dissabte, 20 de juliol de 2013

REFUGIS DEL TORB, DESCOBRINT ELS PIRINEUS

Vam fer la travessa la setmana passada, una volta sencera que uneix dos llocs emblemàtics dels Pirineus, la vall de Núria i el cim del Canigó. L'alineació de sortida estava formada per Imanol Montero, Javi Esteban, Xavi Quintas, Pablo Amorós, Cesc Guim i Sebas Guim, i la idea era fer tot el recorregut en dues etapes. Vam sortir des del Pic de l'Àliga, on havíem passat la nit, a les fosques, de baixada cap a Núria. Allà vam iniciar el primer ascens, camí del coll de Noucreus. Hi vam arribar tot just quan sortia el sol i el panorama que allà ens vam trobar va ser d'aquells que et deixen fascinat.

El descens també era d'aquells que marquen. No saps ben bé si córrer o gaudir del paisatge. Cada cosa al seu temps...
 De premis n'hi va haver un munt. A l'estany Blau hi vam arribar poc després. És un d'aquells llocs, allunyats dels grans refugis, en què no hi veus ningú. I el temps s'atura. I les preocupacions se'n van. No hi ha res. Però hi és tot.
Tots sis teníem el llibret amb el mapa de la zona però, els uns pels altres, el vam deixar una mica de banda i al pas pel refugi del Ras de Carançà vam passar de llarg i vam errar el camí durant poc més d'un quilòmetre de baixada. Un quart d'hora que va ser comun toc d'atenció. Allà començàvem la segona etapa, fins a Mentet, un tram en què vam passar pel coll de Pal i la preciosa serra de Caret. La baixada final em va fascinar. En Quintas, que és qui estava millor, marcava els ritmes (sovint per damunt de les nostres possibilitats...) i en les baixades semblava que conegués cadascuna de les pedres. D'això se'n diu experiència a la muntanya...
A Mentet hi vam fer un entrepà i una beguda, va ser el moment de pausa de la primera jornada. Per a l'últim tram d'aquest primer dia farien falta forces...i ganes. El descens cap al Pi del Conflent i la Farga se'm va fer molt pesat. Potser pel tros d'asfalt, potser perquè començava a anar justet. Però vaig revifar quan, passat el coll de Jou, vaig començar a ensumar l'arribada. El cel va descarregar un xàfec impressionant que ens va deixar totalment xops i les ganes d'arribar em van fer accelerar. L'última mitja hora de pujada, a ritme exigent, sota la tempesta, va ser (per a mi) un dels millors moments de la travessa.
A Marialles hi vam fer nit...però encara era fosc quan vam sortir cap al Canigó. La pujada cap al que durant molts anys es va creure que era el cim més alt dels Pirineus és una extensió a la ruta dels Refugis del Torb, així que calia sortir d'horeta per evitar, després, arribar massa tard a Queralbs. I matinar va valer la pena. Moltíssim. Vam avançar a pas còmode però constant fins que vam topar-nos amb l'emocionant xemeneia.
És d'aquelles coses que n'has sentit a parlar però que t'hi has de trobar per saber ben bé com afrontar-les. A poc a poc i amb bona lletra vam agafar-noos fort a les roques i vam pujar i baixar en silenci, la processó la dúiem cadascú a dins seu...La caiguda que hi ha és impressionant!!!
Però, ai!!! Un cop al cim, tot es veu d'un color diferent. Al Canigó (2.784 metres) vam carregar de piles els pulmons. El cel encara era obert, però l'amenaça de pluja apaeixia en tots els comunicats de la méteo francesa.
 Després d'un breu descans de mitja hora a Marialles (on vam prendre'ns un entrepà de truita...que ens va costar una incomprensible reacció amb cara de males puces del responsable del refugi...li anava millor que compréssim una ampolla de vi, que no s'ha de cuinar!!!) vam reprendre la travessa, de tornada. Vam pujar cap al pla de Guillem i allà ens vam passar al voltant de quatre hores, caminant i corrent (sense perdre altitud) al voltant dels 2.200 metres. Les vistes eren impressionants...però la bateria de la càmera es va escaquejar abans d'hora.
 Com ja ens havien advertit a Marialles, vam tornar a patir tempesta, des del coll de la Marrana, passant per la Coma de Vaca (espectacular, molt recomanable) i en tot el descens fins Querabls. En aquests últims quilòmetres va ser on vaig patir una caiguda, de la qual encara n'arrossego conseqüències. Patinada a terra i fort impacte amb el cul, la mà dreta i el bessó de la cama dreta. Mig coix, i xop de dalt a baix, vaig arribar al cotxe.
Van ser dos dies intensos: nou hores dissabte i tretze diumenge, 43 kms el primer dia i 48 kms el segon. Dos dies de grans esforços i de patiment. Vam riure moltíssim i ho vam passar genial. L'únic però, més enllà de caigudes i rebrincades, va ser una petita falta d'entesa sobre el ritme que havíem de dur, sobre si ens separaríem, sobre quan ens esperaríem...No se'n va parlar prou. De tot se n'aprèn.
Fer els Refugis del Torb ha estat una experiència meravellosa que m'incentiva, encara més, a seguir buscant rutes i paratges nous a la muntanya.
Gràcies Cesc, Pablo, Imanol, Javi i Xavi, per convidar-me a compartir-ho amb vosaltres.