dijous, 16 de gener de 2014

LES LESIONS, EL MÉS DUR DE L'ESPORT

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Quan no hi ha res que et faci tan feliç com córrer, una lesió t'amarga la vida.
No sé en quin punt em trobo però, per decomptat, no estic vivint els meus millors dies.
Avui torno a parar. L'evolució de la lesió m'ha clavat un bon mastegot.
Ahir vaig voler fer un petit pas endavant en la recuperació. Després de 25 minuts a l'el·líptica, amb el genoll ben despert i mobilitat absoluta, vaig fer una prova a la cinta. Van ser dos quilòmetres controlats, analitzant qualsevol sensació anormal que es pogués produir al tron inferior, més de dotze minuts d'experiment. I punt.
Després vaig tornar a la rutina habitual amb les abdominals, els exercicis de lumbars, les màquines per fer isquiotibials, quàdriceps...i en acabat me'n vaig anar cap a casa. Cap problema a la feina, cap problema a l'hora de dinar, cap problema a la tarda.
Però al vespre caminant de pressa per evitar que em tanquessin una botiga vaig sentir una punxada al genoll. I després una altra. I una tercera. Totes tres de molt seguides.
El dolor ja no va desaparèixer i aquest matí continua present.
Torno uns dies enrere, fins dilluns, quan analitzàvem la situació amb la fisioterapeuta. Vam arribar a la conclusió que, a més de la condromalàcia (a la part interna de la ròtula) que mostrava la ressonància, també tinc una inflamació del lligament rotulià o tendó patelar. Tot i això em va dir que em veia bé i que hauria d'intentar començar a córrer. No la culpo a ella, en absolut. De vegades quan ens passen coses dolentes acostumem a aixecar el cap i buscar un culpable entre aquells que tenim a prop. I aquí no n'hi ha cap, de culpable. O en tot cas, només jo mateix...Però prou pena tinc!!!
Així que torno a avançar com els crancs, cap enrere.
Toca esperar que se'n vagi el dolor, recuperar el to muscular, reforçar quàdriceps i...fer un altre intent.
Seria més senzill si algú em pogués dir: "X mesos parat i passat aquest temps podràs tornar a córrer."
Però el cos humà, si bé segueix unes pautes, no reacciona sempre de la mateixa manera (i no tothom segueix aquestes pautes de forma exactament igual).
És evident que m'està costant assimilar-ho. A mi i a qualsevol. No conec ningú que gaudeixi amb un cop baix. Per aquest motiu, suposo, no és estrany que avui hagi volgut escriure sobre aquesta qüestió. Les lesions, l'aspecte més dur de l'esport.


LAS LESIONES, LO MÁS DURO DEL DEPORTE

Cuando no hay nada que te haga más feliz que correr, una lesión te amarga la vida.
No sé en qué punto me encuentro pero es evidente que no es uno de mis mejores días.
Hoy vuelvo a parar. La evolución de la lesión me ha pegado un puñetazo.
Ayer quise dar un paso hacia adelante en la recuperación. Después de 25 minutos en la elíptica, con la rodilla bien activa y movilidad absoluta, hice una prueba en la cinta. Fueron dos kilómetros controlados, en los que no dejé de analizar cualquier sensación anormal que se produjese en el tronco inferior. Más de doce minutos de experimento. Y punto.
A continuación retomé la rutina habitual con las abdominales, los ejercicios de lumbares, las máquinas para
hacer isquiotibiales, cuádriceps...y cuando acabé, regresé a casa. Ningún problema en el trabajo, ningún problema a la hora de comer y tampoco por la tarde.
Pero por la noche, andando de prisa para evitar llegar antes de que cerrase una tienda, sentí un pinchazo en la rodilla. Y luego otra. Y una tercera. Las tres muy seguidas.
El dolor no desapareció y esta mañana sigue ahí presente.
Vuelvo unos días atrás, al lunes, cuando analizábamos la situación con la fisitoterapeuta. Llegamos a la conclusión de, además de la condromalacia (en la parte interna de la rótula) que mostraba la resonancia, también tengo una inflamación del ligamento rotuliano o tendón patelar. A pesar de ello, me dijo que me veía bien y que debería intentar empezar a correr. No la culpo a ella, en absoluto. A menudo, cuando nos pasan cosas malas, levantamos la cabeza y buscamos un culpable entre los que nos rodean. Y aquí no hay culpables. En todo caso, sólo yo...Pero bastante pena tengo!!!
Así que vuelvo a avanzar como los cangrejos, hacia atrás.
Toca esperar a que se vaya el dolor, recuperar el tono muscular, reforzar cuádriceps y...hacer otro intento.
Sería más fácil si alguien me dijese: "X meses parado y podrás volver a correr."
Pero el cuerpo humano, a pesar de que sigue unas pautas, no reacciona siempre de la misma manera.
Es evidente que cuesta asimilarlo. A mí y a cualquiera. No conozco a nadie que disfrute con un golpe bajo. Por este motivo no es extraño que hoy haya querido escribir sobre ello. Las lesiones, el aspecto más duro del deporte.

6 comentaris:

Wladimir ha dit...

Bon dia,

Se perfectament com et sents, jo vaig experimentar aquesta, diguem, impotència de no saber el temps de recuperació el passat estiu, i la veritat és que es passa malament; però t'he de dir que no hi ha mal que duri mil anys i que el dia menys pensat tornaràs a córrer i les molesties marxaràn.

Ens veiem el dissabte a Tarragona.

Una abraçada.

Ànims.

MILA ha dit...

Esto de la rehabilitación, nunca sabes cuando acabas, y es lo más duro, pero, tranquilo, que si haces bondad, (y me consta que la haces) el día que menos te lo esperes verás que la mejoría va en serio. Ten MUUUUCHA paciencia y no te desanimes. Un beso

estevemarta ha dit...

Anims, anims i mes anims.
Es nomes la meva opinio i sempre depenent del dolor, pero el cos quan el portem a l'extrem monotema de correr, i jo soc un fan, vulguis o no, sempre hiha alguna cosa que fa mal, poquet, una punxadeta alla, un doloret aqui,despres de mesos va desaparexen ja no saps si per tot els que has fet perque desaparegui o per deixar pas a un altre dolor,jajaja
Si tingues la bareta magica hem fotria ric jejeje

Sebas Guim ha dit...

Wladimir-Gràcies!!! Esperem que aquest dia no trigui gaire...Jeje. Fins demà.
MILA-Gracias!!! Besos.
estevemarta-Et faries ric i faries feliç a molta gent. Gràcies!!!

Raúl Muñoz ha dit...

Ànims, Sebas. Cert que és la pitjor part de l'esport i està clar que estàs de pega amb les lesions. De fet, el propi blog va ser una conseqüència de superar una leisó, no? Força de carar al futur immediat.

Sebas Guim ha dit...

Tens raó, Raúl Muñoz. Aquest en va ser l'origen. De moment encara mantinc un cert optimisme i, tot i que escric amb una freqüència molt més baixa que quan estic entrenant, encara no em plantejo tancar el blog i obrir-ne un de nou quan estigui recuperat. Gràcies!!!