació.
2-2ª volta circuit natació-T1.
3-T1-Port de Canencia.
4-Port de Canencia-Port de Morcuera.
5-Port de Morcuera-Port de Cotos/Port de Navacerrada.
6-Port de Navacerrada-Guadarrama.
7-Guadarrama-Villanueva de la Cañada.
8-Villanueva de la Cañada-Majadahonda.
9-Majadahonda-Explanada del Rey (T2).
10-Explanada del Rey (T2)-1ª volta circuit atlètic.
11-1ª volta circuit atlètic-2ª volta circuit atlètic.
12-2ª volta circuit atlètic-3ª volta circuit atlètic.
13-3ª volta circuit atlètic-4ª volta circuit atlètic.
14-4ª volta circuit atlètic-Meta a la Puerta del Sol.
CHALLENGE DE MADRID: NO SERÁN 226 KMS, SERÁN 14 ETAPAS
La forma como te planteer un reto puede limitar tus posibilidades de éxito.
Especialmente en pruebas de larga distancia, como el Challenge de Madrid. Los organizadores han previsto que el primer clasificado tardará nueve horas en completar los 226 kilómetros del recorrido. Y hay que tener en cuenta que la gran mayoría de triatletas tardaremos bastante más. Según mis previsiones (1h20', 6h55' y 3h50' (y 10' más entre todas las transiciones)) tardaré alrededor de las 12h15'. Más de medio día entero nadando, pedaleando y corriendo, sin parar.
La forma como te planteer un reto puede limitar tus posibilidades de éxito.
Especialmente en pruebas de larga distancia, como el Challenge de Madrid. Los organizadores han previsto que el primer clasificado tardará nueve horas en completar los 226 kilómetros del recorrido. Y hay que tener en cuenta que la gran mayoría de triatletas tardaremos bastante más. Según mis previsiones (1h20', 6h55' y 3h50' (y 10' más entre todas las transiciones)) tardaré alrededor de las 12h15'. Más de medio día entero nadando, pedaleando y corriendo, sin parar.
Además de un planteamiento a nivel nutricional, necesario para sobrevivir, se necesita una preparación psicológica. En este sentido, una de las cosas que tengo claro que hay que hacer es una división de la prueba en etapas. Y al decir por etapas no me puedo limitar a las tres diferentes disciplinas. Hay que desmenuzar más la carrera. Busco pequeños objetivos, más fácilmente alcanzables, que me darán pequeñas alegrías, básicas para seguir adelante.
Para hacerlo más comprensible, cuando me tire al agua en el pantano de Riosequillo, en Buitrago del Lozoya, el objetivo no será la llegada a la Puerta del Sol, no. El primer reto que me marcaré será completar los 1.900 metros de la primera vuelta al pantano. Y cuando lo consiga, solamente cuando lo haga, me plantearé el siguiente. Si te planteas, a bote pronto, que tienes que hacer 226 kilómetros, la carrera se te puede hacer una montaña imposible de subir. Si te lo planteas como un conjunto de pequeñas metas, seguirá siendo duro, pero anímicamente costará un poco menos.
Mi listado de pequeñas etapas es el siguiente:
1-Salida-1ª vuelta circuito natación.
2-2ª vuelta circuito natación-T1.
3-T1-Puerto de Canencia.
4-Puerto de Canencia-Puerto de Morcuera.
5-Puerto de Morcuera-Puerto de Cotos/Puerto de Navacerrada.
6-Puerto de Navacerrada-Guadarrama.
7-Guadarrama-Villanueva de la Cañada.
8-Villanueva de la Cañada-Majadahonda.
9-Majadahonda-Explanada del Rey (T2).
10-Explanada del Rey (T2)-1ª vuelta circuito atlético.
11-1ª vuelta circuito atlético.-2ª vuelta circuito atlético.
12-3ª vuelta circuito atlético-3ª vuelta circuito atlético.
13-3ª vuelta circuito atlético-4ª vuelta circuito atlético.
14-4ª vuelta circuito atlético-Meta en la Puerta del Sol.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme,
Challenge Family,
Challenge Madrid,
Maratón,
Rudy Project,
Tornar a Córrer,
triatlon
dimecres, 23 d’agost del 2017
I DESPRÉS DEL CHALLENGE, QUÈ?
(Traducción al castellano al final del artículo)
M'estic divertint molt entrenant-me pel Challenge de Madrid. Vaig endinsar-me en el món de les triatlons fa tot just un any. I jo (o tot o res), vaig i em llenço a la piscina dels 226 quilòmetres, en una prova que té recorreguts molt durs. El cas és que tot el que costa m'agrada.
M'agraden els reptes difícils, aquells que no tinc clar que sigui capaç de superar. I aquest n'és un.
Però ara que començo a arribar a la recta final de la preparació, el cos em comença a demanar noves aventures i emocions. Tinc clar que en el futur em ve molt de gust fer alguna bajanada en bicicleta, pujant ports, fent quilòmetres i desnivell.
Però serà més endavant.
La bicicleta requereix massa temps i...la paternitat, també.
A curt-mig termini vull tornar a córrer (sempre vull "tornar a córrer").
Alguna marató d'asfalt, com la de Donosti o la de Barcelona, dues de les meves grans debilitats.
Però tenint en compte que el cos no m'aguantarà a ritmes gaire elevats, vull tornar a fes escapades a la muntanya. Recordo amb enyorança aquells dies d'entrenaments en solitari per la serra del Guadarrama.
O aquelles curses que comences en plena nit, amb el frontal, intentant no perdre detall del lloc que trepitgen els peus del que porto al davant.
Evidentment, en la foscor és fàcil que sorgeixin entrebancs. Trobo a faltar aquelles peties caigudes sense importància o aquelles branques que alguna vegada em vaig endur amb el pòmul. No és tant massoquisme com ganes de muntanya. Ganes de córrer per llocs sense gent. Ganes d'arribar dalt del coll per veure si, al darrere, n'hi ha un altre...
Si hi haurà alguna font...
Si hi haurà alguna obra...
Si s'apropa la l'avituallament...
Si seré capaç d'arribar a la meta...
Si...
Si...
Si...
Sí!!!
Y DESPUÉS DEL CHALLENGE, QUÉ?
Me estoy divirtiendo mucho entrenando para el Challenge de Madrid. Me metí en el mundo del triatlón hace un año. Y yo, o todo o nada, voy y me tiro a la piscina de los 226 kilómetros, en una prueba que tiene recorridos muy duros. El caso es que todo lo que cuesta me gusta.
Me gustan los retos difíciles, esos que no tengo claro que vaya a ser capaz de superar. Y este es uno de ellos.
Pero ahora que empiezo a llegar a la recta final de la preparación, el cuerpo me empieza a pedir nuevas aventuras y emociones. Tengo claro que en el futuro que me apetece hacer alguna locura en bicicleta, subiendo puertos, haciendo kilómetros y mucho desnivel.
Pero será más adelante.
La bicicleta requiere demasiado tiempo...y la paternidad, también.
A corto-medio plazo quiero volver a correr (siempre quiero "tornar a córrer")
Algún maratón de asfalto, como el de Donosti o el de Barcelona, dos de mis grandes debilidades.
Pero teniendo en cuenta que el cuerpo no me aguantará a ritmos muy elevados, quiero volver a hacer escapadas a la montaña. Recuerdo con añoranza esos días de entrenamientos en solitario por la sierra del Guadarrama.
O esas carreras que empiezas en plena noche, con el frontal, intentando no perder detalle del lugar que pisan los pies que llevo delante.
Evidentmente, en la oscuridad es fácil que surjan contratiempos. Echo de menos esas pequeñas caídas sin importancia o esas ramas que alguna vez me llevé con el pómulo.No es tanto masoquismo como ganas de montaña. Ganas de correr por lugares sin gente. Ganas de llegar a la cima del collado para ver si, detrás, hay otro...
Si habrá alguna fuente...
Si habrá alguna sombra...
Si se acerca el avituallamiento...
Si seré capaz de llegar a la meta...
Si...
Si...
Si...
Sí!!!
Etiquetes de comentaris:
Asics,
Challenge Madrid,
Donostiako Maratoia,
Marató de Donosti,
Maratón de Barcelona,
Tornar a Córrer,
trailrunning,
triatlón
dimarts, 25 de juliol del 2017
CRÒNICA DE LA TRIATLÓ DE PÁLMACES
(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
Mare meva!!!
Quarta triatló de la meva vida, segona sense drafting. Això m'està enganxant, no en tinc cap dubte. Però...per què??? Per què m'entesto a continuar amb aquest esport que no se'm dona bé? Ara que torno a córrer sense dolor i sense patiments de lesionar-me...per què segueixo perseguint el repte triatlètic, de tres disciplines, en què en una d'elles sóc una autèntica rèmora? No es tracta de flagel·lar-me però nedo molt malament. I si al meu voltant hi tinc un parell de centenars de triatletes, cadascú amb els seus dos braços i les seves dues cames, amenaces per al meu poc acostumat cos, encara pitjor. D'això se'n diu donar aventatge als rivals. I tampoc es tracta d'això, oi?
M'havien dit que la Triatló de Pálmaces (1,8/60/12) era una de les grans clàssiques del calendari i que l'ambient que s'hi viu és especial. Els meus informadors no estaven equivocats. Pálmaces de Jadraque és un petit poblet situar a l'interior de Guadalajara, on hi ha un pantà preciós.
Tal i com escrivia anteriorment, la natació em va costar força. Vaig pecar de passarell i no vaig dur el vestit de neoprè. L'aigua estava calenta. Però el termòmetre dels jutges va embogir i van decidir permetre l'ús del neoprè. Un cop a l'aigua, una mica d'ansietat i un bastant de manca de peus van fer que arribés a la T1 en la posició 132, després d'haver nedat a un ritme molt més lent que en els entrenaments.
La bicicleta ja va ser una altra cosa. Des que m'hi vaig pujar ja vaig tenir bones sensacions. El circuit era un seguit de tobogans, amb tendència ascendent fins al poble d'Atienza, on fèiem mitja volta i tornàvem cap a Pálmaces. Era curiós veure com les cabres em passaven a tota castanya en les baixades...però me les menjava amb patates en les pujades. En general vaig anar a un bon ritme (33 km/h), vaig recuperar moltes posicions, gràcies al fet que vaig aconseguir el 67è millor temps del sector.
I ja només faltava córrer.
En tenia moltes ganes, especialment després del Du&Tri de la Casa de Campo (de mitja distància), en què vaig baixar de la bici sense forces i em vaig arrossegar durant 20 quilòmetres. No. A Pálmaces vaig regular millor, vaig menjar i beure més i les forces em van acompanyar fins al final, amb el 20è millor temps d'entre tots els participants.
Al final vaig creuar la línia d'arribada en la 71a posició, a pocs segons del Fabio Premoli. Amb ell, en Javi Gil, que va debutar en una triatló seriosa, les seves dones i fills, a més de amb la Paz i en Nil, vam passar un fantàstic cap de setmana.
Gastronomia, família, casa rural, esport, salut, lleure...No ens va faltar res.
"Per què?", em preguntava. Perquè sí, perquè m'agrada, perquè és un nou repte, tot un horitzó cap a on anar.
CRÓNICA DEL TRIATLÓN DE PÁLMACES
Madre mía!!!
Cuarto triatlón de mi vida, segundo sin drafting. Me está picando el gusanillo, no tengo ninguna duda. Pero...por qué??? Por qué me empecino en este deporte que nos e me da bien? Ahora que vuelvo a correr sin dolor y sin sufrimiento de posibles lesiones...por qué sigo persiguiendo el reto triatlético, de tres disciplinas, en las que una de ellas supone, para mí, un auténtico calvario? No se trata de flagelarme pero nado muy mal. Y si a mi alrededor tengo a dos centenares de triatletas, cada uno con sus dos brazos y sus dos piernas, amenazas para mi poco acostumbrado cuerpo, todavía peor. Es lo que se llama dar ventaja a los rivales. Y tampoco se trata de eso, no?
Me habían dicho que el Triatlón de Pálmaces (1,8/60/12) era uno de los grandes clásicos del calendario y que el ambiente que se vive es muy especial. Mis informadores no estaban nada equivocados. Pálmaces de Jadraque es un pueblecito del interior de Guadalajara, en el que hay un pantano precioso.
Como escribía unas líneas más arriba, la natación me costó bastante. Pequé de pardillo y no me llevé el traje de neopreno. El agua estaba caliente. Sin embargo, el termómetro de los jueces se volvió loco y acabaron permitiendo el uso del traje. Ya en el agua, un poco de ansiedad y un mucho de falta de pies, hicieron que llegase a la T1 en la posición 132, tras haber nadado a un ritmo mucho más lento que en los entrenamientos.
La bicicleta ya fue otra historia. Desde el momento en el que me monté en ella ya tuve buenas sensaciones. El circuito era un sinfín de toboganes, con tendencia ascendente, hasta el pueblo de Atienza, donde dábamos la vuelta y volvíamos a Pálmaces. Era curioso ver como las cabras me pasaban a toda velocidad en las bajadas...pero como me las comía en las subidas. En general fui a un buen ritmo (33 km/h) y recuperé muchas posiciones, tras conseguir el 67o mejor tiempo en ese sector.
Únicamente me quedaba ponerme a correr.
Tenía muchas ganas, especialmente después del Du&Tri de la Casa de Campo (de mitja distància), en el que me bajé de la bici sin fuerzas...y me arrastré durante 20 kilómetros. No. En Pálmaces regulé mejor, comí y bebí más y las fuerzas me acompañaron hasta el final, con el 20o mejor tiempo de todos los participantes.
Al final crucé la línea de meta en la 71a posición, a pocos segundos de Fabio Premoli. Con él, con Javi Gil (que debutó en un triatlón serio), con sus mujeres e hijos, además de con Paz y Nil, pasamos un fantástico fin de semana. Gastronomía, familia, casa rural, deporte, salud, diversión...No nos faltó nada.
"Por qué?", me preguntaba: Porqué sí, porqué me gusta, porqué es un nuevo reto, todo un horizonte hacia donde ir.
Etiquetes de comentaris:
bike,
Pálmaces de Jadraque,
run,
swim,
Tornar a Córrer,
tornaracorrer,
Triatló,
triatlón
dimarts, 7 de març del 2017
EL SEBAS ATLETA I LA PATERNITAT
(Traducción al castellano al final del artículo)
Ja m'ha canviat la vida. Va arribar dijous passat i d'ençà que tot ha quedat en un segon pla. Importa el que importa. I, a continuació, el que importa és intentar dormir. Suposo que tot anirà variant amb el pas dels dies, cap a millor, òbviament. Tenir un fill és una cosa molt especial, que convé gaudir tant com es pugui. No em vull perdre res. Però tampoc vull abandonar aquelles coses que han estat importants en la consecució (i el manteniment) de la meva felicitar. Per això, he anat buscant forats per, com sempre em recorra el nom d'aquest blog, tornar a córrer.
Vaig esgarrapar una primera sessió de córrer poc abans de la sortida de l'hospital. Amb l'excusa d'haver d'anar a buscar el cotxe (lluito contra els aparcaments dels hospitals, que s'aprofiten dels nerviosos pacients) vaig fer quatre quilometrets. La son acumulada de tres dies sense dormir només em va permetre arrossegar-me fins a casa, però les sensacions van ser molt reconfortants.
Ahir vaig inventar-me una segona sessió, amb una altra excusa, anar a buscar la Shiva, a Alcorcón. Una estona en metro i l'altra corrent, em van sortir gairebé 10.000 metres.
La tercera, i última, ha estat la d'aquest matí. Ja sense excuses, en un moment en què tot semblava estar en calma, poc abans de dinar, he sortit a moure les cames durant una horeta, pel parc que hi ha al barri del Conde Orgaz.
Es tracta d'intentar robar temps al temps, per fer esport, però sense que ningú en resulti perjudicat.
EL SEBAS ATLETA Y LA PATERNIDAD
Ya me ha cambiado, la vida. Llegó el pasado jueves y, desde entonces, todo ha quedado en un segundo plano. Importa lo que importa. Y, a continuación, lo importante es dormir. Supongo que todo ira variando con el paso de los días, hacia mejor, óbviamente. Tener un hijo es algo muy especial, que hay que disfrutar tanto como se pueda. No me quiero perder nada. Pero tampoco quiero abandonar aquellas cosas que han sido importantes en la consecución (y mantenimiento) de mi felicidad actual. Es por ello que he ido buscando huequecitos para, como siempre me recuerda el nombre de este blog, tornar a córrer (volver a correr).
Realicé una primera sesión de entrenamiento poco antes de la salida del hospital. Con la excusa de tener que ir a buscar el coche (lucho contra los aparcamientos de los hospitales, que se aprovechan de los nerviosos pacientes) hice 4 kilómetros. El sueño acumulado de tres días sin dormir sólo me permitió arrastrarme hasta casa, pero las sensaciones fueron muy reconfortantes.
Ayer me inventé una segunda sesión, con otra excusa, la de ir a buscar a Shiva, a Alcorcón. Un ratito en metro y otro corriendo...suficiente para que me saliesen casi 10.000 metros.
La tercera y última ha sido la de esta mañana. Ya sin excusas, en un momento en el que todo parecía estar en calma, poco antes de comer. He salido a mover las piernas durante una hora, por el parque que hay en el barrio del Conde Orgaz.
Se trata de intentar robarle tiempo al tiempo, para hacer deporte, pero sin que nadie salga perjudicado por ello.
Etiquetes de comentaris:
bebé,
papa corredor,
papirunner,
paternitat,
Tornar a Córrer
dimarts, 28 de febrer del 2017
GAUDINT DEL RETIRO
(Traducción al castellano al final del artículo)
Han baixat les temperatures a Madrid. El front fred es fa notar. I m'agrada!!!
Sortir a córrer sense un objectiu concret, per rodar, per moure les cames, per sentir el cor bategar, per quedar-me sense alè, per sentir-me viu.
El parc del Retiro té nombrosos camins, rutes circulars, circuits per a les masses, recorreguts imaginaris. Aquest matí hi he anat, he fet la volta habitual, la que faig sempre que m'hi apropo. Però a mig camí he agafat un trencall i me n'he anat cap a una altra zona, buscant indrets per descobrir, gaudint del parc, gaudint de córrer.
DISFRUTANDO DEL RETIRO
Han bajado las temperaturas en Madrid. En frente frío se hace notar. Y me gusta!!!Salir a correr sin un objetivo concreto, para rodar, para mover las piernas, para sentir el corazón palpitar, para quedarme sin aliento, para sentirme vivo.
El parque del Retiro tiene muchos caminos, rutas circulares, circuitos para las masas, recorridos imaginarios. Esta mañana he ido allá, estaba dando la vuelta de siempre, pero a medio camino he cogido un desvío y me he ido hacia otra zona, buscando lugares por descubrir, para disfrutar de correr.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme,
parque del retiro,
running,
secrets,
Tornar a Córrer
dilluns, 20 de febrer del 2017
EL 5.000 DEL RETIRO
(Traducción al castellano al final del artículo)
Al parc del Retiro hi ha un circuit de 5 quilòmetres, un bon recorregut circular que serveix de pedra de toc per calibrar l'estat de forma. Jo el començo al "paseo de Coches", així que l'últim tram em toca afrontar la pujada del carrer Alcalà.
Després de dos anys sense passar-m'hi, hi vaig tornar a finals d'agost. No he estat gaire constant, però els registres han anat caient en cadascuna de les incursions:
17 d'agost-20'27"
19 d'agost-2020"
22 d'agost-20'20"
27 d'octubre-19'31"
20 de febrer-19'17"
He trigat molt de temps a millorar poc més d'un minut, però estic convençut que en un parell de setmanes hi tornaré a anar. I tornaré a trencar el registre.
EL 5.000 DEL RETIRO
No pienso buscar las marcas que ahí hacía. Me conformo con las que hago ahora. Y no son buenas, no...Pero son las que cuentan. Las de "después de". Las de ahora.
En el parque del Retiro hay un circuito de 5 kilómetros, un buen recorrido circular que sirve de piedra de toque para calibrar el estado de forma. Yo lo comienzo en el paseo de Coches, así que en el último tramo me toca afrontar la subida de la calle Alcalá.
Después de dos años sin pasarme, volví a mediados de agosto. No he sido muy constante, pero los registros han ido cayendo en cada una de mis tentativas:
17 de agosto-20'27"
19 de agosto-2020"
22 de agosto-20'20"
27 de octubre-19'31"
20 de febrero-19'17"
Etiquetes de comentaris:
atletismo,
Madrid,
Paseo de Coches,
Retiro,
running,
Tornar a Córrer
dissabte, 11 de febrer del 2017
CAP FRED, COR CALENT...I LES VAMBES XOPES
(Traducción al castellano al final del artículo)
Després de les dues mitges maratons corregudes els últims caps de setmana, havia quedat tocadet, a nivell muscular. Així que aquests últims dies m'he anat recuperant amb sessions a ritmes còmodes. Aquest matí ja no em feia mal res i em venia de gust una mica de guerra.
Les primeres gotes sempre empipen una mica. Però només les primeres, la resta les vas gaudint. El mateix passa amb els bassals. Inicialment intentes evitar-los, però quan notes que tens els peus molls, aleshores ja no et molestes en intentar esquivar-los. Hi caus de ple i se't dibuixa un somriure.
Repeteixes i et sents feliç.
Repeteixes i et sents feliç.
Avui era un dia per compartir vivències amb altres corredors. Per trobar-los me n'he anat al Retiro. I, òbviament, no era l'únic que rondava per allà. No hem necessitat conversar. Cadascú anava a la seva, però hem intercanviat mirades. Tothom gaudia, en l'ambient es desprenia més divertiment que patiment. Per sortir a córrer, en dies com avui, fan falta cap fred (que prengui decisions sense possibilitat de discussió) i cor calent (amb esperit atlètic, conscient que, encara que no ho sembli, un dia de pluja pot ser un dia més especial que qualsevol altre). I també has de tenir clar que quan arribis a casa, les vambes estaran xopes. Avui és d'aquells dies en què et descalces dins de la dutxa.
CABEZA FRÍA, CORAZÓN CALIENTE...Y LAS ZAPATILLAS EMPAPADAS
A la gent le da pereza. No suele gustar. Los días de lluvia invitan a quedarse en casa. Sí, a mí también. Pero si tengo previsto salir a entrenar, no perdono. Vaya, mucho más que eso. Cuando llueve, me gusta salir a correr. Y cuanto más llueve, más interesante será la carrera. Mo motiva de forma especial. Hoy ha sido uno de esos días. Y cuánto he disfrutado!!! Mientras me estaba vistiendo he observado la tempestad a través de la ventana. He tenido claro que me iba a divertir.
Tras los dos medios maratones corridos los últimos fines de semana, había quedado tocadete a nivel muscular. Así que estos últimos días he estado recuperándome con sesiones a ritmos cómodos. Esta mañana ya no me dolía nada y me apetecía un poco de guerra.
Las primera gotas siempre molestan un poco. Pero únicamente las primeras, ellas que vienen a continuación las vas disfrutando. Pasa lo mismo con los charcos. Inicialmente intentas esquivarlos, pero cuando notas que tienes los pies mojados, entonces ya no te molestas en intentar evitarlos. Caes en todo el medio y se te dibuja una sonrisa.
Repites y te sientes feliz.
Repites y te sientes feliz.
Hoy era un día para compartir vivencias con otros corredores. En silencio, sin hablar, pero compartiendo. Para encontrarlos me he ido al Retiro. No era el único atleta que rondaba por ahí. Éramos muchos. No hemos necesitado conversar. Cada cual iba a su aire, pero intercambiábamos miradas. Todo el mundo disfrutaba, el ambiente desprendía más diversión que sufrimiento. Para salir a correr en días como hoy hacen falta tener la cabeza fría (que tome decisiones sin posibilidad de discusión) y corazón caliente (con espíritu atlético, siendo consciente de que aunque no lo parezca, un día de lluvia puede ser un día más especial que cualquier otro). Y también hay que tener claro que cuando se llega a casa, las zapatillas estarán empapadas. Hoy es de esos días en los que te descalzas dentro de la ducha.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
lluvia,
pluja,
run with rain,
Tornar a Córrer
diumenge, 5 de febrer del 2017
FORT VENT A LA MITJA DE LES VIES VERDES D'ARGANDA
(Traducción al castellano al final del artículo)
Recuperar camins antics, buscar nous recorreguts i experiències diferents pels corredors.
La primera de les Vies
Verdes que vaig descobrir, fa molts anys, va ser la gironina. El meu pare, que
hi havia anat en bicicleta de muntanya, me’n parlava sovint. Per allà, recordo,
hi vam celebrar el comiat de solter d’en Josep Maria Fàbregas. Va ser tota una
festassa!!! 5 maratonians pedalant, sense descans, des de Ripoll fins a Girona,
amb els amics de les Aigües (CDLA)...i tren de tornada, a la nit, cap a
Barcelona. També l’he gaudit a peu, en les dues edicions de la Trailwalker en
què he participat. Aquell Camí del Carrilet és preciós i és d’aquells indrets
que enamoren.
Fa alguns anys va
aparèixer el concepte de Marató de les Vies Verdes, una prova que es disputa en
sis localitzacions diferents. Una d’elles és la d’Arganda del Rey, que segueix
el camí d’una antiga línia ferroviària de la zona sud de Madrid, paral·lelament
al riu Tajuña. No estic, actualment, preparat per afrontar una marató sencera,
però em feia il·lusió conèixer aquesta via verda, per uns indrets que conec de
les sortides ciclistes amb els amics triatletes de l’Ecosport d’Alcobendas.
Em vaig inscriure a la distància de 21K, que sortia des de Morata de Tajuña, a les nou del matí. Una hora abans, a Arganda del Rey, la tempesta que estava caient era escandalosa, pedregada inclosa i amb vents de més de 50 km/h. Afortunadament no feia gaire fred. I més afortunadament, encara, aquell fort vent s’ha endut els núvols cap al sud. No tan afortunadament, el vent no ha deixat de bufar.
Des de l’inici de la cursa
ja hem pogut veure que ens tocaria patir. Pujada suau però constant fins al
quilòmetre 11, amb vent fort (majoritàriament) de cara. El cap de cursa s’ha
estirat ben aviat i, a poc a poc, cadascú s’ha hagut d’enfrontar en solitari, a
la forta oposició eòlica. En el meu cas, en una interessant novena posició que
he pogut mantenir fins al final (1.24’30”). La baixada cap a Arganda m’ha matxacat
els bessons, que s’han convertit en bastons inflexibles fins a l’estadi
d’atletisme.
Recorregut bonic, tot
sobre asfalt, amb un final, sempre especial, sobre el tartan de la pista. I un
cop superada la línia d’arribada, un generós avituallament, amb sorpresa
agradable, en forma de botifarra a la brasa.
Boníssim!!!
Ara bé, caldrà tornar a
córrer una mica per cremar aquestes calories de més, no?
Fuerte viento en el Medio
Maratón de las Vías Verdes de Arganda
Recuperar antiguos caminos, buscar nuevos recorridos y experiencias diferentes para los corredores.
La primera de las Vías
Verdes que descubrí, hace muchos años, fue la gerundense. Mi padre, que había
ido en bicicleta de montaña, me hablaba a menudo sobre ella. Por ahí, recuerdo,
también celebramos la despedida de soltero de Josep María Fàbregas. Todo un
fiestón!!! 5 maratonianos dando pedales, sin descanso, desde Ripoll hasta
Girona, con los amigos de les Aigües (CDLA)...y tren de vuelta, por la noche,
hacia Barcelona. También lo he disfrutado a pie, corriendo, en las dos
ediciones de la Trailwalker en las que he participado. Aquel Camino del
Carrilet es precioso, es de aquellos lugares que enamoran.
Hace algunos años apareció
el concepto de Maratón de las Vìas Verdes, una prueba que se disputa en seis
localizaciones distintas. Una de ellas es la de Arganda del Rey, que sigue el
camino de una antigua vía ferroviaria de la zona sur de Madrid, paralelamente
al río Tajuña. No estoy, actualmente, preparado para afrontar un maratón
entero, pero me hacía ilusión conocer esta vía verde, que conozco, de lejos,
gracias a las salidas ciclistas con los amigos triatletas del Ecosport de
Alcobendas.
Me apunté a la distancia
de 21K, que salía Morata de Tajuña a las nueve de la mañana. Una hora antes, en
Arganda del Rey, la tempestad que caía era escandalosa, con granizada incluida
y vientos de más de 50 km/h. Afortunadamente, no hacía mucho frío.
Afortunadamente, también, ese fuerte viento se ha llevado las nubes hacia el
sur. No tan afortunadamente, el viento no ha dejado de soplar.
Desde el inicio de la
carrera ya hemos comprobado que tocaría sufrir. Subida suave pero constante,
hasta el kilómetro 11, con viente (mayoritariamente) en contra. La cabeza de
carrera de ha estirado pronto y, poco a poco, cada uno, en solitario, hemos
tenido que enfrentarnos en solitario a la oposición eólica. En mi caso, en una
interesante novena posición, que he podido mantener hasta el final (1.24’30”).
La bajada hacia Arganda me ha machacado los gemelos, que se han convertido en
bastones inflexibles, hasta el estadio de atletismo.
Recorrido bonito, todo
sobre asfalto, con un final, siempre especial, sobre el tartán de la pista.
Tras la línea de meta, generoso avituallamiento con sorpresa en forma de plato
de butifarra a la brasa.
Buenísmo!!!
Eso sí, habrá que volver a
correr un poco para quemar esas calorías de más, no?
Etiquetes de comentaris:
21K,
42K,
Arganda,
Maratón,
Morata de Tajuña,
Tornar a Córrer,
Vías Verdes,
Vies Verdes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

























