MARATÓ COSTA DAURADA, JA ÉS AQUÍ

(VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

No, però Sí.
No. Els miracles no existeixen, no m'he recuperat a temps. Diumenge no em penjaré el dorsal al pit per córrer la Marató Costa Daurada Tarragona 2017. Fa un bon grapat de mesos em vaig comprometre amb els amics del club Runners Tarragona a fer de llebre de tres hores. Era un repte que em motivava moltíssim. En totes les maratons, el grup de corredors que busca el mític -SUB3H- és molt nombrós, fa "patxoca" i hi ha un ambient esplèndid. Tot i que a mida que passen els quilòmetres, sobretot després de la mitja marató, el grup va perdent unitats, t'adones de la lluita que mantenen aquells que segueixen allà al peu del canó. I, aleshores, veient-ho des de fora, et preguntes....quants aconseguiran el seu objectiu? Jo ja havia visualitzat la prova. No conec bé Tarragona però havia fet un cop d'ull al circuit i ja tenia estratègies al cap per intentar ajudar els valents de la millor manera possible. Malauradament, una lesió al genoll m'impedirà ser a la línia de sortida.
Sí. A la línia de sortida sí que hi seré, però amb roba d'abric. Disposat a animar, a sumar, a afegir el meu gra de sorra...a tot allò que em permetin les meves limitacions. Fins i tot, si hi hagués alguna vacant entre els voluntaris, m'encantaria entregar gels o begudes en un avituallament. El que faci falta.
Abans però, demà a la tarda, a les set, tindré el privilegi de participar en una de les conferències que tindran lloc a la Fira del Corredor (al Refugi número 1 del Moll de Costa), per parlar sobre el BOOM DEL RUNNING, en una xerrada en què tindré el privilegi de compartir taula amb en Jaume Leiva, la María Vasco, en Joseba Beloki i en Xavi Bonastre. Us hi espero a tots!!!

MARATÓ COSTA DAURADA, YA ESTÁ AQUÍ
No, pero Sí.
No. Los milagros no existen, no me he recuperado a tiempo. El domingo no me colgaré el dorsal en el pecho para correr el Marató Costa Daurada Tarragona 2017. Hace unos meses me comprometí con los amigos del club Runners Tarragona para hacer de liebre de tres horas. Era un reto que me motivaba muchísimo. En todos los maratones, el grupo de corredores que busca el mítico -SUB3H- es muy numeroso, impresiona verlo pasar y se percibe un ambient espléndido. Aunque va perdiendo unidades a medida que pasan los kilómetros, desde fuera te das cuenta de la lucha que mantienen aquellos que siguen ahí, al pie del cañón. Y, entonces, te preguntas...cuántos de ellos conseguirán su objetivo? Yo ya había visualizado la prueba. No conozco bien Tarragona pero había echado un vistazo al circuito y ya tenía estrategias en mente para intentar ayudar a los valientes de la mejor manera posible. Desgraciadamente, una lesión en la rodilla me impedirá tomar la salida.
Sí. En la línea de salida sí que estaré, pero con ropa de abrigo. Dispuesto a animar, a sumar, a añadir mi granito de arena...a todo aquello que me permitan mis limitaciones. Incluso, si hubiera alguna vacante entre los voluntarios, me encantaría entregar geles o bebidas en un avituallamento. Lo que haga falta.
Antes de ello, sin embargo, mañana a las siete de la tarde tendré el privilegio de participar en una de las conferencias que tendrán lugar en la Feria del Corredor (en el Refugio número 1 del Moll de Costa), para hablar sobre el BOOM DEL RUNNING, en una charla en la que tendré el privilegio de compartir mesa con Jaume Leiva, María Vasco, Joseba Beloki y Xavi Bonastre. Us espero a todos!!!

QUE UNA LESIÓ NO US AMARGUI EL NADAL

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

No acostumo a escriure entrades al blog havent decidit el títol amb anterioritat. Però el d'avui el tenia massa clar com per canviar-lo. Han passat més de dues setmanes des que el genoll em va començar a fer mal. Confiava que amb fisioteràpia, gel i repòs, aniria millorant i que podria mantenir el to físic fent el·líptica a casa. Però no he millorat. Si tinc el genoll en angle recte se'm carrega en un tres i no res, especialment quan estic assegut. Queda clar que ni tan sols he intentat córrer. El més agosarat que he fet va ser, fa uns dies, quan vaig pujar a l'el·líptica...Vaig durar un quilòmetre, només un quilòmetre!!!
Em vaig fer una ressonància magnètica però no en tindré els resultats fins que no torni a Madrid després de les festes. M'he sotmès a una sessió de mesoteràpia (microinjeccions de medicina convencional) i aquesta nit me'n faran una altra, però les molèsties no s'han apaivagat. Perduren. I avui, per primera vegada, m'han comentat alguna cosa del sistema INDIBA (una tecnologia revolucionària que reactiva els poders fisiològics del metabolisme, transferint l'energia de l'interior del cos cap a l'exterior), però no en tinc gaires referències.
El cas és que han anat passant els dies i ja tinc el Nadal a la cantonada. En aquestes dates acostumo a fer bons entrenaments, tant a Madrid com a Barcelona. Tenia pensat haver corregut la Mitja de Villaverde (15 desembre), repetir la Cursa del Riu Ripoll (26 desembre) i debutar en una cursa a París, la Corrida Internationale de Houilles (29 desembre). Però passaran els dies i no en faré cap de les tres.
M'han demanat paciència i intento tenir-ne molta. El problema de les lesions és que no hi ha una data fixa. Ni res ni ningú et poden garantir que si et passes quinze estès al llit, l'endemà podràs córrer. No. Et demanen paciència...un concepte molt abstracte.
És aleshores quan se't passa pel cap preguntar: "I el 19 de gener, estaré bé per córrer la Marató Costa Daurada?" I tot el que obtens com a resposta està representat per aquests tres micos savis que "no veuen, no escolten, no diuen".

Però, què és el que no diuen????? Què hi ha?????
Pacièeeeeeeencia. I Bones Festes!!!
No deixeu que una lesió us amargui el Nadal.
enía

QUE UNA LESIÓN NO OS AMARGUE LA NAVIDAD

No suelo escribir entradas en el blog habiendo decidido el título con anterioridad. Però el de hoy lo tenía demasiado claro como para cambiarlo. Han pasado más de dos semanas desde que me empezó a doler la rodilla. Confiaba que con fisioterapia, gel y reposo, iría mejorando, y que podría mantener el tono físico hacendo elíptica en casa. Pero no he mejorado. Si tengo la rodilla en ángulo recto se me carga muy rápidamente, especialmente cuando estoy sentado. Queda claro que ni tan siquiera he intentado correr. Lo más atrevido que he hecho, fue hace unos días, cuando me subí a la elíptica...El intento duró un kilómetro, sólo un kilómetro!!!
Me hicieron una resonancia magnética pero no me darán los resultados hasta que no vuelva a Madrid, después de las fiestas. Me he sometido a una sesión de mesoteràpia (microinyecciones de medicina convencional) y esta noche me harán otra, pero las molestias no han disminuido. Se mantienen. Y hoy, por primera vez, me han comentado algo sobre el sistema INDIBA (una tecnología revolucionaria que reactiva los poderes fisiológicos del metabolismo, transfiriendo la energía del interior del cuerpo hacia el exterior), pero no tengo muchas referencias.
El caso es que el tiempo vuela y ya tengo la Navidad a la vuelta de la esquina. En estas fechas suelo hacer buenos entrenamientos, tanto en Madrid como en Barcelona. Tenía pensado haber corrido la Media Maratón de Villaverde (15 diciembre), repetir la Cursa del Riu Ripoll (26 diciembre) y debutar en una carrera en París, la Corrida Internationale de Houilles (29 diciembre). Pero pasarán los días y no haré ninguna de las tres.
Me han pedido paciencia y yo intento tener mucha. El problema de las lesiones es queno hay una fecha fija. Ni nada ni nadie te pueden garantizar que si te pasas quince días estirado en la cama, al siguiente podrás correr. No. Te piden paciencia...un concepto muy abstracto.
Es entonces cuando se te pasa por la cabeza preguntar: "Y el 19 de enero, estaré para correr la Marató Costa Daurada?" Y todo lo que obtienes por respuesta está representado por estos tres monos sabios que "no ven, no oien, no dicen".

Pero, qué es lo que no dicen???? Qué hay?????
Pacieeeeeeeencia. Y Felices Fiestas!!!
No dejéis que una lesión os amargue la Navidad.

PRIMER DIAGNÒSTIC, BURSITIS AL GENOLL

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Ni fred ni calor, la notícia no em produeix sensacions especials. Està bé, no tinc res greu. No està bé, hi ha una bursitis, no puc córrer.
A la UTCollserola vaig caure de morros dues vegades, però no tinc present que em fes cap cop fort al genoll. No ho recordo, però segur que va ser a la cursa. Això passa sovint, quan estàs tan cansat i ja et fa mal el cos per la quilometrada que portes, les sensacions són unes i la realitat, una altra de ben diferent. Que hi pugui haver alguna cosa més, a banda de la bursitis, ho sabré demà al vespre, quan visitaré el traumatòleg. Ahir, el meu amic Mario Navarro, de Fisioincorpore, em va fer aquest primer diagnòstic. El tractament a seguir és el següent: gel, el·líptica, uns dies de repòs de córrer, antiinflamatoris i...una mica de paciència. Jo, aplicat quan em convé, m'he posat mans a la feina.

I que sigui el que hagi de ser. Ara mateix, tot i que es tracta de qüestions incontrolables, tinc molta confiança. Estic gairebé del tot convençut que arribaré en condicions de fer de llebre a la Marató Costa Daurada, el pròxim 19 de gener.

PRIMER DIAGNÓSTICO, BURSITIS EN LA RODILLA
Ni frío ni calor, la noticia no me produce sensaciones especiales. Por una parte está bien, no tengo nada grave. Por la otra, no está bien, padezco una bursitis, no puedo correr.
En la UTCollserola me caí de bruces dos veces, pero no recuerdo haberme dado ningún golpe fuerte en la rodilla. Sin embargo, estoy convencido de que fue en la carrera. Estas cosas, en las carreras, pasan a menudo. Sobretodo cuando estás muy cansado y ya te duele el cuerpo por los kilómetros que llevas encima. Las sensaciones son unas y la realidad, otra bien distinta. Que pueda haber algo más, a parte de la bursitis, lo sabré mañana por la tarde, después de visitar al traumatólogo. Ayer, mi amigo Mario Navarro, de Fisioincorpore, me dio este primer diagnóstico. El tratamiento a seguir es el siguiente: hielo, elíptica, unos días de reposo de correr, antiinflamatorios y...una poco de paciencia. Yo, aplicado cuando me conviene, me he puesto manos a la obra.

Y que sea lo que tenga que ser. Ahora mismo, a pesar de que se trata de un asunto incontrolable, tengo mucha confianza. Estoy casi del todo convencido de que llegaré en condiciones de hacer de liebre en la Marató Costa Daurada, el próximo 19 de enero.

ESPEREM QUE NOMÉS SIGUI UN "STOP AND GO"

(Traducción en castellano al final del artículo)
Estic dels nervis. Una setmana de descans físic i psicològic, per trencar amb la UTCollserola i quan torno a córre...em lesiono. Diumenge vaig trotar suau, dilluns ho vaig fer a un ritme una mica més viu i dimarts ja vaig acabar al voltant dels 4'20"/km. L'endemà tenia previst fer sis sèries de mil, recuperant un minut, a qualsevol ritme còmode. Havien de ser les primeres de la temporada, així que no em preocupava el temps. La 'primera vegada' sempre m'agrada prendre-me-la com una referència que m'ajudi a anar millorant. Però vaig cancel·lar l'entrenament per un dolor al genoll. Està localitzat a la part frontal de la ròtula i, malgrat que quan corro no em molesta, en repòs i assegut, em fa mal. No recordo haver-me fet cap cop ni cap mal gest.
Doctor, no sé què em passa. Però crec que és millor parar. Vaig descansar dimecres, dijous i també avui divendres, que ja estic una mica millor. Segons com em llevi demà, provaré de rodar una estona a la Carretera de les Aigües. Però sense forçar.
De cua d'ull, però és inevitable mirar el calendari. El temps no s'atura i el compte enrere per a la Marató de la Costa Daurada segueix avançant. Tic-tac, tic-tac...i ja només falten 43 dies. Espero que tot plegat només sigui un ensurt, un "stop and go" que em permeti, a poc a poc, anar agafant el ritme que necessito per posar-me a to.

ESPEREMOS QUE SÓLO SEA  UN "STOP AND GO"
Estoy con los nervios a flor de piel. Una semana de descanso físico y psicológico para romper con la UTCollserola y cuando vuelvo a correr...me lesiono.El domingo troté suave, el lunes lo hice a un ritmo un poco más vivo y el martes ya acabé en 4'20"/KM. el día siguiente tenía previso hacer seis series de mil, recuperando un minut, a cualquier ritmo al que fuese cómodo. Iban a ser las primeras de la temporada, así que no me preocupaba el tiempo. La 'primera vez' siempre me gusta tomármela como una referencia que me ayude a mejorar. Pero cancelé el entrenamiento al sufrir dolor en la rodilla. Está localizado en la parte frontal de la rótula y, a pesar de que cuando no corro no me molesta, en reposo y sentado sí que me hace daño. No recuerdo haberme dado ningún golpe, ni tampoco haber realizado un mal gesto.
Doctor, no sé qué me pasa. Pero creo que lo mejor es parar. Descansé el miércoles, el jueves y también hoy viernes, que ya estoy un poco mejor. En función de como me levante, mañana intentaré rodar un rato en la Carretera de les Aigües. Per sin forzar.
De reojo, pero es inevitable mirar el calendario. El tiempo no se detiene y sigue avanzando la cuenta atrás para el Maratón de la Costa Daurada. Tic-tac, tic-tac...y ya sólo faltan 43 días. Espero que al final sólo sea un susto, un "stop and go" que me permita, lentamente, ir cogiendo el ritmo que necesito para ponerme a tono.

50 DIES PEL PRÒXIM REPTE: LLEBRE DE 3 HORES A LA MARATÓ DE LA COSTA DAURADA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Setmana de repòs, descans, recuperació, càrrega de bateries i focalització dels nous objectius. El primer de tots és a tocar, el 19 de gener seré un de les llebres oficials de la Marató de la Costa Daurada - Tarragona 2017 (MCD). El repte és ajudar a tots aquells que es proposin baixar de les tres hores en la distància de Fil·lípides, una responsabilitat que mai abans he experimentat d'aquesta manera. No és el mateix acompanyar un amic i tenir cura únicament d'ell, que fer-ho d'un nombrós grup de corredors. 

Fa set dies que vaig córrer 74 quilòmetres a la Ultra Trail de Collserola. Muscularment estic molt millor que si hagués corregut una marató d'asfalt. La magnitud dels impactes, a la muntanya, és sensiblement inferior, tant per longitud i freqüència de gambada, com per la duresa del terreny. Mentiria si digués que estic del tot recuperat, però sí que és cert que em vaig capacitat per fer 42K en menys de tres hores.
El mes passat, enmig de la preparació per Collserola, sense anar a competir, vaig córrer els vint quilòmetres de la Behòbia a un ritme de 3'57"/km., i això em dóna molta confiança de cara a Tarragona. Després de l'ultra trail, el que em plantejo en aquesta primera setmana d'entrenaments és anar augmentant el ritme dels rodatges i tornar a sentir-me còmode a 4'.
Però no es tracta només d'aguantar sinó que cal ser constant en el ritme. Qualsevol canvi més o menys brusc pot acabar amb  les il·lusions de gent que està dipositant la seva confiança en tu. Penso en aquells que alguna vegada ho van fer (Marc Mascarell, Ximo Tamarit, Àlex Castells, Xavi Bonastre, Paz Rodríguez, Javier Gudiño, Javi Gil, Miguel Angel Toribio, Jorge Ramos...i alguns més que ara no em vénen al cap) i crec que no van acabar gens descontents. Però a la MCD desconec a qui faré de llebre. Bé, no del tot. Ja hi ha algú que m'ha anunciat que s'apunta al repte, el meu amic i company Jordi Gil. Ell és el primer d'un llistat que m'agradaria anar descobrint a poc a poc. Us hi apunteu???

50 DIES PEL PRÒXIM REPTE: LLEBRE DE 3 HORES A LA MARATÓ DE LA COSTA DAURADA

Semana de reposo, descanso, recuperación, carga de baterías y focalización de nuevos objetivos. El primero de todos está a la vuelta de la esquina, el 19 de enero seré una de las liebres oficiales de la Marató de la Costa Daurada - Tarragona 2017 (MCD). El reto es ayudar a todo aquel que se proponga bajar de las tres horas en la distancia de Filípides, una responsabilidad que nunca antes he experimentado. No es lo mismo acompañar a un amigo y cuidarle únicamente a él, que hacerlo con un numeroso grupo de corredores.

Hace siete días que corrí 74 kilómetros en el Ultra Trail de Collserola. Muscularmente estoy mucho mejor que si hubiese corrido un maratón de asfalto. La magnitud de los impactos, en la montaña, es bastante inferior, tanto por longitud y frecuencia de zancada, como por la dureza del terreno. Mentiría si dijese que estoy del todo recuperado, pero sí que es cierto que me veo capacitado para hacer 42K en menos de tres horas.
El mes pasado en medio de la preparación para Collserola, sin salir a competir, corrí los veinte kilómetros de la Behobia a un ritmo de 3'57"/km., y eso me da mucha confianza de cara a Tarragona. Después del ultra trail, lo que me planteo en esta primera semana de entrenamientos es ir aumentando el ritmo de los rodajes y volver a sentirme cómodo a 4'.
Sin embarbo, no se trata sólo de aguantar sino que hay que ser constante en el tirmo. Cualquier cambio más o menos brusco puede acabar con las ilusiones de gente que está depositando su confianza en ti. Pienso en aquellos que lo hicieron alguna vez (Marc Mascarell, Ximo Tamarit, Àlex Castells, Xavi Bonastre, Paz Rodríguez, Javier Gudiño, Javi Gil, Miguel Angel Toribio, Jorge Ramos...y algunos más que ahora no recuerdo) y creo que no acabaron descontentos. Pero en la MCD desconozco a quién haré de liebre. Bueno, no del todo. Ya hay alguien que me ha anunciado que se apunta al reto, mi amigo y compañero Jordi Gil. Es el primero de una lista que quiero ir descubriendo poco a poco. Os apuntáis???

BEHOBIA SAN SEBASTIAN, UNA VEGADA A LA VIDA…COM A MÍNIM

(VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Renoi, quin cap de setmana!!!

Quan fa 49 anys a algú se li va ocórrer la idea de fer una cursa que unís Behòbia i Sant Sebastià no s'imaginava que es convertiria en el fenomen de masses que és avui dia. Fa molts anys que corro però fins ahir mai havia tastat l'experiència d'aquests 20 quilòmetres. Una experiència que, a diferència de la majoria de curses, no comença el diumenge al matí, a la línia de sortida, sinó que va acompanyada d'un cap de setmana d'aquells que no s'obliden amb facilitat.

En el meu cas, vaig compartir aquesta vivència amb els RunnersTarragona, que havien organitzat una escapada a Donosti per a 23 atletes. I Donosti, per a mi, és la Reial Societat, però en la meva passió per la capital de Guipúscoa hi intervenen altres factors. Un d'ells va ser el culinari. A la societat de l'Antiguko (el club de futbol d'on van sortir jugadors com Arteta, Xabi Alonso, De Pedro, Aduriz, Agirretxe...). Allà l'Apalategui i l'Iñigo ens van acollir com si fóssim de la família. El que va venir després van ser aquests tallets de carn (deu quilets, en total).

Aquell no-hase-falta-desir-nada-más de Bernd Schuster, m'impedeix afegir comentaris.
L'endemà se'm van quedar els llençols enganxats i per cinc minuts no vaig poder fer l'entrenament de grup pel passeig de Zarautz (on vam passar la nit), una sessió suau que vaig fer en solitari, camí de Getaria.

Dutxa ràpida i esmorzar a l'Arguiñano, amb la platja de fons. Calia carregar les bateries per anar a la fira del corredor, que era al costat de l'estadi d'Anoeta. Allà ens vam fer una de les fotos de l'expedició. Als RunnersTarragona els he d'agrair com em van acollir des de la meva entrada al grup. Estic convençut que repetirem en futures ocasions.

Tarda passada per aigua, plat de pasta i tres quarts de pizza per sopar, dorsal enganxat al pit i cap al llit.

EL DIA D
Feia un munt (no ho recordo) que no corria una cursa sobre asfalt. Tenia ganes d'acompanyar algú que busqués un objectiu exigent i la idea d'en Jorge Ramos m'encaixava de meravella (anar a 4'/km el primer deu mil i una mica més ràpidament, el segon). Vam sortir en el tercer grup, a les 10:03, amb en Juanan Fernández i en Robert Mayoral. Ben aviat vam enganxar corredors de l'anterior sortida que alentien lleugerament el ritme. El recorregut no és especialment maco. No. Però és l'ambient, el que marca la diferència entre aquesta i altres curses. 28.000 atletes converteixen l'esdeveniment en una festa que fa sortir la gent dels pobles a la carretera.

En la nostra festa, afortunadament, no hi va ploure gaire. Però el gran inconvenient va ser el fort vent en contra que ens va acompanyar al llarg de gairebé tota la prova. En Jorge aguantava, en Juanan anava sobrat i en Robert ja havia començat un pèl més lent. Seguíem passant gent, buscant esquenes amples que tapessin el vent. I el que ens trobàvem eren tobogans de tot tipus, que augmentaven la dificultat de la cursa. Fins que vam arribar a l'últim, el del quilòmetre 17. A partir d'allà, a l'Arzak, ja vèiem el Monte Igueldo al fons. Afrontàvem un descens de dos mil metres i l'última (i llarguíssima) recta d'arribada. 

Al final, 1:18'55, un temps fantàstic, impensable abans d'iniciar l'aventura. La muntanya m'ha alentit, sí, però no tant com pensava. I a la Behòbia he vist que encara tinc cames per l'asfalt. Caldrà veure durant quants quilòmetres. A la pròxima Marató Costa Daurada, que tindrà lloc el 19 de gener, seré una de les llebres del grup de tres hores. El ritme és una mica més lent que el d'ahir, però els 42K sempre mereixen un respecte. Em motiva poder ajudar aquells atletes que busquen el somni del 2:59, tota una responsabilitat. Però per això encara falta. I abans tinc l'Ultra Trail Collserola, una altra bogeria d'aquelles que em tenen ben enrampat.


BEHOBIA-SAN SEBASTIAN, UNA VEZ EN LA VIDA...POR LO MENOS

Menudo fin de semana!!!

Cuando hace 49 años a alguien se le ocurrió la idea de montar una carrera que fuera de Behobia a San Sebastián no se imaginaba que se convertiría en el fenómeno de masas que es hoy en día. Hace muchos años que corro pero hasta el otro día nunca había probado la experiencia de estos 20 kilómetros. Una experiencia que, a diferencia de la mayoría de las carreras, no empieza un domingo por la mañana en la línea de salida, sino que viene acompañada de un fin de semana de esos que no se olvidan con facilidad.
En mi caso, compartí esta vivencia con los amigos del RunnersTarragona, que habían organizado una escapada a Donosti para 23 corredores. Donosti, para mí, es la Real. Sin  embargo, en mi pasión por la capital donostiarra intervienen otros factores, como por ejemplo, el culinario. En la sociedad del Antiguko (el club de fútbol del que salieron jugadores como Arteta, Xabi Alonso, De Pedro, Aduriz, Agirretxe...).

Apalategui y Iñigo nos recibieron como si fuésemos de su familia. Lo que vino después fueron estos pedazos de carne (diez kilitos, en total).  

Aquel no-hase-falta-desir-nada-más de Bernd Schuster, me impide añadir comentarios.
El día siguiente me quedé un poco dormido. Por cinco minutos no llegué a la salida del entrenamiento del grupo por el paseo de Zarautz. Esa sesión suave, camino de Getaria, la acabé haciendo en solitario.

Pero avancemos. Ducha rápida y desayuno en Arguiñano, con la playa de fondo. Era necesario recargar las baterías para ir a la feria del corredor. La habían montado al lado del estadio de Anoeta, donde nos hicimos una de las fotos de la expedición. A los RunnersTarragona les tengo que agradecer el cariño con el que me acogieron desde mi llegada a Donosti. Estoy convencido de que repetiremos en futuras ocasiones.

Tarde pasada por agua, plato de pasta y tres cuartos de pizza para cenar, dorsal en el pecho y a la cama.

EL DÍA D
Hacía un montón de tiempo (no recuerdo cuánto) que no corría una carrera sobre asfalto. No estoy en forma como para ir muy rápido, así que tenía ganas de acompañar a alguien. Pero a alguien que buscase un objetivo exigente. El reto de Jorge Ramos me encajaba de maravilla (ir a 4'/km el primer diez mil y un poco más rápido, el segundo). Arrancamos en la tercera salida, la de las 10:03, con Juanan Fernández y Robert Mayoral. Muy pronto empezamos a avanzar a atletas de la salida anterior, que nos ralentizaban ligeramente el ritmo. El recorrido no es especialmente bonito, no. Pero es el ambiente lo que marca la diferencia entre esta y otras carreras. 28.000 atletas convierten el acontecimiento en una fiesta que hace salir a la gente de sus casas, a la carretera, para animar a los valientes corredores.

En nuestra fiesta, afortunadamente, apenas llovió. Pero el gran inconveniente fue otro: un fuerte viento en contra que nos acompañó a lo largo de casi toda la prueba. Jorge aguantaba, Juanan iba sobrado y Robert ya había empezado un poco más lento. Seguíamos pasando a gente, buscando espaldas anchas que nos resguardasen del viento. Y lo que nos encontramos fueron toboganes de todo tipo, que añadían dificultad a la carrera. Hasta que llegamos al último, el del kilómetro 17. A partir de ahí, en el Arzak, ya veíamos el Monte Igueldo, al fondo. Afrontábamos un descenso de dos mil metros i la última (y larguísima) recta de llegada. 

Al final, 1:18'55, un tiempo fantástico, impensable antes de iniciar la aventura. La montaña me ha quitado ritmo, sí, soy consciente de ello. Pero no tanto como creía. Y en la Behobia me he dado cuenta de que todavía tengo piernas para el asfalto. Habrá que ver durante cuántos kilómetros. En la pròxima Marató Costa Daurada, que tendrá lugar el 19 de Enero, seré una de las liebres del grupo de tres horas. El ritmo es un poco más lento que el del domingo, pero los 42K siempre merecen un respeto. Me motiva poder ayudar a otros atletas que buscan el sueño del 2:59, toda una responsabilidad. Pero para eso todavía falta. Y antes tengo el Ultra Trail Collserola, otra locura de aquellas que me tienen enloquecido.

A LA BEHOBIA, AMB ELS RUNNERS TARRAGONA

M'ho estic passant molt bé amb això de les curses de muntanya. No n'he fet tantes, però em diverteixen. Pateixo i em deixen buit, però m'enganxen. I només fa dues setmanes que vaig acabar la Guadarrama Trail Race i ja estic amb pensant en nous reptes. Amb les cames encara dolorides, tinc nous objectius a la vista.
El primer no és tant un objectiu com un regal caigut del cel. Del cel tarragoní.
Els amics del C.A. Runners Tarragona, amb en Wladi i en Juanan al capdavant, m'ofereixen la possibilitat de descobrir el que és una Behobia-San Sebastián.

Després de la meva estimada Barcelona, la segona ciutat talismà és Donosti. Per la Real, la Marató, la Concha, l'Urgull, l'Igueldo, el Kursaal, el Boulevard, el Viejo, l'Antiguo, Zurriola, el San Marcial...el llistat de llocs o activitats seria inacabable. Però sempre hi he tingut un compte pendent, amb Sant Sebastià.

La Behobia.

Acostuma a tenir lloc dues setmanes abans de la marató. I quan anava a Donosti, a la tardor, ho feia pels 42 quilòmetres. I la Behobia sempre em quedava pendent.

Ara no estic per competir, no estic per exigir-me anar a buscar una marca. No l'aconseguiria. Surto de fer una cursa de 100K de muntanya i, si tot va bé, en menys d'un mes faré una altra cursa de llarga distància. Però els 20 quilòmetres d'aquesta fantàstica cursa no m'aniran malament. Seran un rodatge a ritme viu, a intentar no rebentar. I si ho faig, igualment, estic convençut que l'experiència amb els Runners Tarragona haurà valgut la pena.  

AVANÇARÉ EL DEBUT A LA GUADARRAMA TRAIL RACE

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Planificar una temporada atlètica pot ser senzill quan tens una feina "normal", amb horaris d'oficina i caps de setmana lliures, però no ho és tant quan has d'esperar al dijous de la setmana anterior per tenir, i mai del tot assegurat, el calendari de feina. No em queixo. Exposo les dificultats que tinc per preparar una cursa important amb una certa antelació.
En l'última entrada escrivia sobre la Ultra Trail de Collserola i la Marató Costa Daurada. Avui ho faré d'una altra prova que també em ve de gust córrer i que, amb el calendari a la mà, cau una mica més a prop. Com en els altres dos casos, encara no sé si podré participar-hi. Falten justament 50 dies perquè es disputi la Guadarrama Trail Race, una prova de 92 quilòmetres (4.273 metres D+) que s'estrena aquest mes d'octubre. La sortida i l'arribada tenen lloc al monestir del Escorial i el recorregut segueix la part del GR-10 que ronda la serra de Guadarrama.
No he perdut el temps. Aprofitant la festivitat de la Mare de Déu d'agost, me n'he anat cap a San Lorenzo del Escorial, amb en David Castaño, un corredor de muntanya que es guanya la vida com a càmera de televisió. Hem volgut descobrir un primer tram de la prova.
De primeres enfilàvem muntanya amunt cap a Abantos (1.748 metres), però no hem enganxat el camí correcte i hem fet tres quilòmetres de volta.


San Lorenzo del Escorial, des d'Abantos - tornaracorrer.blogspot.com

Un cop allà dalt tot ha estat més senzill, seguint les marques del GR-10, passant pel Pozo de Las Nieves (1.705 m.), el Refugi de las Naranjeras (1.607 m.) i el Refugi de Salamanca (1.764 m.). En aquell punt hem decidit fer mitja volta, afectats per la manca d'aigua i la calor. Dúiem més de 20 quilòmetres. Sort d'un pare muntanyenc, que ens ha regalat un litre d'aigua i ens ha indicat on trobar una font que era relativament a prop. El problema és que gairebé no rajava i ens hem estat 25 minuts per omplir un litre i mig d'aigua...gota a gota.


Des de Las Naranjeras, amb Peguerinos de fons - tornaracorrer.blogspot.com

Ironies del destí, quan feia poc que havíem deixat la font enrere ens ha començat a caure un aiguat que no ens ha abandonat en les dues hores i mitja que hem trigat a tornar. Han estat gairebé cinc hores i mitja de ruta, per fer al voltant de 36 kms (1.700 m. D+), en una jornada en què, he conegut una zona de la sierra per on no havia corregut mai.
Avui se m'ha activat el cos. Tinc ganes de muntanya, tinc ganes de patiment, tinc ganes de tornar a competir. Ara caldrà veure si m'ho puc fer anar bé per combinar-m'ho amb la feina. Però això és una altra història...


AVANZARÉ EL DEBUT EN LA
GUADARRAMA TRAIL RACE

Planificar una temporada atlética puede ser sencillo cuando tienes un trabajo "normal", con horarios de oficina y fines de semana libres. Pero no lo es tanto cuando tienes que esperar a los jueves para saber qué días trabajarás la semana siguiente. No me quejo. Sólo expongo las dificultades que tengo para preparar una carrera importante con una cierta antelación.

En la entrada anterior escribía sobre la Ultra Trail de Collserola y la Marató Costa Daurada. Hoy lo haré sobre otra prueba que también me apetece correr y que, calendario en mano, cae un poquito más pronto. Como me sucede en los otros dos casos, todavía no sé si podré participar. Faltan exactamente 50 días para que se dispute la Guadarrama Trail Race, una prueba de 92 kms. (4.273 metros D+) que se estrena este mes de octubre. La salida y la llegada tendrán lugar en el monasterio del Escorial y el recorrido avanza por la parte del GR-10 que ronda la sierra de Guadarrama.
No he perdido el tiempo. En este festivo 15 de agosto me he escapado a San Lorenzo del Escorial, con David Castaño, un corredor de montaña que se gana la vida como cámara de televisión. Hemos querido descubrir el primer tramo de la prueba.
Hemos salido directos al grano, con una subida explosiva hacia Abantos (1.748 metros). Sin embargo, no hemos encontrado el camino correcto y hemos acabando dando un rodeo de tres kilómetros.


San Lorenzo del Escorial, desde Abantos - tornaracorrer.blogspot.com

Desde Abantos todo ha sido más sencillo, siguiendo las marcas del GR-10, pasando por el Pozo de Las Nieves (1.705 m.), el Refugio de las Naranjeras (1.607 m.) y el Refugio de Salamanca (1.764 m.). En ese punto hemos decidido dar media vuelta, afectados por la falta de agua y el calor. Llevábamos más de 20 kms. Suerte de un padre montañero, que nos ha regalado un litro de agua i nos ha indicado cómo llegar a la fuente más cercana. El problema ha sido que casi no caía agua. Con paciencia, y tras 25 minutos de gota a gota, hemos conseguido llenar un litro y medio de agua (para nosotros) bendita.


Desde Las Naranjeras, con Peguerinos de fondo - tornaracorrer.blogspot.com

Ironías del destino, cuando hacía poco que habíamos dejado la fuente atrás, ha empezado a llover de forma constante e intensa, una tormenta que ya no nos ha abandonado en las dos horas y media que hemos tardado en volver. Han sido casi cinco horas y media de ruta, para hacer unos 36 kms (1.700 m. D+), en una jornada en la que he conocido una zona de la sierra por donde no había corrido nunca.
Hoy se me ha activado el cuerpo. Tengo ganas de montaña, tengo ganas de sufrimiento, tengo ganas de volver a competir. Ahora habrá que ver si me lo puedo combinar con el trabajo. Aunque eso es otra historia...

OBJECTIUS 2013/2014: MARATÓ COSTA DAURADA I UTCOLLSEROLA

Serà només la pretemporada, però l'he començat avui, 8 d'agost, el dia després que se m'acabessin les vacances d'estiu. M'he passat més de cinc setmanes sense treballar, un llarg espai de temps en què he desconnectat de tot des del primer dia, el 28 de juny, quan vaig viure, amb una enorme alegria, el meu debut en una ultra de muntanya, al Trail de Peñalara.

Arribada a La Granja, en el TP80

...i una bona colla d'entrenaments a pas tranquil, sense mirar el cronòmetre ni la distància. Al Maresme, els Pirineus, Galícia i el Marroc he anat corrent, trotant i caminant. en definitiva, fent exercici. 

Al cim de Sandomedio (Galícia), amb en Jose i la Paz

Ara que s'acaba la bona vida però, miro al futur, em plantejo què vull córrer aquesta temporada i no tinc cap dubte que faré curses de muntanya...però tornaré a la distància de Fil.lípides. El 19 de gener no em vull perdre la Marató Costa Daurada Tarragona 2017. Tret de l'Emmona, de muntanya, a Catalunya només he corregut la Marató de Barcelona. I ja va sent hora de conèixer altres maratons de casa. Abans de plantar-me al Moll de Costa del Port de Tarragona m'agradaria prendre part a l'Ultra Trail Collserola, que es disputarà el 23 de novembre. Però la data no acaba de ser del tot compatible amb la feina...així que hauré d'apurar una mica.

I mentrestant? Aquest vespre he començat amb quatre quilometrets i una mica de gimnàs casolà. En aquestes primeres setmanes vull fer treball d'enfortiment muscular, tant lumbar com d'isquiotibials, per preparar el cos de cara a les sessions intenses que aniran arribant.

 

 

 una mica.