dijous, 22 d’octubre del 2015

QUAN ABANDONAR NO ÉS UNA OPCIÓ...PAULA NEWBY-FRASER

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Fa temps que ni corro ni vaig en bicicleta ni, tampoc, baixo al gimnàs. Estic intentant complir els quatre mesos sense fer exercici que em va recomanar Manolo, el curandero d'Arandei. M'agradaria accelerar el temps i que tot passés més ràpidament. Però no ho aconsegueixo.
Els dies de tardor es van escurçant però les hores alenteixen el seu pas. Em menjo el cap. Bé, de fet, m'ho menjo tot. "Ja ho cremaré, quan torni a córrer", em dic a mi mateix, intentant buscar el vessant positiu. Segur que n'hi ha un però, per descomptat, no és aquest.
El vessant positiu és la lectura. He llegit molt, darrerament. I aquesta setmana m'he endinsat en un llibre que m'està fent descobrir llegendes increïbles: Triatlón, de Matthew Baird, de l'editorial Lunwerg.
El que m'ha dut a tornar a escriure al blog és la fascinant gesta de Paula Newby-Fraser, la triatleta més gran de la història. Set vegades va guanyar el prestigiós Ironman de Hawaii, entre 1986 i 1994, i l'any següent es va presentar a Kona amb la pressió que només tenen els grans favorits. Només la victòria satisfaria les expectatives que havia generat. Era tan superior a les seves rivals que va arribar a la segona transició amb un avantatge de set minuts sobre la segona classificada. Però la marató es va convertir en un calvari. Va patir una davallada impressionant i el temut "mur" se li va presentar com una autèntica paret. A la sortida d'un dels avituallaments va xocar, de cara, contra un voluntari de  la cursa i va caure a terra, estabornida. Tot i l'impacte, es va aixecar i va continuar corrent.

La crisi definitiva però, encara havia d'arribar, en forma de deshidratació. A menys de 400 metres per l'arribada, sense forces, es va posar a caminar. La seva perseguidora, Karen Smyers, la va superar, al·lucinada, incrédula davant del defalliment que estava presenciant. Newby-Fraser tenia la boca seca i anava bevent tant com podia. Fins que no va poder més, ni caminar ni beure. I es va asseure a terra. I després es va estirar. Voluntaris, assitents, metges i centenars d'aficionats...D'entre tota la multitud, va aparèixer la seva parella, que va ser capaç de transmetre-li serenor i, a poc a poc, es va anar refent. No necessitava arribar. No necessitava demostrar res a ningú.  En els vint minuts que havia estat fora de combat la francesa Isabelle Mouthon-Michellys també la va avançar. La campiona sudafricana (zimbabuesa de naixement) es va aixecar i va tornar a caminar, intentant gaudir de cada pas. En els últims deu metres la brasilera Fernanda Keller, va esprintar per creuar la línia d'arribada abans que ella i robar-li un podi que, en qualsevol cas, tampoc hauria assaborit. Aquell dia, Paula Newby-Fraser va conèixer la cara més amargant del món de la competición i, fins i tot malgrat la crisi, va acabar en una més que meritòria quarta posició. L'any següent va tornar a Hawaii per treure's l'espina que li havia quedat clavada i va aconseguir la seva vuitena victòria, una fita que ningú ha pogut assolir. Una fita que, difícilment, ningú podrà assolir mai.

Només si has llegit l'article, mira el següent vídeo.


CUANDO ABANDONAR NO ES UNA OPCIÓN...PAULA NEWBY-FRASER

Hace tiempo que ni corro ni voy en bicicleta ni, tampoco, bajo al gimnasio. Estoy intentando cumplir los cuatro meses sin hacer ejercicio que me recomendó Manolo, el curandero de Arandei. Me gustaría acelerar el tiempo y que todo sucediera más rápidamente. Pero no lo consigo.
Los días de otoño se van acortando pero las horas ralentizan su paso. Me como la cabeza. Bueno, en realidad me lo como todo. "Ya lo quemaré cuando vuelva a correr", me digo a mí mismo, intentando buscar el lado positivo. Seguro que hay uno pero, desde luego, no es este.
La vertiente positiva es la lectura. He leído mucho, últimamente, y esta semana me he metido de lleno en un libro que me está permitiendo descubrir leyendas increíbles: Triatlón, de Matthew Baird, de la editorial Lunwerg.
Lo que me ha llevado ha volver a escribir en el blog es la fascinante hazaña de Paula Newby-Fraser, la triatleta más grande de la historia. Siete veces se impuso en el prestigioso Ironman de Hawai, entre 1986 y 1994, y el año siguiente se presentó en Kona con la presión que sólo tienen los grandes favoritos. La victoria era lo único que daría satisfacción a las expectativas que había generado. Era tan superior a sus rivales que llegó a la segunda transición con un margen de siete minutos sobre la segunda clasificada. Pero el maratón se convirtió en un calvario. Sufrió una pájara impresionante y el temido "muro" se le presentó como una auténtica pared. A la salida de uno de los avituallamientos se dio de bruces contra un voluntario de la carrera y cayó al suelo. A pesar del golpe, se levantó y continuó corriendo.

La crisis definitiva, sin embargo, todavía estaba por llegar, en forma de deshidratación. A menos de 400 metros para la llegada, sin fuerzas, se puso a caminar. Su perseguidora, Karen Smyers, la superó, alucinada, incrédula ante el desfallecimiento que estaba presenciando. Newby-Fraser tenía la boca seca e iba bebiendo tanto com podía. Hasta que ya no pudo más, de caminar ni de beber. Y se sentó en el suelo. Y, a continuación, se estiró completamente. Voluntarios, asistentes, médicos y centenares de aficionados...de entre toda la multitud, apareció su pareja, que le supo transmitir serenidad. Poco a poco se fue recuperando. No necesitaba llegar. No necesitaba demostrar nada a nadie. En los veinte minutos que había estado fuera de combate, la francesa Isabelle Mouthon-Michellys también la avanzó. La campeona sudafricana (zimbabueña de nacimiento) se levantó y volvió a caminar, intentando disfrutar de cada paso. En los últimos diez metros la brasileña Fernanda Keller, esprintó para cruzar la línea de llegada antes que ella y robarle un podio que, de todas maneras, tampoco habría saboreado. Aquel día, Paula Newby-Fraser conoció la cara más amarga del mundo de la competición i, aun así, acabó en una más que meritoria cuarta posición. El año siguiente volvió a Hawai para quitarse la espina que le había quedado clavada y consiguió su octava victoria, un hito que nadie ha podido alcanzar. Un hito que, difícilmente, nadie podrá alcanzar nunca.

Únicamente si has leído el artículo, mira el siguiente vídeo.