dilluns, 11 de novembre del 2013

BEHOBIA SAN SEBASTIAN, UNA VEGADA A LA VIDA…COM A MÍNIM

(VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Renoi, quin cap de setmana!!!
Quan fa 49 anys a algú se li va ocórrer la idea de fer una cursa que unís Behòbia i Sant Sebastià no s'imaginava que es convertiria en el fenomen de masses que és avui dia. Fa molts anys que corro però fins ahir mai havia tastat l'experiència d'aquests 20 quilòmetres. Una experiència que, a diferència de la majoria de curses, no comença el diumenge al matí, a la línia de sortida, sinó que va acompanyada d'un cap de setmana d'aquells que no s'obliden amb facilitat.
En el meu cas, vaig compartir aquesta vivència amb els RunnersTarragona, que havien organitzat una escapada a Donosti per a 23 atletes. I Donosti, per a mi, és la Reial Societat, però en la meva passió per la capital de Guipúscoa hi intervenen altres factors. Un d'ells va ser el culinari. A la societat de l'Antiguko (el club de futbol d'on van sortir jugadors com Arteta, Xabi Alonso, De Pedro, Aduriz, Agirretxe...). Allà l'Apalategui i l'Iñigo ens van acollir com si fóssim de la família. El que va venir després van ser aquests tallets de carn (deu quilets, en total).
Aquell no-hase-falta-desir-nada-más de Bernd Schuster, m'impedeix afegir comentaris.
L'endemà se'm van quedar els llençols enganxats i per cinc minuts no vaig poder fer l'entrenament de grup pel passeig de Zarautz (on vam passar la nit), una sessió suau que vaig fer en solitari, camí de Getaria.
Dutxa ràpida i esmorzar a l'Arguiñano, amb la platja de fons. Calia carregar les bateries per anar a la fira del corredor, que era al costat de l'estadi d'Anoeta. Allà ens vam fer una de les fotos de l'expedició. Als RunnersTarragona els he d'agrair com em van acollir des de la meva entrada al grup. Estic convençut que repetirem en futures ocasions.
Tarda passada per aigua, plat de pasta i tres quarts de pizza per sopar, dorsal enganxat al pit i cap al llit.
EL DIA D
Feia un munt (no ho recordo) que no corria una cursa sobre asfalt. Tenia ganes d'acompanyar algú que busqués un objectiu exigent i la idea d'en Jorge Ramos m'encaixava de meravella (anar a 4'/km el primer deu mil i una mica més ràpidament, el segon). Vam sortir en el tercer grup, a les 10:03, amb en Juanan Fernández i en Robert Mayoral. Ben aviat vam enganxar corredors de l'anterior sortida que alentien lleugerament el ritme. El recorregut no és especialment maco. No. Però és l'ambient, el que marca la diferència entre aquesta i altres curses. 28.000 atletes converteixen l'esdeveniment en una festa que fa sortir la gent dels pobles a la carretera.
En la nostra festa, afortunadament, no hi va ploure gaire. Però el gran inconvenient va ser el fort vent en contra que ens va acompanyar al llarg de gairebé tota la prova. En Jorge aguantava, en Juanan anava sobrat i en Robert ja havia començat un pèl més lent. Seguíem passant gent, buscant esquenes amples que tapessin el vent. I el que ens trobàvem eren tobogans de tot tipus, que augmentaven la dificultat de la cursa. Fins que vam arribar a l'últim, el del quilòmetre 17. A partir d'allà, a l'Arzak, ja vèiem el Monte Igueldo al fons. Afrontàvem un descens de dos mil metres i l'última (i llarguíssima) recta d'arribada. 
Al final, 1:18'55, un temps fantàstic, impensable abans d'iniciar l'aventura. La muntanya m'ha alentit, sí, però no tant com pensava. I a la Behòbia he vist que encara tinc cames per l'asfalt. Caldrà veure durant quants quilòmetres. A la pròxima Marató Costa Daurada, que tindrà lloc el 19 de gener, seré una de les llebres del grup de tres hores. El ritme és una mica més lent que el d'ahir, però els 42K sempre mereixen un respecte. Em motiva poder ajudar aquells atletes que busquen el somni del 2:59, tota una responsabilitat. Però per això encara falta. I abans tinc l'Ultra Trail Collserola, una altra bogeria d'aquelles que em tenen ben enrampat.


BEHOBIA-SAN SEBASTIAN, UNA VEZ EN LA VIDA...POR LO MENOS

Menudo fin de semana!!!
Cuando hace 49 años a alguien se le ocurrió la idea de montar una carrera que fuera de Behobia a San Sebastián no se imaginaba que se convertiría en el fenómeno de masas que es hoy en día. Hace muchos años que corro pero hasta el otro día nunca había probado la experiencia de estos 20 kilómetros. Una experiencia que, a diferencia de la mayoría de las carreras, no empieza un domingo por la mañana en la línea de salida, sino que viene acompañada de un fin de semana de esos que no se olvidan con facilidad.
En mi caso, compartí esta vivencia con los amigos del RunnersTarragona, que habían organizado una escapada a Donosti para 23 corredores. Donosti, para mí, es la Real. Sin  embargo, en mi pasión por la capital donostiarra intervienen otros factores, como por ejemplo, el culinario. En la sociedad del Antiguko (el club de fútbol del que salieron jugadores como Arteta, Xabi Alonso, De Pedro, Aduriz, Agirretxe...).
Apalategui y Iñigo nos recibieron como si fuésemos de su familia. Lo que vino después fueron estos pedazos de carne (diez kilitos, en total).  
Aquel no-hase-falta-desir-nada-más de Bernd Schuster, me impide añadir comentarios.
El día siguiente me quedé un poco dormido. Por cinco minutos no llegué a la salida del entrenamiento del grupo por el paseo de Zarautz. Esa sesión suave, camino de Getaria, la acabé haciendo en solitario.
Pero avancemos. Ducha rápida y desayuno en Arguiñano, con la playa de fondo. Era necesario recargar las baterías para ir a la feria del corredor. La habían montado al lado del estadio de Anoeta, donde nos hicimos una de las fotos de la expedición. A los RunnersTarragona les tengo que agradecer el cariño con el que me acogieron desde mi llegada a Donosti. Estoy convencido de que repetiremos en futuras ocasiones.
Tarde pasada por agua, plato de pasta y tres cuartos de pizza para cenar, dorsal en el pecho y a la cama.
EL DÍA D
Hacía un montón de tiempo (no recuerdo cuánto) que no corría una carrera sobre asfalto. No estoy en forma como para ir muy rápido, así que tenía ganas de acompañar a alguien. Pero a alguien que buscase un objetivo exigente. El reto de Jorge Ramos me encajaba de maravilla (ir a 4'/km el primer diez mil y un poco más rápido, el segundo). Arrancamos en la tercera salida, la de las 10:03, con Juanan Fernández y Robert Mayoral. Muy pronto empezamos a avanzar a atletas de la salida anterior, que nos ralentizaban ligeramente el ritmo. El recorrido no es especialmente bonito, no. Pero es el ambiente lo que marca la diferencia entre esta y otras carreras. 28.000 atletas convierten el acontecimiento en una fiesta que hace salir a la gente de sus casas, a la carretera, para animar a los valientes corredores.
En nuestra fiesta, afortunadamente, apenas llovió. Pero el gran inconveniente fue otro: un fuerte viento en contra que nos acompañó a lo largo de casi toda la prueba. Jorge aguantaba, Juanan iba sobrado y Robert ya había empezado un poco más lento. Seguíamos pasando a gente, buscando espaldas anchas que nos resguardasen del viento. Y lo que nos encontramos fueron toboganes de todo tipo, que añadían dificultad a la carrera. Hasta que llegamos al último, el del kilómetro 17. A partir de ahí, en el Arzak, ya veíamos el Monte Igueldo, al fondo. Afrontábamos un descenso de dos mil metros i la última (y larguísima) recta de llegada. 
Al final, 1:18'55, un tiempo fantástico, impensable antes de iniciar la aventura. La montaña me ha quitado ritmo, sí, soy consciente de ello. Pero no tanto como creía. Y en la Behobia me he dado cuenta de que todavía tengo piernas para el asfalto. Habrá que ver durante cuántos kilómetros. En la pròxima Marató Costa Daurada, que tendrá lugar el 19 de Enero, seré una de las liebres del grupo de tres horas. El ritmo es un poco más lento que el del domingo, pero los 42K siempre merecen un respeto. Me motiva poder ayudar a otros atletas que buscan el sueño del 2:59, toda una responsabilidad. Pero para eso todavía falta. Y antes tengo el Ultra Trail Collserola, otra locura de aquellas que me tienen enloquecido.

3 comentaris:

Sergi ha dit...

Ei doncs a Tarragona m'enganxaré a tu que per mi ja és córrer ràpid... Et veig molt futur a la muntanya crack!

C.A.Francoli ha dit...

Molt bon temps Sebas, i amb el vent que van comentar que bufava. Hagués sigut perfecte si la Real hagués jugat a casa no?? L´ambient d´aquesta cursa es impressionant, encara que cada vegada més massificada. L´any que vé apunten a 35000 runners......

Sebas Guim ha dit...

Sergi-Quina alegria que t'apuntis al repte de les tres hores a la MCD. Ens veiem a Tarraco!!! Gràcies!!!
C.A.Francolí-Si hagués jugat a casa hauria estat una altra història...i segur que l'hauria viscut de ben a prop... ;-)
Gràcies!!!