dijous, 12 de maig de 2016

PODRIA DIR QUE TORNO A CÓRRER

(Traducción al castellano al final del artículo)
L'altre dia vaig córrer mitja hora sense dolor. Sense dolor mentre corria i sense dolor l'endemà. Ni el dia després de l'endemà.
Va ser per Nadal que vaig anar a veure el doctor Carles Pedret per primera vegada. Aquests dos últims anys havia anat perdent la confiança en els metges, en general i en els seus mètodes de recuperació. No hi havia manera de trobar la tecla correcta per als meus genolls. I no la trobaven perquè no miraven on havien de mirar. Fins que en Carles Pedret em va dir que tot venia dels malucs.
Quan vaig sentir que m'ho deia, se'm va caure l'ànima als peus ("una altra vegada una altra història diferent!!!", vaig pensar). Després que m'haguessin relacionat la lesió amb l'hèrnia discal, amb uns antics galindons que mai es van arribar a desenvolupar, amb la meva petjada  o, fins i tot, amb un desequilibri neuronal... Ja no sabia què pensar. Tot i això, ja que havia anat a veure'l, vaig decidir fer cas a tots els consells i indicacions que em va fer, i intentar enfortir el core.
I a poc a poc vaig començar a córrer. De minut en minut vaig anar avançant, vaig anar augmentant les suades i l'exigència de les sortides. Tant a nivell de ritmes com a nivell de distància. Sé que no puc cantar victòria, encara, però la satisfacció que he experimentat en aquests entrenaments i la recuperació de sensacions que semblaven oblidades...fan que ja hagi valgut la pena.
Encara que demà tingui una altra recaiguda.

Gràcies, Carles!!!


PODRÍA DECIR QUE VUELVO A CORRER
El otro día corrí media hora, sin dolor. Sin dolor mientras corría y sin dolor el día siguiente. Ni el siguiente.

En Navidad fui a ver al doctor Carles Pedret por primera vez. Estos dos últimos años había ido perdiendo la confianza en los médicos y en sus métodos de recuperación. No había manera de encontrar la tecla correcta para mis rodillas. Y no la encontraban por no buscar donde debían. Hasta que Carles Pedret me dijo que todo venía por un problema en la cadera.
Mientras me lo explicaba, se me caía el alma a los pies ("otra vez otra historia diferente!!!", pensé). Después de que me hubiesen relacionado la lesión con la hernia discal que tengo, con unos juanetes que nunca llegaron a desarrollarse, con la pisada o, incluso, con un desequilibrio neuronal... Ya no sabía qué pensar. A pesar de ello, ya que le había ido a ver, decidí hacer caso a todos los consejos que me dio e indicaciones que me hizo, e intentar fortalecer el core.
Y poco a poco empecé a correr. Minuto a minuto fui avanzando, aumentando las sudadas y la exigencia de las salidas. Tanto a nivel de ritmos como a nivell de distancia. Sé que no puedo cantar victoria todavía, pero la satisfacción que he experimentado en estos entrenamientos y la recuperación de sensaciones que parecían olvidadas...hacen que ya haya valido la pena.
Aunque mañana tenga otra recaída.

1 comentari:

Patito feo ha dit...

Enhorabuena por la recuperación ha costado pero ha valido la pena.
Me alegro muchísimo.