diumenge, 5 de juny de 2016

ERRADES DE PRINCIPIANT

(Traducción al castellano al final del artículo)

No és ràpida l'evolució d'una lesió que et deixa dos anys i mig sense poder córrer, especialment quan et costa trobar l'origen dels problemes. Tot i això, cada pas que faig ve acompanyat d'una satisfacció enorme. I últimament n'he fet uns quants. 
La setmana passada en vaig fer una altra que també es mereix més d'un comentari. De positius i de negatius: la final de la Lliga de Campions em va conduir fins a Milà, on vaig sortir a entrenar-me divendres, tot sol. Va estar bé descobrir la ciutat. 
Al vespre, parlant amb l'Artur Peguera i en Sergi Barjuan, vam quedar per córrer junts, l'endemà. Em motivava la idea de tornar a córrer acompanyat, així que en cap moment vaig donar importància al risc que hi podia haver sortint dos dies consecutius. Fent voltes en un parc de la capital de la Llombardia vam acabar sumant...8 quilòmetres (rècord de distància en el meu renaixement atlètic)!!! Bonica experiència. Però després de la dutxa ja em tornaven a fer mal els genolls.
Les molèsties es van allargar uns quants dies fins que, avui, després d'escalfar bé la musculatura, he tornar a gaudir de l'esport que més m'agrada. Sis quilòmetres a 4'47" de mitjana, en una progressió que em fa veure que estic en un estat de forma patètic. Tanmateix, sóc conscient que tinc un ampli marge de millora (5'41", 4'57", 4'46", 4'35", 4'28" i 4'12"). La suada d'aquest matí ha valgut la pena.
 
I no només això. L'aprenentatge d'aquests dies també m'ha de servir de cara al futur.


ERRORES DE PRINCIPIANTE

No es rápida la evolución de una lesión que te deja dos años y medio sin poder correr, especialmente cuando no se encuentra el origen del problema. A pesar de ello, cada paso que doy viene acompañado de una satisfacción enorme. Y últimamente he dado unos cuantos.
La semana pasada di otro paso que también se merece más de un comentario, tanto positivos como negativos: la final de la Liga de Campeone me llevó hasta Milán, donde salí a entrenar el viernes, solo. Estuvo bien lo de descubrir la ciudad.
Esa misma noche, hablando con Artur Peguera y Sergi Barjuan, quedamos para correr juntos, el día siguiente. Me motivaba la idea de volver a correr acompañado, así que en ningún momento di importancia al riesgo que podía existir saliendo dos días seguidos. Dando vueltas en un parque de la capital de la Lombardía acabamos sumando...8 kilómetros (récord de distancia en mi renacer atlético)!!! Una bonita experiencia. Pero tras la ducha, me volvieron a doler las rodillas.

Las molestias se alargaron unos cuantos días más hasta que, hoy, después de calentar bien la musculatura, he vuelto a disfrutar del deporte que más me gusta. Seis kilómetros a 4'47" de media, en una progresión que me hace ver que estoy en un estado de forma patético. Asimismo, soy consciente de que tengo un amplio margen de mejora (5'41", 4'57", 4'46", 4'35", 4'28" y 4'12"). La sudada de esta mañana ha merecido la pena.
 
Y no sólo eso. El aprendizaje de estos días también me tiene que servir de cara al futuro.

1 comentari:

DAVID MONFORT MIQUEL ha dit...

Com me n'alegro, fa un parell d'anys que vaig llegint el teu blog... i ara al cap del camí, et vull donar l'enhorabona per la força mental que has tingut.

Molta força, salut i sobretot molts Km!