Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Triatló. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Triatló. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de juny del 2018

JA TINC VAMBES PER AL CHALLENGE MADRID: ASICS KAYANO 25

(Traducción al castellano al final del artículo)

El pas dels anys (43) i els quilos que vaig acumulant (67-68), m'han fet perdre velocitat. Els meus ritmes de carrera ja no són el que eren. Ni de bon tros. I si el que estic preparant és un ironman, encara menys. Al Challenge Madrid de l'any passat, la marató la vaig completar al tristíssim ritme de 5'29"/km (deixo de banda les rampes que vaig tenir, perquè formen part del joc), de tal manera que córrer amb voladores, per a mi, ja no té sentit.
A partir d'aquí, feia temps que buscava les vambes amb què correria aquesta edició del Challenge Madrid...i les acabo de trobar, les noves Asics Kayano 25!!! Són còmodes i boniques (condicions indispensables), però a més a més, el peu va protegit, la puntera és prou ampla perquè els dits no hagin de patir, el taló també està reforçat...i (una xorrada que m'encanta) el tacte dels cordills és sensacional.
Ja puc anar buscant excuses, de cara al pròxim 23 de setembre, perquè la de les vambes no em servirà.



YA TENGO ZAPAS PARA EL CHALLENGE MADRID: ASICS KAYANO 25

El paso de los años (43) y los kilos que voy acumulando (67-68), me han hecho perder velocidad. Mis ritmos de carrera ya no son lo que eran. Ni por asomo. Y si lo que estoy preparando es un ironman, todavía menos. En el Challenge Madrid del año pasado, el maratón lo completé al tristísimo ritmo de 5'29"/km (no es necesario tener en cuenta los calambres que tuve, porque forman parte del juego), de tal manera que correr con voladoras, para mí, ya no tiene sentido.
A partir de aquí, hacía tiempo que buscaba las zapas con las que correría esta edición del Challenge Madrid...y las acabo de encontrar, las nuevas Asics Kayano 25!!! Son cómodas y bonitas (condiciones indispensables), pero además, el pie va protegidom la puntera es suficientemente ancha para que los dedos no tengan que sufrir, el talón también está reforzado...y (una chorrada que me encanta) el tacto de los cordones es sensacional.
Ya puedo ir buscando excusas, de cara al próximo 23 de septiembre, porque la de laz zapas ya no me servirá.

dimarts, 24 d’abril del 2018

FLOR DE TRIATLÓ

(Traducción al castellano al final del artículo)

A finals de 2016 en Rafa Prado va posar en funcionament un projecte que tenia en ment des de feia temps, un club de triatló que tingués un triple vessant: competitiu, formatiu i social. No va necessitar de gaires proves per començar a obtenir resultats. Envoltat de gent amb ganes d'implicar-se i d'esportistes amb ganes d'esforçar-se per un bé comú. A en Rafa el vaig conèixer fa una colla d'anys, quan, picat per la curiositat del món de la triatló, vaig anar a veure l'Ecotrimad. Ell hi participava i a partir d'aquí...

Durant tot aquest temps he anat seguint, des de la distància, les evolucions de les diferents flors d'aquest enorme jardí. I fins i tot vaig tenir la sort de debutar amb el color vermell al Challenge Madrid del passat 24 de setembre. Era la meva estrena, també, en la llarga distància de la triatló.
Des d'aleshores, m'ha costat tornar a competir. De fet, només ho he fet en dues curses, un 10K a Madrid i la Mitja Marató de Figueres. Posteriorment, quan buscava posar-me en forma de cara a la San Silvestre Vallecana, em vaig lesionar. En aquest 2018 encara no m'he estrenat. Però ja ho tinc tot preparat per fer-ho. Estic treballant en el calendari, fent equilibris i càlculs sobre quins caps de setmana puc tenir lliures. Mentre aquest moment arriba, ja he anat provant la nova vestimenta de Flor de Triatló per a aquesta temporada.
S'apropa el mes de maig, ja ha arribat el bon temps, li he tret la pols a la bicicleta i torno a fer piscines. En breu, em vestiré de curt. Tinc ganes de competir. Tinc ganes de sentir-me una Flor de Triatló.


FLOR DE TRIATLÓ

A finales de 2016 Rafa Prado puso en marcha un proyecto que tenía en mente desde mucho tiempo atrás, un club de triatlón que tuviese una triple vertiente: competitiva, formativa y social. No necesitó de muchas pruebas para empezar a obtener resultados. Rodeado de gente con ganas de implicarse y de deportistas con ganas de esforzarse por un bien común. A Rafa le conocí hace un puñado de años, cuando picado por la curiosidad del mundo del triatlón, fui a ver el Ecotrimad. Él participaba y a partir de aquí...

Durante todo este tiempo he ido siguiendo, desde la distancia, las evoluciones de las diferentes flores de este enorme jardín. E incluso tuve la suerte de debutar con el color rojo en el Challenge Madrid del pasado 24 de septiembre. Era mi estreno, también, en la larga distancia del triatlón.
Desde entonces me ha costado volver a competir. De hecho sólo he hecho dos carreras, un 10K en Madrid y la Mitja Marató de Figueres. Posteriormente, cuando buscaba ponerme en forma de cara a la San Silvestre Vallecana, me lesioné. En este 2018 todavía no me he estrenado. Pero ya lo tengo todo preparado para hacerlo. Estoy trabajando en el calendario, haciendo equilibrios y cálculos sobre qué fines de semana puedo tener libres. Mientras este momento llega, ya he ido probando la nueva equipación de Flor de Triatló para esta temporada.
Se acerca el mes de mayo, ya llegó el buen tiempo, le he quitado el polvo a la bicicleta y vuelvo a hacer piscinas. En breve, me vestiré de corto. Tengo ganas de competir. Tengo ganes de volver a sentirme una Flor de Triatló.

dimecres, 6 de setembre del 2017

A 18 DIES PEL CHALLENGE DE MADRID

(Traducción al castellano al final del artículo)

Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac...és el so de l'inevitable pas del temps. El compte enrere. Ja són menys de tres setmanes. 18 dies, només. Bufff, quins nervis!!! I quines ganes!!!

Aquesta setmana les piscines municipals de Madrid han tornat a obrir i he tingut un rampell dels meus. Tenia tantes ganes de nedar (o potser tanta necessitat) que dilluns no vaig deixar escapar l'oportunitat del primer dia (com aquell que el dia 1 de gener intenta iniciar hàbits de bona conducta) i ahir vaig repetir. Ni molt ni poc, però havia de nedar, moure els braços, recuperar sensacions a l'aigua, en la disciplina més adversa de les tres que formen una triatló. Vaig fer 2.275 i 2.375 metres, respectivament. I la idea és anar repetint els pròxims dies.

Després de tantes setmanes on he prioritzat els entrenaments de córrer, tinc les cames pesades. No hi ha dia que no tingui un punt de cansament. El toc de gràcia es va produir diumenge passat, quan vaig anar cap a la Casa de Campo, en una tirada llarga, de 28 km i vaig acabar mooooooolt cansat. No li vull donar més importància de la que té, ja que feia força calor i no vaig beure prou aigua (els punts d'avituallament en els entrenaments a peu són complicats). Però també és cert que, més aviat o més tard) havia de fer una setmana de clara baixada. He tingut la sort (toco fusta, vull seguir així) de no haver-me posat malalt ni haver agafat cap refredat en aquests últims mesos. Tampoc voldria patir cap tipus de sobrecàrrega...ni lesió.
Vaig amb les bateries justetes - Tornar a Córrer
Avui he corregut 10 quilòmetres suaus i, si em dona temps, demà agafaré una estona la bici.

18 dies i ja hi som.
18, només.
So far, so good.


A 18 DÍAS PARA EL CHALLENGE DE MADRID


Tictac, tictac, tictac, tictac...es el sonido del inevitable paso del tiempo. La cuenta atrás. Ya son menos de tres semanas. 18 días, solamente. Bufff, qué nervios!!! Y qué ganas!!!

Esta semana las piscinas municipales de Madrid han vuelto a abrir y he tenido un ataque de locura de los míos. Tenía tantas ganas de nadar (o quizás era necesidad, no sé bien), que el lunes no dejé escapar la oportunidad del primer día (como aquel que el 1 de enero intenta poner en práctica hábitos de buena conducta) y ayer, repetí. Ni mucho ni poco, pero tenía que nadar, mover los brazos, recuperar sensaciones en el agua, en la disciplina que me es más adversa de las tres que se hacen en un triatlón. Hice 2.275 i 2.375 metros, respectivamente. Y la idea es ir repitiendo los próximos días.

Después de tantas semanas en las que he priorizado los entrenamientos de correr, tengo las piernas pesadas, No hay día que no salga a la calle con un punto de cansancio. El toque de gracia se produjo el domingo pasado, cuando fui a la Casa de Campo a hacer una tirada larga, de 28 km i acabé ,uuuuuuuy cansado. No le quiero dar más importancia de la que tiene, ya que hacía bastante calor y no bebí suficiente agua (los puntos de avituallamiento en los entrenamientos a pie son bastante complicados). Pero también es cierto que, tarde o temprano, tenía que hacer una semana de clara bajada. He tenido la suerte (toco madera, quiero seguir así) de no haber enfermado ni haber cogido resfriados estos últimos meses. Tampoco querría sufrir ningún tipo de sobrecarga...ni lesión.
Voy con las baterías justitas - Tornar a Córrer
Hoy he corrido 10 kilómetros suaves y, si me da tiempo, mañana, cogeré la bici un rato.

18 días y ya está aquí.
18, solamente.
So far, so good.

dimarts, 15 d’agost del 2017

LA PERICO: GAUDIR EN ELS PORTS, PATIR EN EL PLA

(Traducción al castellano al final del artículo)

160 quilòmetres en bicicleta no els faig cada dia. Ni de bon tros. Però si d'aquí a un mes i mig n'he de fer 180 com part d'una triatló de llarga distància, era necessari fer una tirada llarga. La marxa popular LA PERICO m'anava de meravella per anar veient en quin punt de forma estic. La gràcia d'aquesta prova no competitiva és que té un desnivell positiu d'uns 3.000 metres, una mica més que els que em trobaré al Challenge de Madrid.
La sortida era a les vuit, així que vaig haver de matinar per plantar-me a la base de l'aqüeducte de Segòvia, juntament amb els altres 2.400 ciclistes que estaven disposats a passar-se el matí pedalant. Entre ells, en Jabi, en Mati i en Fabio, amb els que vam fer-nos companyia durant tota la marxa.
Ports de Navacerrada, Morcuera, Canencia i Navafría. Els coneixia tots quatre, però mai els havia fet tots junts. Vaig pujar-los força bé, a ritme pausat però constant i cada port exigint-me una mica més. El problema va arribar després de l'últim. Des d'allà només faltava el descens i 30 quilòmetres de terreny pla, en una llarga recta amb el vent en contra. Vam començar fent relleus, tots quatre, esperant enxampar un grup que ens precedia. Però després d'unes quantes sèries vaig perdre contacte. Van afluixar per esperar-me i quan em vaig tornar a enganxar, allà, ja no vaig cedir cap relleu. Amagat a la cua del grup, intentant sobreviure.
Quan vam arribar al pavelló Pedro Delgado, vaig sentir una enorme alegria. Tanmateix, just a continuació em va venir un calfred, tot pensant en el Challenge de Madrid. Després dels 180 quilòmetres de bici hauré de córrer una marató? Uaaaaaaaau!!! Per anar fent boca, a la tarda vaig córrer mitja horeta. I que sigui el que hagi de ser.


LA PERICO: DISFRUTAR EN LOS PUERTOS, SUFRIR EN EL LLANO

160 kilómetros en bicicleta no los hago cada día. Ni de lejos!!!
Pero si de aquí a un mes tengo que hacer 180 como parte de un triatlón de larga distancia, era necesario hacer una tirada larga. La marcha popular LA PERICO me venía como anillo al dedo para ir viendo en qué punto de forma estoy. La gracia de esta prueba no competitiva es que tiene un desnivel positivo acumulado de unos 3.000 metros, un poco más de los que me encontraré en el Challenge de Madrid.
La salida era a las ocho de la mañana, así que tuve que madrugar para plantarme a los pies del acueducto de Segovia, junto con los otros 2.400 ciclistas que estaban dispuestos a pasarse el día pedaleando. Entre ellos, Jabi, Mati y Fabio, con los que compartimos toda la marcha.
Puertos de Navacerrada, Morcuera, Canencia y Navafría. Los conocía los cuatro, pero nunca los había hecho todos juntos, en una misma salida. Los subí bastante bien, a ritmo pausado pero constante y exigiéndome un poco más en cada uno. El problema llegó después del último. A partir de ahí sólo faltaba el descenso y 30 kilómetros de terreno llano, en una larga recta con el viento de cara. Empezamos a hacer relevos, los cuatro, esperando alcanzar al grupo que nos precedía. Pero tras unas cuantas series perdí contacto. Los colegas, para eso están, aflojaron y me esperaron. Cuando volví a conectar, ya no concedí más relevos. Me quedé escondido a cola de grupo, intentando sobrevivir.
Cuando llegamos al pabellón Pedro Delgado, sentí una enorme alegría. Sin embargo, justo a continuación, me vino un escalofrío al pensar en el Challenge de Madrid. Después de los 180 kilómetros de bici tendré que correr un maratón? Uaaaaaaaau!!! Par air haciendo boca, por la tarde corrí media horita. Y que sea lo que tenga que ser.

dimarts, 25 de juliol del 2017

CRÒNICA DE LA TRIATLÓ DE PÁLMACES

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Mare meva!!!
Quarta triatló de la meva vida, segona sense drafting. Això m'està enganxant, no en tinc cap dubte. Però...per què??? Per què m'entesto a continuar amb aquest esport que no se'm dona bé? Ara que torno a córrer sense dolor i sense patiments de lesionar-me...per què segueixo perseguint el repte triatlètic, de tres disciplines, en què en una d'elles sóc una autèntica rèmora? No es tracta de flagel·lar-me però nedo molt malament. I si al meu voltant hi tinc un parell de centenars de triatletes, cadascú amb els seus dos braços i les seves dues cames, amenaces per al meu poc acostumat cos, encara pitjor. D'això se'n diu donar aventatge als rivals. I tampoc es tracta d'això, oi?
M'havien dit que la Triatló de Pálmaces (1,8/60/12) era una de les grans clàssiques del calendari i que l'ambient que s'hi viu és especial. Els meus informadors no estaven equivocats. Pálmaces de Jadraque és un petit poblet situar a l'interior de Guadalajara, on hi ha un pantà preciós.
Tal i com escrivia anteriorment, la natació em va costar força. Vaig pecar de passarell i no vaig dur el vestit de neoprè. L'aigua estava calenta. Però el termòmetre dels jutges va embogir i van decidir permetre l'ús del neoprè. Un cop a l'aigua, una mica d'ansietat i un bastant de manca de peus van fer que arribés a la T1 en la posició 132, després d'haver nedat a un ritme molt més lent que en els entrenaments.
La bicicleta ja va ser una altra cosa. Des que m'hi vaig pujar ja vaig tenir bones sensacions. El circuit era un seguit de tobogans, amb tendència ascendent fins al poble d'Atienza, on fèiem mitja volta i tornàvem cap a Pálmaces. Era curiós veure com les cabres em passaven a tota castanya en les baixades...però me les menjava amb patates en les pujades. En general vaig anar a un bon ritme (33 km/h), vaig recuperar moltes posicions, gràcies al fet que vaig aconseguir el 67è millor temps del sector.
I ja només faltava córrer. 
En tenia moltes ganes, especialment després del Du&Tri de la Casa de Campo (de mitja distància), en què vaig baixar de la bici sense forces i em vaig arrossegar durant 20 quilòmetres. No. A Pálmaces vaig regular millor, vaig menjar i beure més i les forces em van acompanyar fins al final, amb el 20è millor temps d'entre tots els participants.
Al final vaig creuar la línia d'arribada en la 71a posició, a pocs segons del Fabio Premoli. Amb ell, en Javi Gil, que va debutar en una triatló seriosa, les seves dones i fills, a més de amb la Paz i en Nil, vam passar un fantàstic cap de setmana. 
Gastronomia, família, casa rural, esport, salut, lleure...No ens va faltar res. 
"Per què?", em preguntava. Perquè sí, perquè m'agrada, perquè és un nou repte, tot un horitzó cap a on anar.


CRÓNICA DEL TRIATLÓN DE PÁLMACES

Madre mía!!!
Cuarto triatlón de mi vida, segundo sin drafting. Me está picando el gusanillo, no tengo ninguna duda. Pero...por qué??? Por qué me empecino en este deporte que nos e me da bien? Ahora que vuelvo a correr sin dolor y sin sufrimiento de posibles lesiones...por qué sigo persiguiendo  el reto triatlético, de tres disciplinas, en las que una de ellas supone, para mí, un auténtico calvario? No se trata de flagelarme pero nado muy mal. Y si a mi alrededor tengo a dos centenares de triatletas, cada uno con sus dos brazos y sus dos piernas, amenazas para mi poco acostumbrado cuerpo, todavía peor. Es lo que se llama dar ventaja a los rivales. Y tampoco se trata de eso, no?
Me habían dicho que el Triatlón de Pálmaces (1,8/60/12) era uno de los grandes clásicos del calendario y que el ambiente que se vive es muy especial. Mis informadores no estaban nada equivocados. Pálmaces de Jadraque es un pueblecito del interior de Guadalajara, en el que hay un pantano precioso.

Como escribía unas líneas más arriba, la natación me costó bastante. Pequé de pardillo y no me llevé el traje de neopreno. El agua estaba caliente. Sin embargo, el termómetro de los jueces se volvió loco y acabaron permitiendo el uso del traje. Ya en el agua, un poco de ansiedad y un mucho de falta de pies, hicieron que llegase a la T1 en la posición 132, tras haber nadado a un ritmo mucho más lento que en los entrenamientos.
La bicicleta ya fue otra historia. Desde el momento en el que me monté en ella ya tuve buenas sensaciones. El circuito era un sinfín de toboganes, con tendencia ascendente, hasta el pueblo de Atienza, donde dábamos la vuelta y volvíamos a Pálmaces. Era curioso ver como las cabras me pasaban a toda velocidad en las bajadas...pero como me las comía en las subidas. En general fui a un buen ritmo (33 km/h) y recuperé muchas posiciones, tras conseguir el 67o mejor tiempo en ese sector.
Únicamente me quedaba ponerme a correr.
Tenía muchas ganas, especialmente después del Du&Tri de la Casa de Campo (de mitja distància), en el que me bajé de la bici sin fuerzas...y me arrastré durante 20 kilómetros. No. En Pálmaces regulé mejor, comí y bebí más y las fuerzas me acompañaron hasta el final, con el 20o mejor tiempo de todos los participantes.
Al final crucé la línea de meta en la 71a posición, a pocos segundos de Fabio Premoli. Con él, con Javi Gil (que debutó en un triatlón serio), con sus mujeres e hijos, además de con Paz y Nil, pasamos un fantástico fin de semana. Gastronomía, familia, casa rural, deporte, salud, diversión...No nos faltó nada. 
"Por qué?", me preguntaba: Porqué sí, porqué me gusta, porqué es un nuevo reto, todo un horizonte hacia donde ir.

dijous, 22 de juny del 2017

PATIMENT I SATISFACCIÓ EN EL MEU PRIMER "HALF"

(Traducción al castellano al final del artículo)

No he escrit per falta de temps. Des que va néixer en Nil, amb prou feines puc entrenar. He reduït les hores de descans per mantenir-me en un mínim estat de forma, però no m'arriba per escriure.

Afortunadament, però, diumenge passat vaig tornar a competir, després de diversos mesos, en una triatló. Va ser en el Popular Du & Tri Cup Villa de Madrid, que es va celebrar a la Casa de Campo. Vaig disputar la prova de mitja distància (1,9/80/20), la meva estrena en un "half", com a pas previ al Challenge de Madrid del 24 de setembre.
 La sortida era a les 7:30 del matí, així que vaig haver de matinar i a les 5:30 ja feia voltes per casa. Les temperatures de les últimes setmanes, a Madrid, han estat força caloroses. Diumenge el termòmetre va anar pujant, sense pietat, a partir dels 28ºC que em marcava el cotxe a les set en punt.

Vaig nedar bé, en poc més de 41', les dues voltes al llac, per completar els 1.900 metres. Vaig anar en la meitat del grup (si és que hi havia grup) i allà m'hi vaig mantenir. En la T1 em vaig sentir còmode corrent cap a la bicicleta. Quan m'hi vaig pujar vaig tenir el convenciment que faria un bon sector. Es tractava de fer 4 voltes a un circuit en què hi havia un parell de pujades més o menys llargues, dificultats que em beneficiaven, en relació als rodadors que anaven amb cabres.
En els 80 quilòmetres ciclistes vaig invertir-hi 2h30'30", sobradament per damunt dels 30 km/h, una velocitat sorprenentment ràpida per a mi, tenint en compte que no hi havia drafting. Vaig avançar a més de 25 triatletes i només em va superar un. Vaig anar menjant i bevent amb una certa regularitat, però en l'última volta, capficat per intentar mantenir el ritme dels parcials anteriors, vaig deixar-ho una mica de banda.
Quan vaig entrar a la T2, per primera vegada des que faig triatlons, vaig saber on aparcar la bicicleta, sense desorientar-me. Semblava un bon auguri, però va ser tot el contrari. L'empenta amb què vaig sortir no em va durar gaire. A 4'15" em semblava que podria anar còmode, però a cada quilòmetre que passava afluixava un punt més. Per fer-ho més entretingut, en un dels girs de 180º em van venir rampes als isquiotibials. Aquella advertència havia de prendre-me-la seriosament, si no volia veure'm obligat a abandonar. Així que vaig intentar conservar la mecànica fins al final d'uns 20 quilòmetres (en realitat, poc menys de 19) que se'm van acabar fent molt llargs.

Em vaig divertir moltíssim, tot i el patiment final. Però l'aprenentatge sobre l'alimentació i sobre un ritme excessivament fort en la bicicleta, me'l carrego al disc dur. Tocarà fer-ne les correccions oportunes de cara a la pròxima triatló.
Menció especial per a l'amic Fabio Premoli, que va sortir de l'aigua en tercera posició (primer sense neoprè), en bici es va mantenir entre els llocs de privilegi, tot i una contractura, i corrent va aconseguir aguantar el tipus. Ell també és pare d'una criatureta, de 4 mesos, així que pel que fa a la manca de son estem igualats. En Fabio va finalitzar la prova en dotzena posició, tres minuts abans que jo, que vaig fer tretzè.


SUFRIMIENTO Y SATISFACCIÓN EN MI PRIMER "HALF"

No he escrito por falta de tiempo. Desde que nació Nil, apenas puedo entrenar. He reducido las horas de descanso para  mantenerme en un mínimo estador de forma, pero no me da para tanto como para escribir en el blog.

Afortunadamente, sin embargo, el domingo pasado volví a competir, tras algunos meses, en un triatlón. Fue en el Popular Du & Tri Cup Villa de Madrid, que se celebró en la Casa de Campo. Disputé la prueba de media distancia (1.9/80/20), mi estreno en un "half", como paso previo al Challenge de Madrid del 24 de setembre.
La salida era a las 7:30 de la mañana, así que tocó madrugar y a las 5:30 ya daba vueltas por casa. Las temperaturas de las últimas semanas, en Madrid, han sido bastante calurosos. El domingo, el termómetro fue subiendo sin piedad, a partir de los 28ºC que marcaba el coche a las siete en punto.

Nadé bastante bien, en poco más de 41', las dos vueltas al lago, para completar los 1.900 metros. Fui en medio del grupo (si es que había grupo) y ahí me mantuve. En la T1 me sentí cómodo corriendo hacia la bicicleta. Cuando me monté, tuve el convencimiento de que haría un buen sector. Se trataba de dar 4 vueltas a un circuito en el que hay un par de subidas más o menos largas, unas dificultades que me beneficiaban, en relación con a los rodadores que iban con cabras..
En los 80 kilómetros ciclistas invertí 2h30'30", sobradamente por encima de los 30 km/h, una velocidad sorprendentemente rápida para mí, teniendo en cuenta que no había drafting. Avancé a más de 25 triatletas y sólo me superó uno. Fui comiendo y bebiendo con cierta regularidad, pero en la última vuelta, preocupado por intentar mantener el ritmo de los parciales anteriores,lo dejé un poco de lado.
Cuando entré en la T2, por primera vez desde que hago triatlones, supe dónde aparcar la bicicleta, sin desorientarme. Parecía un buen augurio, pero sucedió todo lo contrario. El ímpetu con el que empecé a correr me duró poco. A 4'15"/km me parecía un ritmo en el que me sentiría cómodo, pero cada kilómetro que pasaba aflojaba un poco más. Para hacer la carrera más entretenida, en uno de los giros de 180º, me vino una rampa en el isquio. Tenía que tomarme en serio esa advertencia si no quería verme obligado a abandonar, así que intenté conservar la mecánica hasta el final de unos 20 kilómetros (en realidad, poco menos de 19), que se me acabaron haciendo muy largos.

Me divertí muchísimo, a pesar del sufrimiento final. Pero el aprendizaje sobre la alimentación y sobre llevar un ritmo excesivamente rápido en la bicicleta, me lo cargo en el disco duro. Tocará hacer las correcciones oportunas, de cara al próximo triatlón.
Mención especial para el amigo Fabio Premoli, que salió del agua en tercera posición (primero que lo hizo sin neopreno), en bici se mantuvo entre las posiciones de privilegio, a pesar de una contractura. Y, corriendo, consiguió aguantar el tipo. Él también es padre de una criaturilla, de 4 meses, así que por lo que hace referencia a la falta de sueño estamos igualados. Fabio finalizó la prueba en la duodécima posición, tres minutos antes de que lo hiciese yo, en la decimotercera posición.

dissabte, 11 de març del 2017

REPTES IMMEDIATS PER A CIRCUMSTÀNCIES ESPECIALS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Proposar-se reptes i intentar complir-los ajuda a sentir-se viu. Amb el recent naixement del meu fill se'm fa complicat sortir a córrer de forma regular, així que he hagut de modificar l'abast d'aquests reptes. Ahir era un d'aquells dies en què podia fer alguna cosa divertida, llarga i exigent.  Disposava de dues hores per córrer, aprofitant una classe de lactància en què la Paz i el nen estarien ben ocupats.

Amb aquesta cara de son (me n'adono ara), fruit de les hores nocturnes mal descansades, vaig sortir de l'aparcament de l'ambulatori, al voltant de les onze del matí.
 I amb aquesta cara de cansat, suat fins al moll de l'os, vaig arribar, al voltant de l'una del migdia, després d'haver corregut 25 quilòmetres.
Sense parades, sense aigua, amb un sol espatarrant i amb moltes ganes d'apropar-me al límit de les meves forces. A finals de novembre de l'any 2013 vaig córrer l'Ultra Trail de Collserola, de 74 quilòmetres i la setmana següent vaig caure lesionat. Vaig trigar dos anys i mig a recuperar-me i des d'aleshores he fet diverses curses, triatlons i un parell de mitges maratons, però en tot aquest temps maig havia anat més enllà. 

Tinc en ment participar en el Challenge de Madrid de triatló, el pròxim 24 de setiembre i per fer-ho he d'anar augmentant el volum de feina. La bicicleta i la natació, ara mateix, m'ocupen massa temps, així que he de centrar la feina en córrer. 

25 quilòmetres, aquest era el meu petit repte. I el vaig aconseguir. Caldrà seguir imaginant nous reptes adaptats a les meves noves circumstàncies especials. En vull meeeeeeeeeeés!!!


RETOS INMEDIATOS PARA CIRCUNSTANCIAS ESPECIALES

Proponerse retos e intentar llevarlos a cabo ayuda a sentirse vivo. Con el reciente nacimiento de mi hijo se me hace complicado salir a correr de forma regular, así que he tenido que modificar el alcance de estos retos. Ayer era uno de esos días en los que tenía la oportunidad de hacer alguna cosa divertida, larga y exigente. Disponía de dos horas para correr, aprovechando una clase de lactancia en la que Paz y el niño estarían ocupados.

Con esta cara de sueño (me doy cuenta ahora), fruto de las horas nocturnas mal descansadas, salí del aparcamiento del ambulatorio, sobre las once de la mañana.
 Y con esta cara de cansancio, sudado de arriba a abajo, llegué, a la una del mediodía, después de haber corrido 25 kilómetros.
Sin paradas, sin agua, con un sol veraniego y con muchas ganas de acercarme al límite de mis fuerzas. A finales de noviembre de 2013 corrí el Ultra Trail de Collserola, de 74 kilómetros y la semana siguiente caí lesionado. Tardé dos años y medio en recuperarme y desde entonces he participado en diferentes carreras, triatlones y medios maratones. Pero nunca fui más allá.

Tengo en mente participar en el Challenge de Madrid de triatló, el próximo 24 de septiembre y para hacerlo debería ir aumentando el volumen de carga. La bicicleta y la natación, ahora mismo, me ocupan demasiado tiempo, así que me estoy centrando en correr.

25 kilómetros, ese era mi pequeño reto. Y lo conseguí. Habrá que seguir imaginando otros retos, adaptados a mis nuevas circunstancias especiales. Quiero maaaaaaaaás!!!
















dilluns, 24 d’octubre del 2016

A GIJÓN DESCOBREIXO PER QUÈ M'AGRADEN LES TRIATLONS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Ha estat la meva segona incursió en el món triatlètic, però ja veig que això m'acabarà enganxant. En el meu debut a Barcelona ja deia que m'havia divertit moltíssim i ahir a Gijón vaig repetir les mateixes sensacions. En la combinació de les tres disciplines es tracta de ser el màxim regular possible. No s'hi val a nedar molt bé però, després, a la bici, no ser capaç d'arrencar fort després d'una corba, perquè et quedaràs fora del grup i hauràs de lluitar tot sol. Si no corres a peu tampoc tens gaires opcions, ja que és en el tram atlètic on s'acaben de decidir les coses.
En el meu cas sóc un mal nedador. Intento millorar, però amb un dia d'entrenament a la setmana tampoc puc demanar miracles. M'agrada nedar, però no la natació, així que (com a mínim, a curt termini) no tinc intenció d'augmentar la dedicació a la primera de les disciplines. En la bicicleta em vaig defensant cada cop millor. I corrent, a poc a poc, vaig agafant ritmes que tenia molt oblidats.
A Gijón vam anar a fer turisme gatronòmic, amb la Paz, la Noelia i l'Emma, però en Mati i jo també vam córrer l'última cita de les Santander Triathlon Series, una prova que pràcticament tanca el calendari de les triatlons. Al mar Cantàbric, ens vam trobar una aigua freda (16,5ºC). No sé si ho vull utilitzar com una excusa, però el cert és que vaig començar la prova glaçat, disparat de pulsacions i descoordinat de cames i braços. No tenia ritme, no respirava còmodament, no veia les boies i tothom em passava. Això em va crear una angoixa que no vaig acabar de treure'm del damunt fins que no vaig iniciar la tornada a la plata, al final de la primera de les dues voltes. En la segona, més rítmicament, vaig anar recuperant-me. Acabar el sector de natació avançant alguns nedadors em va fer veure que la meva manca d'aptituds per a la natació la puc anar suplint a base d'experiència i d'autocontrol. I això em motiva.
La bicicleta em feia por perquè havia estat tota la nit plovent i l'asfalt era moll, una mica perillós. Després de la meva "exhibició" a l'aigua i amb tan pocs participants com hi havia, em vaig trobar més penjat que un fuet en el tram ciclista, acompanyat d'una noia que feia la triatló per relleus i col·laborava com podia, i tirant d'un paio que no regalava cap relleu. Ni per error. Allò em posava de mal humor. Només duia una paparra, però em treia de polleguera veure que ni tan sols feia veure que passava!!! Tot i això, la mala llet se'm passava cada mitja volta, quan em creuava amb en Mati en una situació semblant a la meva, tirant del seu grup, però seguit per més de quinze corredors. Tots a roda!!! Aquella lluita sense descans em va desgastar bastant, fins que vaig tenir la sort de ser doblat pels quatre líders de la prova i, aleshores, em vaig convertir jo, durant set quilòmetres, en paparra.

Quan vaig abandonar la bicicleta, molt més cansat que a Barcelona, em vaig calçar les vambes i vaig sortir escopetejat. Amb ganes d'anar recuperant el temps perdut, amb ganes de veure de què era capaç. Em marcava referències i anava calculant distàncies. Buscava objectius i els anava superant. Estava gaudint. Patia i gaudia al mateix temps.

I aleshores, al final de la sisena volta, va arribar el moment  d'abandonar el circuit i anar a buscar la catifa vermella. Significativa. Llarga. Elegant. Una catifa que ajuda a gaudir, encara més, dels instants finals d'una prova esportiva.
Al final, dissetè classificat de la general, amb un temps de 2:16:53.
No sé si a Gijón, Barcelona o en quina altra ciutat però... Repetiré.



EN GIJÓN DESCUBRO POR QUÉ ME GUSTAN LOS TRIATLONES

Ha sido mi segunda incursión en el mundo triatlético, pero ya veo que esto me acabará enganchando. En mi debut en Barcelona ya decía que me lo había pasado en grande y ayer, en Gijón, repetí las mismas sensaciones. En la combinación de las tres disciplinas se trata de ser lo más regular posible. No es suficiente con nadar bien para, después, en la bicicleta, no ser capaz de arrancar fuerte tras una curva, ya que te quedarás cortado del grupo y tendrás que luchar tú solo. Si no corres a pie tampoco tienes muchas opciones, es en el tramo atlético en el que se deciden las cosas.

En mi caso soy un mal nadador. Intento mejorar, pero con un día de entrenamiento a la semana tampoco puedo pedir milagros. Me gusta nadar, pero no la natación, así que (como mínimo a corto plazo) no tengo intención de aumentar mi dedicación a la primera de las disciplinas. En la bicicleta me voy defendiendo cada vez mejor. Y corriendo, poco a poco, también voy cogiendo ritmos que tenía muy olvidados.
A Gijón fuimos de turismo gastronómico, con Paz, Noelia y Emma, pero Mati y yo también corrimos la última cita de las Santander Triathlon Series, una prueba que prácticamente cierra el calendario de triatlones. En el Cantábrico nos encontramos una agua fría (16,5ºC). No sé si lo quiero utilizar como excusa, pero lo cierto es que empecé la prueba helado , disparado de pulsaciones y descoordinado de brazos y piernas. No tenía ritmo, no respiraba cómodamente, no veía las boyas y me pasaba todo el mundo. Eso me creo una angustia que no pude quitarme de encima hasta finalizar la primera de les dos vueltas. En la segunda, más rítmicamente, fui recuperándome. Acabar el sector de nado avanzando a algunos triatletas me hizo ver que mi falta de aptitudes para la natación la puedo suplir a base de experiencia y autocontrol. Y eso me motiva.
La bicicleta me daba un cierto miedo. Había estado toda la noche lloviendo y el asfalto estaba mojado, un poco peligroso. Tras mi "exhibición" en el agua y con tan pocos participantes como había, me encontré más solo que la una en el tramo ciclista, acompañado, únicamente, por una chica que participaba en la carrera de relevos (y que colaboraba conmigo de vez en cuando). Juntos íbamos tirando de un tipo que no regalaba ni un relevo. Ni por error. Aquello me ponía de mala uva. Sólo llevaba una garrapata pero me sacaba de quicio ver que ni tan siquiera hacía ver que intentaba pasar!!! A pesar de ello, la mala leche se me pasaba cada media vuelta, cuando me cruzaba con Mati y le veía comandando un pelotón con más de quince unidades del que sólo tiraba él. Todos a rueda!!! Aquella lucha sin descanso me desgastó bastante, hasta que tuve la suerte de ser doblado por el cuarteto de líderes. Y entonces, durante un rato, me convertí, yo, en garrapata.

Cuando me bajé de la bici, mucho más cansado que en Barcelona, me calcé las zapatillas y salí a matar. Con ganas de ir recuperando el tiempo perdido, con ganas de ver de qué era capaz. Me marcaba referencias e iba calculando distancias. Buscaba objetivos y los iba superando. estaba disfrutando. Sufría y disfrutaba al mismo tiempo.

Y entonces, al final de la sexta vuelta, llegó el momento de abandonar el circuito e ir a buscar la alfombra roja. Significativa. Larga. Elegante. Una alfombra que ayuda a disfrutar, todavía más si cabe, de los instantes finales de una prueba deportiva.
Al final, 17o clasificado de la general, con un tiempo de 2:16:53.
No sé si en Gijón, Barcelona o en alguna otra ciudad pero... Repetiré.