dijous, 18 de febrer de 2016

MORCUERA: PRIMER PORT DE LA TEMPORADA

(Versión en castellano al final del artículo)

En aquesta llarga recuperació en què em trobo, la bicicleta m'està ajudant molt a cremar adrenalina i a invertir aquella energia que abans descarregava corrent. En el dia a dia em pujo a les avorrides màquines del gimnàs, ja siguin les estàtiques normals o les d'spinning. No m'agraden, però són molt funcionals. Ara bé, quan arriba el cap de setmana intento treure a passejar la Canondale, que em vaig comprar fa poc més d'un any i mig.
La primera cosa que vaig lamentar quan vaig iniciar l'abstinència esportiva, a finals d'agost, va ser perdre'm un gran nombre de sortides en bicicleta, aprofitant el bon temps. Fins i tot vaig arribar a plantejar-me posposar l'inici del descans a l'arribada de la tardor... Però les ganes de trobar una solució definitiva a la lesió em van empènyer a sacrificar la bona època de ciclisme.
I ara, quan surto, trobo que fa un temps molt desagradable.
Tot i això, ahir vaig fer una escapadeta a la Sierra. Vaig deixar el cotxe a Tres Cantos, vaig agafar el carril ciclista i vaig anar pujant cap a Colmenar Viejo, Soto del Real i Miraflores de la Sierra. En aquest poble comença un dels ports de muntanya que més vegades s'ha ascendit a la Vuelta: el Puerto de la Morcuera (1.796 metres). I cap allà que vaig anar.
Volia tenir una primera referència de temps en l'ascens. És una molt interessant pedra de toc i tinc intenció de pujar-hi moltes vegades. Els pèssims 44'54" que vaig trigar fins al coll (22'12" els primers 5 km, 22'42 la segona part, fins al cim) no suposen una marca per sentir-se orgullós, però estic convençut que l'aniré millorant.
Les sensacions van ser molt bones, a excepció dels últims dos quilòmetres, que vaig patir una mica més. Allà dalt només vaig tenir temps de fer una foto ràpida, menjar mig plàtan i beure dos glops de te...glaçat. Després d'un descens, amb tensió i atenció, em vaig plantar a Tres Cantos per finalitzar una jornada ciclista de 81 quilòmetres, en 3 hores i 13'.
I amb moltes ganes de més.


MORCUERA: PRIMER PUERTO DE LA TEMPORADA

En esta larga recuperación en la que me encuentro, la bicicleta me está ayudando  mucho a quemar adrenalina y a invertir aquella energía que antes descargaba corriendo. En el día a día me monto en las aburridas máquinas del gimnasio, ya sean las estáticas normales o  las de spinning. No me gustan, pero son muy funcionales. Eso sí, cuando llega el fin de semana intento sacar a pasear la Canondale que me compré hace algo más de un año y medio.
Lo primero que lamenté cuando inicié la abstinencia deportiva, a finales de agosto, fue desaprovechar un gran número de salidas en bicicleta, con buen tiempo. Incluso llegué a plantearme posponer el descanso a la llegada del otoño... Pero las ganas de encontrar una solución definitiva a la lesión me empujó a sacrificar la buena época de ciclisme.
Y ahora, sin embargo, cuando salgo me doy de bruces con un tiempo desagradable.
A pesar de ello, ayer hice una pequeña escapada a la Sierra. Dejé el coche en Tres Cantos, cogí el carril ciclista y fui subiendo hacia Colmenar Viejo, Soto del Real y Miraflores de la Sierra. En este pueblo empieza uno de los puertos de montaña que más veces se ha ascendido en la historia de la Vuelta: el Puerto de la Morcuera (1.796 metros). Y hacia allá que me fui.
Quería tener una primera referencia de tiempo en el ascenso. Se trata de una piedra de toque muy interesante y tengo intención de subirla en muchas ocasiones. Los pésimos 44'54" que tardé hasta el collado (22'12" los primeros 5 km, 22'42 la segunda parte, hasta la cima) no suponen una marca para sentirse orgulloso, pero estoy convencido de que la iré mejorando.
Las sensaciones fueron muy buenas, a excepción de los últimos dos kilómetros, que sufrí un poco más. Ahí arriba sólo tuve tiempo de hacer una foto rápida, comer medio plátano y beber dos sorbitos de té...helado. Tras un descenso, con tensión y atención, me planté en Tres Cantos para finalizar una jornada ciclista de 81 kilómetros, en 3 horas i 13 minutos.
Y con muchas ganas de más.

2 comentaris:

Antoni Arrufat Barberan ha dit...

Sebas, sempre hi ha llum al final del túnnel. Ens n'alegrem tots molt de la teva recuperació, acompanyada del llibre sobre les curses imperdibles.
Hauries de canviar l'entrada de presentació del blog on dius: 'actualment lesionaR', tant x la R com per la nova situació física.
Estem amb tu.
Salut ;-)

Sebas Guim ha dit...

...ja veus que aquí no es pot cantar victòria tan fácilmente. Seguiré lluitant.

Merci pels ànims!!!