dissabte, 16 de desembre del 2017

KO I ADÉU A ARANJUEZ. NOMÉS EM QUEDA UNA BALA

(Traducción al castellano al final del artículo)

Divendres al matí havia quedat amb en Francesc Guim. Sempre és interessant compartir quilòmetres amb el cosí bo. De tant en tant, quan s'apropa a Madrid per feina, m'avisa i fem una volta pel Retiro. Però ahir, així que vaig entrar al parc, em vaig adonar que m'acabava de lesionar. Uns metres abans d'arribar-hi vaig sentir una fiblada al besó esquerre. El múscul (o algun tendó) es va contreure i ja no va deixar de fer-me mal. Amb en Francesc, doncs, va ser un hola i adéu. No vam córrer junts, me'n vaig tornar cap a casa, gairebé arrossegant-me.
A les portes del Retiro amb en Francesc

La lesió no em permetrà córrer demà la Carrera Popular Villa de Aranjuez, on tenia previst intentar baixar de 37'30", el meu repte per a aquesta recta final del 2017. Els entrenaments d'aquests últims deu dies em feien pensar que podia estar a prop d'aconseguir-ho. Però em quedaré amb les ganes de saber-ho. I, sobretot, ese m'escapa una de les dues bales que tenia. Ara, ho hauré d'apostar tot a la Sant Silvestre Vallecana.
Això, sempre i quan em recuperi. Al cap i a la fi aquesta, i no cap altra, és la prioritat número 1.


KO Y ADIÓS A ARANJUEZ. SÓLO ME QUEDA UNA BALA

El pasado viernes, por la mañana, había quedado con Francesc Guim. Siempre es interesante compartir kilómetros con el primo bueno. De vez en cuando se pasa por Madrid, por trabajo, me avisa y damos una vuelta por el Retiro. Pero ayer, tan buen punto llegué al parque, supe que me acababa de lesionar. Unos metros antes de llegar sentí un pinchazo en el gemelo izquierdo. El músculo (o algún tendón) se contrajo y ya no dejó de dolerme. Con Francesc, pues, sólo fue un hola y adiós. No corrimos juntos, me volví hacia casa, casi arrastrándome.
En la puerta del Retiro, con Francesc

La lesión me impedirá correr mañana la Carrera Popular Villa de Aranjuez, en la que tenía previsto intentar bajar de 37'30, mi reto para esta recta final de 2017. Los entrenamientos de estos últimos diez días me hacían pensar que podía estar cerca de conseguirlo. Pero me quedaré con las ganas de saberlo. Y, sobretodo, se me escapa una de las dos balas que tenía. Ahora, lo tendré que apostar todo a la Sant Silvestre Vallecana.
Eso, siempre y cuando me recupere. Al fin y a cabo ésta, y no otra, es la prioridad número 1.

2 comentaris:

MILA ha dit...

Que mala suerte!!!! Ahora a hacer bondad y a recuperarte pronto.
😍😍

Sebas Guim ha dit...

En eso estamos, en eso estamos!!! Muchas gracias!!!